La Casa del Poble, una història espoliada

Quan es compleixen setanta-sis anys de l’ocupació de Terrassa per part del exèrcit feixista de Franco, val la pena recordar que les conseqüències d’aquella fatídica data (26 de gener de 1939) encara són ben visibles en ple centre de la nostra ciutat.  A la part baixa del carrer Cremat, hi trobem un gran edifici amb els balcons tapiats, en un estat precari, gairebé abandonat.  Doncs bé, aquest immoble va ser fins el 1939 el veritable centre social de les classes populars de Terrassa, la Casa del Poble.

A inicis del segle XX, el republicanisme al nostre país era molt més que una opció política que

proposava un  simple canvi en la figura del cap de l’Estat.  Era una visió del món, un conjunt de pensaments que propugnaven un veritable canvi social posant en marxa una sèrie de reformes de certa entitat i impacte popular que permetessin la conformació d’una societat més igualitària i justa. Pels republicans, República era sufragi universal, separació Església-Estat, minimització (o dissolució) de l’exèrcit i generalització de la milícia ciutadana, fixació dels drets de reunió i associació, educació per tothom etc. Alguns fins hi tot anaven més enllà; aquesta República havia de ser Federal, amb el poder descentralitzat als municipis i les regions.  Per aquest

motiu, tant o més important que l’activitat política era l’activitat cultural, entesa com un mitjà per formar les classes populars i avançar cap a una societat moderna, secular i democràtica.  Per tal de dur-ho a terme, era necessari la constitució d’associacions i espais que permetessin la difusió de les idees republicanes i la socialització popular.

L’agost de 1903, amb la voluntat de consolidar la presència republicana entre les classes populars i difondre les seves idees, es constituí la Fraternitat Republicana, producte de la unificació de les diferents faccions republicanes existents a la nostra ciutat.  La nova associació va estar presidida  per Domènec Palet i Barba i comptava amb uns 700 socis.   El pas següent fou aconseguir un gran local que els permetés dur a terme llurs aspiracions.  Les obligacions administratives d’aquell moment obligaren a la Fraternitat a crear una societat anònima per tal de dur a terme la compra del nou local.  L’octubre de 1903 es constituí a Barcelona davant notari la Casa del Poble Societat Anònima i es signava la compra de l'edifici situat al carrer Cremat número 15, propietat fins aquell moment del farmacèutic i literat Pere A. Ventalló.  El nou centre social havia de servir de lloc de reunió per els “ciutadans d’idees progressistes” i en el qual poguessin tenir cabuda “les entitats o col·lectivitats de tendència demòcrata progressista sota l’ideal republicà”.  Un mes més tard, el 29 de novembre, es signà un acord mitjançant el qual la societat Casa del Poble cedia l’immoble a la Fraternitat Republicana.   L’edifici i els seus terrenys s’havien comprat per un preu total de 77.500 pessetes, que fou pagat en tres terminis. El termini d’entrada inicial fou abonat per  un “grup d’entusiastes correligionaris” (entre ells, Antoni Marsà, Francesc Ciurana i Domènec Palet i Barba) el segon fou pagat gràcies a un emprèstit del qual els socis en podien adquirir obligacions, mentre que el tercer fou liquidat mitjançant un crèdit al Banco Hipotecario, que s’aniria pagant mica en mica (i no sense dificultats)  amb les aportacions dels socis i la pròpia activitat de la Casa del Poble.  L’embranzida del moviment republicà es traduí en les successives victòries electorals de les candidatures republicanes a nivell local, controlant el consistori municipal des del 1903 fins els anys posteriors a la Setmana Tràgica.  Per primera vegada, Alfons Sala tingué dificultats per guanyar l’acta de diputat del districte. De fet, si continuà essent diputat fou gràcies al caciquisme fortament arrelat en els rurals pobles del districte com Mura, Talamanca, Olesa, Rellinars, Ullastrell o Vacarisses.

La Casa del Poble de Terrassa fou la primera de tota Catalunya i representava un nou model

de sociabilitat dels partits republicans que anava molt més enllà de la simple activitat política.  S’hi dugueren a terme un gran nombre d’activitats culturals, recreatives, pedagògiques i instructives i esdevingué un actiu centre social per a obrers i famílies humils. La seu es componia de baixos, primer i segon pis i golfes. Als baixos hi havia un cafè amb una sala de billars adjunta. Al pis principal hi havia la sala de reunions, una espaiosa biblioteca, la redacció del periòdic Fraternitad Republicana, una ampliació del cafè i les habitacions d’alguns empleats de la casa. Al segon pis les aules de l’escola,  on s’impartien classes als infants mitjançant moderns sistemes pedagògics basats en el pensament laic i racionalista i també una escola nocturna d’adults gestionada de forma desinteressada per membres de la Joventut Republicana. Rere la casa hi havia un gran pati hi havia un gran pati vorejat per dues rengleres d’acàcies que servia com a terrassa del cafè. A tocar d’aquest i amb accés també pel carrer Unió, un gran teatre que es feia servir per a la celebració de mítings, conferències, balls i festivals.  Era doncs, una vertadera seu social i d’esbarjo per a les classes populars de la ciutat.   Terrassa no tenia Ateneu popular o obrer. No li calia; la casa del poble feia totes les seves funcions.  Tenim constància que la Fraternitat era la segona entitat amb més socis de la ciutat, només superat pel Casino del Comerç (segons el cens de societats publicat el 1 de setembre de 1906)

El jardí del cafè de la Casa del Poble. Fotografia: probablement Josep Rigol. (La Campana de Gràcia, 19-09-1910. Arxiu Tobella)

L’any 1907, la Casa del Poble - Fraternitat Republicana patiria una escissió.  Arran de la creació de la Solidaritat Catalana, a la qual s’adherí, els republicans lerrouxistes es desvincularen de l’entitat i crearen el Centro Republicano Radical Instructivo.  Els seguidors de Lerroux havien estat uns sector fonamental a l’hora de crear la Fraternitat, però l’esperit catalanista de la Solidaritat Catalana era incompatible amb el populisme espanyolista que predicaven.  Els republicans terrassencs, aliats ara amb el catalanisme regionalista, donarien suport a la candidatura de Solidaritat encapçalada a Terrassa per Amadeu Hurtado, republicà federal.  A partir d’aquell moment, la Fraternitat es vinculà cada cop més a l’ideal nacionalista sota el lideratge de Palet i Barba.  El 1908 sortiria al carrer un nou portaveu escrit en català, Futurisme.  Entre les seves parets es constituïren les seccions locals de la Joventut Nacionalista Republicana (1910) i la Unió Federal Nacionalista Republicana (1911).

