El primer míting de la Transició

Durant els darrers anys del franquisme, Terrassa era coneguda com “Terrassa la roja” en

al·lusió a la força que el moviment antifranquista havia adquirit a la ciutat.   El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), era, en el moment de la mort de Franco, la força política amb més militants i la millor organitzada. La formació tenia a Terrassa 416 militants clandestins el novembre de 1975 repartits en tots els barris, essent ca n’Anglada el barri amb més activistes. Amb aquestes xifres era també una de les agrupacions locals comunistes més importants de tot l’Estat. El seu compromís en la lluita contra la dictadura venia de lluny. L’avalaven anys de lluites, protestes i manifestacions, pallisses i detencions contra la seva militància.  Aquesta gran força es manifestà mig any després de la mort del dictador, un dissabte a la nit, concretament el 29 de maig de 1976, en el míting que el partit celebrà al pavelló de l’SFERIC. Aquell acte, que aplegà milers de persones, fou el primer míting de l’esquerra tolerat a tot l’Estat des de la fi de la Guerra Civil. Dic tolerat perquè es comptà amb el vist-i-plau de l’inspector de policia i del Governador Civil, però sense  que el permís formal arribés a arribar mai.  Cal recordar que tot i la mort de Franco el novembre de 1976, les estructures del Règim es van mantenir intactes fins poc abans de les eleccions del juny de 1977 i per tant, el PSUC continuava essent il·legal.  Per aquest motiu, no pogueren utilitzar les seves sigles en públic i l’acte portà el títol de “una opció de futur”. Tot i així, els seus militants volgueren aquella convocatòria esdevingués una autèntica demostració de força dels qui propugnaven una ruptura amb l’Estat feixista per iniciar un camí cap a la democràcia i una transició al socialisme. Se’n sortiren prou bé: unes 3.000 persones s’aplegaren al pavelló per escoltar les intervencions de Pere Ardiaca, Magda Segura, Rafael Royo, Agustí Daura, Roc Fuentes i Joan Busquet. Hi acudiren molts militants i simpatitzats del partit d’arreu de Catalunya, gran part dels quals s’hagueren de quedar fora. L’acte, que durà força més del previst, es convertí en un clam multitudinari per la democràcia, el socialisme, la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. 

Panoràmica del míting. S'hi pot llegir el lema "socialisme en llibertat" a l'escenari. Font: Enric Cana, citat a Combat per la Llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)

Ara bé, la principal organització de l’antifranquisme no tingué suficient capacitat d’adaptació a la nova situació que s’obria.  El PSUC era un partit reconstituït en la clandestinitat, que basava la seva lluita en accions contra la dictadura i el sistema que aquesta imposava. La ruptura que propugnaven els comunistes amb l’Estat franquista no es produí, i la política de consens que seguiren els dirigents del partit, així com l’ascens de les formacions socialdemòcrates, comportaren el desencant entre els militants. Les escissions i el descens de militància van ser la realitat dels següents anys de la Transició. Deu anys després, la formació de l’antifranquisme esdevindria a Terrassa una formació testimonial, lluny del partit de masses que molts havien somiat. 

Grades del pavelló durant el míting del PSUC. Font: Terrassa segle XX (Diari de Terrassa)

 FONTS:

LACUEVA, Josep Lluís; MÀRQUEZ, Manuel; Plans, Lourdes. Combat per la llibertat: memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)

Terrassa segle XX. 1867-1993. Ed. Diari de Terrassa. Terrassa, 1993.

Antifranquistes en un ajuntament franquista.

Les eleccions del terç familiar de novembre de 1967 i 1973, significaren per primera vegada l’entrada d’antifranquistes a l’Ajuntament.

Terrassa era coneguda a finals dels anys seixanta i principis dels setanta com “Terrassa la roja” com a evidència de la força que el moviment antifranquista hi adquirí. El moviment veïnal, les vagues, el cristianisme progressista i les activitats de cèl·lules clandestines del PSUC i Comissions Obreres eren demostració de que l’antifranquisme s’havia reorganitzat i tenia una forta presència a la ciutat. De totes les lluites antifranquistes, n’hi ha una que mereix especial atenció: La que dugueren a terme líders demòcrates i sindicals des dins del propi Ajuntament franquista.

Acabada la Guerra Civil, el règim es va anar institucionalitzant poc a poc. En el camp de l’administració local es creà la Ley de Bases de Régimen Local, que disposava que els regidors municipals havien de ser designats per un sistema de terços: Un terç l’escollirien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel Governador Civil (terç corporatiu), un segon terç seria escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical), i el darrer terç seria escollit per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar).  D’aquesta manera, les classes dominants s’asseguraven el control del poder local i a la vegada simulaven una representació dels ciutadans.  El terç familiar, era l’únic que permetia, en teoria, una certa participació democràtica. Ara bé, sempre es donava la «casualitat» que el nombre de «nomenats» coincidia amb el nombre de places a cobrir, de manera que ni tan sols calia celebrar eleccions.

