Un líder de la Revolució Russa a Terrassa

El febrer de 1937 visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona. Ovseenko havia encapçalat la presa del Palau d’Hivern l’octubre de 1917.

Durant la tardor de 1936 van començar a arribar a Espanya els primers vaixells procedents de l’URSS carregats d’armes i queviures per socórrer la República. En aquells moments, Franco ja feia mesos que rebia tota mena de suport dels països feixistes, gràcies al qual havia aconseguit conquerir bona part d’Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i es preparava per l’assalt de Madrid. Quan els primers vaixells soviètics van arribar als ports espanyols es va desfermar una gran campanya d’elogis i suport al país que havia d’ajudar la República a fer front a la insurrecció. Stalin augmentava així el seu prestigi en sectors progressistes de tot el món, clarament indignats per la passivitat dels governs francès i britànic davant el conflicte espanyol. Tothom sabia que a l’URSS s’havia reprimit qualsevol tipus de dissidència, però el fet d’ajudar la República, abandonada per les potències “democràtiques” europees, va fer oblidar, per un temps, la cara més fosca del país dels soviets. De fet, quan l’octubre de 1936 arribà a Barcelona el vaixell soviètic Zyrianin, els anarquistes de la FAI cridaren “Visca l’URSS!”. Un fet molt curiós, car els anarquistes russos havien estat durament reprimits els anys posteriors a la revolució.

La fervor prosoviètica es va veure escenificada a Terrassa el 24 de febrer de 1937, quan visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona des de l’agost de 1936. El diplomàtic rus no era un personatge de segona o tercera fila, ans al contrari. El govern soviètic havia escollit per representar l’URSS a Catalunya ni més ni menys que un dels herois de la Revolució d’Octubre: el comandant de la columna de la Guàrdia Roja que el 1917 assaltà el Palau d’Hivern a Petrograd. Després de Lenin i Trotski, era el tercer home de la revolució i havia ocupat càrrecs de gran importància, com la vicepresidència del Consell de Comissaris del Poble. Ara, vint anys després, l’heroi revolucionari havia après català i s’havia integrat plenament en la política catalana, mantenia una molt bona relació amb Lluís Companys i, fins hi tot, amb els anarquistes de la CNT.

El vespre del dia 23 de febrer, Ràdio Terrassa va anunciar que l’endemà visitaria la ciutat Antonov-Ovseenko. La notícia va despertar un gran interès i entusiasme entre la població, i una gran quantitat de ciutadans es concentraren davant al Raval Fermí Galán (Raval de Montserrat). Cap a dos quarts de tres de la tarda, sortí amb cotxes des de l’Ajuntament l’alcalde Jaume Figueres, d’Esquerra Republicana, acompanyat de Miquel Domingo i Ferran Serra, de la UGT, Lluís Sarlé del POUM, membres de la policia i de l’Exèrcit Popular i periodistes de la premsa local, en direcció a les Fonts per anar a rebre l’hoste d’honor. El cònsol arribà amb la seva companya i el secretari de l’ambaixada, Stragov. Després de les primeres presentacions, tota la comitiva partí en direcció a l’Ajuntament, on una gran multitud els esperava entre pancartes i aplaudiments. El cònsol sortí al balcó de l’Ajuntament per saludar el poble de Terrassa i deixà anar el crit “Visca Catalunya, Visca l’Espanya Republicana!”. Els concentrats respongueren amb visques a l’URSS.

Després, es feu la rebuda oficial al saló d’actes de l’Ajuntament. Hi foren presents els regidors Miquel Palet i Jaume Bañeres, per l’Esquerra Republicana; Facund Marchirant, Gregori Andreu i Francesc Sàbat, per la CNT; Salvador Forns i Lluís Sarlé, pel POUM; Ferran Serra i Miquel Domingo, per la UGT; Emili Garriga per Acció Catalana i Josep Pujolà i Lluís Coma per la Unió de Rabassaires. També hi assistiren el personal del Consell Municipal, representants de totes les forces d’ordre públic, entitats culturals i nombrosos militants d’ERC, CNT, PSUC, Unió de Rabassaires, POUM, Acció Catalana i de la Casa del Poble de Sant Pere.

El cònsol soviètic al Vapor Gran de Terrassa. Font: RAGON-Arxiu Tobella

Seguidament, pujaren a llurs cotxes i feren una visita per la ciutat. En primer lloc, visitaren les Esglésies de Sant Pere, convertides en museu durant la guerra. Seguidament, van visitar les principals indústries de la ciutat: Vapor Gran, Anònima, Jover i Cia, i Sala i Badrinas. A totes les fàbriques els treballadors estrenyien la mà al cònsol i li demostraven d’una manera palesa l’agraïment que sentien cap al poble de l’URSS per l’ajut que aquest proporcionava a la República. També li feren obsequis, en la seva majoria grans ramells de flors, però també caixes de bombons i tabac. El Grup Femení d’Esquerra Republicana entregà a la companya del cònsol una caixa de bombons com a obsequi en nom del partit. Ja al vespre, visitaren l’edifici dels escolapis, convertit en la Caserna de l’Exèrcit Popular, on saludaren els soldats que es trobaven allà en aquells moments. També anaren a l’Escola Industrial.

Finalment, la comitiva es dirigí de nou a l’Ajuntament. El Raval estava ple de gom a gom i, després d’obrir-se pas entre la multitud, el cònsol saludà de nou el poble de Terrassa. Amb el puny alçat exclamà: “Visca Catalunya! Visca la Victòria! Mori el feixisme! Treballadors de Terrassa, moltes gràcies. A reveure, companys!”. A l’interior de l’Ajuntament tingué lloc un petit àpat per acomiadar els soviètics. El cònsol brindà per la República, Catalunya, la llibertat i la derrota del feixisme. El batlle va agrair en nom de la ciutat l’ajut del poble soviètic i brindà per una millor relació entre l’URSS i Catalunya. Ovseenko s’aixecà i donà les gràcies. Finalment, acomiadaren els hostes d’honor que emprengueren el camí cap a Barcelona. Segons les cròniques del dia següent, va caldre un altre cotxe per tal de transportar les flors amb les quals els obrers de les diferents fàbriques de Terrassa els ofrenaren.