La repressió de la Setmana Tràgica (1909) es traduí amb un davallada electoral i els republicans,  novament dividits, no tornarien a controlar l’Ajuntament fins les municipals del 1931. Malgrat tot, la Casa del Poble continuà sent un vertader centre social i agrupant una gran massa de classes populars.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, per tal de sobreviure a la repressió i evitar la possible clausura, la Casa del Poble va haver de suspendre la seva activitat política i camuflar-se com a societat cultural.   Contràriament al que es pugui pensar, la seva activitat no disminuí (tret de la política):  es va reformar i ampliar les sales de ball i es crearen seccions d’art i d’Esperanto i també un grup coral. Alguns dels militants de la Fraternitat però, foren perseguits; el mes d’octubre de 1928,  quan la Dictadura ja començava a mostrar els seus símptomes d’esgotament,   el que esdevendria alcalde el 1931, Samuel Morera, i els futurs regidors Valentí Puigdomènech i Francesc Casas foren detinguts per repartir octavetes revolucionàries.

L’adveniment de la República significà un nou salt qualitatiu i quantitatiu pel que fa a l’activitat i el nombre de socis de la Casa del Poble.  La Fraternitat Republicana s’adherí a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya i quan  el 14 d’abril de 1931 arribaren les primeres notícies de la proclamació de la República a Barcelona, els regidors republicans electes es van reunir a la Casa del Poble per prendre el timó del govern de la ciutat i conduir Terrassa cap a la República. Amb el carrer Cremat i el Raval plens, els regidors van enfilar cap a l'Ajuntament i per hissar les banderes tricolor i catalana i proclamar la República. Un grup de joves va entrar a l'Ajuntament i es va emportar els retrats d'Alfons XIII per cremar-los al Raval. Durant els anys següents l’activitat a la Casa del Poble fou contínua. Destacades figures del moviment republicà català i espanyol visitaren la Casa del Poble per a participar en mítings i actes culturals. És el cas de Francesc Macià, Lluís Companys, Manuel Azaña o el conseller de cultura Ventura Gassol. 

Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al pati de la Casa del Poble. Anys 30.
Font: AMAT-Ragon

La Casa del Poble va esdevenir el vertader centre neuràlgic social i polític de la ciutat.  En dates tan significatives com el 6 d’octubre o l’estiu i la tardor de 1936,  fou escenari de grans fets històrics que significaren un abans i un després en la història de la ciutat.  

 

La Casa del Poble, seu d'ERC durant els anys 30. Font: AMAT-Ragon

La tarda del 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola des del Palau de la Generalitat de Barcelona.  La proclama fou emesa per la ràdio i immediatament, la Casa del Poble es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments. Reclamaren armes per defensar l’Estat Català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir,  d’armes se’n van veure poques i molts se’n tornaren a casa.  La revolta fou sufocada per l’Exèrcit i al cap de pocs dies,  la Casa del Poble fou clausurada fins el març del 1935 i l’Acció suspesa fins el mes de febrer. 

Amb l’esclat de la Guerra Civil, la Casa del Poble va esdevenir centre de reclutament de milícies antifeixistes i també centre de mítings propagandístics i activitats culturals per reclutar diners pel front.  Fent un buidatge de la premsa de la d’aquell moment, podem considerar que fins a 260 terrassencs socis de la Casa del Poble marxaren voluntaris al front d’Aragó durant l’estiu i tardor de 1936. 

El migdia del 26 de gener de 1939, les tropes de Franco ocupaven la ciutat i la seu de l’ERC era assaltada pels ocupants.  Com si es tractés d’un botí de guerra,  els falangistes hi establiren la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical del règim, l’únic legal, que agrupava empresaris i obrers, on aquests darrers no tenien cap mena de força de pressió.   El Teatre de la Casa del Poble del carrer Unió seria enderrocat l’any 1955 i el 1961 s’hi inauguraria la nova seu de la CNS.  La Casa del Poble passà a estar ocupada per comerciants de queviures a la planta baixa, mentre que els pisos superiors i el pati quedaren abandonats.

Amb la mort del Franco i l’arribada de la democràcia, els militants de l’ERC, alguns joves i d’altres veterans de la II República, reivindicaren de nou la Casa del Poble.  Es negocià amb l’Ajuntament perquè aquest actués d’intermediari amb Madrid per recuperar-la.  Els regidors municipals havien estat escollits encara mitjançant el sistema d’elecció franquista, però els canvis que s’estaven produint al país i el tarannà negociador de l’alcalde Jofresa van permetre que en el Ple del 6 de juny del 1978, es sol·licités la devolució de la Casa del Poble al Ministeri de Treball de Madrid, titular legal de l’immoble després de la dissolució de les organitzacions del “Movimiento Nacional”.  La devolució oficial però, no va arribar mai.

Aquest fet comportà que els republicans optessin per la via ràpida. El 10 de febrer del 1979 intentaren ocupar el local i produïren enfrontaments verbals entre els venedors que tenien les seves parades a la Casa del Poble i els militants d’ERC.  Tres dies més tard, els militants d’ERC arribaren a un acord amb els comerciants i els republicans pogueren instal·lar-se els pisos superiors de l’edifici. A més a més,  també s’ocupà el pati i un edifici annex al costat d’aquest.

L’any 1999, l’Ajuntament tècnics de l’Ajuntament dictaminaren que l’edifici estava en perill d’ensorrament. Degut a que la propietat de l’edifici continuava estan en mans del Govern espanyol i ningú podia fer-se càrrec de les obres, ERC hagué d’abandonar l’immoble i aquest fou tapiat i semiabandonat.  Quan PSOE guanyà les eleccions legislatives del 2004, semblava que l’espoli arribaria a la seva fi, però tot quedà en una il·lusió i la Casa del Poble, continua essent avui en dia propietat el Ministeri de Treball i Assumptes Socials del Govern espanyol.  Mica en mica, a causa del pas del temps i la pròpia acció de la naturalesa, la Casa del Poble es va degradant cada cop més.  El que havia estat centre social de les classes populars de la ciutat, avui en dia és només una gran edifici abandonat. Les cartes continuen arribant en nom del mateix titular de l’edifici que el 1939: La Falange Española Tradicionalista y de las JONS

Actualment, cap institució té interès perquè això canviï i es faci justícia amb tots aquells que es deixaren la pell pels ideals republicans que la Casa del Poble representava.

Pati de la Casa del Poble a inicis segle XX. Font: Terrassa 1901-1919

Pati de la Casa del Poble actualment, el 2015. Font pròpia

  

FONTS CONSULTADES

COLOM , Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica.

