La Casa del Poble, una història espoliada

Quan es compleixen setanta-sis anys de l’ocupació de Terrassa per part del exèrcit feixista de Franco, val la pena recordar que les conseqüències d’aquella fatídica data (26 de gener de 1939) encara són ben visibles en ple centre de la nostra ciutat.  A la part baixa del carrer Cremat, hi trobem un gran edifici amb els balcons tapiats, en un estat precari, gairebé abandonat.  Doncs bé, aquest immoble va ser fins el 1939 el veritable centre social de les classes populars de Terrassa, la Casa del Poble.

A inicis del segle XX, el republicanisme al nostre país era molt més que una opció política que

proposava un  simple canvi en la figura del cap de l’Estat.  Era una visió del món, un conjunt de pensaments que propugnaven un veritable canvi social posant en marxa una sèrie de reformes de certa entitat i impacte popular que permetessin la conformació d’una societat més igualitària i justa. Pels republicans, República era sufragi universal, separació Església-Estat, minimització (o dissolució) de l’exèrcit i generalització de la milícia ciutadana, fixació dels drets de reunió i associació, educació per tothom etc. Alguns fins hi tot anaven més enllà; aquesta República havia de ser Federal, amb el poder descentralitzat als municipis i les regions.  Per aquest

motiu, tant o més important que l’activitat política era l’activitat cultural, entesa com un mitjà per formar les classes populars i avançar cap a una societat moderna, secular i democràtica.  Per tal de dur-ho a terme, era necessari la constitució d’associacions i espais que permetessin la difusió de les idees republicanes i la socialització popular.

L’agost de 1903, amb la voluntat de consolidar la presència republicana entre les classes populars i difondre les seves idees, es constituí la Fraternitat Republicana, producte de la unificació de les diferents faccions republicanes existents a la nostra ciutat.  La nova associació va estar presidida  per Domènec Palet i Barba i comptava amb uns 700 socis.   El pas següent fou aconseguir un gran local que els permetés dur a terme llurs aspiracions.  Les obligacions administratives d’aquell moment obligaren a la Fraternitat a crear una societat anònima per tal de dur a terme la compra del nou local.  L’octubre de 1903 es constituí a Barcelona davant notari la Casa del Poble Societat Anònima i es signava la compra de l'edifici situat al carrer Cremat número 15, propietat fins aquell moment del farmacèutic i literat Pere A. Ventalló.  El nou centre social havia de servir de lloc de reunió per els “ciutadans d’idees progressistes” i en el qual poguessin tenir cabuda “les entitats o col·lectivitats de tendència demòcrata progressista sota l’ideal republicà”.  Un mes més tard, el 29 de novembre, es signà un acord mitjançant el qual la societat Casa del Poble cedia l’immoble a la Fraternitat Republicana.   L’edifici i els seus terrenys s’havien comprat per un preu total de 77.500 pessetes, que fou pagat en tres terminis. El termini d’entrada inicial fou abonat per  un “grup d’entusiastes correligionaris” (entre ells, Antoni Marsà, Francesc Ciurana i Domènec Palet i Barba) el segon fou pagat gràcies a un emprèstit del qual els socis en podien adquirir obligacions, mentre que el tercer fou liquidat mitjançant un crèdit al Banco Hipotecario, que s’aniria pagant mica en mica (i no sense dificultats)  amb les aportacions dels socis i la pròpia activitat de la Casa del Poble.  L’embranzida del moviment republicà es traduí en les successives victòries electorals de les candidatures republicanes a nivell local, controlant el consistori municipal des del 1903 fins els anys posteriors a la Setmana Tràgica.  Per primera vegada, Alfons Sala tingué dificultats per guanyar l’acta de diputat del districte. De fet, si continuà essent diputat fou gràcies al caciquisme fortament arrelat en els rurals pobles del districte com Mura, Talamanca, Olesa, Rellinars, Ullastrell o Vacarisses.

La Casa del Poble de Terrassa fou la primera de tota Catalunya i representava un nou model

de sociabilitat dels partits republicans que anava molt més enllà de la simple activitat política.  S’hi dugueren a terme un gran nombre d’activitats culturals, recreatives, pedagògiques i instructives i esdevingué un actiu centre social per a obrers i famílies humils. La seu es componia de baixos, primer i segon pis i golfes. Als baixos hi havia un cafè amb una sala de billars adjunta. Al pis principal hi havia la sala de reunions, una espaiosa biblioteca, la redacció del periòdic Fraternitad Republicana, una ampliació del cafè i les habitacions d’alguns empleats de la casa. Al segon pis les aules de l’escola,  on s’impartien classes als infants mitjançant moderns sistemes pedagògics basats en el pensament laic i racionalista i també una escola nocturna d’adults gestionada de forma desinteressada per membres de la Joventut Republicana. Rere la casa hi havia un gran pati hi havia un gran pati vorejat per dues rengleres d’acàcies que servia com a terrassa del cafè. A tocar d’aquest i amb accés també pel carrer Unió, un gran teatre que es feia servir per a la celebració de mítings, conferències, balls i festivals.  Era doncs, una vertadera seu social i d’esbarjo per a les classes populars de la ciutat.   Terrassa no tenia Ateneu popular o obrer. No li calia; la casa del poble feia totes les seves funcions.  Tenim constància que la Fraternitat era la segona entitat amb més socis de la ciutat, només superat pel Casino del Comerç (segons el cens de societats publicat el 1 de setembre de 1906)

El jardí del cafè de la Casa del Poble. Fotografia: probablement Josep Rigol. (La Campana de Gràcia, 19-09-1910. Arxiu Tobella)

L’any 1907, la Casa del Poble - Fraternitat Republicana patiria una escissió.  Arran de la creació de la Solidaritat Catalana, a la qual s’adherí, els republicans lerrouxistes es desvincularen de l’entitat i crearen el Centro Republicano Radical Instructivo.  Els seguidors de Lerroux havien estat uns sector fonamental a l’hora de crear la Fraternitat, però l’esperit catalanista de la Solidaritat Catalana era incompatible amb el populisme espanyolista que predicaven.  Els republicans terrassencs, aliats ara amb el catalanisme regionalista, donarien suport a la candidatura de Solidaritat encapçalada a Terrassa per Amadeu Hurtado, republicà federal.  A partir d’aquell moment, la Fraternitat es vinculà cada cop més a l’ideal nacionalista sota el lideratge de Palet i Barba.  El 1908 sortiria al carrer un nou portaveu escrit en català, Futurisme.  Entre les seves parets es constituïren les seccions locals de la Joventut Nacionalista Republicana (1910) i la Unió Federal Nacionalista Republicana (1911).

