La Casa del Poble, una història espoliada

Quan es compleixen setanta-sis anys de l’ocupació de Terrassa per part del exèrcit feixista de Franco, val la pena recordar que les conseqüències d’aquella fatídica data (26 de gener de 1939) encara són ben visibles en ple centre de la nostra ciutat.  A la part baixa del carrer Cremat, hi trobem un gran edifici amb els balcons tapiats, en un estat precari, gairebé abandonat.  Doncs bé, aquest immoble va ser fins el 1939 el veritable centre social de les classes populars de Terrassa, la Casa del Poble.

A inicis del segle XX, el republicanisme al nostre país era molt més que una opció política que

proposava un  simple canvi en la figura del cap de l’Estat.  Era una visió del món, un conjunt de pensaments que propugnaven un veritable canvi social posant en marxa una sèrie de reformes de certa entitat i impacte popular que permetessin la conformació d’una societat més igualitària i justa. Pels republicans, República era sufragi universal, separació Església-Estat, minimització (o dissolució) de l’exèrcit i generalització de la milícia ciutadana, fixació dels drets de reunió i associació, educació per tothom etc. Alguns fins hi tot anaven més enllà; aquesta República havia de ser Federal, amb el poder descentralitzat als municipis i les regions.  Per aquest

motiu, tant o més important que l’activitat política era l’activitat cultural, entesa com un mitjà per formar les classes populars i avançar cap a una societat moderna, secular i democràtica.  Per tal de dur-ho a terme, era necessari la constitució d’associacions i espais que permetessin la difusió de les idees republicanes i la socialització popular.

L’agost de 1903, amb la voluntat de consolidar la presència republicana entre les classes populars i difondre les seves idees, es constituí la Fraternitat Republicana, producte de la unificació de les diferents faccions republicanes existents a la nostra ciutat.  La nova associació va estar presidida  per Domènec Palet i Barba i comptava amb uns 700 socis.   El pas següent fou aconseguir un gran local que els permetés dur a terme llurs aspiracions.  Les obligacions administratives d’aquell moment obligaren a la Fraternitat a crear una societat anònima per tal de dur a terme la compra del nou local.  L’octubre de 1903 es constituí a Barcelona davant notari la Casa del Poble Societat Anònima i es signava la compra de l'edifici situat al carrer Cremat número 15, propietat fins aquell moment del farmacèutic i literat Pere A. Ventalló.  El nou centre social havia de servir de lloc de reunió per els “ciutadans d’idees progressistes” i en el qual poguessin tenir cabuda “les entitats o col·lectivitats de tendència demòcrata progressista sota l’ideal republicà”.  Un mes més tard, el 29 de novembre, es signà un acord mitjançant el qual la societat Casa del Poble cedia l’immoble a la Fraternitat Republicana.   L’edifici i els seus terrenys s’havien comprat per un preu total de 77.500 pessetes, que fou pagat en tres terminis. El termini d’entrada inicial fou abonat per  un “grup d’entusiastes correligionaris” (entre ells, Antoni Marsà, Francesc Ciurana i Domènec Palet i Barba) el segon fou pagat gràcies a un emprèstit del qual els socis en podien adquirir obligacions, mentre que el tercer fou liquidat mitjançant un crèdit al Banco Hipotecario, que s’aniria pagant mica en mica (i no sense dificultats)  amb les aportacions dels socis i la pròpia activitat de la Casa del Poble.  L’embranzida del moviment republicà es traduí en les successives victòries electorals de les candidatures republicanes a nivell local, controlant el consistori municipal des del 1903 fins els anys posteriors a la Setmana Tràgica.  Per primera vegada, Alfons Sala tingué dificultats per guanyar l’acta de diputat del districte. De fet, si continuà essent diputat fou gràcies al caciquisme fortament arrelat en els rurals pobles del districte com Mura, Talamanca, Olesa, Rellinars, Ullastrell o Vacarisses.