FIGUERAS, Pere. TAPIOLAS, Judit. Terrassa 1901-1919

MUÑOZ, Anna. FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930

RAGON, Baltasar. Historials dels anys 1931-1935

RIERA, Josep Mª. Terrassa 1979

PUY, Josep. Alfons Sala, Industrial i Polític.

PUY I JUANICO, Josep. “La Terrassa de la Restauració”. Dins MARCET I GISBERT, Xavier (coord). Història de Terrassa. 

MARCET, Xavier. Terrassa segle XX. 1867-1993

 http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

 

L’origen de la “Plaça Vella”

La Plaça Vella de Terrassa és per excel·lència la plaça més coneguda i cèntrica de la ciutat.  Totes les generacions de terrassencs, des l’època de la Vil·la medieval fins als nostres dies, hi ha passat llargues estones, ja sigui en les festes populars, representacions, celebracions i mercats que s’hi ha celebrat, o bé passejant i fent la tertúlia.  Aquest famós indret no s’ha anomenat sempre Plaça Vella, sinó que ha tingut diferents noms al llarg de la història: Plaça Major, Plaça de la Constitució, Plaça de la República i Plaza España. El nom actual, té els seus orígens a principis del segle XX i aquests són totalment populars.


Durant segles, la Plaça Major va ser escenari del tradicional mercat de queviures on peixaters, carnissers i venedors de bestiar i queviures en general instal·laven les seves parades a l’aire lliure des de primera hora del matí fins a quarts de dotze del migdia.  D’aquesta manera, la frase “vaig a plaça” era sinònim de dir “vaig al mercat”, ja que aquest sempre se celebrava a la plaça Major.


A finals segle XIX, la plaça va començar a quedar petita per encabir tots els venedors i llurs parades, de manera que l’Ajuntament va optar per trobar un nou espai pel mercat.  Després d’estudiar diferents propostes, s’optà per enderrocar l’antic hospital que hi havia a final del Raval de Montserrat per construir-hi un nou edifici que tingués únicament la funció de mercat. Finalment, el novembre de 1908 s’inaugurà el nou edifici, el qual es posà el nom de Mercat de la Independència en commemoració del centenari de la Guerra del Francès.  Quan els venedors es traslladaren al nou espai, la plaça Major va començar a anomenar-se “plaça vella” en contraposició a la “plaça” nova que era el nou mercat.  

El mercat de la Plaça Major a finals segle XIX.Font: AMAT-Ragon

Durant les següents dècades, la plaça va canviar de nom en funció del moment polític del país. Així, el 1920 s’anomenà “Plaça de la Constitució”, durant els anys trenta era oficialment la Plaça de la República i sota el règim franquista era la “Plaza España”. Malgrat tot, el nom popular seguia sent Plaça Vella. Després de la mort de Franco, s’inicià una forta campanya per restituir els noms tradicionals a les places i carrers als que el franquisme havia canviat el nom. Finalment,  una de els primeres decisions que prengué l’Ajuntament democràtic del 1979, va ser retornar a la plaça vella el seu nom popular, que és tal i com la coneixem avui en dia.

Un líder de la Revolució Russa a Terrassa

El febrer de 1937 visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona. Ovseenko havia encapçalat la presa del Palau d’Hivern l’octubre de 1917.

Durant la tardor de 1936 van començar a arribar a Espanya els primers vaixells procedents de l’URSS carregats d’armes i queviures per socórrer la República. En aquells moments, Franco ja feia mesos que rebia tota mena de suport dels països feixistes, gràcies al qual havia aconseguit conquerir bona part d’Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i es preparava per l’assalt de Madrid. Quan els primers vaixells soviètics van arribar als ports espanyols es va desfermar una gran campanya d’elogis i suport al país que havia d’ajudar la República a fer front a la insurrecció. Stalin augmentava així el seu prestigi en sectors progressistes de tot el món, clarament indignats per la passivitat dels governs francès i britànic davant el conflicte espanyol. Tothom sabia que a l’URSS s’havia reprimit qualsevol tipus de dissidència, però el fet d’ajudar la República, abandonada per les potències “democràtiques” europees, va fer oblidar, per un temps, la cara més fosca del país dels soviets. De fet, quan l’octubre de 1936 arribà a Barcelona el vaixell soviètic Zyrianin, els anarquistes de la FAI cridaren “Visca l’URSS!”. Un fet molt curiós, car els anarquistes russos havien estat durament reprimits els anys posteriors a la revolució.

La fervor prosoviètica es va veure escenificada a Terrassa el 24 de febrer de 1937, quan visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona des de l’agost de 1936. El diplomàtic rus no era un personatge de segona o tercera fila, ans al contrari. El govern soviètic havia escollit per representar l’URSS a Catalunya ni més ni menys que un dels herois de la Revolució d’Octubre: el comandant de la columna de la Guàrdia Roja que el 1917 assaltà el Palau d’Hivern a Petrograd. Després de Lenin i Trotski, era el tercer home de la revolució i havia ocupat càrrecs de gran importància, com la vicepresidència del Consell de Comissaris del Poble. Ara, vint anys després, l’heroi revolucionari havia après català i s’havia integrat plenament en la política catalana, mantenia una molt bona relació amb Lluís Companys i, fins hi tot, amb els anarquistes de la CNT.

El vespre del dia 23 de febrer, Ràdio Terrassa va anunciar que l’endemà visitaria la ciutat Antonov-Ovseenko. La notícia va despertar un gran interès i entusiasme entre la població, i una gran quantitat de ciutadans es concentraren davant al Raval Fermí Galán (Raval de Montserrat). Cap a dos quarts de tres de la tarda, sortí amb cotxes des de l’Ajuntament l’alcalde Jaume Figueres, d’Esquerra Republicana, acompanyat de Miquel Domingo i Ferran Serra, de la UGT, Lluís Sarlé del POUM, membres de la policia i de l’Exèrcit Popular i periodistes de la premsa local, en direcció a les Fonts per anar a rebre l’hoste d’honor. El cònsol arribà amb la seva companya i el secretari de l’ambaixada, Stragov. Després de les primeres presentacions, tota la comitiva partí en direcció a l’Ajuntament, on una gran multitud els esperava entre pancartes i aplaudiments. El cònsol sortí al balcó de l’Ajuntament per saludar el poble de Terrassa i deixà anar el crit “Visca Catalunya, Visca l’Espanya Republicana!”. Els concentrats respongueren amb visques a l’URSS.

