Gener 1939: Terrassa és front de guerra

L’ofensiva

Durant les vigílies de Nadal de 1938, l’exèrcit de Franco va llançar final contra Catalunya.  Els republicans havien estat derrotats a la Batalla de l’Ebre, on l’Exèrcit Popular havia cremat els seus últims cartutxos i havia quedat totalment incapaç d’afrontar una nova lluita. A l’altra riba del riu, les forces feixistes es trobaven reforçades amb una gran quantitat de recursos humans i materials alemanys i italians. Malgrat aquesta clara desigualtat les forces republicanes van oferir una resistència tenaç que va durar durant gairebé dos mesos, fins el 13 de febrer de 1939.  Els comandaments republicans sabien de sobres que aquella batalla estava perduda, però l’objectiu no era guanyar sinó resistir per tal de salvar el màxim nombre de vides civils. Les històries de les massacres comeses a Andalusia durant els primers mesos de la guerra, quan les tropes de la Legión avançaven a gran velocitat i assassinaven a tots els sospitosos de ser rojos a tots els pobles que ocupaven, havien arribat a Catalunya. Calia actuar en conseqüència, era necessari guanyar temps per tal de que tots els compromesos amb la democràcia poguessin enfilar (majoritàriament a peu) el seu camí cap a l’exili.

Portada de La Vanguardia anunciant l'ofensiva franquista de 1938

El que va passar a Terrassa durant aquells dies és el mateix que va passar a tot Catalunya: Pels vols del cap d’any de 1938-39 gairebé tots terrassencs eren conscients que els franquistes arribarien; era qüestió de dies, setmanes o potser mesos, però aquest final era inevitable. Gairebé tothom sabia que la República havia estat derrotada a la pràctica després de la retirada a l’Ebre.  Eren molts els que desitjaven que arribés aquest dia, alguns, la majoria, no per una qüestió d’afinitat ideològica, sinó per posar fi a l’escassetat, la penúria i la por a ser bombardejats. D’altres ho esperaven per sortir dels seus amagatalls, tornar a la feina o recuperar les seves propietats.


A Terrassa: Mobilitzacions, derrota i exili


Durant aquests darrers dies de l’etapa republicana, els carrers de la ciutat s’omplen de refugiats, soldats, ferits i presoners de guerra.  L’arribada de ferits havia sigut constant des mitjan de 1937 i ara, gener de 1939, l’Hospital es veu totalment desbordat. El Casino del Comerç del carrer Sant Pere i el local dels Amics de les Arts són habilitats com a hospitals militars, mentre que els locals dels partits polítics s’hi estableixen autoritats militars i al Teatre Alegria s’hi tanquen presoners de guerra. Comencen a arribar fugitius dels pobles del sud-oest de Catalunya que ja han caigut en mans dels feixistes; són escenes de famílies, amb els avis, la mare i els fills (el pare, en molts casos, és al front, mort o desaparegut) a peu o, els que tenen sort, amb un carro carregat amb tot allò que han pogut endur-se de casa abans de marxar, fins hi tot mobles i matalassos. Mentrestant, les autoritats criden les lleves per anar al front d’una manera desesperada. La joventut de vint i trenta anys ja ha estat cridada a files feia mesos, de forma que només queden els adolescents i els homes de més de quaranta anys.  Es crida la lleva del 1942, és a dir, els joves que han de complir 21 anys aquest any, adolescents que tenen 16 o 17 anys. També es criden els homes de les lleves del 1914 al 1921 i tots els suboficials i oficials retirats. Es dona més d’un cas que pare i fill són cridats alhora per incorporar-se a files, tot que en la majoria de casos deserten o directament no s’arriben a incorporar. Ningú es vol enrolar a un exèrcit que ja està pràcticament derrotat.  Al passeig, els Guàrdies d’Assalt paren a tothom qui passa i detenen els indocumentats en edat militar.  Qui sí s’incorpora a files és el batlle Marcel·lí Sàbat, de la CNT, qui és substituït al càrrec per Joan Prat Castellà, també anarcosindicalista i el darrer alcalde republicà de Terrassa. 
Les files gairebé desfetes l'Exèrcit republicà, compost en gran part per joves de 17-18 anys, es retiren progressivament cap a França. Alguns soldats opten per abandonar una lluita considerada inútil i tornar a peu cap a casa. Un d'ells és Baltasar Jorba, de 18 anys, qui després de ser hospitalitzat a Montserrat decideix tornar amb la seva família i emprèn el camí a peu cap a Terrassa. D'altres, com en soldat Joan Ullés, sergent de l'exèrcit amb només 18 anys, creuaran la frontera. Iniciaven així un exili que per alguns duraria més de quaranta anys.
Per la seva banda,  autoritats i aquells més compromesos políticament (especialment els comunistes del PSUC) intenten fer una crida desesperada a la resistència. El dia 9 de gener, en una sessió a la sala de plens de l’Ajuntament, el consistori “s’adheix amb incommovible fe a l’Exèrcit, que conté l’enemic com a preludi de la victòria definitiva” El dia 21 es publica el darrer número de l’Acció, òrgan d’ERC i el 22, de El Dia, òrgan del PSUC. Ambdós fan crides a la resistència. El dia 23 surt un nou diari, Terrassa,  que ha de ser la veu unida de totes les organitzacions antifeixistes, amb unes lletres ben grans que diuen “Tothom a cavar trinxeres” ... en sortirà només un número. Malgrat les consignes dels cartells, dels diaris i de la ràdio, no hi ha res a fer: El dia 15 han caigut Tarragona i Reus i el dia 21 Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. En vista de la situació, el President de la República, Manuel Azaña, que des de fa poc més d’un any viu a Matadepera, emprèn el camí cap a l’exili. L’Ajuntament decreta l’evacuació de la ciutat i aquells que encara no han marxat comencen a fer-ho. L’endemà, s’evacua l’hospital i els locals de les organitzacions republicanes són abandonats.  Centenars de refugiats s’amunteguen en vagons de càrrega de l’Estació del Nord, però no hi ha locomotores i la majoria han de marxar a peu. El fred és intensíssim i la sensació de derrota és real i present.

