El primer míting de la Transició

Durant els darrers anys del franquisme, Terrassa era coneguda com “Terrassa la roja” en

al·lusió a la força que el moviment antifranquista havia adquirit a la ciutat.   El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), era, en el moment de la mort de Franco, la força política amb més militants i la millor organitzada. La formació tenia a Terrassa 416 militants clandestins el novembre de 1975 repartits en tots els barris, essent ca n’Anglada el barri amb més activistes. Amb aquestes xifres era també una de les agrupacions locals comunistes més importants de tot l’Estat. El seu compromís en la lluita contra la dictadura venia de lluny. L’avalaven anys de lluites, protestes i manifestacions, pallisses i detencions contra la seva militància.  Aquesta gran força es manifestà mig any després de la mort del dictador, un dissabte a la nit, concretament el 29 de maig de 1976, en el míting que el partit celebrà al pavelló de l’SFERIC. Aquell acte, que aplegà milers de persones, fou el primer míting de l’esquerra tolerat a tot l’Estat des de la fi de la Guerra Civil. Dic tolerat perquè es comptà amb el vist-i-plau de l’inspector de policia i del Governador Civil, però sense  que el permís formal arribés a arribar mai.  Cal recordar que tot i la mort de Franco el novembre de 1976, les estructures del Règim es van mantenir intactes fins poc abans de les eleccions del juny de 1977 i per tant, el PSUC continuava essent il·legal.  Per aquest motiu, no pogueren utilitzar les seves sigles en públic i l’acte portà el títol de “una opció de futur”. Tot i així, els seus militants volgueren aquella convocatòria esdevingués una autèntica demostració de força dels qui propugnaven una ruptura amb l’Estat feixista per iniciar un camí cap a la democràcia i una transició al socialisme. Se’n sortiren prou bé: unes 3.000 persones s’aplegaren al pavelló per escoltar les intervencions de Pere Ardiaca, Magda Segura, Rafael Royo, Agustí Daura, Roc Fuentes i Joan Busquet. Hi acudiren molts militants i simpatitzats del partit d’arreu de Catalunya, gran part dels quals s’hagueren de quedar fora. L’acte, que durà força més del previst, es convertí en un clam multitudinari per la democràcia, el socialisme, la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. 

Panoràmica del míting. S'hi pot llegir el lema "socialisme en llibertat" a l'escenari. Font: Enric Cana, citat a Combat per la Llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)

Ara bé, la principal organització de l’antifranquisme no tingué suficient capacitat d’adaptació a la nova situació que s’obria.  El PSUC era un partit reconstituït en la clandestinitat, que basava la seva lluita en accions contra la dictadura i el sistema que aquesta imposava. La ruptura que propugnaven els comunistes amb l’Estat franquista no es produí, i la política de consens que seguiren els dirigents del partit, així com l’ascens de les formacions socialdemòcrates, comportaren el desencant entre els militants. Les escissions i el descens de militància van ser la realitat dels següents anys de la Transició. Deu anys després, la formació de l’antifranquisme esdevindria a Terrassa una formació testimonial, lluny del partit de masses que molts havien somiat. 

Grades del pavelló durant el míting del PSUC. Font: Terrassa segle XX (Diari de Terrassa)

 FONTS:

LACUEVA, Josep Lluís; MÀRQUEZ, Manuel; Plans, Lourdes. Combat per la llibertat: memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)

Terrassa segle XX. 1867-1993. Ed. Diari de Terrassa. Terrassa, 1993.

Un líder de la Revolució Russa a Terrassa

El febrer de 1937 visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona. Ovseenko havia encapçalat la presa del Palau d’Hivern l’octubre de 1917.