FONTS

RAGON, Baltasar Tres anys difícils de Guerra Civil

El Dia 24 i 25 de febrer de 1937

L'Acció 25 de febrer de 1937

Front 25 de febrer de 1937

Febrer de 1932: Els anarquistes prenen l’Ajuntament de Terrassa

CNT, el sindicat català  

La Confederació Nacional del Treball era, durant els anys de la Segona República, la gran força sindical a Catalunya. El 1931 comptava amb 291.150 afiliats en una població catalana total de tres milions cent mil persones.  A Terrassa, el percentatge de militants de la CNT encara era molt més elevat: Segons dades d’Eulàlia Vega, en el seu llibre Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936) el sindicat tenia a Terrassa el desembre de 1931 un total de 8.678 afiliats. El mateix any, la població total de la ciutat de 41.481 ciutadans, dels quals 10.898 eren obrers tèxtils. És a dir, militaven a la CNT, aproximadament, un 80% dels obrers tèxtils i un 20% dels terrassencs.

El fet que fos un sindicat tant gran feia que a Catalunya fos anomenat simplement com “el sindicat” per ser-ne pràcticament l’únic, ja que la UGT estarà sota mínims fins ben entrats els anys trenta.  Això també provocava que dins de la CNT i haguessin dir diferents tendències i opinions, tant ideològiques, com estratègiques i estructurals. Quan arribà l’adveniment de la República existia dins la CNT un gran debat intern entre dues  grans tendències: la possibilista i la radical. La primera, impulsada per Joan Peiró, afirmava que la CNT no comptava amb prou forces ni organització com per impulsar una revolució social i per tant, no es podia enfrontar amb nou règim republicà.  No eren partidaris de col·laborar activament amb el Govern com feia la UGT, però no tampoc de ser-hi clarament hostils. Volien exercir una lluita sindical sense violar la legalitat republicana. Per altra banda, hi havia el sector radical encapçalat per membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) partidaris de la revolució social a tota costa. Segons aquests, el nou govern republicà no era més que una continuació de les estructures de la monarquia amb diferent nom i per tant calia enderrocar-lo i implantar el comunisme llibertari.  Les tesis de Peiró triomfaren al Congrés  cenetista del juny de 1931, però durant els mesos següents anaren perdent força degut a la lentitud de les reformes promeses pel nou règim, mentre els grups faistes o radicals augmentaren els seus partidaris i aconseguiren imposar a la pràctica les seves tesis, que tingueren com a punt d’inflexió la Revolta a l’Alt Llobregat de 1932. A Terrassa, la CNT estava controlada pel sector més radical, que sovint portava el segell fe la FAI. El sector reformista, amb Espartacus Puig com a un dels seus líders més representatius, va perdre la partida en benefici dels partidaris de l’acció directa i la insurrecció.

El precedent: La Revolta de l’Alt Llobregat

Entre els dies 18 i 23 de gener de 1932, el proletariat tèxtil i miner de l’Alt Llobregat es declarà la vaga general revolucionària i els obrers proclamaren el comunisme llibertari. La revolta s’inicià a Berga i s’atengué cap a les poblacions mineres de Fígols, Balsareny, Sallent, Cardona i Súria.  El Govern de al República ordenà la intervenció de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, que partiren des de la caserna de Manresa i ocuparen tots els pobles insurreccionats. No hi hagué vessament de sang, però es clausuraren els sindicats i es deportaren alguns dels implicats a l’Àfrica, entre els quals hi havia Durruti i Ascaso. Com a resposta a aquestes deportacions, els sectors radicals de la CNT convocaren una nova vaga general pel dilluns 15 de febrer. La República Espanyola reconeixia el dret de vaga sempre que fos comunicada amb antelació i de forma oficial pels sindicats, de manera que considerà aquesta il·legal i les autoritats catalanes prengueren les mesures necessàries per evitar aldarulls i piquets davant les fàbriques, transports públics i comerços.  Els cenetistes partidaris de la vaga es posaren en marxa de matinada per assegurar-se l’èxit d’aquesta i dugueren a terme accions com aixecar els rails de l’estació de tren, provocar algunes petites explosions o posar pues als carrers per rebentar les rodes dels autobusos que circulaven. Tot i així, la majoria d’obrers anaren a treballar aquell dia. Ara bé, a Terrassa viuria  en un moviment insurreccional que quedaria gravat en la memòria de tots els ciutadans.

La insurrecció

El dissabte 13 de febrer van ser repartits per la ciutat un gran nombre de pamflets encapçalats amb les sigles CNT i AIT i signades per la Federació Local de Sindicats Únics, on es carregava durament contra les autoritats per la deportació dels revolucionaris de l’Alt Llobregat i es feia crida a una vaga general de 24 hores per al dilluns següent.  L’endemà diumenge, el Governador Civil de Barcelona, Joan Moles, envià un telegrama als alcaldes  demanant que es prenguessin les mesures necessàries perquè fos garantia la llibertat de treball i s’actués amb contundència contra qualsevol tipus de piquet. Avel·lí Estrenjer, alcalde de Terrassa i membre d’Acció Catalana Republicana, va passar unes hores al seu despatx la tarda de diumenge sense que hi haguessin incidents importants. En plegar a les 9 del vespre, va advertir a la guàrdia que extremés la vigilància, ja que era possible que hi hagués algun aldarull durant la nit a causa de la vaga. Res feia pensar, però, que durant la nit el Raval de Fermí Galan (nom del Raval de Montserrat durant la República) viuria un verdader intent de revolució llibertària.

