El fracàs absolut del cop d’Estat feixista del 18 de juliol de 1936 a Catalunya gràcies a l’eficaç pla de defensa de la Generalitat i la mobilització de militants de sindicats i partits d’esquerres, bàsicament de la CNT i l’ERC, significà l’inici d’una veritable revolució social que va canviar radicalment el país en tots els àmbits. En l’àmbit econòmic, significà l’inici d’un procés de col·lectivització de les indústries del país que va prendre una gran varietat de formes d’autogestió i control obrer. A nivell polític, s’enfonsaren les velles estructures de poder i es crearen comitès locals antifeixistes, que més tard passaren a ser ajuntaments d’unitat popular, amb presència fins hi tot, de batlles anarquistes. La Generalitat, per la seva banda, passà a exercir plenes competències en tots els nivells, com un veritable Estat independent fins que el Govern Negrín, constituït el maig de 1937, inicià una recentralització de competències. En l’àmbit social, es practicà una gran violència que anà més enllà de la necessària repressió contra tots aquells que eren veritables partidaris del bàndol feixista; afectà religiosos, militants de partits conservadors, propietaris urbans i rurals, o, en molts casos, a persones involucrades en disputes personals, ja que la situació inicial de descontrol va permetre a molts saldar vells deutes pendents. Finalment, a nivell cultural també significà un veritable capgirament de la dinàmica existent. El que passà a Terrassa durant aquells trenta mesos revolució i guerra, és el que també va ocórrer a centenars de viles i ciutats de Catalunya.
L’esclat
de la guerra suposà una ruptura amb la dinàmica cultural existent. Les
entitats culturals de caràcter burgès (Gran Casino, Centre Social Catòlic,
Cercle Egarenc o el Casal de Sant Pere) foren dissoltes, mentre que les altres
enfocaren la seva activitat cultural en concordança amb la nova situació, com
és el cas dels Amics de les Arts. D’acord
amb els discursos de democràcia social que practicaven totes les organitzacions
antifeixistes, la Revolució havia de permetre a tot al poble accedir a la
cultura i, per tant, la seva obligació era difondre-la i popularitzar-la. Així, durant els primers mesos de la
guerra, els periòdics dedicaven molts espais a comentar les activitats
culturals que es desenvolupaven a la nostra ciutat (concerts de jazz, teatre,
cinema, literatura, exposicions d’art...). A més, tots els sindicats i partits
polítics tenien les seves pròpies seccions culturals, com és el cas de
l’Institut Maurín del POUM, la Mutualitat Cultural dels anarquistes, o la Casa
del Poble d’ERC, que organitzaven diferents actes culturals per difondre la
cultura des de la seva perspectiva i, molt sovint, per recaptar fons pel
front.
El gran conglomerat d’organitzacions i visions revolucionaries,
comportà que la cultura tampoc estigués exempta de polèmica. Una de les
qüestions que generà més debat fou la funció social de l’art, una polèmica que
es desencadenà arran de la publicació del Manifest
d’Amics de les Arts al Poble de Terrassa per
part de la coneguda entitat cultural terrassenca, recentment controlada pels
revolucionaris. Els Amics de les Arts havia aconseguit no veure’s afectada pel
d’incautacions del mes de juliol, ja que malgrat que molts dels seus socis
tenien un origen burgès (el seu president, Salvador Salvatella, era un petit
empresari vinculat a la Lliga), l’entitat cultural mantenia una bona relació
amb l’Ajuntament i les seves activitats estaven centrades exclusivament en
l’art i el món de la cultura en general. Ara bé, la violència dels primers
mesos va comportar la fugida o fins i tot l’assassinat de socis provinents dels
sectors burgesos o religiosos, mentre que un gran nombre de militants del POUM
es van afiliar a l’entitat. En
aquestes condicions, el novembre de 1936 es convocà una assemblea
extraordinària per escollir una nova direcció, que passà a estar controlada per
militants revolucionaris, en la seva majoria del POUM.