Durant la tardor de 1936 van començar a arribar a Espanya els primers vaixells procedents de l’URSS carregats d’armes i queviures per socórrer la República. En aquells moments, Franco ja feia mesos que rebia tota mena de suport dels països feixistes, gràcies al qual havia aconseguit conquerir bona part d’Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i es preparava per l’assalt de Madrid. Quan els primers vaixells soviètics van arribar als ports espanyols es va desfermar una gran campanya d’elogis i suport al país que havia d’ajudar la República a fer front a la insurrecció. Stalin augmentava així el seu prestigi en sectors progressistes de tot el món, clarament indignats per la passivitat dels governs francès i britànic davant el conflicte espanyol. Tothom sabia que a l’URSS s’havia reprimit qualsevol tipus de dissidència, però el fet d’ajudar la República, abandonada per les potències “democràtiques” europees, va fer oblidar, per un temps, la cara més fosca del país dels soviets. De fet, quan l’octubre de 1936 arribà a Barcelona el vaixell soviètic Zyrianin, els anarquistes de la FAI cridaren “Visca l’URSS!”. Un fet molt curiós, car els anarquistes russos havien estat durament reprimits els anys posteriors a la revolució.

La fervor prosoviètica es va veure escenificada a Terrassa el 24 de febrer de 1937, quan visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona des de l’agost de 1936. El diplomàtic rus no era un personatge de segona o tercera fila, ans al contrari. El govern soviètic havia escollit per representar l’URSS a Catalunya ni més ni menys que un dels herois de la Revolució d’Octubre: el comandant de la columna de la Guàrdia Roja que el 1917 assaltà el Palau d’Hivern a Petrograd. Després de Lenin i Trotski, era el tercer home de la revolució i havia ocupat càrrecs de gran importància, com la vicepresidència del Consell de Comissaris del Poble. Ara, vint anys després, l’heroi revolucionari havia après català i s’havia integrat plenament en la política catalana, mantenia una molt bona relació amb Lluís Companys i, fins hi tot, amb els anarquistes de la CNT.

El vespre del dia 23 de febrer, Ràdio Terrassa va anunciar que l’endemà visitaria la ciutat Antonov-Ovseenko. La notícia va despertar un gran interès i entusiasme entre la població, i una gran quantitat de ciutadans es concentraren davant al Raval Fermí Galán (Raval de Montserrat). Cap a dos quarts de tres de la tarda, sortí amb cotxes des de l’Ajuntament l’alcalde Jaume Figueres, d’Esquerra Republicana, acompanyat de Miquel Domingo i Ferran Serra, de la UGT, Lluís Sarlé del POUM, membres de la policia i de l’Exèrcit Popular i periodistes de la premsa local, en direcció a les Fonts per anar a rebre l’hoste d’honor. El cònsol arribà amb la seva companya i el secretari de l’ambaixada, Stragov. Després de les primeres presentacions, tota la comitiva partí en direcció a l’Ajuntament, on una gran multitud els esperava entre pancartes i aplaudiments. El cònsol sortí al balcó de l’Ajuntament per saludar el poble de Terrassa i deixà anar el crit “Visca Catalunya, Visca l’Espanya Republicana!”. Els concentrats respongueren amb visques a l’URSS.

Després, es feu la rebuda oficial al saló d’actes de l’Ajuntament. Hi foren presents els regidors Miquel Palet i Jaume Bañeres, per l’Esquerra Republicana; Facund Marchirant, Gregori Andreu i Francesc Sàbat, per la CNT; Salvador Forns i Lluís Sarlé, pel POUM; Ferran Serra i Miquel Domingo, per la UGT; Emili Garriga per Acció Catalana i Josep Pujolà i Lluís Coma per la Unió de Rabassaires. També hi assistiren el personal del Consell Municipal, representants de totes les forces d’ordre públic, entitats culturals i nombrosos militants d’ERC, CNT, PSUC, Unió de Rabassaires, POUM, Acció Catalana i de la Casa del Poble de Sant Pere.