La Casa del Poble de Terrassa fou la primera de tota Catalunya i representava un nou model

de sociabilitat dels partits republicans que anava molt més enllà de la simple activitat política.  S’hi dugueren a terme un gran nombre d’activitats culturals, recreatives, pedagògiques i instructives i esdevingué un actiu centre social per a obrers i famílies humils. La seu es componia de baixos, primer i segon pis i golfes. Als baixos hi havia un cafè amb una sala de billars adjunta. Al pis principal hi havia la sala de reunions, una espaiosa biblioteca, la redacció del periòdic Fraternitad Republicana, una ampliació del cafè i les habitacions d’alguns empleats de la casa. Al segon pis les aules de l’escola,  on s’impartien classes als infants mitjançant moderns sistemes pedagògics basats en el pensament laic i racionalista i també una escola nocturna d’adults gestionada de forma desinteressada per membres de la Joventut Republicana. Rere la casa hi havia un gran pati hi havia un gran pati vorejat per dues rengleres d’acàcies que servia com a terrassa del cafè. A tocar d’aquest i amb accés també pel carrer Unió, un gran teatre que es feia servir per a la celebració de mítings, conferències, balls i festivals.  Era doncs, una vertadera seu social i d’esbarjo per a les classes populars de la ciutat.   Terrassa no tenia Ateneu popular o obrer. No li calia; la casa del poble feia totes les seves funcions.  Tenim constància que la Fraternitat era la segona entitat amb més socis de la ciutat, només superat pel Casino del Comerç (segons el cens de societats publicat el 1 de setembre de 1906)

El jardí del cafè de la Casa del Poble. Fotografia: probablement Josep Rigol. (La Campana de Gràcia, 19-09-1910. Arxiu Tobella)

L’any 1907, la Casa del Poble - Fraternitat Republicana patiria una escissió.  Arran de la creació de la Solidaritat Catalana, a la qual s’adherí, els republicans lerrouxistes es desvincularen de l’entitat i crearen el Centro Republicano Radical Instructivo.  Els seguidors de Lerroux havien estat uns sector fonamental a l’hora de crear la Fraternitat, però l’esperit catalanista de la Solidaritat Catalana era incompatible amb el populisme espanyolista que predicaven.  Els republicans terrassencs, aliats ara amb el catalanisme regionalista, donarien suport a la candidatura de Solidaritat encapçalada a Terrassa per Amadeu Hurtado, republicà federal.  A partir d’aquell moment, la Fraternitat es vinculà cada cop més a l’ideal nacionalista sota el lideratge de Palet i Barba.  El 1908 sortiria al carrer un nou portaveu escrit en català, Futurisme.  Entre les seves parets es constituïren les seccions locals de la Joventut Nacionalista Republicana (1910) i la Unió Federal Nacionalista Republicana (1911).

La repressió de la Setmana Tràgica (1909) es traduí amb un davallada electoral i els republicans,  novament dividits, no tornarien a controlar l’Ajuntament fins les municipals del 1931. Malgrat tot, la Casa del Poble continuà sent un vertader centre social i agrupant una gran massa de classes populars.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, per tal de sobreviure a la repressió i evitar la possible clausura, la Casa del Poble va haver de suspendre la seva activitat política i camuflar-se com a societat cultural.   Contràriament al que es pugui pensar, la seva activitat no disminuí (tret de la política):  es va reformar i ampliar les sales de ball i es crearen seccions d’art i d’Esperanto i també un grup coral. Alguns dels militants de la Fraternitat però, foren perseguits; el mes d’octubre de 1928,  quan la Dictadura ja començava a mostrar els seus símptomes d’esgotament,   el que esdevendria alcalde el 1931, Samuel Morera, i els futurs regidors Valentí Puigdomènech i Francesc Casas foren detinguts per repartir octavetes revolucionàries.