La nova Junta
elaborà un manifest el gener de 1937, on s’exposava la nova línia que havia de
seguir l’entitat d’acord amb la nova situació social revolucionària. El manifest afirmava que amb la revolució s’havia enfonsat el règim burgès
i també el seu art i la seva cultura.
L’art sempre havia estar en sintonia amb cada moment històric i en les
circumstàncies revolucionàries del moment, no es podia mantenir el vell art
burgès, sinó que s’havia de fer un nou art revolucionari i compromès:
En aquest instant, el proletariat que juga
el paper principal en la tasca de donar noves formes a la societat, porta una
concepció nova de la cultura i de l’art. És un art que va adreçat al poble, a
les masses que han sofert l’explotació del desaparegut règim de classes.
A través d’aquesta visió ràpida, es veu ben
clar que l’art és el reflexe de la situació social predominant. L’art per
l’art, doncs, al marge de la realitat social i desentenent-se de les lluites
entre classes, no existeix. Els que preconitzen aquesta teoria, de fet es
reclouen en un art conformista, que a fi de comptes ha afavorit sempre la
classe dominant.
El manifest també
feia una crida a la col·laboració de tots els artistes de la ciutat en aquesta
renovació de l’art en tots els nivells (teatre, cinema, cultura, escultura,
literatura i música) ja que segons afirmaven, aquests encara es trobaven sota
la influència del vell món burgès. Per
la nova Junta, els artistes dels temps de la revolució havien de ser
compromesos i amb sentit de classe i no simples artistes. Aquesta nova línia de
l’entitat generà una important polèmica entre Pere Vigués, militant del POUM
que des de les pàgines de Front
defensà aquesta idea i l’intel·lectual de L’Acció
i soci dels Amics Àngel Ponts
Guitart, que defensava un art lliure, amb una dinàmica pròpia desmarcada dels
esdeveniments polítics.
 |
| Manifest de la junta revolucionària dels Amics de les Arts al Poble de Terrassa. Gener 1937. |
Una de els altres
qüestions que generà polèmica és la qüestió de la llengua. El març de 1937 s’encerà un fort debat sobre
aquesta qüestió entre la CNT i l’ERC. Els anarcosindicalistes, des de les
pàgines de Vida Nueva (editat en castellà) defensaven que les notes de
l’Ajuntament i la Ràdio Terrassa fossin radiats en castellà o bé amb els dues
llengües. Aquesta posició defensada per la CNT venia donada pel fet que a
Terrassa un bon nombre de militants del sindicat anarquista procedien d’altres
indrets d’Espanya, i això se li sumava que durant la guerra civil arribaren a la ciutat grans quantitats de refugiats de guerra procedents
de regions com Astúries, Andalusia o el País Basc. Des de les pàgines de
l’Acció és respongué en vehemència defensant l’oficialitat de la llengua pròpia
de Catalunya. Ara bé, si en una cosa estaven d’acord anarquistes i republicans
era en la necessitat de donar a conèixer i estendre l'idioma Esperanto. Terrassa ja havia tingut una tradició esperantista que venia des dels anys vint, i l'idioma universal del proletariat es podia aprendre a centres com el Liceu Dalmau, però durant la guerra civil es va voler difondre entre terrassencs i terrassenques de totes les edats.