Exemplar del diari Terrassa del 23 de gener de 1939. En les seves dues úniques pàgines es fa una crida a la unitat de l'antifeixisme, a la fortificació i a la resistència. Font: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

La zona de combat, allunyada de la ciutat durant tota la guerra, arriba ara a Terrassa. Les canonades se senten cada com més fortes i es presencien dos combats aeris sobre la ciutat. Els dies 24 i 25, l’aviació feixista bombardeja les perifèries de la ciutat, concretament ca n’Aurell i la carretera de Castellar.  La nit del 24 al 25, la Brigada Líster saqueja l’Ajuntament, s'enduen les màquines d'escriure i regiren totes les dependències. El dia 25 al matí, tots els dirigents de la ciutat han fugit. Terrassa és terra de ningú i les dones, ancians i nens es llencen al carrer per assaltar els magatzems de queviures, produint-se escenes esgarrifoses; gent atropellant-se mútuament per intentar agafar tot el menjar que podien. Són les conseqüències de dos anys de fam i penúries.  Al cap vespre del dia 25, es poden contemplar els llums de les fogueres de les tropes enemigues acampades a la serra de Can Poal, al sud-oest de la ciutat. Durant la nit, soldats en retirada, per desfogar-se de la quimera de vençuts, prenen foc a les fàbriques Terrassa Industrial, Matèries Industrials i una quadra de cal Gibert, també intenten encendre el Condicionament Terrassenc. El floc es reflexa en la negre nit i produeix una gran impressió, però no causa grans danys gràcies a l'actuació dels bombers que aconsegueixen els incendis tot i la  precarietat en que es trobaven.

Bombardeig al sud-oest de Terrassa el gener de 1939. Font:  Ufficcio Storico dell'Aeronautica Militare (Roma)

Dijous, 26 de gener
Carrers deserts, són pocs els que s’atrevien a sortir al carrer. Silenci. Només se sent espetegar l’artilleria i el xiular dels projectils que passen per sobre la ciutat. Cap al migdia els dinamiters de l’Exèrcit Popular destrueixen els ponts de les carreteres de Sabadell, Montcada i Rellinars per dificultar el pas de l’exèrcit enemic, mentre que al cel, avions en formació passen per observar la ciutat.  Finalment, cap al migdia, apareix el primer soldat: Un oficial, sol i pistola en mà entra caminant arran de paret al Raval de Montserrat. En arribar a l’Ajuntament, els conserges que s’havien quedat i algun bomber l’informen de la situació, el militar els dóna cigarretes i desfà el camí. Instants després entra una moto amb sidecar, baixa un militar graduat que desplega dues petites banderes, una roja y gualda i una d’italiana, i crida  “Arriba Franco” “Arriba Mussolini!”  Seguidament un gran exèrcit entra a la ciutat per les carreteres de Rellinars, Rubí i Matadepera. Primer, els terrassencs els miren emporugits rere les finestres, però després de la sortida dels primers partidaris dels nous ocupants que surten a rebre'ls amb crits i alguna bandera, els carrers es van omplint de gent.  Al 22 de Juliol els ocupants reparteixen pots de conserves entre alguns nens que, encuriosits s'han acostat per veure d'aprop les tropes.