Després, es feu la rebuda oficial al saló d’actes de l’Ajuntament. Hi foren presents els regidors Miquel Palet i Jaume Bañeres, per l’Esquerra Republicana; Facund Marchirant, Gregori Andreu i Francesc Sàbat, per la CNT; Salvador Forns i Lluís Sarlé, pel POUM; Ferran Serra i Miquel Domingo, per la UGT; Emili Garriga per Acció Catalana i Josep Pujolà i Lluís Coma per la Unió de Rabassaires. També hi assistiren el personal del Consell Municipal, representants de totes les forces d’ordre públic, entitats culturals i nombrosos militants d’ERC, CNT, PSUC, Unió de Rabassaires, POUM, Acció Catalana i de la Casa del Poble de Sant Pere.

El cònsol soviètic al Vapor Gran de Terrassa. Font: RAGON-Arxiu Tobella

Seguidament, pujaren a llurs cotxes i feren una visita per la ciutat. En primer lloc, visitaren les Esglésies de Sant Pere, convertides en museu durant la guerra. Seguidament, van visitar les principals indústries de la ciutat: Vapor Gran, Anònima, Jover i Cia, i Sala i Badrinas. A totes les fàbriques els treballadors estrenyien la mà al cònsol i li demostraven d’una manera palesa l’agraïment que sentien cap al poble de l’URSS per l’ajut que aquest proporcionava a la República. També li feren obsequis, en la seva majoria grans ramells de flors, però també caixes de bombons i tabac. El Grup Femení d’Esquerra Republicana entregà a la companya del cònsol una caixa de bombons com a obsequi en nom del partit. Ja al vespre, visitaren l’edifici dels escolapis, convertit en la Caserna de l’Exèrcit Popular, on saludaren els soldats que es trobaven allà en aquells moments. També anaren a l’Escola Industrial.

Finalment, la comitiva es dirigí de nou a l’Ajuntament. El Raval estava ple de gom a gom i, després d’obrir-se pas entre la multitud, el cònsol saludà de nou el poble de Terrassa. Amb el puny alçat exclamà: “Visca Catalunya! Visca la Victòria! Mori el feixisme! Treballadors de Terrassa, moltes gràcies. A reveure, companys!”. A l’interior de l’Ajuntament tingué lloc un petit àpat per acomiadar els soviètics. El cònsol brindà per la República, Catalunya, la llibertat i la derrota del feixisme. El batlle va agrair en nom de la ciutat l’ajut del poble soviètic i brindà per una millor relació entre l’URSS i Catalunya. Ovseenko s’aixecà i donà les gràcies. Finalment, acomiadaren els hostes d’honor que emprengueren el camí cap a Barcelona. Segons les cròniques del dia següent, va caldre un altre cotxe per tal de transportar les flors amb les quals els obrers de les diferents fàbriques de Terrassa els ofrenaren.

FONTS

RAGON, Baltasar Tres anys difícils de Guerra Civil

El Dia 24 i 25 de febrer de 1937

L'Acció 25 de febrer de 1937

Front 25 de febrer de 1937

Febrer de 1932: Els anarquistes prenen l’Ajuntament de Terrassa

CNT, el sindicat català  

La Confederació Nacional del Treball era, durant els anys de la Segona República, la gran força sindical a Catalunya. El 1931 comptava amb 291.150 afiliats en una població catalana total de tres milions cent mil persones.  A Terrassa, el percentatge de militants de la CNT encara era molt més elevat: Segons dades d’Eulàlia Vega, en el seu llibre Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936) el sindicat tenia a Terrassa el desembre de 1931 un total de 8.678 afiliats. El mateix any, la població total de la ciutat de 41.481 ciutadans, dels quals 10.898 eren obrers tèxtils. És a dir, militaven a la CNT, aproximadament, un 80% dels obrers tèxtils i un 20% dels terrassencs.

El fet que fos un sindicat tant gran feia que a Catalunya fos anomenat simplement com “el sindicat” per ser-ne pràcticament l’únic, ja que la UGT estarà sota mínims fins ben entrats els anys trenta.  Això també provocava que dins de la CNT i haguessin dir diferents tendències i opinions, tant ideològiques, com estratègiques i estructurals. Quan arribà l’adveniment de la República existia dins la CNT un gran debat intern entre dues  grans tendències: la possibilista i la radical. La primera, impulsada per Joan Peiró, afirmava que la CNT no comptava amb prou forces ni organització com per impulsar una revolució social i per tant, no es podia enfrontar amb nou règim republicà.  No eren partidaris de col·laborar activament amb el Govern com feia la UGT, però no tampoc de ser-hi clarament hostils. Volien exercir una lluita sindical sense violar la legalitat republicana. Per altra banda, hi havia el sector radical encapçalat per membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) partidaris de la revolució social a tota costa. Segons aquests, el nou govern republicà no era més que una continuació de les estructures de la monarquia amb diferent nom i per tant calia enderrocar-lo i implantar el comunisme llibertari.  Les tesis de Peiró triomfaren al Congrés  cenetista del juny de 1931, però durant els mesos següents anaren perdent força degut a la lentitud de les reformes promeses pel nou règim, mentre els grups faistes o radicals augmentaren els seus partidaris i aconseguiren imposar a la pràctica les seves tesis, que tingueren com a punt d’inflexió la Revolta a l’Alt Llobregat de 1932. A Terrassa, la CNT estava controlada pel sector més radical, que sovint portava el segell fe la FAI. El sector reformista, amb Espartacus Puig com a un dels seus líders més representatius, va perdre la partida en benefici dels partidaris de l’acció directa i la insurrecció.

El precedent: La Revolta de l’Alt Llobregat

Entre els dies 18 i 23 de gener de 1932, el proletariat tèxtil i miner de l’Alt Llobregat es declarà la vaga general revolucionària i els obrers proclamaren el comunisme llibertari. La revolta s’inicià a Berga i s’atengué cap a les poblacions mineres de Fígols, Balsareny, Sallent, Cardona i Súria.  El Govern de al República ordenà la intervenció de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, que partiren des de la caserna de Manresa i ocuparen tots els pobles insurreccionats. No hi hagué vessament de sang, però es clausuraren els sindicats i es deportaren alguns dels implicats a l’Àfrica, entre els quals hi havia Durruti i Ascaso. Com a resposta a aquestes deportacions, els sectors radicals de la CNT convocaren una nova vaga general pel dilluns 15 de febrer. La República Espanyola reconeixia el dret de vaga sempre que fos comunicada amb antelació i de forma oficial pels sindicats, de manera que considerà aquesta il·legal i les autoritats catalanes prengueren les mesures necessàries per evitar aldarulls i piquets davant les fàbriques, transports públics i comerços.  Els cenetistes partidaris de la vaga es posaren en marxa de matinada per assegurar-se l’èxit d’aquesta i dugueren a terme accions com aixecar els rails de l’estació de tren, provocar algunes petites explosions o posar pues als carrers per rebentar les rodes dels autobusos que circulaven. Tot i així, la majoria d’obrers anaren a treballar aquell dia. Ara bé, a Terrassa viuria  en un moviment insurreccional que quedaria gravat en la memòria de tots els ciutadans.