El cònsol soviètic al Vapor Gran de Terrassa. Font: RAGON-Arxiu Tobella

Seguidament, pujaren a llurs cotxes i feren una visita per la ciutat. En primer lloc, visitaren les Esglésies de Sant Pere, convertides en museu durant la guerra. Seguidament, van visitar les principals indústries de la ciutat: Vapor Gran, Anònima, Jover i Cia, i Sala i Badrinas. A totes les fàbriques els treballadors estrenyien la mà al cònsol i li demostraven d’una manera palesa l’agraïment que sentien cap al poble de l’URSS per l’ajut que aquest proporcionava a la República. També li feren obsequis, en la seva majoria grans ramells de flors, però també caixes de bombons i tabac. El Grup Femení d’Esquerra Republicana entregà a la companya del cònsol una caixa de bombons com a obsequi en nom del partit. Ja al vespre, visitaren l’edifici dels escolapis, convertit en la Caserna de l’Exèrcit Popular, on saludaren els soldats que es trobaven allà en aquells moments. També anaren a l’Escola Industrial.

Finalment, la comitiva es dirigí de nou a l’Ajuntament. El Raval estava ple de gom a gom i, després d’obrir-se pas entre la multitud, el cònsol saludà de nou el poble de Terrassa. Amb el puny alçat exclamà: “Visca Catalunya! Visca la Victòria! Mori el feixisme! Treballadors de Terrassa, moltes gràcies. A reveure, companys!”. A l’interior de l’Ajuntament tingué lloc un petit àpat per acomiadar els soviètics. El cònsol brindà per la República, Catalunya, la llibertat i la derrota del feixisme. El batlle va agrair en nom de la ciutat l’ajut del poble soviètic i brindà per una millor relació entre l’URSS i Catalunya. Ovseenko s’aixecà i donà les gràcies. Finalment, acomiadaren els hostes d’honor que emprengueren el camí cap a Barcelona. Segons les cròniques del dia següent, va caldre un altre cotxe per tal de transportar les flors amb les quals els obrers de les diferents fàbriques de Terrassa els ofrenaren.

FONTS

RAGON, Baltasar Tres anys difícils de Guerra Civil

El Dia 24 i 25 de febrer de 1937

L'Acció 25 de febrer de 1937

Front 25 de febrer de 1937

Antifranquistes en un ajuntament franquista.

Les eleccions del terç familiar de novembre de 1967 i 1973, significaren per primera vegada l’entrada d’antifranquistes a l’Ajuntament.

Terrassa era coneguda a finals dels anys seixanta i principis dels setanta com “Terrassa la roja” com a evidència de la força que el moviment antifranquista hi adquirí. El moviment veïnal, les vagues, el cristianisme progressista i les activitats de cèl·lules clandestines del PSUC i Comissions Obreres eren demostració de que l’antifranquisme s’havia reorganitzat i tenia una forta presència a la ciutat. De totes les lluites antifranquistes, n’hi ha una que mereix especial atenció: La que dugueren a terme líders demòcrates i sindicals des dins del propi Ajuntament franquista.

Acabada la Guerra Civil, el règim es va anar institucionalitzant poc a poc. En el camp de l’administració local es creà la Ley de Bases de Régimen Local, que disposava que els regidors municipals havien de ser designats per un sistema de terços: Un terç l’escollirien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel Governador Civil (terç corporatiu), un segon terç seria escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical), i el darrer terç seria escollit per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar).  D’aquesta manera, les classes dominants s’asseguraven el control del poder local i a la vegada simulaven una representació dels ciutadans.  El terç familiar, era l’únic que permetia, en teoria, una certa participació democràtica. Ara bé, sempre es donava la «casualitat» que el nombre de «nomenats» coincidia amb el nombre de places a cobrir, de manera que ni tan sols calia celebrar eleccions.

Ara bé, la progressiva reorganització d’organitzacions antifranquistes i el creixent moviment veïnal de la dècada dels seixanta va permetre la victòria de candidatures democràtiques a les eleccions del terç familiar els anys 1967 i 1973.  