 |
| Crida de les Joventuts Llibertàries i la FAI a acabar amb els bars, tabernes, valls, prostíbuls i cinemes i teatres sempre i quan no estiguessin enfocats a l'esforç de guerra. Font: Arxiu Tobella |
L’àmbit del cinema
i l’espectacle també va viure una gran transformació. És el cas del Teatre
Principal, que
incautat per l’Ajuntament
i controlat pel Comitè de Teatre, va continuar la seva activitat durant
els anys de la guerra. Les representacions dels temps de la guerra anaren des
del teatre amateur tradicional fins les noves obres amb una forta càrrega
ideològica revolucionària. Títols com “Gente de Honor”, “La Enemiga”, “La
Garra”, “La Revoltosa”, “Cançó d’Amor i de Guerra” foren els que es van poder
contemplar a l’escenari del Teatre Principal, rebatejat com a Teatre del
Poble. Pel que fa als cinemes, també
van viure un procés de transformació similar. Els cinemes més emblemàtics de la
ciutat Rambla, Recreu, Doré i Catalunya també van passar per un procés
d’autogestió obrera. Continuaren passant-se títols de Hollywood - en molts
casos repetits, ja que els americans van decidir deixar de vendre als
revolucionaris - , però a la pantalla també es van poder veure pel·lícules per
a l’enfortiment de la consciència de guerra com “Espanya 1936”, “19 de juliol”,
“Guernika” o “Obusos damunt Madrid” o bé
un cinema mai vist a Espanya, concretament pel·lícules soviètiques com Els Marins de Cronstadt. I és que la
cultura soviètica va tenir una important presència a la ciutat, gràcies al
prestigi que comportava el seu ajut a la causa republicana. A part de l’àmbit
del cinema, l’Ajuntament de Terrassa impulsar uns cursos de rus per a la
població i també és creà una secció local de l’Associació d’Amics de la Unió
Soviètica que organitzava tota mena d’activitats (exposicions, mítings,
conferències) per tal d’acostar la població de Terrassa al país que ajudava a
la República.
Resulta
curiós les excavacions i la protecció que es va fer de els Esglésies de Sant
Pere en un anticlericalisme radical. Quan totes els esglésies de la ciutat van
ser destruïdes per les flames (Sant Esperit, Carmelites, Sagrada Família, Pla
de l’Atmetllera, Convent de les Josefines etc.) el conjunt arquitectònic de la
Seu d’Égara va ser incautat pel Comitè Antifeixista i convertit en museu
arqueològic gràcies a la intervenció de Josep Rigol. A més, durant el conflicte,
les esglésies foren visitades per un gran nombre de personalitats, entre els
quals trobem el cònsol de l’URSS, Antonov-Ovseenko o el conseller de cultura de
la Generalitat Ventura Gassol. I és que, tot i la gravetat del moment, es va mantenir l’interès per a
l’arqueologia. Així ho demostra una nota de la Junta de Defensa Passiva de
Catalunya on es prega a la Junta Local (responsable de la construcció de
refugis antiaeris a la ciutat), que en cas de qualsevol troballa arqueològica,
aquesta havia de ser respectada i la troballa comunicada a la Junta de
Catalunya per tal de que es recollís en benefici del Patrimoni Artístic.
 |
| Les esglésies de Sant Pere, convertides en Museu Arqueològic durant la Guerra Civil. Font: Arxiu Tobella |
Finalment, també
cal comentar la forta activitat futbolística que hi hagué pràcticament durant
tota la guerra. El Terrassa FC va seguir disputant partits durant bona part del
conflicte, tot i que les progressives crides a lleves que afectaven els joves
jugadors de l’equip provocaren importants canvis tan a nivell futbolístic com a
nivell intern del club. L’equip va disputar partits de forma cada vegada més
irregular fins el març de 1938. A partir de llavors, al camp del Terrassa
encara s’hi disputaran partits entre unitats militars fins el 15 de gener de 1939 (nou dies abans de
l’entrada dels franquistes a la ciutat!), quan s’enfrontaren el Quarter
Vorochilof i el Quart Batalló Local STE.
Referències
Miquel Solé
(Coord.) VVAA Història Industrial de Terrassa III. Institucions i Societat
Jordi Garreta Per
amor a l’Art. 75 anys d’història cultural a TerrassaJoan Francesc Fondevila. El centenari del Terrassa Futbol Club
Òscar Monterde. Teatre en temps de guerra i revolució. Diari de Terrassa. 24 de març de 2012.
Jaume Díaz, Joan Piera, Jordi Ramos. "Els Refugis antiaeris de la guerra civil espanyola a Terrassa" Terme núm 23.
Xavier Navarro, Josep Puy, Xavier Marcet. La Guerra Civil a Terrassa. Terme núm 1.
