dijous, 31 de juliol del 2014

Oci i cultura en temps de guerra i revolució


El fracàs absolut del cop d’Estat feixista del 18 de juliol de 1936 a Catalunya gràcies a l’eficaç pla de defensa de la Generalitat i la mobilització de militants de sindicats i partits d’esquerres, bàsicament de la CNT i l’ERC, significà l’inici d’una veritable revolució social que va canviar radicalment el país en tots els àmbits.  En l’àmbit econòmic, significà l’inici d’un procés de col·lectivització de les indústries del país que va prendre una gran varietat de formes d’autogestió i control obrer. A nivell polític, s’enfonsaren les velles estructures de poder i es crearen comitès locals antifeixistes, que més tard passaren a ser ajuntaments d’unitat popular, amb presència fins hi tot, de batlles anarquistes. La Generalitat, per la seva banda, passà a exercir plenes competències en tots els nivells, com un veritable Estat independent fins que el Govern Negrín, constituït el maig de 1937, inicià una recentralització de competències. En l’àmbit social, es practicà una gran violència que anà més enllà de la necessària repressió contra tots aquells que eren veritables partidaris del bàndol feixista; afectà religiosos, militants de partits conservadors, propietaris urbans i rurals, o, en molts casos, a persones involucrades en disputes personals, ja que la situació inicial de descontrol va permetre a molts saldar vells deutes pendents. Finalment, a nivell cultural també significà un veritable capgirament de la dinàmica existent. El que passà a Terrassa durant aquells trenta mesos revolució i guerra, és el que també va ocórrer a centenars de viles i ciutats de Catalunya.

L’esclat de la guerra suposà una ruptura amb la dinàmica cultural existent.  Les entitats culturals de caràcter burgès (Gran Casino, Centre Social Catòlic, Cercle Egarenc o el Casal de Sant Pere) foren dissoltes, mentre que les altres enfocaren la seva activitat cultural en concordança amb la nova situació, com és el cas dels Amics de les Arts.  D’acord amb els discursos de democràcia social que practicaven totes les organitzacions antifeixistes, la Revolució havia de permetre a tot al poble accedir a la cultura i, per tant, la seva obligació era difondre-la i popularitzar-la.  Així, durant els primers mesos de la guerra, els periòdics dedicaven molts espais a comentar les activitats culturals que es desenvolupaven a la nostra ciutat (concerts de jazz, teatre, cinema, literatura, exposicions d’art...). A més, tots els sindicats i partits polítics tenien les seves pròpies seccions culturals, com és el cas de l’Institut Maurín del POUM, la Mutualitat Cultural dels anarquistes, o la Casa del Poble d’ERC, que organitzaven diferents actes culturals per difondre la cultura des de la seva perspectiva i, molt sovint, per recaptar fons pel front.  

El gran conglomerat d’organitzacions i visions revolucionaries, comportà que la cultura tampoc estigués exempta de polèmica. Una de les qüestions que generà més debat fou la funció social de l’art, una polèmica que es desencadenà arran de la publicació del Manifest d’Amics de les Arts al Poble de Terrassa per part de la coneguda entitat cultural terrassenca, recentment controlada pels revolucionaris. Els Amics de les Arts havia aconseguit no veure’s afectada pel d’incautacions del mes de juliol, ja que malgrat que molts dels seus socis tenien un origen burgès (el seu president, Salvador Salvatella, era un petit empresari vinculat a la Lliga), l’entitat cultural mantenia una bona relació amb l’Ajuntament i les seves activitats estaven centrades exclusivament en l’art i el món de la cultura en general. Ara bé, la violència dels primers mesos va comportar la fugida o fins i tot l’assassinat de socis provinents dels sectors burgesos o religiosos, mentre que un gran nombre de militants del POUM es van afiliar a l’entitat.  En aquestes condicions, el novembre de 1936 es convocà una assemblea extraordinària per escollir una nova direcció, que passà a estar controlada per militants revolucionaris, en la seva majoria del POUM.