La repressió de la Setmana Tràgica (1909) es traduí amb un davallada electoral i els republicans,  novament dividits, no tornarien a controlar l’Ajuntament fins les municipals del 1931. Malgrat tot, la Casa del Poble continuà sent un vertader centre social i agrupant una gran massa de classes populars.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, per tal de sobreviure a la repressió i evitar la possible clausura, la Casa del Poble va haver de suspendre la seva activitat política i camuflar-se com a societat cultural.   Contràriament al que es pugui pensar, la seva activitat no disminuí (tret de la política):  es va reformar i ampliar les sales de ball i es crearen seccions d’art i d’Esperanto i també un grup coral. Alguns dels militants de la Fraternitat però, foren perseguits; el mes d’octubre de 1928,  quan la Dictadura ja començava a mostrar els seus símptomes d’esgotament,   el que esdevendria alcalde el 1931, Samuel Morera, i els futurs regidors Valentí Puigdomènech i Francesc Casas foren detinguts per repartir octavetes revolucionàries.

L’adveniment de la República significà un nou salt qualitatiu i quantitatiu pel que fa a l’activitat i el nombre de socis de la Casa del Poble.  La Fraternitat Republicana s’adherí a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya i quan  el 14 d’abril de 1931 arribaren les primeres notícies de la proclamació de la República a Barcelona, els regidors republicans electes es van reunir a la Casa del Poble per prendre el timó del govern de la ciutat i conduir Terrassa cap a la República. Amb el carrer Cremat i el Raval plens, els regidors van enfilar cap a l'Ajuntament i per hissar les banderes tricolor i catalana i proclamar la República. Un grup de joves va entrar a l'Ajuntament i es va emportar els retrats d'Alfons XIII per cremar-los al Raval. Durant els anys següents l’activitat a la Casa del Poble fou contínua. Destacades figures del moviment republicà català i espanyol visitaren la Casa del Poble per a participar en mítings i actes culturals. És el cas de Francesc Macià, Lluís Companys, Manuel Azaña o el conseller de cultura Ventura Gassol. 

Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al pati de la Casa del Poble. Anys 30.
Font: AMAT-Ragon

La Casa del Poble va esdevenir el vertader centre neuràlgic social i polític de la ciutat.  En dates tan significatives com el 6 d’octubre o l’estiu i la tardor de 1936,  fou escenari de grans fets històrics que significaren un abans i un després en la història de la ciutat.  

 

La Casa del Poble, seu d'ERC durant els anys 30. Font: AMAT-Ragon

La tarda del 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola des del Palau de la Generalitat de Barcelona.  La proclama fou emesa per la ràdio i immediatament, la Casa del Poble es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments. Reclamaren armes per defensar l’Estat Català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir,  d’armes se’n van veure poques i molts se’n tornaren a casa.  La revolta fou sufocada per l’Exèrcit i al cap de pocs dies,  la Casa del Poble fou clausurada fins el març del 1935 i l’Acció suspesa fins el mes de febrer. 

Amb l’esclat de la Guerra Civil, la Casa del Poble va esdevenir centre de reclutament de milícies antifeixistes i també centre de mítings propagandístics i activitats culturals per reclutar diners pel front.  Fent un buidatge de la premsa de la d’aquell moment, podem considerar que fins a 260 terrassencs socis de la Casa del Poble marxaren voluntaris al front d’Aragó durant l’estiu i tardor de 1936. 

El migdia del 26 de gener de 1939, les tropes de Franco ocupaven la ciutat i la seu de l’ERC era assaltada pels ocupants.  Com si es tractés d’un botí de guerra,  els falangistes hi establiren la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical del règim, l’únic legal, que agrupava empresaris i obrers, on aquests darrers no tenien cap mena de força de pressió.   El Teatre de la Casa del Poble del carrer Unió seria enderrocat l’any 1955 i el 1961 s’hi inauguraria la nova seu de la CNS.  La Casa del Poble passà a estar ocupada per comerciants de queviures a la planta baixa, mentre que els pisos superiors i el pati quedaren abandonats.

Amb la mort del Franco i l’arribada de la democràcia, els militants de l’ERC, alguns joves i d’altres veterans de la II República, reivindicaren de nou la Casa del Poble.  Es negocià amb l’Ajuntament perquè aquest actués d’intermediari amb Madrid per recuperar-la.  Els regidors municipals havien estat escollits encara mitjançant el sistema d’elecció franquista, però els canvis que s’estaven produint al país i el tarannà negociador de l’alcalde Jofresa van permetre que en el Ple del 6 de juny del 1978, es sol·licités la devolució de la Casa del Poble al Ministeri de Treball de Madrid, titular legal de l’immoble després de la dissolució de les organitzacions del “Movimiento Nacional”.  La devolució oficial però, no va arribar mai.

Aquest fet comportà que els republicans optessin per la via ràpida. El 10 de febrer del 1979 intentaren ocupar el local i produïren enfrontaments verbals entre els venedors que tenien les seves parades a la Casa del Poble i els militants d’ERC.  Tres dies més tard, els militants d’ERC arribaren a un acord amb els comerciants i els republicans pogueren instal·lar-se els pisos superiors de l’edifici. A més a més,  també s’ocupà el pati i un edifici annex al costat d’aquest.

L’any 1999, l’Ajuntament tècnics de l’Ajuntament dictaminaren que l’edifici estava en perill d’ensorrament. Degut a que la propietat de l’edifici continuava estan en mans del Govern espanyol i ningú podia fer-se càrrec de les obres, ERC hagué d’abandonar l’immoble i aquest fou tapiat i semiabandonat.  Quan PSOE guanyà les eleccions legislatives del 2004, semblava que l’espoli arribaria a la seva fi, però tot quedà en una il·lusió i la Casa del Poble, continua essent avui en dia propietat el Ministeri de Treball i Assumptes Socials del Govern espanyol.  Mica en mica, a causa del pas del temps i la pròpia acció de la naturalesa, la Casa del Poble es va degradant cada cop més.  El que havia estat centre social de les classes populars de la ciutat, avui en dia és només una gran edifici abandonat. Les cartes continuen arribant en nom del mateix titular de l’edifici que el 1939: La Falange Española Tradicionalista y de las JONS

Actualment, cap institució té interès perquè això canviï i es faci justícia amb tots aquells que es deixaren la pell pels ideals republicans que la Casa del Poble representava.

Pati de la Casa del Poble a inicis segle XX. Font: Terrassa 1901-1919

Pati de la Casa del Poble actualment, el 2015. Font pròpia

  

FONTS CONSULTADES

COLOM , Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica.