L’adveniment de la República significà un nou salt qualitatiu i quantitatiu pel que fa a l’activitat i el nombre de socis de la Casa del Poble.  La Fraternitat Republicana s’adherí a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya i quan  el 14 d’abril de 1931 arribaren les primeres notícies de la proclamació de la República a Barcelona, els regidors republicans electes es van reunir a la Casa del Poble per prendre el timó del govern de la ciutat i conduir Terrassa cap a la República. Amb el carrer Cremat i el Raval plens, els regidors van enfilar cap a l'Ajuntament i per hissar les banderes tricolor i catalana i proclamar la República. Un grup de joves va entrar a l'Ajuntament i es va emportar els retrats d'Alfons XIII per cremar-los al Raval. Durant els anys següents l’activitat a la Casa del Poble fou contínua. Destacades figures del moviment republicà català i espanyol visitaren la Casa del Poble per a participar en mítings i actes culturals. És el cas de Francesc Macià, Lluís Companys, Manuel Azaña o el conseller de cultura Ventura Gassol. 

Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al pati de la Casa del Poble. Anys 30.
Font: AMAT-Ragon

La Casa del Poble va esdevenir el vertader centre neuràlgic social i polític de la ciutat.  En dates tan significatives com el 6 d’octubre o l’estiu i la tardor de 1936,  fou escenari de grans fets històrics que significaren un abans i un després en la història de la ciutat.  

 

La Casa del Poble, seu d'ERC durant els anys 30. Font: AMAT-Ragon

La tarda del 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola des del Palau de la Generalitat de Barcelona.  La proclama fou emesa per la ràdio i immediatament, la Casa del Poble es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments. Reclamaren armes per defensar l’Estat Català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir,  d’armes se’n van veure poques i molts se’n tornaren a casa.  La revolta fou sufocada per l’Exèrcit i al cap de pocs dies,  la Casa del Poble fou clausurada fins el març del 1935 i l’Acció suspesa fins el mes de febrer. 

Amb l’esclat de la Guerra Civil, la Casa del Poble va esdevenir centre de reclutament de milícies antifeixistes i també centre de mítings propagandístics i activitats culturals per reclutar diners pel front.  Fent un buidatge de la premsa de la d’aquell moment, podem considerar que fins a 260 terrassencs socis de la Casa del Poble marxaren voluntaris al front d’Aragó durant l’estiu i tardor de 1936. 

El migdia del 26 de gener de 1939, les tropes de Franco ocupaven la ciutat i la seu de l’ERC era assaltada pels ocupants.  Com si es tractés d’un botí de guerra,  els falangistes hi establiren la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical del règim, l’únic legal, que agrupava empresaris i obrers, on aquests darrers no tenien cap mena de força de pressió.   El Teatre de la Casa del Poble del carrer Unió seria enderrocat l’any 1955 i el 1961 s’hi inauguraria la nova seu de la CNS.  La Casa del Poble passà a estar ocupada per comerciants de queviures a la planta baixa, mentre que els pisos superiors i el pati quedaren abandonats.

Amb la mort del Franco i l’arribada de la democràcia, els militants de l’ERC, alguns joves i d’altres veterans de la II República, reivindicaren de nou la Casa del Poble.  Es negocià amb l’Ajuntament perquè aquest actués d’intermediari amb Madrid per recuperar-la.  Els regidors municipals havien estat escollits encara mitjançant el sistema d’elecció franquista, però els canvis que s’estaven produint al país i el tarannà negociador de l’alcalde Jofresa van permetre que en el Ple del 6 de juny del 1978, es sol·licités la devolució de la Casa del Poble al Ministeri de Treball de Madrid, titular legal de l’immoble després de la dissolució de les organitzacions del “Movimiento Nacional”.  La devolució oficial però, no va arribar mai.

Aquest fet comportà que els republicans optessin per la via ràpida. El 10 de febrer del 1979 intentaren ocupar el local i produïren enfrontaments verbals entre els venedors que tenien les seves parades a la Casa del Poble i els militants d’ERC.  Tres dies més tard, els militants d’ERC arribaren a un acord amb els comerciants i els republicans pogueren instal·lar-se els pisos superiors de l’edifici. A més a més,  també s’ocupà el pati i un edifici annex al costat d’aquest.