Els locals d’ERC, Acció Catalana, el PSUC, la UGT i la CNT són assaltats per convertir-se en seu de les diferents organitzacions falangistes.  Repiquen les campanes de l’església de Santa Maria, les úniques que s’han salvat de la destrucció. Al Raval es forma una manifestació  que aclama als vencedors que fan parlaments des del balcó l’Ajuntament, on ja oneja la bandera espanyola bicolor.  Es veuen cares conegudes, alguns feia mesos que s’havien amagat a les golfes de casa, d’altres venen amb l’exèrcit vencedor. Quatre terrassencs són els primers en entrar amb les tropes vencedores: Pere Matalonga, Francesc Duran, Joan Vert, Santi Trullàs i Miquel Cirera. Matalonga havia estat militant de Renovación Española durant la República, i ara, essent oficial de l’Exèrcit de Franco, dirigeix unes paraules als terrassencs que es concerten davant l’Ajuntament. Probablement molts dels que ara aplaudeixen i saluden amb el braç alçat també havien sortit el 14 d’abril i havien anat a aclamar Macià en la seva visita a Terrassa l’any 1932, però després de 2 anys i mig de guerra, qualsevol final és alliberador.  Josep Homs Bages, industrial salista, és nomenat alcalde, tot i que el veritable poder recau sobre l’autoritat militar. A la nit les tropes del Ejército Nacional desfilen en perfecta formació per la Rambla i l’endemà, al Passeig, es celebrarà la primera missa pública des de 1939.  Hi acudiran molts terrassencs a contracor: Per evitar cap descreença, més val deixar-s’hi veure. Els símbols del canvi eren, doncs, evidentíssims: Banderes, crits, himnes, cançons... i fins hi tot l’hora: L’Espanya de Franco es regia per l’hora solar, dues hores menys que a l’Espanya republicana.

Tropes italianes desfilant per Terrassa, després de ser ocupada. Font: Casals-Arxiu Tobella

Malgrat l’alegria inicial, la trista realitat fou que els temps que vindrien serien fins hi tot pitjors: la penúria continuaria, la llengua catalana seria prohibida i totes les metes socials aconseguides per la República suprimides de cop. Si una única cosa quedava clara, és que per a Terrassa s’acaba una època i en començava una altra.  Aquets fets que succeïren a la nostra ciutat durant aquells dies són extrapolables a tota Catalunya: Crides i mobilitzacions per a la resistència final, represàlies, fam, por, exili, ocupació i inici d’un túnel que duraria trenta-vuit anys.

FONTS:

• PERNAU, Josep Diari de la Caiguda de Catalunya
• MARCET, Xavier Els anys foscos de la postguerra
• RAGON, Baltasar Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil
• DUCH, Joan Anys negres 1936-1939
• Tarrasa Información (26/01/1959)
• Fonts orals: Joan Ullés, Baltasar Jorba, Montserrat Castella

Antifranquistes en un ajuntament franquista.

Les eleccions del terç familiar de novembre de 1967 i 1973, significaren per primera vegada l’entrada d’antifranquistes a l’Ajuntament.

Terrassa era coneguda a finals dels anys seixanta i principis dels setanta com “Terrassa la roja” com a evidència de la força que el moviment antifranquista hi adquirí. El moviment veïnal, les vagues, el cristianisme progressista i les activitats de cèl·lules clandestines del PSUC i Comissions Obreres eren demostració de que l’antifranquisme s’havia reorganitzat i tenia una forta presència a la ciutat. De totes les lluites antifranquistes, n’hi ha una que mereix especial atenció: La que dugueren a terme líders demòcrates i sindicals des dins del propi Ajuntament franquista.

Acabada la Guerra Civil, el règim es va anar institucionalitzant poc a poc. En el camp de l’administració local es creà la Ley de Bases de Régimen Local, que disposava que els regidors municipals havien de ser designats per un sistema de terços: Un terç l’escollirien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel Governador Civil (terç corporatiu), un segon terç seria escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical), i el darrer terç seria escollit per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar).  D’aquesta manera, les classes dominants s’asseguraven el control del poder local i a la vegada simulaven una representació dels ciutadans.  El terç familiar, era l’únic que permetia, en teoria, una certa participació democràtica. Ara bé, sempre es donava la «casualitat» que el nombre de «nomenats» coincidia amb el nombre de places a cobrir, de manera que ni tan sols calia celebrar eleccions.