La nova Junta elaborà un manifest el gener de 1937, on s’exposava la nova línia que havia de seguir l’entitat d’acord amb la nova situació social revolucionària.  El manifest afirmava que amb  la revolució s’havia enfonsat el règim burgès i també el seu art i la seva cultura.  L’art sempre havia estar en sintonia amb cada moment històric i en les circumstàncies revolucionàries del moment, no es podia mantenir el vell art burgès, sinó que s’havia de fer un nou art revolucionari i compromès:


En aquest instant, el proletariat que juga el paper principal en la tasca de donar noves formes a la societat, porta una concepció nova de la cultura i de l’art. És un art que va adreçat al poble, a les masses que han sofert l’explotació del desaparegut règim de classes.

A través d’aquesta visió ràpida, es veu ben clar que l’art és el reflexe de la situació social predominant. L’art per l’art, doncs, al marge de la realitat social i desentenent-se de les lluites entre classes, no existeix. Els que preconitzen aquesta teoria, de fet es reclouen en un art conformista, que a fi de comptes ha afavorit sempre la classe dominant.


El manifest també feia una crida a la col·laboració de tots els artistes de la ciutat en aquesta renovació de l’art en tots els nivells (teatre, cinema, cultura, escultura, literatura i música) ja que segons afirmaven, aquests encara es trobaven sota la influència del vell món burgès.  Per la nova Junta, els artistes dels temps de la revolució havien de ser compromesos i amb sentit de classe i no simples artistes. Aquesta nova línia de l’entitat generà una important polèmica entre Pere Vigués, militant del POUM que des de les pàgines de Front defensà aquesta idea i l’intel·lectual de L’Acció i soci dels Amics Àngel Ponts Guitart, que defensava un art lliure, amb una dinàmica pròpia desmarcada dels esdeveniments polítics.


Manifest de la junta revolucionària dels Amics de les Arts al Poble de Terrassa. Gener 1937. 



Una de els altres qüestions que generà polèmica és la qüestió de la llengua.  El març de 1937 s’encerà un fort debat sobre aquesta qüestió entre la CNT i l’ERC. Els anarcosindicalistes, des de les pàgines de Vida Nueva (editat en castellà) defensaven que les notes de l’Ajuntament i la Ràdio Terrassa fossin radiats en castellà o bé amb els dues llengües. Aquesta posició defensada per la CNT venia donada pel fet que a Terrassa un bon nombre de militants del sindicat anarquista procedien d’altres indrets d’Espanya, i això se li sumava que durant la guerra civil arribaren a la ciutat grans quantitats de refugiats de guerra procedents de regions com Astúries, Andalusia o el País Basc. Des de les pàgines de l’Acció és respongué en vehemència defensant l’oficialitat de la llengua pròpia de Catalunya. Ara bé, si en una cosa estaven d’acord anarquistes i republicans era en la necessitat de donar a conèixer i estendre l'idioma Esperanto. Terrassa ja havia tingut una tradició esperantista que venia des dels anys vint, i l'idioma universal del proletariat es podia aprendre a centres com el Liceu Dalmau, però durant la guerra civil es va voler difondre entre terrassencs i terrassenques de totes les edats. 

Paral·lelament, les Joventuts Llibertàries, feren una activa campanya contra la celebració d’espectacles i balls, als que consideraven actes frívols que distreien la moral dels combatents antifeixistes.


Crida de les Joventuts Llibertàries i la FAI a acabar
amb els bars, tabernes, valls, prostíbuls i cinemes i
teatres sempre i quan no estiguessin enfocats a
l'esforç de guerra. Font: Arxiu Tobella
 

L’àmbit del cinema i l’espectacle també va viure una gran transformació. És el cas del Teatre Principal, que
incautat per l’Ajuntament  i controlat pel Comitè de Teatre, va continuar la seva activitat durant els anys de la guerra. Les representacions dels temps de la guerra anaren des del teatre amateur tradicional fins les noves obres amb una forta càrrega ideològica revolucionària. Títols com “Gente de Honor”, “La Enemiga”, “La Garra”, “La Revoltosa”, “Cançó d’Amor i de Guerra” foren els que es van poder contemplar a l’escenari del Teatre Principal, rebatejat com a Teatre del Poble.   Pel que fa als cinemes, també van viure un procés de transformació similar. Els cinemes més emblemàtics de la ciutat Rambla, Recreu, Doré i Catalunya també van passar per un procés d’autogestió obrera. Continuaren passant-se títols de Hollywood - en molts casos repetits, ja que els americans van decidir deixar de vendre als revolucionaris - , però a la pantalla també es van poder veure pel·lícules per a l’enfortiment de la consciència de guerra com “Espanya 1936”, “19 de juliol”, “Guernika”  o “Obusos damunt Madrid” o bé un cinema mai vist a Espanya, concretament pel·lícules soviètiques com Els Marins de Cronstadt. I és que la cultura soviètica va tenir una important presència a la ciutat, gràcies al prestigi que comportava el seu ajut a la causa republicana. A part de l’àmbit del cinema, l’Ajuntament de Terrassa impulsar uns cursos de rus per a la població i també és creà una secció local de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica que organitzava tota mena d’activitats (exposicions, mítings, conferències) per tal d’acostar la població de Terrassa al país que ajudava a la República.