La insurrecció

El dissabte 13 de febrer van ser repartits per la ciutat un gran nombre de pamflets encapçalats amb les sigles CNT i AIT i signades per la Federació Local de Sindicats Únics, on es carregava durament contra les autoritats per la deportació dels revolucionaris de l’Alt Llobregat i es feia crida a una vaga general de 24 hores per al dilluns següent.  L’endemà diumenge, el Governador Civil de Barcelona, Joan Moles, envià un telegrama als alcaldes  demanant que es prenguessin les mesures necessàries perquè fos garantia la llibertat de treball i s’actués amb contundència contra qualsevol tipus de piquet. Avel·lí Estrenjer, alcalde de Terrassa i membre d’Acció Catalana Republicana, va passar unes hores al seu despatx la tarda de diumenge sense que hi haguessin incidents importants. En plegar a les 9 del vespre, va advertir a la guàrdia que extremés la vigilància, ja que era possible que hi hagués algun aldarull durant la nit a causa de la vaga. Res feia pensar, però, que durant la nit el Raval de Fermí Galan (nom del Raval de Montserrat durant la República) viuria un verdader intent de revolució llibertària.

Julià Abad "Poca-roba"Font: militans-anarchistes.info

El pla insurreccional s’inicià a durant la matinada quan un centenar de cenetistes vinculats a la FAI, capitanejats pel terrassenc Julià Abad Guitart, un personatge molt popular i pintoresc conegut com a “Poca-roba” es concentraren al carrer passades les tres.  Decidiren dividir-se en dos grups per emprendre una acció simultània i coincident; uns es dirigiren a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Sant Leopold i els altres a l’Ajuntament.  Els guàrdies civils de la caserna es trobaven en alerta per la vaga anunciada, però després de que els anarquistes els llencessin una gran descàrrega de bales s’hagueren de replegar dins de la caserna, que restà assetjada durant unes hores. Des de dins, l’oficial que comandava les forces va trucar a Barcelona per informar a la comandància del que passava a Terrassa i aquesta li ordenà que resistissin fins que es fes de dia i arribessin els reforços necessaris.  Alguns guàrdies van aconseguir sortir de la caserna i situar-se en llocs estratègics propers a l’edifici i s'establí un gran tiroteig que despertà a la ciutat en descans. La falta de llum no permetia als guàrdies saber a quina quantitat real d’enemics s’enfrontaven, de forma que optaren per mantenir-se en posicions de defensa a l’espera de reforços.  Paral·lelament, el segon grup tenia la intenció de fer-se amb el principal edifici del poder polític local, l’Ajuntament. L’edifici estava poc protegit i no tingueren dificultats per ocupar-lo: Tres individus armats es van avançar per no cridar l’atenció, van sorprendre els policies municipals que feien guàrdia a les dependències de la planta baixa de l’Ajuntament i els desarmaren.  Després, els obligaren a obrir els portes per tal de que la resta del grup pogués fer-se amb l’edifici. Un cop dins, els revolucionaris prengueren posicions a les finestres i s’aprovisionaren de les armes que trobaren allà, provinents en la seva majoria del desarmament del Sometent.  Amb la plaça assegurada, es repartiren les diferents tasques previstes per dur a terme la revolta: Un grup patrullà pels carrers pròxims al Raval i efectuà diverses detencions de guàrdies municipals encarregats de la vigilància nocturna, així també com d’algun civil que rondava aquelles hores pels carrers.  Dos dels revolucionaris, anaren a buscar l’alcalde Avel·lí Estrenjer a casa seva i se l'endugueren pres fins a l’Ajuntament. Tots els detinguts, inclòs el batlle, foren tancats a la Sala de Plens sota vigilància. Un tercer grup va anar als garatges municipals i s'apoderà d'una camioneta i un camió de bombers. Ompliren el tanc d’aigua d’aquest darrer amb benzina per atacar la caserna de la guàrdia civil, cosa que finalment no dugueren a terme ja que desconeixien com funcionava.  Amb la camioneta anaren fins al carrer de la Rutlla, on hi havia l’armeria de Joan Carner. Allà obligaren al propietari a obrir i fer-los entrega de totes les armes i un cop van tenir la camioneta ben carregada retornaren a l’Ajuntament per dipositar allà tot l’arsenal.  Amb el mateix vehicle, anaren a cercar al president de l’Institut Industrial, Pere Amat, però aquest es negà a obrir-los la porta. Els anarquistes intentaren esbotzar la porta amb la camioneta, però només aconseguiren malmetre-la i marxaren sense aconseguir el seu objectiu. També  intentaren detenir Samuel Morera, tinent d’alcalde, però aquest no es trobava a casa seva. Mentrestant, els regidors Francesc Cases i Francesc Devant, consideraren que el seu deure era anar a l’Ajuntament i s’hi arribaren. Un cop allà van ser detinguts i tancats amb la resta de presos al Saló de Plens. Seguidament van coaccionar a l'alcalde perquè redactés un document on s'ordenava la rendició de la Guàrdia Civil i l'entrega de totes les armes als revoltats. Estrenjer, amenaçat de mort, va obeir, però l'oficial de la guarnició no va fer cap cas del document i la resistència continuà.

Després de la rendició dels revolucionaris hi hagué una gran expectativa davant l'Ajuntament. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

Durant unes hores, fins passades les vuit del matí, els anarquistes van ser els amos absoluts de la ciutat. Entraven i sortien del Ajuntament, el seu quarter general, com i quan volien, essent portadors de notícies, armes i personers. La bandera roja i negra, símbol de la Revolució i el Comunisme Llibertari onejava al balcó consistorial. En despuntar-se les primeres llums del dia els revolucionaris impedien als pocs comerciants que s’hi atrevien obrir les seves botigues i clausuraren també el Mercat de la Independència.  Paral·lelament, un grup havia pres posicions al capdavall de la Rambla i impedia als viatgers que arribaven amb tren sortir de l’Estació dels Catalans.