FIGUERAS, Pere. TAPIOLAS, Judit. Terrassa 1901-1919

MUÑOZ, Anna. FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930

RAGON, Baltasar. Historials dels anys 1931-1935

RIERA, Josep Mª. Terrassa 1979

PUY, Josep. Alfons Sala, Industrial i Polític.

PUY I JUANICO, Josep. “La Terrassa de la Restauració”. Dins MARCET I GISBERT, Xavier (coord). Història de Terrassa. 

MARCET, Xavier. Terrassa segle XX. 1867-1993

 http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

 

Febrer de 1932: Els anarquistes prenen l’Ajuntament de Terrassa

CNT, el sindicat català  

La Confederació Nacional del Treball era, durant els anys de la Segona República, la gran força sindical a Catalunya. El 1931 comptava amb 291.150 afiliats en una població catalana total de tres milions cent mil persones.  A Terrassa, el percentatge de militants de la CNT encara era molt més elevat: Segons dades d’Eulàlia Vega, en el seu llibre Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936) el sindicat tenia a Terrassa el desembre de 1931 un total de 8.678 afiliats. El mateix any, la població total de la ciutat de 41.481 ciutadans, dels quals 10.898 eren obrers tèxtils. És a dir, militaven a la CNT, aproximadament, un 80% dels obrers tèxtils i un 20% dels terrassencs.

El fet que fos un sindicat tant gran feia que a Catalunya fos anomenat simplement com “el sindicat” per ser-ne pràcticament l’únic, ja que la UGT estarà sota mínims fins ben entrats els anys trenta.  Això també provocava que dins de la CNT i haguessin dir diferents tendències i opinions, tant ideològiques, com estratègiques i estructurals. Quan arribà l’adveniment de la República existia dins la CNT un gran debat intern entre dues  grans tendències: la possibilista i la radical. La primera, impulsada per Joan Peiró, afirmava que la CNT no comptava amb prou forces ni organització com per impulsar una revolució social i per tant, no es podia enfrontar amb nou règim republicà.  No eren partidaris de col·laborar activament amb el Govern com feia la UGT, però no tampoc de ser-hi clarament hostils. Volien exercir una lluita sindical sense violar la legalitat republicana. Per altra banda, hi havia el sector radical encapçalat per membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) partidaris de la revolució social a tota costa. Segons aquests, el nou govern republicà no era més que una continuació de les estructures de la monarquia amb diferent nom i per tant calia enderrocar-lo i implantar el comunisme llibertari.  Les tesis de Peiró triomfaren al Congrés  cenetista del juny de 1931, però durant els mesos següents anaren perdent força degut a la lentitud de les reformes promeses pel nou règim, mentre els grups faistes o radicals augmentaren els seus partidaris i aconseguiren imposar a la pràctica les seves tesis, que tingueren com a punt d’inflexió la Revolta a l’Alt Llobregat de 1932. A Terrassa, la CNT estava controlada pel sector més radical, que sovint portava el segell fe la FAI. El sector reformista, amb Espartacus Puig com a un dels seus líders més representatius, va perdre la partida en benefici dels partidaris de l’acció directa i la insurrecció.

El precedent: La Revolta de l’Alt Llobregat

Entre els dies 18 i 23 de gener de 1932, el proletariat tèxtil i miner de l’Alt Llobregat es declarà la vaga general revolucionària i els obrers proclamaren el comunisme llibertari. La revolta s’inicià a Berga i s’atengué cap a les poblacions mineres de Fígols, Balsareny, Sallent, Cardona i Súria.  El Govern de al República ordenà la intervenció de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, que partiren des de la caserna de Manresa i ocuparen tots els pobles insurreccionats. No hi hagué vessament de sang, però es clausuraren els sindicats i es deportaren alguns dels implicats a l’Àfrica, entre els quals hi havia Durruti i Ascaso. Com a resposta a aquestes deportacions, els sectors radicals de la CNT convocaren una nova vaga general pel dilluns 15 de febrer. La República Espanyola reconeixia el dret de vaga sempre que fos comunicada amb antelació i de forma oficial pels sindicats, de manera que considerà aquesta il·legal i les autoritats catalanes prengueren les mesures necessàries per evitar aldarulls i piquets davant les fàbriques, transports públics i comerços.  Els cenetistes partidaris de la vaga es posaren en marxa de matinada per assegurar-se l’èxit d’aquesta i dugueren a terme accions com aixecar els rails de l’estació de tren, provocar algunes petites explosions o posar pues als carrers per rebentar les rodes dels autobusos que circulaven. Tot i així, la majoria d’obrers anaren a treballar aquell dia. Ara bé, a Terrassa viuria  en un moviment insurreccional que quedaria gravat en la memòria de tots els ciutadans.

La insurrecció

El dissabte 13 de febrer van ser repartits per la ciutat un gran nombre de pamflets encapçalats amb les sigles CNT i AIT i signades per la Federació Local de Sindicats Únics, on es carregava durament contra les autoritats per la deportació dels revolucionaris de l’Alt Llobregat i es feia crida a una vaga general de 24 hores per al dilluns següent.  L’endemà diumenge, el Governador Civil de Barcelona, Joan Moles, envià un telegrama als alcaldes  demanant que es prenguessin les mesures necessàries perquè fos garantia la llibertat de treball i s’actués amb contundència contra qualsevol tipus de piquet. Avel·lí Estrenjer, alcalde de Terrassa i membre d’Acció Catalana Republicana, va passar unes hores al seu despatx la tarda de diumenge sense que hi haguessin incidents importants. En plegar a les 9 del vespre, va advertir a la guàrdia que extremés la vigilància, ja que era possible que hi hagués algun aldarull durant la nit a causa de la vaga. Res feia pensar, però, que durant la nit el Raval de Fermí Galan (nom del Raval de Montserrat durant la República) viuria un verdader intent de revolució llibertària.