Julià Abad "Poca-roba"Font: militans-anarchistes.info

El pla insurreccional s’inicià a durant la matinada quan un centenar de cenetistes vinculats a la FAI, capitanejats pel terrassenc Julià Abad Guitart, un personatge molt popular i pintoresc conegut com a “Poca-roba” es concentraren al carrer passades les tres.  Decidiren dividir-se en dos grups per emprendre una acció simultània i coincident; uns es dirigiren a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Sant Leopold i els altres a l’Ajuntament.  Els guàrdies civils de la caserna es trobaven en alerta per la vaga anunciada, però després de que els anarquistes els llencessin una gran descàrrega de bales s’hagueren de replegar dins de la caserna, que restà assetjada durant unes hores. Des de dins, l’oficial que comandava les forces va trucar a Barcelona per informar a la comandància del que passava a Terrassa i aquesta li ordenà que resistissin fins que es fes de dia i arribessin els reforços necessaris.  Alguns guàrdies van aconseguir sortir de la caserna i situar-se en llocs estratègics propers a l’edifici i s'establí un gran tiroteig que despertà a la ciutat en descans. La falta de llum no permetia als guàrdies saber a quina quantitat real d’enemics s’enfrontaven, de forma que optaren per mantenir-se en posicions de defensa a l’espera de reforços.  Paral·lelament, el segon grup tenia la intenció de fer-se amb el principal edifici del poder polític local, l’Ajuntament. L’edifici estava poc protegit i no tingueren dificultats per ocupar-lo: Tres individus armats es van avançar per no cridar l’atenció, van sorprendre els policies municipals que feien guàrdia a les dependències de la planta baixa de l’Ajuntament i els desarmaren.  Després, els obligaren a obrir els portes per tal de que la resta del grup pogués fer-se amb l’edifici. Un cop dins, els revolucionaris prengueren posicions a les finestres i s’aprovisionaren de les armes que trobaren allà, provinents en la seva majoria del desarmament del Sometent.  Amb la plaça assegurada, es repartiren les diferents tasques previstes per dur a terme la revolta: Un grup patrullà pels carrers pròxims al Raval i efectuà diverses detencions de guàrdies municipals encarregats de la vigilància nocturna, així també com d’algun civil que rondava aquelles hores pels carrers.  Dos dels revolucionaris, anaren a buscar l’alcalde Avel·lí Estrenjer a casa seva i se l'endugueren pres fins a l’Ajuntament. Tots els detinguts, inclòs el batlle, foren tancats a la Sala de Plens sota vigilància. Un tercer grup va anar als garatges municipals i s'apoderà d'una camioneta i un camió de bombers. Ompliren el tanc d’aigua d’aquest darrer amb benzina per atacar la caserna de la guàrdia civil, cosa que finalment no dugueren a terme ja que desconeixien com funcionava.  Amb la camioneta anaren fins al carrer de la Rutlla, on hi havia l’armeria de Joan Carner. Allà obligaren al propietari a obrir i fer-los entrega de totes les armes i un cop van tenir la camioneta ben carregada retornaren a l’Ajuntament per dipositar allà tot l’arsenal.  Amb el mateix vehicle, anaren a cercar al president de l’Institut Industrial, Pere Amat, però aquest es negà a obrir-los la porta. Els anarquistes intentaren esbotzar la porta amb la camioneta, però només aconseguiren malmetre-la i marxaren sense aconseguir el seu objectiu. També  intentaren detenir Samuel Morera, tinent d’alcalde, però aquest no es trobava a casa seva. Mentrestant, els regidors Francesc Cases i Francesc Devant, consideraren que el seu deure era anar a l’Ajuntament i s’hi arribaren. Un cop allà van ser detinguts i tancats amb la resta de presos al Saló de Plens. Seguidament van coaccionar a l'alcalde perquè redactés un document on s'ordenava la rendició de la Guàrdia Civil i l'entrega de totes les armes als revoltats. Estrenjer, amenaçat de mort, va obeir, però l'oficial de la guarnició no va fer cap cas del document i la resistència continuà.

Després de la rendició dels revolucionaris hi hagué una gran expectativa davant l'Ajuntament. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

Durant unes hores, fins passades les vuit del matí, els anarquistes van ser els amos absoluts de la ciutat. Entraven i sortien del Ajuntament, el seu quarter general, com i quan volien, essent portadors de notícies, armes i personers. La bandera roja i negra, símbol de la Revolució i el Comunisme Llibertari onejava al balcó consistorial. En despuntar-se les primeres llums del dia els revolucionaris impedien als pocs comerciants que s’hi atrevien obrir les seves botigues i clausuraren també el Mercat de la Independència.  Paral·lelament, un grup havia pres posicions al capdavall de la Rambla i impedia als viatgers que arribaven amb tren sortir de l’Estació dels Catalans.