A finals del 1966, un grup heterogeni de persones, vinculats a associacions de veïns o centres socials de la ciutat agrupats a l’entorn de la “Coordinadora de Barris” van decidir fer una passa endavant per tal de millorar els barris de la ciutat i trencar l’immobilisme de l’Ajuntament.  En una de les diverses reunions de treball dels representants dels barris celebrada al Centre Social de les Arenes, Joan Barenys, Benito Martínez, Antoni Acosta, l’escolapi Alexandre Garcia Duran, i Jacint Cuyàs, entre d’altres, decidiren presentar una candidatura a les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.  Els motius que els van empènyer aquesta decisió eren clars: Terrassa havia crescut moltíssim durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, els problemes als barris eren greus i l’Ajuntament no feia gairebé res per solucionar-ho, calien pavimentacions, electricitat, clavegueram i aigua corrent. Finalment es va formar una candidatura encapçalada pel mateix Joan Barenys, advocat i secretari del Centre Social de les Arenes, Andreu Fresnadillo, metge i vinculat al barri de Ca n’Anglada i Llorenç Padró, administratiu vinculat en diverses entitats culturals del barri de Sant Pere.  Aquest projecte va despertar entusiasme important; sectors com l’escoltisme, les parròquies de barri i persones pròximes organitzacions al Reagrupament Socialista i Democràtic i a Unió Democràtica de Catalunya (com els germanes Oriol i Joaquim Badia) i participaren activament. Ara bé la gran organització opositora, el PSUC, no hi va donar cap suport, ans al contrari; tot i que reconeixien l’esperit democràtic i popular de la iniciativa consideraven que participar a les eleccions era col·laborar amb el règim. Intentaren convèncer als candidats que es retiressin i fins hi tot van editar una publicació clandestina on es cridava a la no-participació en aquests comissis. Els principals enemics de la candidatura democràtica foren però, els franquistes que controlaven el poder municipal. Durant tota la campanya, foren contínues les pressions, coaccions i fins hi tot un intent d’invalidació de la candidatura per part del búnker.  Malgrat tots aquests inconvenients, es celebraren les eleccions el 2 d’abril de 1967 i la candidatura democràtica va vèncer a la oficialista.   Amb la presència dels regidors demòcrates als Plens hi hagué una major vivacitat a la política municipal,  hi hagueren relacions amb les Associacions de Veïns i la llengua catalana es tornà a sentir als Plens, alhora també es feren escoltar les demandes i preocupacions dels barris perifèrics.

L’any 1970, els sectors oficialistes no estaven disposats a que les forces democràtiques els hi passessin de nou la mà per la cara i es mobilitzaren per evitar la victòria de la candidatura opositora.  Aprofitant que l’oposició no estava unida, es reorganitzaren i presentaren una candidatura oficialista amb un perfil lleugerament més obert i disposat que els anteriors. D’aquesta manera, aconseguiren la victòria a les eleccions del 17 de novembre de 1970.

El municipalisme democràtic però, triomfà de nou a les eleccions del novembre de 1973: Toni Cunill i Pepe Ruiz foren escollits regidors amb un ampli suport popular. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, militants de l’organització comunista Bandera Roja i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també foren escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere, i un dels homes que amb més dedicació intentà resoldre els problemes de la perifèria de la ciutat.  Novament el PSUC no va donar suport a les eleccions i cridà a l’abstenció.   

 

A la fotografia, d'esquerra a dreta: Pere Sancerni, Pepe Ruiz, Antoni Cunill i Àngel Cos. Font: Diari de Terrassa

Cunill i Ruiz mantingueren una actitud d’intransigència i es mantingueren ferms en les seves idees i reclamacions, portant així situacions de tensió dins l’Ajuntament. Van esdevenir portaveus les exigències populars dels barris i es van solidaritzar públicament amb les peticions d’amnistia o el suport a les campanyes o l’abolició de la pena de mort. Aquest fets van comportar que només mig any després del seu nomenament com a regidors, foren suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa. Aquest fet suposà un gran descrèdit popular de l’Ajuntament i de l’alcalde Josep Donadeu, que intentava mostrar-se com un polític oberturista.


Després de la mort del dictador, la lluita antifranquista des de dins mateix de les institucions franquistes va contribuir a esfondrar un poder que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també fou molt important en les relacions entre l’Ajuntament i les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la Reforma Política de 1976.

La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.