Cap a les 9 del matí, arribà una companyia de guàrdies civils provinents de Sabadell per socórrer als seus companys de Terrassa. Amb l’arribada d’aquestes forces, els anarquistes hagueren d’abandonar les seves posicions del carrer Sant Leopold, alguns foren detinguts i altres aconseguiren retirar-se a l’Ajuntament.  Seguidament, les forces de la Guàrdia Civil de Terrassa i Sabadell es dirigiren cap al Raval per fer-se en aquesta plaça.  En arribar allà foren rebuts a trets des de les finestres de l’Ajuntament, de manera que prengueren diferents posicions per assetjar l’edifici: Als carrers de la Unió i Cremat, a l’edifici de la Telefònica de la Plaça Vella i a una terrassa de la Rasa.  Com que els guàrdies civils sabien que des de Barcelona ja havien sortit les forces de l’Exèrcit, es limitaren en mantenir la Casa de la Ciutat sota control evitant qualsevol escapatòria dels revoltats.  A les 10 del matí arribà de Barcelona una companyia del 34è Regiment de l’Exèrcit, a les ordres d’un capità i dos tinents i avançà a pas de combat cap al Raval. Un cop allà, militars i guàrdies descarregaren una gran pluja de bales contra l’Ajuntament, que era contestada des de l’interior. El tiroteig fou intensíssim i la situació d’alarma era present a tota la ciutat.  En veure que no tenien cap escapatòria, els insurrectes decidiren rendir-se i enarboraren bandera blanca, però no volien rendir-se a la Guàrdia Civil, sinó a l’exèrcit.  Quan en veure el senyal, els guàrdies civils avançaren per entrar a l’Ajuntament, van ser tirotejats de nou i els hi foren llançades algunes bombes de mà.  Es repetí de nou el tiroteig, fins que els anarquistes obligaren al batlle Estrenjer, amb un mocador blanc a la mà, i als regidors Cases i Devant sortir al balcó  per anunciar a les forces atacants que els que estaven a l’interior desitjaven rendir-se.  Però la situació es va tornar a escalfar quan de nou; els insurrectes llençaren una bomba de mà des de les finestres de l’Ajuntament, acció que fou resposta a trets per part dels guàrdies de la plaça.  Alcalde i regidors  s’hagueren d’ajupir al terra del balcó, salvant-se miraculosament. Els revoltosos, obligaren ara a l’alcalde a baixar a la planta baixa per obrir les portes i parlar amb les forces governamentals. Aquets instants foren aprofitats per alguns revolucionaris per fugir per les portes de darrere, entre ells en Poca-roba. Seguidament, guàrdies civils i militars procediren a ocupar l’Ajuntament sense trobar resistència, alliberaren els “presoners” tancats durant la nit i van detenir els revoltosos que encara quedaven, un total de trenta-un.  També s’apoderaren d’una gran quantitat d’armes llargues, armes curtes, bombes de mà i cartutxos de dinamita. Miraculosament no s'hagué de lamentar cap víctima mortal, només alguns ferits lleus a causa dels trets, entre els quals es trobava el propi Avel·lí Estrenjer. 

Pati de darrere l'Ajuntament després dels fets. Hi podem veure Guàrdies Civils i soldats de l'Exèrcit. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

En l’edició de El Dia del 16 de febrer, hi trobem una relació de els detinguts després de la rendició de l’Ajuntament. Els detinguts foren Josep Garcia, Miquel Hernández, Joan Blanes, Benet Cadena, Francesc Galan, Delfí Badia, Lluís Fortes, Francesc Morales, Josep Puig, Felix Lechón, Josep Padilla, Josep Reimbay, Josep Pedro, Jaume Casarramona, Andreu Rossell, Jaume Caballà, Pau Castells, Pere Perarnau, Ferran Rostoi, Ferran Folch, Francesc Planas, Manuel Bou, Salvador Comas, Daniel Sànchez, Rosino Lopez, Joaquim Regalés, Pere Martí, Ramon Soler, Miquel Domènech, Camil Nortes, Llorenç Tapioles.  Aquets detinguts foren portats a Barcelona l’endemà. Al cap d'uns dies també seria detingut en "Poca-roba"

Les conseqüències: Repressió i canvi de govern municipal

Durant els dies posteriors es va produir una caça de bruixes contra militants de la CNT i del Bloc Obrer Camperol (BOC) que en la majoria de casos no tenien res a veure amb els fets. El local de la CNT va ser registrat i del BOC clausurat. Els militants del BOC no tenien cap mena de vinculació, però el fet de pertànyer a un partit comunista defensor de la revolució els convertia en objectius de les autoritats.  Des de les pàgines de El Dia (catalanistes conservadors) i Crónica Social (monàrquics) s’escrigueren articles i editorials contra el comunisme i la revolució. No distingien entre comunistes, anarquistes i revolucionaris, eren el mateix, un mal per Catalunya i Espanya al qual calia fer front.  De fet, les cròniques dels dies posteriors aparegudes en aquests diaris locals, es refereixen als revolucionaris com a “comunistes”. Des de l’Acció  es va fer una crida a obeir la legalitat i a lluitar per les vies legals i democràtiques que havia portat la República.  

La revolta va produir una fissura entre la coalició governant, el Bloc Republicà Catalanista. El Bloc estava format per Fraternitat Republicana-Esquerra Republicana, el Centre Republicà Obrer i el Centre Catalanista Republicà-Acció Catalana Republicana. Els homes d’ERC criticaren obertament a l’alcalde Estrenjer, d’Acció Catalana per no haver pres les mesures necessàries per prevenir una revolta, que segons ells, es veia a venir. L’alcalde va replicar que ningú podia arribar a imaginar que la vaga anunciada dos dies abans de la revolta aniria tant lluny, i per tant ell es va limitar en prendre les mesures necessàries ordenades des del Govern Civil. Tot i així, el regidor i President d’ERC Terrassa, Valentí Puigdomènech i Samuel Morera, tinent d’alcalde d’ERC, en forçaren la dimissió.  Així, el ple de l’1 de març de 1932 seria nomenat nou alcalde Ramon Camps, pertanyent al Centre Republicà Obrer.

Un any més tard, el 8 de gener de 1933 es produiria un nou intent revolucionari. Hi hagué un tiroteig davant la caserna de la Guàrdia Civil i un intent d’assalt a la Zona Militar de Reclutament, aquesta vegada amb el resultat de dos militants llibertaris morts i com l’any abans, diversos detinguts i la clausura dels locals del sindicat. El judici contra els culpables de l’Assalt a l’Ajuntament es va dur a terme el juliol de 1933. Un Consell de Guerra processà un total de tretze acusats, amb el resultat de quatre penes de vint anys i un dia de presó per als principals culpables (Delfí Badia, Ramon Solé, Llorens Tapioles i Julià Abad "Poca-roba"), cinc penes de dotze anys i un dia i quatre absolucions. 