Cap a les 9 del matí, arribà una companyia de guàrdies civils provinents de Sabadell per socórrer als seus companys de Terrassa. Amb l’arribada d’aquestes forces, els anarquistes hagueren d’abandonar les seves posicions del carrer Sant Leopold, alguns foren detinguts i altres aconseguiren retirar-se a l’Ajuntament.  Seguidament, les forces de la Guàrdia Civil de Terrassa i Sabadell es dirigiren cap al Raval per fer-se en aquesta plaça.  En arribar allà foren rebuts a trets des de les finestres de l’Ajuntament, de manera que prengueren diferents posicions per assetjar l’edifici: Als carrers de la Unió i Cremat, a l’edifici de la Telefònica de la Plaça Vella i a una terrassa de la Rasa.  Com que els guàrdies civils sabien que des de Barcelona ja havien sortit les forces de l’Exèrcit, es limitaren en mantenir la Casa de la Ciutat sota control evitant qualsevol escapatòria dels revoltats.  A les 10 del matí arribà de Barcelona una companyia del 34è Regiment de l’Exèrcit, a les ordres d’un capità i dos tinents i avançà a pas de combat cap al Raval. Un cop allà, militars i guàrdies descarregaren una gran pluja de bales contra l’Ajuntament, que era contestada des de l’interior. El tiroteig fou intensíssim i la situació d’alarma era present a tota la ciutat.  En veure que no tenien cap escapatòria, els insurrectes decidiren rendir-se i enarboraren bandera blanca, però no volien rendir-se a la Guàrdia Civil, sinó a l’exèrcit.  Quan en veure el senyal, els guàrdies civils avançaren per entrar a l’Ajuntament, van ser tirotejats de nou i els hi foren llançades algunes bombes de mà.  Es repetí de nou el tiroteig, fins que els anarquistes obligaren al batlle Estrenjer, amb un mocador blanc a la mà, i als regidors Cases i Devant sortir al balcó  per anunciar a les forces atacants que els que estaven a l’interior desitjaven rendir-se.  Però la situació es va tornar a escalfar quan de nou; els insurrectes llençaren una bomba de mà des de les finestres de l’Ajuntament, acció que fou resposta a trets per part dels guàrdies de la plaça.  Alcalde i regidors  s’hagueren d’ajupir al terra del balcó, salvant-se miraculosament. Els revoltosos, obligaren ara a l’alcalde a baixar a la planta baixa per obrir les portes i parlar amb les forces governamentals. Aquets instants foren aprofitats per alguns revolucionaris per fugir per les portes de darrere, entre ells en Poca-roba. Seguidament, guàrdies civils i militars procediren a ocupar l’Ajuntament sense trobar resistència, alliberaren els “presoners” tancats durant la nit i van detenir els revoltosos que encara quedaven, un total de trenta-un.  També s’apoderaren d’una gran quantitat d’armes llargues, armes curtes, bombes de mà i cartutxos de dinamita. Miraculosament no s'hagué de lamentar cap víctima mortal, només alguns ferits lleus a causa dels trets, entre els quals es trobava el propi Avel·lí Estrenjer. 

Pati de darrere l'Ajuntament després dels fets. Hi podem veure Guàrdies Civils i soldats de l'Exèrcit. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

En l’edició de El Dia del 16 de febrer, hi trobem una relació de els detinguts després de la rendició de l’Ajuntament. Els detinguts foren Josep Garcia, Miquel Hernández, Joan Blanes, Benet Cadena, Francesc Galan, Delfí Badia, Lluís Fortes, Francesc Morales, Josep Puig, Felix Lechón, Josep Padilla, Josep Reimbay, Josep Pedro, Jaume Casarramona, Andreu Rossell, Jaume Caballà, Pau Castells, Pere Perarnau, Ferran Rostoi, Ferran Folch, Francesc Planas, Manuel Bou, Salvador Comas, Daniel Sànchez, Rosino Lopez, Joaquim Regalés, Pere Martí, Ramon Soler, Miquel Domènech, Camil Nortes, Llorenç Tapioles.  Aquets detinguts foren portats a Barcelona l’endemà. Al cap d'uns dies també seria detingut en "Poca-roba"

Les conseqüències: Repressió i canvi de govern municipal

Durant els dies posteriors es va produir una caça de bruixes contra militants de la CNT i del Bloc Obrer Camperol (BOC) que en la majoria de casos no tenien res a veure amb els fets. El local de la CNT va ser registrat i del BOC clausurat. Els militants del BOC no tenien cap mena de vinculació, però el fet de pertànyer a un partit comunista defensor de la revolució els convertia en objectius de les autoritats.  Des de les pàgines de El Dia (catalanistes conservadors) i Crónica Social (monàrquics) s’escrigueren articles i editorials contra el comunisme i la revolució. No distingien entre comunistes, anarquistes i revolucionaris, eren el mateix, un mal per Catalunya i Espanya al qual calia fer front.  De fet, les cròniques dels dies posteriors aparegudes en aquests diaris locals, es refereixen als revolucionaris com a “comunistes”. Des de l’Acció  es va fer una crida a obeir la legalitat i a lluitar per les vies legals i democràtiques que havia portat la República.  

La revolta va produir una fissura entre la coalició governant, el Bloc Republicà Catalanista. El Bloc estava format per Fraternitat Republicana-Esquerra Republicana, el Centre Republicà Obrer i el Centre Catalanista Republicà-Acció Catalana Republicana. Els homes d’ERC criticaren obertament a l’alcalde Estrenjer, d’Acció Catalana per no haver pres les mesures necessàries per prevenir una revolta, que segons ells, es veia a venir. L’alcalde va replicar que ningú podia arribar a imaginar que la vaga anunciada dos dies abans de la revolta aniria tant lluny, i per tant ell es va limitar en prendre les mesures necessàries ordenades des del Govern Civil. Tot i així, el regidor i President d’ERC Terrassa, Valentí Puigdomènech i Samuel Morera, tinent d’alcalde d’ERC, en forçaren la dimissió.  Així, el ple de l’1 de març de 1932 seria nomenat nou alcalde Ramon Camps, pertanyent al Centre Republicà Obrer.

Un any més tard, el 8 de gener de 1933 es produiria un nou intent revolucionari. Hi hagué un tiroteig davant la caserna de la Guàrdia Civil i un intent d’assalt a la Zona Militar de Reclutament, aquesta vegada amb el resultat de dos militants llibertaris morts i com l’any abans, diversos detinguts i la clausura dels locals del sindicat. El judici contra els culpables de l’Assalt a l’Ajuntament es va dur a terme el juliol de 1933. Un Consell de Guerra processà un total de tretze acusats, amb el resultat de quatre penes de vint anys i un dia de presó per als principals culpables (Delfí Badia, Ramon Solé, Llorens Tapioles i Julià Abad "Poca-roba"), cinc penes de dotze anys i un dia i quatre absolucions. 