Julià Abad "Poca-roba"Font: militans-anarchistes.info

El pla insurreccional s’inicià a durant la matinada quan un centenar de cenetistes vinculats a la FAI, capitanejats pel terrassenc Julià Abad Guitart, un personatge molt popular i pintoresc conegut com a “Poca-roba” es concentraren al carrer passades les tres.  Decidiren dividir-se en dos grups per emprendre una acció simultània i coincident; uns es dirigiren a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Sant Leopold i els altres a l’Ajuntament.  Els guàrdies civils de la caserna es trobaven en alerta per la vaga anunciada, però després de que els anarquistes els llencessin una gran descàrrega de bales s’hagueren de replegar dins de la caserna, que restà assetjada durant unes hores. Des de dins, l’oficial que comandava les forces va trucar a Barcelona per informar a la comandància del que passava a Terrassa i aquesta li ordenà que resistissin fins que es fes de dia i arribessin els reforços necessaris.  Alguns guàrdies van aconseguir sortir de la caserna i situar-se en llocs estratègics propers a l’edifici i s'establí un gran tiroteig que despertà a la ciutat en descans. La falta de llum no permetia als guàrdies saber a quina quantitat real d’enemics s’enfrontaven, de forma que optaren per mantenir-se en posicions de defensa a l’espera de reforços.  Paral·lelament, el segon grup tenia la intenció de fer-se amb el principal edifici del poder polític local, l’Ajuntament. L’edifici estava poc protegit i no tingueren dificultats per ocupar-lo: Tres individus armats es van avançar per no cridar l’atenció, van sorprendre els policies municipals que feien guàrdia a les dependències de la planta baixa de l’Ajuntament i els desarmaren.  Després, els obligaren a obrir els portes per tal de que la resta del grup pogués fer-se amb l’edifici. Un cop dins, els revolucionaris prengueren posicions a les finestres i s’aprovisionaren de les armes que trobaren allà, provinents en la seva majoria del desarmament del Sometent.  Amb la plaça assegurada, es repartiren les diferents tasques previstes per dur a terme la revolta: Un grup patrullà pels carrers pròxims al Raval i efectuà diverses detencions de guàrdies municipals encarregats de la vigilància nocturna, així també com d’algun civil que rondava aquelles hores pels carrers.  Dos dels revolucionaris, anaren a buscar l’alcalde Avel·lí Estrenjer a casa seva i se l'endugueren pres fins a l’Ajuntament. Tots els detinguts, inclòs el batlle, foren tancats a la Sala de Plens sota vigilància. Un tercer grup va anar als garatges municipals i s'apoderà d'una camioneta i un camió de bombers. Ompliren el tanc d’aigua d’aquest darrer amb benzina per atacar la caserna de la guàrdia civil, cosa que finalment no dugueren a terme ja que desconeixien com funcionava.  Amb la camioneta anaren fins al carrer de la Rutlla, on hi havia l’armeria de Joan Carner. Allà obligaren al propietari a obrir i fer-los entrega de totes les armes i un cop van tenir la camioneta ben carregada retornaren a l’Ajuntament per dipositar allà tot l’arsenal.  Amb el mateix vehicle, anaren a cercar al president de l’Institut Industrial, Pere Amat, però aquest es negà a obrir-los la porta. Els anarquistes intentaren esbotzar la porta amb la camioneta, però només aconseguiren malmetre-la i marxaren sense aconseguir el seu objectiu. També  intentaren detenir Samuel Morera, tinent d’alcalde, però aquest no es trobava a casa seva. Mentrestant, els regidors Francesc Cases i Francesc Devant, consideraren que el seu deure era anar a l’Ajuntament i s’hi arribaren. Un cop allà van ser detinguts i tancats amb la resta de presos al Saló de Plens. Seguidament van coaccionar a l'alcalde perquè redactés un document on s'ordenava la rendició de la Guàrdia Civil i l'entrega de totes les armes als revoltats. Estrenjer, amenaçat de mort, va obeir, però l'oficial de la guarnició no va fer cap cas del document i la resistència continuà.

Després de la rendició dels revolucionaris hi hagué una gran expectativa davant l'Ajuntament. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

Durant unes hores, fins passades les vuit del matí, els anarquistes van ser els amos absoluts de la ciutat. Entraven i sortien del Ajuntament, el seu quarter general, com i quan volien, essent portadors de notícies, armes i personers. La bandera roja i negra, símbol de la Revolució i el Comunisme Llibertari onejava al balcó consistorial. En despuntar-se les primeres llums del dia els revolucionaris impedien als pocs comerciants que s’hi atrevien obrir les seves botigues i clausuraren també el Mercat de la Independència.  Paral·lelament, un grup havia pres posicions al capdavall de la Rambla i impedia als viatgers que arribaven amb tren sortir de l’Estació dels Catalans.

Cap a les 9 del matí, arribà una companyia de guàrdies civils provinents de Sabadell per socórrer als seus companys de Terrassa. Amb l’arribada d’aquestes forces, els anarquistes hagueren d’abandonar les seves posicions del carrer Sant Leopold, alguns foren detinguts i altres aconseguiren retirar-se a l’Ajuntament.  Seguidament, les forces de la Guàrdia Civil de Terrassa i Sabadell es dirigiren cap al Raval per fer-se en aquesta plaça.  En arribar allà foren rebuts a trets des de les finestres de l’Ajuntament, de manera que prengueren diferents posicions per assetjar l’edifici: Als carrers de la Unió i Cremat, a l’edifici de la Telefònica de la Plaça Vella i a una terrassa de la Rasa.  Com que els guàrdies civils sabien que des de Barcelona ja havien sortit les forces de l’Exèrcit, es limitaren en mantenir la Casa de la Ciutat sota control evitant qualsevol escapatòria dels revoltats.  A les 10 del matí arribà de Barcelona una companyia del 34è Regiment de l’Exèrcit, a les ordres d’un capità i dos tinents i avançà a pas de combat cap al Raval. Un cop allà, militars i guàrdies descarregaren una gran pluja de bales contra l’Ajuntament, que era contestada des de l’interior. El tiroteig fou intensíssim i la situació d’alarma era present a tota la ciutat.  En veure que no tenien cap escapatòria, els insurrectes decidiren rendir-se i enarboraren bandera blanca, però no volien rendir-se a la Guàrdia Civil, sinó a l’exèrcit.  Quan en veure el senyal, els guàrdies civils avançaren per entrar a l’Ajuntament, van ser tirotejats de nou i els hi foren llançades algunes bombes de mà.  Es repetí de nou el tiroteig, fins que els anarquistes obligaren al batlle Estrenjer, amb un mocador blanc a la mà, i als regidors Cases i Devant sortir al balcó  per anunciar a les forces atacants que els que estaven a l’interior desitjaven rendir-se.  Però la situació es va tornar a escalfar quan de nou; els insurrectes llençaren una bomba de mà des de les finestres de l’Ajuntament, acció que fou resposta a trets per part dels guàrdies de la plaça.  Alcalde i regidors  s’hagueren d’ajupir al terra del balcó, salvant-se miraculosament. Els revoltosos, obligaren ara a l’alcalde a baixar a la planta baixa per obrir les portes i parlar amb les forces governamentals. Aquets instants foren aprofitats per alguns revolucionaris per fugir per les portes de darrere, entre ells en Poca-roba. Seguidament, guàrdies civils i militars procediren a ocupar l’Ajuntament sense trobar resistència, alliberaren els “presoners” tancats durant la nit i van detenir els revoltosos que encara quedaven, un total de trenta-un.  També s’apoderaren d’una gran quantitat d’armes llargues, armes curtes, bombes de mà i cartutxos de dinamita. Miraculosament no s'hagué de lamentar cap víctima mortal, només alguns ferits lleus a causa dels trets, entre els quals es trobava el propi Avel·lí Estrenjer. 