Resulta curiós les excavacions i la protecció que es va fer de els Esglésies de Sant Pere en un anticlericalisme radical. Quan totes els esglésies de la ciutat van ser destruïdes per les flames (Sant Esperit, Carmelites, Sagrada Família, Pla de l’Atmetllera, Convent de les Josefines etc.) el conjunt arquitectònic de la Seu d’Égara va ser incautat pel Comitè Antifeixista i convertit en museu arqueològic gràcies a la intervenció de Josep Rigol.  A més, durant el conflicte, les esglésies foren visitades per un gran nombre de personalitats, entre els quals trobem el cònsol de l’URSS, Antonov-Ovseenko o el conseller de cultura de la Generalitat Ventura Gassol.  I és que, tot i la gravetat del moment, es va mantenir l’interès per a l’arqueologia. Així ho demostra una nota de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya on es prega a la Junta Local (responsable de la construcció de refugis antiaeris a la ciutat), que en cas de qualsevol troballa arqueològica, aquesta havia de ser respectada i la troballa comunicada a la Junta de Catalunya per tal de que es recollís en benefici del Patrimoni Artístic. 
Les esglésies de Sant Pere, convertides en Museu Arqueològic durant la Guerra Civil. Font: Arxiu Tobella


Finalment, també cal comentar la forta activitat futbolística que hi hagué pràcticament durant tota la guerra. El Terrassa FC va seguir disputant partits durant bona part del conflicte, tot i que les progressives crides a lleves que afectaven els joves jugadors de l’equip provocaren importants canvis tan a nivell futbolístic com a nivell intern del club. L’equip va disputar partits de forma cada vegada més irregular fins el març de 1938. A partir de llavors, al camp del Terrassa encara s’hi disputaran partits entre unitats militars fins el 15 de gener de 1939 (nou dies abans de l’entrada dels franquistes a la ciutat!), quan s’enfrontaren el Quarter Vorochilof i el Quart Batalló Local STE.

Des de l'estiu de 1938 fins el gener de 1939, l'activitat cultural va anar minvant mica en mica. Pocs dies abans de l'entrada dels franquistes, tenim constància que el cinema-teatre Alegria fou convertit en presó de guerra, mentre que els Amics de les Arts fou convertit en un improvisat hospital militar. Ara bé, fent una petita recerca a les fonts originals de l'època (cròniques i periòdics) podem comprovar que hi hagué activitat cultural pràcticament fins l'entrada dels franquistes a la ciutat; el gener de 1939, apart del mencionant partit de futbol, encara podem observar anunciades als periòdics projeccions dobles de cap de setmana als cinemes Rambla, Alegria i Recreu.  I és que anar al cinema, veure un partit de futbol o assistir a un ball de saló, era una manera d'oblidar, per unes hores, aquella cruenta guerra que tanta fam, morts i misèria va causar a tants i tants terrassencs i terrassenques. 


Referències


Miquel Solé (Coord.) VVAA Història Industrial de Terrassa III. Institucions i Societat
Jordi Garreta Per amor a l’Art. 75 anys d’història cultural a Terrassa
Joan Francesc Fondevila. El centenari del Terrassa Futbol Club
Òscar Monterde. Teatre en temps de guerra i revolució. Diari de Terrassa. 24 de març de 2012.
Jaume Díaz, Joan Piera, Jordi Ramos. "Els Refugis antiaeris de la guerra civil espanyola a Terrassa"  Terme núm 23.
Xavier Navarro, Josep Puy, Xavier Marcet. La Guerra Civil a Terrassa. Terme núm 1.