Balcó de l'Ajuntament després dels fets. S'hi poden veure els impactes de bala. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

La CNT estaria dominada pel sector faier i apostaria per l’acció directa, amb el resultat d’enfrontaments continus enfrontaments amb les autoritats i repressions. Això comportaria el descens dels seus militants, molts d’ells partidaris d’una via més reformista i d’entesa amb les esquerres republicanes governants. Tot i així, la CNT el sindicat clarament majoritari fins a finals de 1936, quan la UGT li començaria a disputar l'espai sindical.


Actualment a la façana de l'Ajuntament encara es poden veure els impactes de bala produïts durant l'assalt.

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

DOCUMENTS CONSULTATS

TERMES, Josep. Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980)

VEGA, Eulàlia. Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936)

MARCET, Xavier. Història de Terrassa. Capítol Segona República i Guerra Civil.

MARCET, Xavier. Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions

VIGUÉS, Pere. Un món hostil. Narració autobiogràfica.

RAGON, Baltasar. Historial de l’any 1932

http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

- PREMSA:

El Dia 16/02/1931 i 17/02/1932

Crónica Social  16/02/1932

La Vanguardia  17/02/1932

L’Acció 19/02/1932

Avui 29/02/1932

La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.

Els Fets d'Ocubre i la proclamació de l'Estat Català a Terrassa

El 6 d’octubre a Espanya i Catalunya

Les eleccions generals a les Corts de la República de novembre de 1933 tingueren com a resultat la victòria de les dretes. La CEDA (Confederación Española de Derechas Autónamas) fou el partit amb més representants a la cambra, seguida del Partit Republicà Radical de Lerroux. El primer partit de l'esquerra, el PSOE, quedà en tercera posició. A Catalunya, la Lliga Catalana obtingué les majories a les circumscripcions provincials de Lleida i Tarragona i a Barcelona ciutat, quedant així com la primera força catalana al parlament espanyol, mentre que l’Esquerra Republicana havia patit la seva primera derrota electoral.  Les forces que havien sigut contràries a la República eren ara les majoritàries a les Cortes.
Aquest triomf de les dretes cal atribuir-lo a dos factors clau: En primer lloc, la lentitud de les reformes del govern republicanosocialista i la repressió d’aquest contra determinats sectors del moviment obrer, fet que havia comportat que molts obrers se sentissin enganyats i la CNT cridés a l’abstenció. En segon lloc, la República espanyola va mantenir la Llei Electoral de 1907, aquesta afavoria la bipolarització política, ja que atorgava el 80% dels escons a la força política guanyadora de cada circumscripció, encara que fos només per un vot de diferència. Això va afavorir a les dretes, ja que les esquerres es presentaven dividides sobre com i quan s’havien de fer les reformes que sens dubte necessitava Espanya, mentre que les dretes, després de dos anys a l’oposició, s’havien reorganitzat. La CEDA, una gran unió de diferents partits de caire dretà, clerical i fins i tot filofeixista, es beneficià clarament del sistema electoral. Hom ha atribuït també la victòria de les dretes al fet que per primera vegada a la història d’Espanya poguessin votar les dones. Personalment, penso que això no té massa sentit; en una època en que la dona estava totalment lligada al marit, aquesta votava el que votava ell, costa d’imaginar que en una mateixa unitat familiar dels anys trenta el marit votés al PSOE o a ERC i la muller la CEDA o la Lliga. Hi podien haver excepcions, però això no fou un factor clau que determinà la victòria de les dretes.

Niceto Alcalá Zamora, liberal moderat President de la República ordenà formà govern a Lerroux del Partit Radical, ja que la CEDA, tot i ser la força amb més escons a la cambra, no havia jurat lleieltat a la República. Durant gairebé un any, se succeïren dos governs radicals, però resultaren ser inestables degut a la falta de suport parlamentari. Finalment, a principis d’octubre de 1934, Lerroux decidí formà un govern amb tres ministres de la CEDA per ampliar la seva majoria. Des de la visió de l’esquerra en aquells moments això representava un clar perill, ja que en aquells moments la CEDA era un partit amb un clar procés de feixistització. A més, Catalunya arrossegava des de feia anys el conflicte rabassaire, i quan ERC intentà posar-hi solució mitjançant una reforma agrària de caràcter reformista, la Lliga i la burgesia agrària s’hi oposaren de ple i presentaren un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garanties Constitucionals, que suspengué la Llei amb el suport de cedistes i radicals.

Davant d’aquesta situació, el dia 5 d’octubre es proclamà la vaga general revolucionària a tot l’estat espanyol, amb el suport de l’Aliança Obrera, una plataforma que agrupava sindicats i partits republicans, comunistes i socialistes. Ara bé, aquesta plataforma només tingué el suport de la CNT a Astúries, mentre que a la resta d’Espanya es quedà sense la integració del gran sindicat. A Catalunya Companys proclamà l'Estat català amb el suport d’Esquerra Republicana i l’Aliança Obrera i el no-suport de la CNT el capvespre del dia 6 d’octubre i oferí Barcelona com a seu d’un govern republicà espanyol alternatiu al que s’acabava de formar a Madrid considerat entregat al feixisme. Desenes d’ajuntaments de Catalunya, controlats per les esquerres, seguiren la proclama feta per Companys. Ara bé, a diferència del 14 d’abril de dos anys abans, Companys no tingué el suport que esperava. Tret dels Escamots d’Estat Català i els Mossos d’Esquadra, ningú més va empunyar les armes per defensar la proclama, i la matinada del 6 d’octubre, l’Exèrcit de la República espanyola, complint ordres de Madrid, assaltà el Palau de la Generalitat fins que Companys i el seu govern es rendiren. A la resta d’Espanya la revolta també resultà un fracàs, tret d’Astúries. Allà l’Aliança Obrera era integrada per socialistes, comunistes i anarquistes i els obrers rebels aconseguiren fer front a la Legió durant gairebé una setmana.