Balcó de l'Ajuntament després dels fets. S'hi poden veure els impactes de bala. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

La CNT estaria dominada pel sector faier i apostaria per l’acció directa, amb el resultat d’enfrontaments continus enfrontaments amb les autoritats i repressions. Això comportaria el descens dels seus militants, molts d’ells partidaris d’una via més reformista i d’entesa amb les esquerres republicanes governants. Tot i així, la CNT el sindicat clarament majoritari fins a finals de 1936, quan la UGT li començaria a disputar l'espai sindical.


Actualment a la façana de l'Ajuntament encara es poden veure els impactes de bala produïts durant l'assalt.

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

DOCUMENTS CONSULTATS

TERMES, Josep. Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980)

VEGA, Eulàlia. Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936)

MARCET, Xavier. Història de Terrassa. Capítol Segona República i Guerra Civil.

MARCET, Xavier. Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions

VIGUÉS, Pere. Un món hostil. Narració autobiogràfica.

RAGON, Baltasar. Historial de l’any 1932

http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

- PREMSA:

El Dia 16/02/1931 i 17/02/1932

Crónica Social  16/02/1932

La Vanguardia  17/02/1932

L’Acció 19/02/1932

Avui 29/02/1932

Gener 1939: Terrassa és front de guerra

L’ofensiva

Durant les vigílies de Nadal de 1938, l’exèrcit de Franco va llançar final contra Catalunya.  Els republicans havien estat derrotats a la Batalla de l’Ebre, on l’Exèrcit Popular havia cremat els seus últims cartutxos i havia quedat totalment incapaç d’afrontar una nova lluita. A l’altra riba del riu, les forces feixistes es trobaven reforçades amb una gran quantitat de recursos humans i materials alemanys i italians. Malgrat aquesta clara desigualtat les forces republicanes van oferir una resistència tenaç que va durar durant gairebé dos mesos, fins el 13 de febrer de 1939.  Els comandaments republicans sabien de sobres que aquella batalla estava perduda, però l’objectiu no era guanyar sinó resistir per tal de salvar el màxim nombre de vides civils. Les històries de les massacres comeses a Andalusia durant els primers mesos de la guerra, quan les tropes de la Legión avançaven a gran velocitat i assassinaven a tots els sospitosos de ser rojos a tots els pobles que ocupaven, havien arribat a Catalunya. Calia actuar en conseqüència, era necessari guanyar temps per tal de que tots els compromesos amb la democràcia poguessin enfilar (majoritàriament a peu) el seu camí cap a l’exili.

Portada de La Vanguardia anunciant l'ofensiva franquista de 1938

El que va passar a Terrassa durant aquells dies és el mateix que va passar a tot Catalunya: Pels vols del cap d’any de 1938-39 gairebé tots terrassencs eren conscients que els franquistes arribarien; era qüestió de dies, setmanes o potser mesos, però aquest final era inevitable. Gairebé tothom sabia que la República havia estat derrotada a la pràctica després de la retirada a l’Ebre.  Eren molts els que desitjaven que arribés aquest dia, alguns, la majoria, no per una qüestió d’afinitat ideològica, sinó per posar fi a l’escassetat, la penúria i la por a ser bombardejats. D’altres ho esperaven per sortir dels seus amagatalls, tornar a la feina o recuperar les seves propietats.


A Terrassa: Mobilitzacions, derrota i exili


Durant aquests darrers dies de l’etapa republicana, els carrers de la ciutat s’omplen de refugiats, soldats, ferits i presoners de guerra.  L’arribada de ferits havia sigut constant des mitjan de 1937 i ara, gener de 1939, l’Hospital es veu totalment desbordat. El Casino del Comerç del carrer Sant Pere i el local dels Amics de les Arts són habilitats com a hospitals militars, mentre que els locals dels partits polítics s’hi estableixen autoritats militars i al Teatre Alegria s’hi tanquen presoners de guerra. Comencen a arribar fugitius dels pobles del sud-oest de Catalunya que ja han caigut en mans dels feixistes; són escenes de famílies, amb els avis, la mare i els fills (el pare, en molts casos, és al front, mort o desaparegut) a peu o, els que tenen sort, amb un carro carregat amb tot allò que han pogut endur-se de casa abans de marxar, fins hi tot mobles i matalassos. Mentrestant, les autoritats criden les lleves per anar al front d’una manera desesperada. La joventut de vint i trenta anys ja ha estat cridada a files feia mesos, de forma que només queden els adolescents i els homes de més de quaranta anys.  Es crida la lleva del 1942, és a dir, els joves que han de complir 21 anys aquest any, adolescents que tenen 16 o 17 anys. També es criden els homes de les lleves del 1914 al 1921 i tots els suboficials i oficials retirats. Es dona més d’un cas que pare i fill són cridats alhora per incorporar-se a files, tot que en la majoria de casos deserten o directament no s’arriben a incorporar. Ningú es vol enrolar a un exèrcit que ja està pràcticament derrotat.  Al passeig, els Guàrdies d’Assalt paren a tothom qui passa i detenen els indocumentats en edat militar.  Qui sí s’incorpora a files és el batlle Marcel·lí Sàbat, de la CNT, qui és substituït al càrrec per Joan Prat Castellà, també anarcosindicalista i el darrer alcalde republicà de Terrassa. 
Les files gairebé desfetes l'Exèrcit republicà, compost en gran part per joves de 17-18 anys, es retiren progressivament cap a França. Alguns soldats opten per abandonar una lluita considerada inútil i tornar a peu cap a casa. Un d'ells és Baltasar Jorba, de 18 anys, qui després de ser hospitalitzat a Montserrat decideix tornar amb la seva família i emprèn el camí a peu cap a Terrassa. D'altres, com en soldat Joan Ullés, sergent de l'exèrcit amb només 18 anys, creuaran la frontera. Iniciaven així un exili que per alguns duraria més de quaranta anys.
Per la seva banda,  autoritats i aquells més compromesos políticament (especialment els comunistes del PSUC) intenten fer una crida desesperada a la resistència. El dia 9 de gener, en una sessió a la sala de plens de l’Ajuntament, el consistori “s’adheix amb incommovible fe a l’Exèrcit, que conté l’enemic com a preludi de la victòria definitiva” El dia 21 es publica el darrer número de l’Acció, òrgan d’ERC i el 22, de El Dia, òrgan del PSUC. Ambdós fan crides a la resistència. El dia 23 surt un nou diari, Terrassa,  que ha de ser la veu unida de totes les organitzacions antifeixistes, amb unes lletres ben grans que diuen “Tothom a cavar trinxeres” ... en sortirà només un número. Malgrat les consignes dels cartells, dels diaris i de la ràdio, no hi ha res a fer: El dia 15 han caigut Tarragona i Reus i el dia 21 Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. En vista de la situació, el President de la República, Manuel Azaña, que des de fa poc més d’un any viu a Matadepera, emprèn el camí cap a l’exili. L’Ajuntament decreta l’evacuació de la ciutat i aquells que encara no han marxat comencen a fer-ho. L’endemà, s’evacua l’hospital i els locals de les organitzacions republicanes són abandonats.  Centenars de refugiats s’amunteguen en vagons de càrrega de l’Estació del Nord, però no hi ha locomotores i la majoria han de marxar a peu. El fred és intensíssim i la sensació de derrota és real i present.