L’any 1999, l’Ajuntament tècnics de l’Ajuntament dictaminaren que l’edifici estava en perill d’ensorrament. Degut a que la propietat de l’edifici continuava estan en mans del Govern espanyol i ningú podia fer-se càrrec de les obres, ERC hagué d’abandonar l’immoble i aquest fou tapiat i semiabandonat.  Quan PSOE guanyà les eleccions legislatives del 2004, semblava que l’espoli arribaria a la seva fi, però tot quedà en una il·lusió i la Casa del Poble, continua essent avui en dia propietat el Ministeri de Treball i Assumptes Socials del Govern espanyol.  Mica en mica, a causa del pas del temps i la pròpia acció de la naturalesa, la Casa del Poble es va degradant cada cop més.  El que havia estat centre social de les classes populars de la ciutat, avui en dia és només una gran edifici abandonat. Les cartes continuen arribant en nom del mateix titular de l’edifici que el 1939: La Falange Española Tradicionalista y de las JONS

Actualment, cap institució té interès perquè això canviï i es faci justícia amb tots aquells que es deixaren la pell pels ideals republicans que la Casa del Poble representava.

Pati de la Casa del Poble a inicis segle XX. Font: Terrassa 1901-1919

Pati de la Casa del Poble actualment, el 2015. Font pròpia

  

FONTS CONSULTADES

COLOM , Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica.

FIGUERAS, Pere. TAPIOLAS, Judit. Terrassa 1901-1919

MUÑOZ, Anna. FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930

RAGON, Baltasar. Historials dels anys 1931-1935

RIERA, Josep Mª. Terrassa 1979

PUY, Josep. Alfons Sala, Industrial i Polític.

PUY I JUANICO, Josep. “La Terrassa de la Restauració”. Dins MARCET I GISBERT, Xavier (coord). Història de Terrassa. 

MARCET, Xavier. Terrassa segle XX. 1867-1993

 http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

 

Un líder de la Revolució Russa a Terrassa

El febrer de 1937 visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona. Ovseenko havia encapçalat la presa del Palau d’Hivern l’octubre de 1917.

Durant la tardor de 1936 van començar a arribar a Espanya els primers vaixells procedents de l’URSS carregats d’armes i queviures per socórrer la República. En aquells moments, Franco ja feia mesos que rebia tota mena de suport dels països feixistes, gràcies al qual havia aconseguit conquerir bona part d’Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i es preparava per l’assalt de Madrid. Quan els primers vaixells soviètics van arribar als ports espanyols es va desfermar una gran campanya d’elogis i suport al país que havia d’ajudar la República a fer front a la insurrecció. Stalin augmentava així el seu prestigi en sectors progressistes de tot el món, clarament indignats per la passivitat dels governs francès i britànic davant el conflicte espanyol. Tothom sabia que a l’URSS s’havia reprimit qualsevol tipus de dissidència, però el fet d’ajudar la República, abandonada per les potències “democràtiques” europees, va fer oblidar, per un temps, la cara més fosca del país dels soviets. De fet, quan l’octubre de 1936 arribà a Barcelona el vaixell soviètic Zyrianin, els anarquistes de la FAI cridaren “Visca l’URSS!”. Un fet molt curiós, car els anarquistes russos havien estat durament reprimits els anys posteriors a la revolució.

La fervor prosoviètica es va veure escenificada a Terrassa el 24 de febrer de 1937, quan visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona des de l’agost de 1936. El diplomàtic rus no era un personatge de segona o tercera fila, ans al contrari. El govern soviètic havia escollit per representar l’URSS a Catalunya ni més ni menys que un dels herois de la Revolució d’Octubre: el comandant de la columna de la Guàrdia Roja que el 1917 assaltà el Palau d’Hivern a Petrograd. Després de Lenin i Trotski, era el tercer home de la revolució i havia ocupat càrrecs de gran importància, com la vicepresidència del Consell de Comissaris del Poble. Ara, vint anys després, l’heroi revolucionari havia après català i s’havia integrat plenament en la política catalana, mantenia una molt bona relació amb Lluís Companys i, fins hi tot, amb els anarquistes de la CNT.