Terrassa, fidel a la Generalitat

Gràcies al dietari del gran cronista terrassenc Baltasar Ragon, als periòdics locals El Dia, l’Acció i Crónica Social, a les actes de la sessió de Plens de l’Ajuntament, a les memòries de l’intrèpid Pere Vigués i a les investigacions de Xavier Marcet, podem saber amb força exactitud com es desenvoluparen els Fets d’Octubre a Terrassa:


El dia 5 d’octubre de bon matí grups de militants de l’Aliança Obrera i d’Estat Català feren piquets davant les fàbriques per sumar els treballadors a la vaga general. La CNT, sindicat clarament majoritari a la ciutat, no s’havia sumat a la vaga, fet que comportà alguns enfrontaments entre els obrers i els piquets. Poc després quedaren interromputs els serveis dels Ferrocarrils de Catalunya, dels d’autobusos i dels taxis. Es requisaren alguns vehicles en nom del Comitè Revolucionari per patrullar per la ciutat i repartiren pamflets amb aquest text:


"L'Aliança Obrera a tots els Treballadors! S'ha declarat la Vaga General Revolucionària a tot Espanya. L'Aliança Obrera de Terrassa, atent al seu fi, recomana a tots els treballadors que continuin a les ordres del Comitè Local de l'Aliança Obrera. TREBALLADORS: La Consigna del moment és: PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA. Treballadors, manteu-se en peu de guerra. Cal abatre definitivament el feixisme Espanyol. Lluitem per les nostres llibertats! Visca la Vaga Revolucionària! Visca l'Aliança Obrera!

Al matí següent, 6 d’octubre, els escamots d’Estat Català entraren a la missa que se celebrava al Sant Esperit i obligaren a suspendre-la i feren sortir els feligresos que s’hi congregaven. Progressivament, deixaren de prestar servei dels trens del Nord i els treballadors de Correus i al cap de poques hores la paralització fou general.


Ara bé, dins el bloc revolucionari no hi havia unanimitat absoluta sobre què calia fer.  L'Aliança Obrera, integrada a Terrassa majoritàriament per militants del Bloc Obrer i Camperol, confiaven en conduir la vaga en una  Revolució portés a una Federació de Republiques Socialistes Ibèriques. L'Esquerra Republicana, estava dividia entre el sector de Samuel Morera, partidari de mantenir les estructures de poder d'una República Federal i progressita, i el sector obrerista, més proper a l'Aliança Obrera. D'aquest sector en formaven part, Jaume Figueres, alcalde de Terrassa l'any 1936 i Miquel Palet Martí, fundador de les JEREC a la ciutat.


Les divergències existents entre els revolucionaris es feren paleses durant el 6 d'octubre. Cap al migdia, l'Ajuntament ordenà dissoldre una manifestació organitzada per l'Aliança Obrera a causa de "la presència d'elements tèrbols i que voldrien la pertorbació per desviar cap a l'anarquia dissolvent" (en referència a la presència d'elements de la CNT i la FAI a la manifestació).  A la tarda, un grup de Guàrdies d’Assalt va detenir diversos militants del Bloc Obrer i Camperol que s’havien reunit al seu local del carrer Sant Francesc, essent alliberats poc després pel propi Morera. L'Ajuntament volia doncs tenir un ferm control de la situació, però sense arribar a l'enfrontament directe amb l'Aliança Obrera.


A les 8 del vespre, anunciat el discurs del President de la Generalitat Lluís Companys, tot Terrassa estava pendent de la ràdio. Les paraules foren contundents: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”


Immediatament, la Casa del Poble del carrer Cremat es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments de Barcelona. Aquests reclamaren armes per defensar l’Estat català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir, d’armes se’n van veure poques.

Casa del Poble, seu d'Esquerra Republicana. Font: Arxiu Tobella

Sonà la sirena instal·lada a l’Ajuntament i automàticament els escamots de les JEREC es situaren a llocs estratègics, edificis públics, centrals de gas i electricitat, telègrafs, telèfons etc. L’Alcalde, Samuel Morera (fotografia), requerí els guàrdies d’assalt, que feren guàrdia a la Casa Consistorial juntament amb la policia municipal. En aquells instants, Morera, acompanyat dels regidors d’ERC, proclamà l’Estat Català en nom de la majoria dels regidors de l’Ajuntament i hissà l’estelada al balcó. Ja arribada a la mitja nit, la ràdio anuncià que a Barcelona s’havia declarat l’estat de guerra. A les dues de la matinada, la les forces de l’odre públic es retiraren de l’Ajuntament. Morera requerí al tinent de la guàrdia civil la tramesa de forces, però aquest li contestà que no podia fer-hi fins que no revés ordres de la seva superioritat. A les 6 de la matinada, es rebé la notícia de la rendició de Companys i els seu govern i immediatament els regidors d’ERC abandonaren l’Ajuntament davant la imminència de l’ocupació per part de militars procedents Barcelona. Abans, havia sonat la sirena de l’Ajuntament, era el senyal que indicava als revolucionaris que calia dipositar les armes. Abandonat la casa consistorial, aprofitant el buit de poder, a tres quarts de 8 del matí, entraren a l'Ajuntament una quarantena d’individus de la FAI, els qual s’apoderaren de diverses armes abandonades pels revolucionaris. Proveïts d’escopetes i fusells, els faistes es dirigiren a la presó del passeig per alliberar els reclusos, però al mateix temps arribaren les forces de seguretat i de la Guàrdia Civil i s’entaulà un tiroteig que tingué com a resultat diversos ferits i la retirada dels faistes. Durant tot el dia següent els tirotejos entre membres de la FAI i la guàrdia civil continuaren en diferents puts del Parc Vallparadís, amb el resultat d’un guàrdia mort i varis anarquistes greument ferits. El mateix dia 7 al matí, els terrassencs Josep i Gaspar López (pare i fill) i Josep Paysan, arribaven a Terrassa amb cotxe procedents de lluitar als carrers de Barcelona. A la carretera de Rubí, toparen amb la Guàrdia Civil i iniciaren un tiroteig amb aquests, que finalitzà tràgicament amb la mort dels tres compatricis.