Ara bé, la progressiva reorganització d’organitzacions antifranquistes i el creixent moviment veïnal de la dècada dels seixanta va permetre la victòria de candidatures democràtiques a les eleccions del terç familiar els anys 1967 i 1973.  

A finals del 1966, un grup heterogeni de persones, vinculats a associacions de veïns o centres socials de la ciutat agrupats a l’entorn de la “Coordinadora de Barris” van decidir fer una passa endavant per tal de millorar els barris de la ciutat i trencar l’immobilisme de l’Ajuntament.  En una de les diverses reunions de treball dels representants dels barris celebrada al Centre Social de les Arenes, Joan Barenys, Benito Martínez, Antoni Acosta, l’escolapi Alexandre Garcia Duran, i Jacint Cuyàs, entre d’altres, decidiren presentar una candidatura a les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.  Els motius que els van empènyer aquesta decisió eren clars: Terrassa havia crescut moltíssim durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, els problemes als barris eren greus i l’Ajuntament no feia gairebé res per solucionar-ho, calien pavimentacions, electricitat, clavegueram i aigua corrent. Finalment es va formar una candidatura encapçalada pel mateix Joan Barenys, advocat i secretari del Centre Social de les Arenes, Andreu Fresnadillo, metge i vinculat al barri de Ca n’Anglada i Llorenç Padró, administratiu vinculat en diverses entitats culturals del barri de Sant Pere.  Aquest projecte va despertar entusiasme important; sectors com l’escoltisme, les parròquies de barri i persones pròximes organitzacions al Reagrupament Socialista i Democràtic i a Unió Democràtica de Catalunya (com els germanes Oriol i Joaquim Badia) i participaren activament. Ara bé la gran organització opositora, el PSUC, no hi va donar cap suport, ans al contrari; tot i que reconeixien l’esperit democràtic i popular de la iniciativa consideraven que participar a les eleccions era col·laborar amb el règim. Intentaren convèncer als candidats que es retiressin i fins hi tot van editar una publicació clandestina on es cridava a la no-participació en aquests comissis. Els principals enemics de la candidatura democràtica foren però, els franquistes que controlaven el poder municipal. Durant tota la campanya, foren contínues les pressions, coaccions i fins hi tot un intent d’invalidació de la candidatura per part del búnker.  Malgrat tots aquests inconvenients, es celebraren les eleccions el 2 d’abril de 1967 i la candidatura democràtica va vèncer a la oficialista.   Amb la presència dels regidors demòcrates als Plens hi hagué una major vivacitat a la política municipal,  hi hagueren relacions amb les Associacions de Veïns i la llengua catalana es tornà a sentir als Plens, alhora també es feren escoltar les demandes i preocupacions dels barris perifèrics.

L’any 1970, els sectors oficialistes no estaven disposats a que les forces democràtiques els hi passessin de nou la mà per la cara i es mobilitzaren per evitar la victòria de la candidatura opositora.  Aprofitant que l’oposició no estava unida, es reorganitzaren i presentaren una candidatura oficialista amb un perfil lleugerament més obert i disposat que els anteriors. D’aquesta manera, aconseguiren la victòria a les eleccions del 17 de novembre de 1970.

El municipalisme democràtic però, triomfà de nou a les eleccions del novembre de 1973: Toni Cunill i Pepe Ruiz foren escollits regidors amb un ampli suport popular. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, militants de l’organització comunista Bandera Roja i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també foren escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere, i un dels homes que amb més dedicació intentà resoldre els problemes de la perifèria de la ciutat.  Novament el PSUC no va donar suport a les eleccions i cridà a l’abstenció.   

 

A la fotografia, d'esquerra a dreta: Pere Sancerni, Pepe Ruiz, Antoni Cunill i Àngel Cos. Font: Diari de Terrassa

Cunill i Ruiz mantingueren una actitud d’intransigència i es mantingueren ferms en les seves idees i reclamacions, portant així situacions de tensió dins l’Ajuntament. Van esdevenir portaveus les exigències populars dels barris i es van solidaritzar públicament amb les peticions d’amnistia o el suport a les campanyes o l’abolició de la pena de mort. Aquest fets van comportar que només mig any després del seu nomenament com a regidors, foren suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa. Aquest fet suposà un gran descrèdit popular de l’Ajuntament i de l’alcalde Josep Donadeu, que intentava mostrar-se com un polític oberturista.


Després de la mort del dictador, la lluita antifranquista des de dins mateix de les institucions franquistes va contribuir a esfondrar un poder que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també fou molt important en les relacions entre l’Ajuntament i les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la Reforma Política de 1976.