Pati de darrere l'Ajuntament després dels fets. Hi podem veure Guàrdies Civils i soldats de l'Exèrcit. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

En l’edició de El Dia del 16 de febrer, hi trobem una relació de els detinguts després de la rendició de l’Ajuntament. Els detinguts foren Josep Garcia, Miquel Hernández, Joan Blanes, Benet Cadena, Francesc Galan, Delfí Badia, Lluís Fortes, Francesc Morales, Josep Puig, Felix Lechón, Josep Padilla, Josep Reimbay, Josep Pedro, Jaume Casarramona, Andreu Rossell, Jaume Caballà, Pau Castells, Pere Perarnau, Ferran Rostoi, Ferran Folch, Francesc Planas, Manuel Bou, Salvador Comas, Daniel Sànchez, Rosino Lopez, Joaquim Regalés, Pere Martí, Ramon Soler, Miquel Domènech, Camil Nortes, Llorenç Tapioles.  Aquets detinguts foren portats a Barcelona l’endemà. Al cap d'uns dies també seria detingut en "Poca-roba"

Les conseqüències: Repressió i canvi de govern municipal

Durant els dies posteriors es va produir una caça de bruixes contra militants de la CNT i del Bloc Obrer Camperol (BOC) que en la majoria de casos no tenien res a veure amb els fets. El local de la CNT va ser registrat i del BOC clausurat. Els militants del BOC no tenien cap mena de vinculació, però el fet de pertànyer a un partit comunista defensor de la revolució els convertia en objectius de les autoritats.  Des de les pàgines de El Dia (catalanistes conservadors) i Crónica Social (monàrquics) s’escrigueren articles i editorials contra el comunisme i la revolució. No distingien entre comunistes, anarquistes i revolucionaris, eren el mateix, un mal per Catalunya i Espanya al qual calia fer front.  De fet, les cròniques dels dies posteriors aparegudes en aquests diaris locals, es refereixen als revolucionaris com a “comunistes”. Des de l’Acció  es va fer una crida a obeir la legalitat i a lluitar per les vies legals i democràtiques que havia portat la República.  

La revolta va produir una fissura entre la coalició governant, el Bloc Republicà Catalanista. El Bloc estava format per Fraternitat Republicana-Esquerra Republicana, el Centre Republicà Obrer i el Centre Catalanista Republicà-Acció Catalana Republicana. Els homes d’ERC criticaren obertament a l’alcalde Estrenjer, d’Acció Catalana per no haver pres les mesures necessàries per prevenir una revolta, que segons ells, es veia a venir. L’alcalde va replicar que ningú podia arribar a imaginar que la vaga anunciada dos dies abans de la revolta aniria tant lluny, i per tant ell es va limitar en prendre les mesures necessàries ordenades des del Govern Civil. Tot i així, el regidor i President d’ERC Terrassa, Valentí Puigdomènech i Samuel Morera, tinent d’alcalde d’ERC, en forçaren la dimissió.  Així, el ple de l’1 de març de 1932 seria nomenat nou alcalde Ramon Camps, pertanyent al Centre Republicà Obrer.

Un any més tard, el 8 de gener de 1933 es produiria un nou intent revolucionari. Hi hagué un tiroteig davant la caserna de la Guàrdia Civil i un intent d’assalt a la Zona Militar de Reclutament, aquesta vegada amb el resultat de dos militants llibertaris morts i com l’any abans, diversos detinguts i la clausura dels locals del sindicat. El judici contra els culpables de l’Assalt a l’Ajuntament es va dur a terme el juliol de 1933. Un Consell de Guerra processà un total de tretze acusats, amb el resultat de quatre penes de vint anys i un dia de presó per als principals culpables (Delfí Badia, Ramon Solé, Llorens Tapioles i Julià Abad "Poca-roba"), cinc penes de dotze anys i un dia i quatre absolucions. 

Balcó de l'Ajuntament després dels fets. S'hi poden veure els impactes de bala. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

La CNT estaria dominada pel sector faier i apostaria per l’acció directa, amb el resultat d’enfrontaments continus enfrontaments amb les autoritats i repressions. Això comportaria el descens dels seus militants, molts d’ells partidaris d’una via més reformista i d’entesa amb les esquerres republicanes governants. Tot i així, la CNT el sindicat clarament majoritari fins a finals de 1936, quan la UGT li començaria a disputar l'espai sindical.


Actualment a la façana de l'Ajuntament encara es poden veure els impactes de bala produïts durant l'assalt.

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

DOCUMENTS CONSULTATS

TERMES, Josep. Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980)

VEGA, Eulàlia. Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936)

MARCET, Xavier. Història de Terrassa. Capítol Segona República i Guerra Civil.

MARCET, Xavier. Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions

VIGUÉS, Pere. Un món hostil. Narració autobiogràfica.

RAGON, Baltasar. Historial de l’any 1932

http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

- PREMSA:

El Dia 16/02/1931 i 17/02/1932

Crónica Social  16/02/1932

La Vanguardia  17/02/1932

L’Acció 19/02/1932

Avui 29/02/1932

L'avi Macià, a Terrassa

El 6 de juliol de 1931, en motiu de la Festa Major el President Macià va visitar la nostra ciutat. Feia  pocs mesos que s’havia proclamat la República i Catalunya vivia les jornades històriques més importants des de feia dos segles. Macià s’havia  convertit per a tot el país en l’avi de Catalunya, un símbol de la lluita per les llibertats nacionals catalanes. Tant és així, que, segons afirmen  les cròniques de l’època, Terrassa va viure aquell dia de Festa Major un entusiasme popular com no es recordava cap any per Festa Major.