Samuel Morera, alcalde republicà. Font: Ajuntament de Terrassa

El dilluns 8 d’octubre; Miguel Morales, tinent de la Guàrdia Civil de Terrassa i Comandant Militar de la ciutat per ordre del General Batet, es presentà a l’Ajuntament. Anava acompanyat de Francesc Llongueras, conseller municipal del Partit Radical. En presència del secretari municipal, van fer constar al Llibre de Sessions de l’Ajuntament el següent:

“Cumpliendo lo ordenado por el Excmo. Ser. General Jefe de la 4ª División Militar y usando de las facultades que por el mismo han sido delegadas, he resuelto destituir de sus cargos a todos los componentes del Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad y nombrar a Ud. Alcalde Accidental con funciones de gestor único de la administración municipal. Lo que traslado a Ud. Para su conocimiento y a efectos de que se posesione sin demora al cargo que se le confía.


Viva Ud. muchos años.

Tarrasa a 8 de Octubre de 1934.

El Comandante Militar de la Plaza - Miguel Morales Moreno

Rubricado - Sr. Don Francisco Llongueras Mach”

En consecuencia el Comandante Militar Sr. Morales, como delegado del Excmo. Ser. General Jede de la 4ª División Militar dio posesión del cargo de Alcalde accidental gestor de este Ayuntamiento al nombrado Don Francisco Llongueras Mach, quien quedó poseído del cargo en este acto, firmando en fe de ello, la presente diligencia con el Sr. Delegado Superior Autoridad Militar de la Región, y el infrascrito Secretario autorizante, en Tarrasa a ocho de Octubre de mil novecientos treinta y cuatro.

(Signen)
Francisco Benlloch Martínez (secretari)
Francesc Llongueras Mach (alcalde gestor)
Miguel Morales Moreno (Comandant Militar)


(*Durant la Revolució social de 1936, Morales Moreno es refugiaria a Almería.  Patrullers terrassencs, disposats a fer-li pagar la seva acció durant el 6 d’octubre i la repressió contra el sindicalisme de la ciutat, l’anirien a cercar al seu cau i el liquidarien a prop de Rubí)

Instants després, Ràdio Terrassa comunicava que la ciutat tenia un nou batlle, a la vegada que també feia una crida a restablir definitivament l’ordre, retornar als llocs de treball i acatar a les noves autoritats. Poc després, arribaren a Terrassa un batalló de l’Exèrcit i 30 guàrdies civils, que practicaren un registre a la Casa del Poble destrossant part del mobiliari i efectuant diverses detencions entre els presents a l’edifici. Finalment, el dia 9 d’octubre, les fàbriques i els serveis tornaren a funcionar. Durant les següents setmanes, s’inicià una onada de detencions contra aquelles persones que més s’havien significat amb la revolta, entre ells, els regidors de l’Esquerra, inclòs l’alcalde Morera, i els principals dirigents de l’Aliança Obrera i d’ERC. L’Acció, òrgan d’ERC, fou suspès per ordre governativa durant prop de quatre mesos. També seria clausurada la Casa del Poble i local social del Bloc Obrer i Camperol. L’Ajuntament de Terrassa, passarà a estar controlat per homes industrials i de dretes, vinculats al Partit Radical, la Lliga, Renovación Española i la CEDA.

Els fets d’octubre a Terrassa palesen l’abisme existent entre ERC i la CNT-FAI, així com la impossibilitat del BOC per fer de pont entre ambdós. Però la repressió i la censura en que foren sotmeses les esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol, feren possible la gran coalició electoral del Front Popular, amb el suport indirecte dels anarquistes.

Sabadell capital del Vallès Occidental?

Cercant en qualsevol enciclopèdia actual "Vallès Occidental" trobem sempre “comarca de Catalunya que limita amb el Bages, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Comparteixen la capitalitat de la comarca les ciutats de Sabadell i Terrassa” Ara bé, això canvia si uns fixem en la divisió territorial de Catalunya que féu la Conselleria d’Economia de la Generalitat l’any 1936. Aquesta indica clarament que Sabadell és la capital del Vallès Occidental.  Fixant-nos en dades dels anys trenta, comprovem que les dues ciutats no eren gaire diferents entre si, ambdues eren urbs pioneres de la industrialització tèxtil, havien tingut un creixement paral·lel, havien viscut el fenomen de la immigració intensament i estaven marcades per la proximitat de Barcelona. A nivell demogràfic, observant les dades que la Generalitat de Catalunya va recollir l’any 1936, comprovem que el nivell de població tampoc era gaire diferent: Terrassa 47.416 habitants, Sabadell 48.774. A grans trets, no veiem cap motiu perquè s’hagués d’adjudicar la capitalitat d’una d’elles en detriment de l’altre. De fet, el projecte de Divisió Territorial que la Generalitat elaborà l’any 1934, davant el problema que suposava tenir dues urbs tan importants a una mateixa comarca, tenia tres possibles solucions: Capitalitat compartida; la divisió del Vallès en tres, Vallès Oriental amb capital a Granollers, Vallès Mitjà amb capital a Sabadell i Vallès Occidental amb capital a Terrassa (que inicialment semblava la millor opció) o bé finalment un “ni per tu ni per mi” i establir la capitalitat del Vallès Occidental a Sant Cugat del Vallès. Ara bé, a nivell sociològic i polític les dues ciutats eren molt diferents, i això determinarà que ja en plena Guerra Civil, la Generalitat decidís establir la capital del Vallès Occidental a Sabadell.