Ara bé, la progressiva reorganització d’organitzacions antifranquistes i el creixent moviment veïnal de la dècada dels seixanta va permetre la victòria de candidatures democràtiques a les eleccions del terç familiar els anys 1967 i 1973.  

A finals del 1966, un grup heterogeni de persones, vinculats a associacions de veïns o centres socials de la ciutat agrupats a l’entorn de la “Coordinadora de Barris” van decidir fer una passa endavant per tal de millorar els barris de la ciutat i trencar l’immobilisme de l’Ajuntament.  En una de les diverses reunions de treball dels representants dels barris celebrada al Centre Social de les Arenes, Joan Barenys, Benito Martínez, Antoni Acosta, l’escolapi Alexandre Garcia Duran, i Jacint Cuyàs, entre d’altres, decidiren presentar una candidatura a les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.  Els motius que els van empènyer aquesta decisió eren clars: Terrassa havia crescut moltíssim durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, els problemes als barris eren greus i l’Ajuntament no feia gairebé res per solucionar-ho, calien pavimentacions, electricitat, clavegueram i aigua corrent. Finalment es va formar una candidatura encapçalada pel mateix Joan Barenys, advocat i secretari del Centre Social de les Arenes, Andreu Fresnadillo, metge i vinculat al barri de Ca n’Anglada i Llorenç Padró, administratiu vinculat en diverses entitats culturals del barri de Sant Pere.  Aquest projecte va despertar entusiasme important; sectors com l’escoltisme, les parròquies de barri i persones pròximes organitzacions al Reagrupament Socialista i Democràtic i a Unió Democràtica de Catalunya (com els germanes Oriol i Joaquim Badia) i participaren activament. Ara bé la gran organització opositora, el PSUC, no hi va donar cap suport, ans al contrari; tot i que reconeixien l’esperit democràtic i popular de la iniciativa consideraven que participar a les eleccions era col·laborar amb el règim. Intentaren convèncer als candidats que es retiressin i fins hi tot van editar una publicació clandestina on es cridava a la no-participació en aquests comissis. Els principals enemics de la candidatura democràtica foren però, els franquistes que controlaven el poder municipal. Durant tota la campanya, foren contínues les pressions, coaccions i fins hi tot un intent d’invalidació de la candidatura per part del búnker.  Malgrat tots aquests inconvenients, es celebraren les eleccions el 2 d’abril de 1967 i la candidatura democràtica va vèncer a la oficialista.   Amb la presència dels regidors demòcrates als Plens hi hagué una major vivacitat a la política municipal,  hi hagueren relacions amb les Associacions de Veïns i la llengua catalana es tornà a sentir als Plens, alhora també es feren escoltar les demandes i preocupacions dels barris perifèrics.

L’any 1970, els sectors oficialistes no estaven disposats a que les forces democràtiques els hi passessin de nou la mà per la cara i es mobilitzaren per evitar la victòria de la candidatura opositora.  Aprofitant que l’oposició no estava unida, es reorganitzaren i presentaren una candidatura oficialista amb un perfil lleugerament més obert i disposat que els anteriors. D’aquesta manera, aconseguiren la victòria a les eleccions del 17 de novembre de 1970.

El municipalisme democràtic però, triomfà de nou a les eleccions del novembre de 1973: Toni Cunill i Pepe Ruiz foren escollits regidors amb un ampli suport popular. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, militants de l’organització comunista Bandera Roja i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també foren escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere, i un dels homes que amb més dedicació intentà resoldre els problemes de la perifèria de la ciutat.  Novament el PSUC no va donar suport a les eleccions i cridà a l’abstenció.   

 

A la fotografia, d'esquerra a dreta: Pere Sancerni, Pepe Ruiz, Antoni Cunill i Àngel Cos. Font: Diari de Terrassa

Cunill i Ruiz mantingueren una actitud d’intransigència i es mantingueren ferms en les seves idees i reclamacions, portant així situacions de tensió dins l’Ajuntament. Van esdevenir portaveus les exigències populars dels barris i es van solidaritzar públicament amb les peticions d’amnistia o el suport a les campanyes o l’abolició de la pena de mort. Aquest fets van comportar que només mig any després del seu nomenament com a regidors, foren suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa. Aquest fet suposà un gran descrèdit popular de l’Ajuntament i de l’alcalde Josep Donadeu, que intentava mostrar-se com un polític oberturista.


Després de la mort del dictador, la lluita antifranquista des de dins mateix de les institucions franquistes va contribuir a esfondrar un poder que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també fou molt important en les relacions entre l’Ajuntament i les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la Reforma Política de 1976.