Exemplar del diari Terrassa del 23 de gener de 1939. En les seves dues úniques pàgines es fa una crida a la unitat de l'antifeixisme, a la fortificació i a la resistència. Font: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

La zona de combat, allunyada de la ciutat durant tota la guerra, arriba ara a Terrassa. Les canonades se senten cada com més fortes i es presencien dos combats aeris sobre la ciutat. Els dies 24 i 25, l’aviació feixista bombardeja les perifèries de la ciutat, concretament ca n’Aurell i la carretera de Castellar.  La nit del 24 al 25, la Brigada Líster saqueja l’Ajuntament, s'enduen les màquines d'escriure i regiren totes les dependències. El dia 25 al matí, tots els dirigents de la ciutat han fugit. Terrassa és terra de ningú i les dones, ancians i nens es llencen al carrer per assaltar els magatzems de queviures, produint-se escenes esgarrifoses; gent atropellant-se mútuament per intentar agafar tot el menjar que podien. Són les conseqüències de dos anys de fam i penúries.  Al cap vespre del dia 25, es poden contemplar els llums de les fogueres de les tropes enemigues acampades a la serra de Can Poal, al sud-oest de la ciutat. Durant la nit, soldats en retirada, per desfogar-se de la quimera de vençuts, prenen foc a les fàbriques Terrassa Industrial, Matèries Industrials i una quadra de cal Gibert, també intenten encendre el Condicionament Terrassenc. El floc es reflexa en la negre nit i produeix una gran impressió, però no causa grans danys gràcies a l'actuació dels bombers que aconsegueixen els incendis tot i la  precarietat en que es trobaven.

Bombardeig al sud-oest de Terrassa el gener de 1939. Font:  Ufficcio Storico dell'Aeronautica Militare (Roma)

Dijous, 26 de gener
Carrers deserts, són pocs els que s’atrevien a sortir al carrer. Silenci. Només se sent espetegar l’artilleria i el xiular dels projectils que passen per sobre la ciutat. Cap al migdia els dinamiters de l’Exèrcit Popular destrueixen els ponts de les carreteres de Sabadell, Montcada i Rellinars per dificultar el pas de l’exèrcit enemic, mentre que al cel, avions en formació passen per observar la ciutat.  Finalment, cap al migdia, apareix el primer soldat: Un oficial, sol i pistola en mà entra caminant arran de paret al Raval de Montserrat. En arribar a l’Ajuntament, els conserges que s’havien quedat i algun bomber l’informen de la situació, el militar els dóna cigarretes i desfà el camí. Instants després entra una moto amb sidecar, baixa un militar graduat que desplega dues petites banderes, una roja y gualda i una d’italiana, i crida  “Arriba Franco” “Arriba Mussolini!”  Seguidament un gran exèrcit entra a la ciutat per les carreteres de Rellinars, Rubí i Matadepera. Primer, els terrassencs els miren emporugits rere les finestres, però després de la sortida dels primers partidaris dels nous ocupants que surten a rebre'ls amb crits i alguna bandera, els carrers es van omplint de gent.  Al 22 de Juliol els ocupants reparteixen pots de conserves entre alguns nens que, encuriosits s'han acostat per veure d'aprop les tropes.

Els locals d’ERC, Acció Catalana, el PSUC, la UGT i la CNT són assaltats per convertir-se en seu de les diferents organitzacions falangistes.  Repiquen les campanes de l’església de Santa Maria, les úniques que s’han salvat de la destrucció. Al Raval es forma una manifestació  que aclama als vencedors que fan parlaments des del balcó l’Ajuntament, on ja oneja la bandera espanyola bicolor.  Es veuen cares conegudes, alguns feia mesos que s’havien amagat a les golfes de casa, d’altres venen amb l’exèrcit vencedor. Quatre terrassencs són els primers en entrar amb les tropes vencedores: Pere Matalonga, Francesc Duran, Joan Vert, Santi Trullàs i Miquel Cirera. Matalonga havia estat militant de Renovación Española durant la República, i ara, essent oficial de l’Exèrcit de Franco, dirigeix unes paraules als terrassencs que es concerten davant l’Ajuntament. Probablement molts dels que ara aplaudeixen i saluden amb el braç alçat també havien sortit el 14 d’abril i havien anat a aclamar Macià en la seva visita a Terrassa l’any 1932, però després de 2 anys i mig de guerra, qualsevol final és alliberador.  Josep Homs Bages, industrial salista, és nomenat alcalde, tot i que el veritable poder recau sobre l’autoritat militar. A la nit les tropes del Ejército Nacional desfilen en perfecta formació per la Rambla i l’endemà, al Passeig, es celebrarà la primera missa pública des de 1939.  Hi acudiran molts terrassencs a contracor: Per evitar cap descreença, més val deixar-s’hi veure. Els símbols del canvi eren, doncs, evidentíssims: Banderes, crits, himnes, cançons... i fins hi tot l’hora: L’Espanya de Franco es regia per l’hora solar, dues hores menys que a l’Espanya republicana.

Tropes italianes desfilant per Terrassa, després de ser ocupada. Font: Casals-Arxiu Tobella

Malgrat l’alegria inicial, la trista realitat fou que els temps que vindrien serien fins hi tot pitjors: la penúria continuaria, la llengua catalana seria prohibida i totes les metes socials aconseguides per la República suprimides de cop. Si una única cosa quedava clara, és que per a Terrassa s’acaba una època i en començava una altra.  Aquets fets que succeïren a la nostra ciutat durant aquells dies són extrapolables a tota Catalunya: Crides i mobilitzacions per a la resistència final, represàlies, fam, por, exili, ocupació i inici d’un túnel que duraria trenta-vuit anys.

FONTS:

• PERNAU, Josep Diari de la Caiguda de Catalunya
• MARCET, Xavier Els anys foscos de la postguerra
• RAGON, Baltasar Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil
• DUCH, Joan Anys negres 1936-1939
• Tarrasa Información (26/01/1959)
• Fonts orals: Joan Ullés, Baltasar Jorba, Montserrat Castella