Terrassa i Sabadell han tingut des dels anys de la Restauració en endavant, uns models polítics i socials sorprenentment diferents si es té en compte la seva proximitat i la seva base econòmica similar. En una primera etapa, des del Sexenni Democràtic fins el 1917, Sabadell va ser una ciutat amb molta més conflictivitat social que Terrassa. Mentre que els obrers egarencs tenien fama de moderats, els sabadellencs estaven molt sovint a la punta de la llança del moviment obrer català. Per contra, mentre que a Terrassa els industrials eren clarament salistes, a Sabadell girarien a l’entorn del catalanisme de la Lliga Regionalista. El salisme, en els seus primers anys, aconseguí rebre el suport de sectors molt diversos, des de republicans fins a carlins, en una unió política peculiar lligada estretament a la defensa dels interessos locals, una mena de “terrassenquisme” Aquest moviment va permetre retardar molt l’aparició d’un moviment obrer potent. Ara bé, les coses canviarien a partir del 1917. A partir de la Vaga General d’aquell any, el moviment obrer terrassenc aniria derivant cap a posicions anarcosindicalistes, mentre que els sabadellencs evolucionarien cap a un sindicalisme polític, més moderat. El salisme va acabar de cimentar un marc de relacions laborals molt coercitives, que donaren lloc a un esclat violent a partir del Pistolerisme iniciat arran de la fi de la I Guerra Mundial. Mentre que durant aquells anys els obrers terrassencs es radicalitzaren, el tarannà més negociador dels fabricants sabadellencs, va afavorir un moviment obrer moderat, lligat al republicanisme. Val a dir, que a Sabadell hi predominava la petita i mitjana indústria, i el contacte obrer-empresari era molt més estret que no pas a Terrassa, una ciutat de grans fàbriques industrials. D'aquí ve aquella frase popular "Un senyor de Terrassa, un home de Sabadell"

Divisió comarcal de Catalunya l'any 1936 feta pel geògraf Pau Vila. 

Amb l’arribada de la República, Sabadell passà a ser un bastió del trentisme a Catalunya, és a dir, un sindicalisme dominat per sector moderat de la CNT que trencà amb aquest sindicat l’any 1932, constituint la Federació Local de Sindicats (FLS). Per altra banda, la CNT terrassenca va estar clarament dominada per la FAI, tal com ho demostra l’assalt a l’Ajuntament de Terrassa de 1932 i els constats conflictes laborals entre 1933 i 1934. Pel que fa a la dreta, a Sabadell va estar hegemonitzada per la Lliga Regionalista, mentre que a Terrassa, si bé és cert que el catalanisme lliguer aconseguí ser la dreta majoritària, es veié obligat a pactar amb el salisme per fer front al republicanisme. També cal dir, que a Terrassa va créixer exponencialment l’extrema dreta, essent un dels principals nuclis del tradicionalisme i comptant amb un gran nombre de militants de Renovación Española. Aquest era el context social i polític previ al 19 de juliol de 1936, el que condicionà els fets que portaren al conseller Tarradellas a establir la capitalitat del Vallès Occidental a Sabadell. Derrotada la traïdoria militar-feixista del juliol de 1936, a Catalunya es visqué una veritable revolució social, econòmica i nacional. Però aquesta tingué dinàmiques diferents arreu del territori català, i Terrassa i Sabadell en són l’exemple. A Sabadell, la Revolució comportà la creació d’un Comitè Local de Defensa presidit pel marxista Josep Moix, mentre que a Terrassa sorgí el Comitè d’Enllaç Antifeixista, dominat per la CNT-FAI. A Sabadell, les relacions entre el Comitè revolucionari i l’Ajuntament foren estables, però a Terrassa, les velles disputes entre faistes i l’alcalde Samuel Morera provocaren fortes tensions politiques, que acabaren amb la dimissió del batlle.

L’agost de 1936 es publicà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya la nova Divisió Territorial de Catalunya feta pel geògraf Pau Vila. Tot i que als mesos previst al 19 de juliol Vila havia estudiat les tres solucions exposades ja anteriorment, en la nova divisió oficial i definitiva la capital quedava establerta a Sabadell. I es que la Generalitat de Catalunya, davant d’una ciutat dominada per l’anarcosindicalisme més intransigent, amb unes institucions polítiques oficials gairebé en estat vegetatiu, unes col•lectivitzacions àmplies i ràpides i un elevat component violent, preferí com a capital administrativa aquella ciutat amb qui podia mantenir diàleg continu amb les institucions i els nous òrgans de poder revolucionaris. La divisió territorial va comportar una protesta unànime dels partits i sindicats terrassencs davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat. L’Acció, òrgan de l’Esquerra de Terrassa, afirmà que no es podia castigar Terrassa d’aquesta manera, “esborrant-la del nou mapa econòmic català”

Les tensions entre els egarencs i la Generalitat continuaren durant mesos. La negativa de l’Ajuntament d’Unitat Popular de dissoldre la Junta de Seguretat, tal com havia ordenat la Generalitat, comportà que el conseller en cap, Josep Tarradellas, ordenés trencar les relacions amb l’Ajuntament de Terrassa fins que aquesta no fos dissolta. L’Ajuntament decidí, en un últim intent, transformar la Junta de Seguretat en una Comissió local de Defensa i Seguretat vinculada a l’Ajuntament, tot i que aquesta seguia estan controlada pel temut Pedro Alcócer, un conegut faista. Aquesta Comissió continuà actuant fins el març de 1937, data en que Alcócer marxà al front. Les relacions entre el consistori terrassenc i la Generalitat milloraren a mida que els sectors radicals de la FAI perdien pes en la política local. A efectes pràctics però, la no-capitalitat de Terrassa tingué poques repercussions. Organismes com el Consell de l’Escola Nova Unificada tenien seu a Granollers, Sabadell o Terrassa. Partits com Acció Catalana tenien la seu comarcal a Terrassa, i la Generalitat de Catalunya establí a Terrassa la Zona de Recaptació de Contribucions i Impostos, malgrat que aquesta no fos capital de comarca. Ara bé, no fou fins el 1987, amb la nova Llei d’Ordenació Territorial, que fou modificada la Llei de 1936 (gràcies a una gran campanya ciutadana a favor de la capitalitat egarenca) i establí la cocapitalitat Terrassa-Sabadell al Vallès Occidental.