El vespre del dia 23 de febrer, Ràdio Terrassa va anunciar que l’endemà visitaria la ciutat Antonov-Ovseenko. La notícia va despertar un gran interès i entusiasme entre la població, i una gran quantitat de ciutadans es concentraren davant al Raval Fermí Galán (Raval de Montserrat). Cap a dos quarts de tres de la tarda, sortí amb cotxes des de l’Ajuntament l’alcalde Jaume Figueres, d’Esquerra Republicana, acompanyat de Miquel Domingo i Ferran Serra, de la UGT, Lluís Sarlé del POUM, membres de la policia i de l’Exèrcit Popular i periodistes de la premsa local, en direcció a les Fonts per anar a rebre l’hoste d’honor. El cònsol arribà amb la seva companya i el secretari de l’ambaixada, Stragov. Després de les primeres presentacions, tota la comitiva partí en direcció a l’Ajuntament, on una gran multitud els esperava entre pancartes i aplaudiments. El cònsol sortí al balcó de l’Ajuntament per saludar el poble de Terrassa i deixà anar el crit “Visca Catalunya, Visca l’Espanya Republicana!”. Els concentrats respongueren amb visques a l’URSS.

Després, es feu la rebuda oficial al saló d’actes de l’Ajuntament. Hi foren presents els regidors Miquel Palet i Jaume Bañeres, per l’Esquerra Republicana; Facund Marchirant, Gregori Andreu i Francesc Sàbat, per la CNT; Salvador Forns i Lluís Sarlé, pel POUM; Ferran Serra i Miquel Domingo, per la UGT; Emili Garriga per Acció Catalana i Josep Pujolà i Lluís Coma per la Unió de Rabassaires. També hi assistiren el personal del Consell Municipal, representants de totes les forces d’ordre públic, entitats culturals i nombrosos militants d’ERC, CNT, PSUC, Unió de Rabassaires, POUM, Acció Catalana i de la Casa del Poble de Sant Pere.

El cònsol soviètic al Vapor Gran de Terrassa. Font: RAGON-Arxiu Tobella

Seguidament, pujaren a llurs cotxes i feren una visita per la ciutat. En primer lloc, visitaren les Esglésies de Sant Pere, convertides en museu durant la guerra. Seguidament, van visitar les principals indústries de la ciutat: Vapor Gran, Anònima, Jover i Cia, i Sala i Badrinas. A totes les fàbriques els treballadors estrenyien la mà al cònsol i li demostraven d’una manera palesa l’agraïment que sentien cap al poble de l’URSS per l’ajut que aquest proporcionava a la República. També li feren obsequis, en la seva majoria grans ramells de flors, però també caixes de bombons i tabac. El Grup Femení d’Esquerra Republicana entregà a la companya del cònsol una caixa de bombons com a obsequi en nom del partit. Ja al vespre, visitaren l’edifici dels escolapis, convertit en la Caserna de l’Exèrcit Popular, on saludaren els soldats que es trobaven allà en aquells moments. També anaren a l’Escola Industrial.

Finalment, la comitiva es dirigí de nou a l’Ajuntament. El Raval estava ple de gom a gom i, després d’obrir-se pas entre la multitud, el cònsol saludà de nou el poble de Terrassa. Amb el puny alçat exclamà: “Visca Catalunya! Visca la Victòria! Mori el feixisme! Treballadors de Terrassa, moltes gràcies. A reveure, companys!”. A l’interior de l’Ajuntament tingué lloc un petit àpat per acomiadar els soviètics. El cònsol brindà per la República, Catalunya, la llibertat i la derrota del feixisme. El batlle va agrair en nom de la ciutat l’ajut del poble soviètic i brindà per una millor relació entre l’URSS i Catalunya. Ovseenko s’aixecà i donà les gràcies. Finalment, acomiadaren els hostes d’honor que emprengueren el camí cap a Barcelona. Segons les cròniques del dia següent, va caldre un altre cotxe per tal de transportar les flors amb les quals els obrers de les diferents fàbriques de Terrassa els ofrenaren.

FONTS

RAGON, Baltasar Tres anys difícils de Guerra Civil

El Dia 24 i 25 de febrer de 1937

L'Acció 25 de febrer de 1937

Front 25 de febrer de 1937

La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.