El Raval de Montserrat escoltant l'avi. Fons Ragon-AMAT

Des de les onze del matí, milers de terrassencs i terrassenques deambulaven pels carrers cèntrics de la ciutat. Els balcons de les cases estaven engalanats amb senyeres i flors i l’ambient era molt festiu.  La concurrència de gent anà en augment fins a fer-se intransitables alguns carrers, especialment la Fontvella ja que la majoria es dirigien al Passeig, per on el President havia de fer la seva arribada. Mentrestant, una gran multitud s’anava concentrava a la Plaça del Dr. Robert, aguantant un sol de juliol que queia aplomat.  Quan es va començar a divisar la caravana d’autos on  venia Macià, sorgí espontàniament una gran ovació. Arribà finalment el cotxe descobert del President, que anava acompanyat de diputat republicà Palet i Barba i el tinent d’alcalde Samuel Morera. Després de fer una parada davant l’hospital, on l’esperaven els membres del consistori municipal, continuà la seva ruta cap a l’Ajuntament, entre crits de visques a Macià, Catalunya i la República. Arribats al Raval, amb grans dificultats el President aconseguí entrar a l’edifici municipal. Diuen els cròniques d’aquell dia que la gentada concentrada al Raval només tenia punt de comparació amb el 14 d’abril, data de la proclamació de la República. Instants després, des del balcó de l’Ajuntament Samuel Morera i l’avi Macià es dirigiren al públic congregat. Entre grans ovacions i visques, el President aconseguí fer-se sentir:

Ciutadans: Algú es creia que jo no venia a Terrassa perquè no tenia interès en fer-hi una visita. No és així, jo vull anar a tot Catalunya a sentir els batecs de tots els catalans. És sentint aquests batecs com he forjat els ideals que he sostingut i sostindré tota la vida.

Necessitem tenir la llibertat de governar-nos, perquè així podrem desenrotllar aquests ideals. Nosaltres estimem les demés regions espanyoles, als quals ajudarem perquè tinguin les mateixes llibertats i els mateixos drets que nosaltres, així que hagim obtingut la nostra llibertat i la nostra independència.

Jo, anant pel món, fent propaganda per la idea que tinc arrelada al fons del cor, m’he forjat uns ideals per a portar a cap dins el Govern de Catalunya. [...]

Volem que els catalans no tinguin la preocupació de si podran o no instruir a llurs fills, perquè siguin ciutadans dignes i facin una Catalunya gran. L’obrer, que amb treballs pot subvenir les seves necessitats, no pot ara instruir els seus fills degudament. Nosaltres volem una escola sense privilegis, a la qual no hi vagin els fills dels banquers i els fills dels obrers, sinó els fills dels catalans. [...] Volem també que la nostra legislació obrera sigui a Catalunya. Nosaltres coneixem les nostres aspiracions i les nostres necessitats. Si hem d’anar a Madrid no resoldrem res [...] Acabo dient-vos jo, que per la meva edat i posició no tinc altra ambició que el bé de Catalunya, a tots els ciutadans, patrons i obrers, de totes les classes socials, des del més humil al de més alta posició, que és precís que tots els catalans declarin amb llur vot que volen l’Estatut de Catalunya, que enclou el màxim de bé per tots els pobles d’Espanya, als quals adreço la meva abraçada. Volem aquesta llibertat per tothom, però sobretot per la classe humil, la que més s’ho mereix i la més digna d’estima.

L’objectiu del viatge de Macià era també assistir a l’acte oficial de descobriment de les plaques que donaven nom els carrers rebatejats pel nou Ajuntament democràtic: La Plaça de la República (Plaça Vella), Raval de Fermí Galán (Raval de Montserrat) i Passeig de Garcia Hernández (Passeig Comte d’Égara) però la gentada que omplia els carrers, i el fet que Macià tenia una certa edat, i se sentia fatigat, aquesta tasca va ser impossible de fer-se.



 Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al dinar l'Ajuntament oferí a Francesc Macià. Fons Ragon-AMAT



Després de dinar als jardins de l’Ajuntament, Macià visità acompanyat de les autoritats locals el Casino del Comerç, els Amics de les Arts, el Círcol Egarenc, la seu del CADCI,  les Esglésies de Sant Pere,  la Fraternitat Republicana de Sant Pere i la Casa del Poble del carrer Cremat, on féu novament un discurs i escoltà un concert de l’Orquestra Simfònica local.  A tot arreu era acollit i aclamat amb visques o bé amb cant dels Segadors. Burgesos, obrers i religiosos... tothom volia adreçar-se al l’avi de Catalunya. Finalment acudí a l’estadi del Terrassa FC (situat en aquella època al carrer Pi i Margall, darrere la Rambla)  on se li tributà un partit d’honor.  Acabat aquest, Macià feu de nou un recorregut amb cotxe per la ciutat i partí de nou cap a Barcelona.

Dies després, el Ple de l’Ajuntament aprovà concedir a Francesc Macià el títol de fill il·lustre de Terrassa “en reconeixement del seu patriotisme i la seva lluita incansable per les llibertats de les terres catalanes”

Durant els següents dos anys el President visità Terrassa en tres ocasions més: El 31 de desembre del mateix any visità la ciutat per inaugurar la Central de Telèfons de la plaça Vella.  El 2 d’abril de 1932 per inaugurar l’Escola Genescà al barri de Sant Pere i la nova emissora de Ràdio Terrassa al carrer Font Vella.  El dos d’agost per inaugurar el Grup Femení d’Esquerra Republicana a Terrassa. Finalment, la darrera visita del President a la ciutat fou el 24 d’agost del 1933, en motiu d’una visita oficial a les dependències hospitalàries del Passeig. Ara bé,  fou la primera la que més marcà a la ciutat.  Milers terrassencs van veure l’heroi de Catalunya per primera vegada, la gentada que es va viure aquell dia a la ciutat (segons narren els cronistes) només s’havia vist el dia de la proclamació de la República, i és que l’avi Macià despertava un gran entusiasme per a ciutadans de totes classes socials.

Els Fets d'Ocubre i la proclamació de l'Estat Català a Terrassa

El 6 d’octubre a Espanya i Catalunya

Les eleccions generals a les Corts de la República de novembre de 1933 tingueren com a resultat la victòria de les dretes. La CEDA (Confederación Española de Derechas Autónamas) fou el partit amb més representants a la cambra, seguida del Partit Republicà Radical de Lerroux. El primer partit de l'esquerra, el PSOE, quedà en tercera posició. A Catalunya, la Lliga Catalana obtingué les majories a les circumscripcions provincials de Lleida i Tarragona i a Barcelona ciutat, quedant així com la primera força catalana al parlament espanyol, mentre que l’Esquerra Republicana havia patit la seva primera derrota electoral.  Les forces que havien sigut contràries a la República eren ara les majoritàries a les Cortes.
Aquest triomf de les dretes cal atribuir-lo a dos factors clau: En primer lloc, la lentitud de les reformes del govern republicanosocialista i la repressió d’aquest contra determinats sectors del moviment obrer, fet que havia comportat que molts obrers se sentissin enganyats i la CNT cridés a l’abstenció. En segon lloc, la República espanyola va mantenir la Llei Electoral de 1907, aquesta afavoria la bipolarització política, ja que atorgava el 80% dels escons a la força política guanyadora de cada circumscripció, encara que fos només per un vot de diferència. Això va afavorir a les dretes, ja que les esquerres es presentaven dividides sobre com i quan s’havien de fer les reformes que sens dubte necessitava Espanya, mentre que les dretes, després de dos anys a l’oposició, s’havien reorganitzat. La CEDA, una gran unió de diferents partits de caire dretà, clerical i fins i tot filofeixista, es beneficià clarament del sistema electoral. Hom ha atribuït també la victòria de les dretes al fet que per primera vegada a la història d’Espanya poguessin votar les dones. Personalment, penso que això no té massa sentit; en una època en que la dona estava totalment lligada al marit, aquesta votava el que votava ell, costa d’imaginar que en una mateixa unitat familiar dels anys trenta el marit votés al PSOE o a ERC i la muller la CEDA o la Lliga. Hi podien haver excepcions, però això no fou un factor clau que determinà la victòria de les dretes.

Niceto Alcalá Zamora, liberal moderat President de la República ordenà formà govern a Lerroux del Partit Radical, ja que la CEDA, tot i ser la força amb més escons a la cambra, no havia jurat lleieltat a la República. Durant gairebé un any, se succeïren dos governs radicals, però resultaren ser inestables degut a la falta de suport parlamentari. Finalment, a principis d’octubre de 1934, Lerroux decidí formà un govern amb tres ministres de la CEDA per ampliar la seva majoria. Des de la visió de l’esquerra en aquells moments això representava un clar perill, ja que en aquells moments la CEDA era un partit amb un clar procés de feixistització. A més, Catalunya arrossegava des de feia anys el conflicte rabassaire, i quan ERC intentà posar-hi solució mitjançant una reforma agrària de caràcter reformista, la Lliga i la burgesia agrària s’hi oposaren de ple i presentaren un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garanties Constitucionals, que suspengué la Llei amb el suport de cedistes i radicals.

Davant d’aquesta situació, el dia 5 d’octubre es proclamà la vaga general revolucionària a tot l’estat espanyol, amb el suport de l’Aliança Obrera, una plataforma que agrupava sindicats i partits republicans, comunistes i socialistes. Ara bé, aquesta plataforma només tingué el suport de la CNT a Astúries, mentre que a la resta d’Espanya es quedà sense la integració del gran sindicat. A Catalunya Companys proclamà l'Estat català amb el suport d’Esquerra Republicana i l’Aliança Obrera i el no-suport de la CNT el capvespre del dia 6 d’octubre i oferí Barcelona com a seu d’un govern republicà espanyol alternatiu al que s’acabava de formar a Madrid considerat entregat al feixisme. Desenes d’ajuntaments de Catalunya, controlats per les esquerres, seguiren la proclama feta per Companys. Ara bé, a diferència del 14 d’abril de dos anys abans, Companys no tingué el suport que esperava. Tret dels Escamots d’Estat Català i els Mossos d’Esquadra, ningú més va empunyar les armes per defensar la proclama, i la matinada del 6 d’octubre, l’Exèrcit de la República espanyola, complint ordres de Madrid, assaltà el Palau de la Generalitat fins que Companys i el seu govern es rendiren. A la resta d’Espanya la revolta també resultà un fracàs, tret d’Astúries. Allà l’Aliança Obrera era integrada per socialistes, comunistes i anarquistes i els obrers rebels aconseguiren fer front a la Legió durant gairebé una setmana.


Terrassa, fidel a la Generalitat

Gràcies al dietari del gran cronista terrassenc Baltasar Ragon, als periòdics locals El Dia, l’Acció i Crónica Social, a les actes de la sessió de Plens de l’Ajuntament, a les memòries de l’intrèpid Pere Vigués i a les investigacions de Xavier Marcet, podem saber amb força exactitud com es desenvoluparen els Fets d’Octubre a Terrassa:


El dia 5 d’octubre de bon matí grups de militants de l’Aliança Obrera i d’Estat Català feren piquets davant les fàbriques per sumar els treballadors a la vaga general. La CNT, sindicat clarament majoritari a la ciutat, no s’havia sumat a la vaga, fet que comportà alguns enfrontaments entre els obrers i els piquets. Poc després quedaren interromputs els serveis dels Ferrocarrils de Catalunya, dels d’autobusos i dels taxis. Es requisaren alguns vehicles en nom del Comitè Revolucionari per patrullar per la ciutat i repartiren pamflets amb aquest text:


"L'Aliança Obrera a tots els Treballadors! S'ha declarat la Vaga General Revolucionària a tot Espanya. L'Aliança Obrera de Terrassa, atent al seu fi, recomana a tots els treballadors que continuin a les ordres del Comitè Local de l'Aliança Obrera. TREBALLADORS: La Consigna del moment és: PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA. Treballadors, manteu-se en peu de guerra. Cal abatre definitivament el feixisme Espanyol. Lluitem per les nostres llibertats! Visca la Vaga Revolucionària! Visca l'Aliança Obrera!

Al matí següent, 6 d’octubre, els escamots d’Estat Català entraren a la missa que se celebrava al Sant Esperit i obligaren a suspendre-la i feren sortir els feligresos que s’hi congregaven. Progressivament, deixaren de prestar servei dels trens del Nord i els treballadors de Correus i al cap de poques hores la paralització fou general.


Ara bé, dins el bloc revolucionari no hi havia unanimitat absoluta sobre què calia fer.  L'Aliança Obrera, integrada a Terrassa majoritàriament per militants del Bloc Obrer i Camperol, confiaven en conduir la vaga en una  Revolució portés a una Federació de Republiques Socialistes Ibèriques. L'Esquerra Republicana, estava dividia entre el sector de Samuel Morera, partidari de mantenir les estructures de poder d'una República Federal i progressita, i el sector obrerista, més proper a l'Aliança Obrera. D'aquest sector en formaven part, Jaume Figueres, alcalde de Terrassa l'any 1936 i Miquel Palet Martí, fundador de les JEREC a la ciutat.


Les divergències existents entre els revolucionaris es feren paleses durant el 6 d'octubre. Cap al migdia, l'Ajuntament ordenà dissoldre una manifestació organitzada per l'Aliança Obrera a causa de "la presència d'elements tèrbols i que voldrien la pertorbació per desviar cap a l'anarquia dissolvent" (en referència a la presència d'elements de la CNT i la FAI a la manifestació).  A la tarda, un grup de Guàrdies d’Assalt va detenir diversos militants del Bloc Obrer i Camperol que s’havien reunit al seu local del carrer Sant Francesc, essent alliberats poc després pel propi Morera. L'Ajuntament volia doncs tenir un ferm control de la situació, però sense arribar a l'enfrontament directe amb l'Aliança Obrera.


A les 8 del vespre, anunciat el discurs del President de la Generalitat Lluís Companys, tot Terrassa estava pendent de la ràdio. Les paraules foren contundents: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”


Immediatament, la Casa del Poble del carrer Cremat es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments de Barcelona. Aquests reclamaren armes per defensar l’Estat català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir, d’armes se’n van veure poques.

Casa del Poble, seu d'Esquerra Republicana. Font: Arxiu Tobella

Sonà la sirena instal·lada a l’Ajuntament i automàticament els escamots de les JEREC es situaren a llocs estratègics, edificis públics, centrals de gas i electricitat, telègrafs, telèfons etc. L’Alcalde, Samuel Morera (fotografia), requerí els guàrdies d’assalt, que feren guàrdia a la Casa Consistorial juntament amb la policia municipal. En aquells instants, Morera, acompanyat dels regidors d’ERC, proclamà l’Estat Català en nom de la majoria dels regidors de l’Ajuntament i hissà l’estelada al balcó. Ja arribada a la mitja nit, la ràdio anuncià que a Barcelona s’havia declarat l’estat de guerra. A les dues de la matinada, la les forces de l’odre públic es retiraren de l’Ajuntament. Morera requerí al tinent de la guàrdia civil la tramesa de forces, però aquest li contestà que no podia fer-hi fins que no revés ordres de la seva superioritat. A les 6 de la matinada, es rebé la notícia de la rendició de Companys i els seu govern i immediatament els regidors d’ERC abandonaren l’Ajuntament davant la imminència de l’ocupació per part de militars procedents Barcelona. Abans, havia sonat la sirena de l’Ajuntament, era el senyal que indicava als revolucionaris que calia dipositar les armes. Abandonat la casa consistorial, aprofitant el buit de poder, a tres quarts de 8 del matí, entraren a l'Ajuntament una quarantena d’individus de la FAI, els qual s’apoderaren de diverses armes abandonades pels revolucionaris. Proveïts d’escopetes i fusells, els faistes es dirigiren a la presó del passeig per alliberar els reclusos, però al mateix temps arribaren les forces de seguretat i de la Guàrdia Civil i s’entaulà un tiroteig que tingué com a resultat diversos ferits i la retirada dels faistes. Durant tot el dia següent els tirotejos entre membres de la FAI i la guàrdia civil continuaren en diferents puts del Parc Vallparadís, amb el resultat d’un guàrdia mort i varis anarquistes greument ferits. El mateix dia 7 al matí, els terrassencs Josep i Gaspar López (pare i fill) i Josep Paysan, arribaven a Terrassa amb cotxe procedents de lluitar als carrers de Barcelona. A la carretera de Rubí, toparen amb la Guàrdia Civil i iniciaren un tiroteig amb aquests, que finalitzà tràgicament amb la mort dels tres compatricis.

Samuel Morera, alcalde republicà. Font: Ajuntament de Terrassa

El dilluns 8 d’octubre; Miguel Morales, tinent de la Guàrdia Civil de Terrassa i Comandant Militar de la ciutat per ordre del General Batet, es presentà a l’Ajuntament. Anava acompanyat de Francesc Llongueras, conseller municipal del Partit Radical. En presència del secretari municipal, van fer constar al Llibre de Sessions de l’Ajuntament el següent:

“Cumpliendo lo ordenado por el Excmo. Ser. General Jefe de la 4ª División Militar y usando de las facultades que por el mismo han sido delegadas, he resuelto destituir de sus cargos a todos los componentes del Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad y nombrar a Ud. Alcalde Accidental con funciones de gestor único de la administración municipal. Lo que traslado a Ud. Para su conocimiento y a efectos de que se posesione sin demora al cargo que se le confía.


Viva Ud. muchos años.

Tarrasa a 8 de Octubre de 1934.

El Comandante Militar de la Plaza - Miguel Morales Moreno

Rubricado - Sr. Don Francisco Llongueras Mach”

En consecuencia el Comandante Militar Sr. Morales, como delegado del Excmo. Ser. General Jede de la 4ª División Militar dio posesión del cargo de Alcalde accidental gestor de este Ayuntamiento al nombrado Don Francisco Llongueras Mach, quien quedó poseído del cargo en este acto, firmando en fe de ello, la presente diligencia con el Sr. Delegado Superior Autoridad Militar de la Región, y el infrascrito Secretario autorizante, en Tarrasa a ocho de Octubre de mil novecientos treinta y cuatro.

(Signen)
Francisco Benlloch Martínez (secretari)
Francesc Llongueras Mach (alcalde gestor)
Miguel Morales Moreno (Comandant Militar)


(*Durant la Revolució social de 1936, Morales Moreno es refugiaria a Almería.  Patrullers terrassencs, disposats a fer-li pagar la seva acció durant el 6 d’octubre i la repressió contra el sindicalisme de la ciutat, l’anirien a cercar al seu cau i el liquidarien a prop de Rubí)

Instants després, Ràdio Terrassa comunicava que la ciutat tenia un nou batlle, a la vegada que també feia una crida a restablir definitivament l’ordre, retornar als llocs de treball i acatar a les noves autoritats. Poc després, arribaren a Terrassa un batalló de l’Exèrcit i 30 guàrdies civils, que practicaren un registre a la Casa del Poble destrossant part del mobiliari i efectuant diverses detencions entre els presents a l’edifici. Finalment, el dia 9 d’octubre, les fàbriques i els serveis tornaren a funcionar. Durant les següents setmanes, s’inicià una onada de detencions contra aquelles persones que més s’havien significat amb la revolta, entre ells, els regidors de l’Esquerra, inclòs l’alcalde Morera, i els principals dirigents de l’Aliança Obrera i d’ERC. L’Acció, òrgan d’ERC, fou suspès per ordre governativa durant prop de quatre mesos. També seria clausurada la Casa del Poble i local social del Bloc Obrer i Camperol. L’Ajuntament de Terrassa, passarà a estar controlat per homes industrials i de dretes, vinculats al Partit Radical, la Lliga, Renovación Española i la CEDA.

Els fets d’octubre a Terrassa palesen l’abisme existent entre ERC i la CNT-FAI, així com la impossibilitat del BOC per fer de pont entre ambdós. Però la repressió i la censura en que foren sotmeses les esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol, feren possible la gran coalició electoral del Front Popular, amb el suport indirecte dels anarquistes.