Gener 1939: Terrassa és front de guerra

L’ofensiva

Durant les vigílies de Nadal de 1938, l’exèrcit de Franco va llançar final contra Catalunya.  Els republicans havien estat derrotats a la Batalla de l’Ebre, on l’Exèrcit Popular havia cremat els seus últims cartutxos i havia quedat totalment incapaç d’afrontar una nova lluita. A l’altra riba del riu, les forces feixistes es trobaven reforçades amb una gran quantitat de recursos humans i materials alemanys i italians. Malgrat aquesta clara desigualtat les forces republicanes van oferir una resistència tenaç que va durar durant gairebé dos mesos, fins el 13 de febrer de 1939.  Els comandaments republicans sabien de sobres que aquella batalla estava perduda, però l’objectiu no era guanyar sinó resistir per tal de salvar el màxim nombre de vides civils. Les històries de les massacres comeses a Andalusia durant els primers mesos de la guerra, quan les tropes de la Legión avançaven a gran velocitat i assassinaven a tots els sospitosos de ser rojos a tots els pobles que ocupaven, havien arribat a Catalunya. Calia actuar en conseqüència, era necessari guanyar temps per tal de que tots els compromesos amb la democràcia poguessin enfilar (majoritàriament a peu) el seu camí cap a l’exili.

Portada de La Vanguardia anunciant l'ofensiva franquista de 1938

El que va passar a Terrassa durant aquells dies és el mateix que va passar a tot Catalunya: Pels vols del cap d’any de 1938-39 gairebé tots terrassencs eren conscients que els franquistes arribarien; era qüestió de dies, setmanes o potser mesos, però aquest final era inevitable. Gairebé tothom sabia que la República havia estat derrotada a la pràctica després de la retirada a l’Ebre.  Eren molts els que desitjaven que arribés aquest dia, alguns, la majoria, no per una qüestió d’afinitat ideològica, sinó per posar fi a l’escassetat, la penúria i la por a ser bombardejats. D’altres ho esperaven per sortir dels seus amagatalls, tornar a la feina o recuperar les seves propietats.


A Terrassa: Mobilitzacions, derrota i exili


Durant aquests darrers dies de l’etapa republicana, els carrers de la ciutat s’omplen de refugiats, soldats, ferits i presoners de guerra.  L’arribada de ferits havia sigut constant des mitjan de 1937 i ara, gener de 1939, l’Hospital es veu totalment desbordat. El Casino del Comerç del carrer Sant Pere i el local dels Amics de les Arts són habilitats com a hospitals militars, mentre que els locals dels partits polítics s’hi estableixen autoritats militars i al Teatre Alegria s’hi tanquen presoners de guerra. Comencen a arribar fugitius dels pobles del sud-oest de Catalunya que ja han caigut en mans dels feixistes; són escenes de famílies, amb els avis, la mare i els fills (el pare, en molts casos, és al front, mort o desaparegut) a peu o, els que tenen sort, amb un carro carregat amb tot allò que han pogut endur-se de casa abans de marxar, fins hi tot mobles i matalassos. Mentrestant, les autoritats criden les lleves per anar al front d’una manera desesperada. La joventut de vint i trenta anys ja ha estat cridada a files feia mesos, de forma que només queden els adolescents i els homes de més de quaranta anys.  Es crida la lleva del 1942, és a dir, els joves que han de complir 21 anys aquest any, adolescents que tenen 16 o 17 anys. També es criden els homes de les lleves del 1914 al 1921 i tots els suboficials i oficials retirats. Es dona més d’un cas que pare i fill són cridats alhora per incorporar-se a files, tot que en la majoria de casos deserten o directament no s’arriben a incorporar. Ningú es vol enrolar a un exèrcit que ja està pràcticament derrotat.  Al passeig, els Guàrdies d’Assalt paren a tothom qui passa i detenen els indocumentats en edat militar.  Qui sí s’incorpora a files és el batlle Marcel·lí Sàbat, de la CNT, qui és substituït al càrrec per Joan Prat Castellà, també anarcosindicalista i el darrer alcalde republicà de Terrassa. 
Les files gairebé desfetes l'Exèrcit republicà, compost en gran part per joves de 17-18 anys, es retiren progressivament cap a França. Alguns soldats opten per abandonar una lluita considerada inútil i tornar a peu cap a casa. Un d'ells és Baltasar Jorba, de 18 anys, qui després de ser hospitalitzat a Montserrat decideix tornar amb la seva família i emprèn el camí a peu cap a Terrassa. D'altres, com en soldat Joan Ullés, sergent de l'exèrcit amb només 18 anys, creuaran la frontera. Iniciaven així un exili que per alguns duraria més de quaranta anys.
Per la seva banda,  autoritats i aquells més compromesos políticament (especialment els comunistes del PSUC) intenten fer una crida desesperada a la resistència. El dia 9 de gener, en una sessió a la sala de plens de l’Ajuntament, el consistori “s’adheix amb incommovible fe a l’Exèrcit, que conté l’enemic com a preludi de la victòria definitiva” El dia 21 es publica el darrer número de l’Acció, òrgan d’ERC i el 22, de El Dia, òrgan del PSUC. Ambdós fan crides a la resistència. El dia 23 surt un nou diari, Terrassa,  que ha de ser la veu unida de totes les organitzacions antifeixistes, amb unes lletres ben grans que diuen “Tothom a cavar trinxeres” ... en sortirà només un número. Malgrat les consignes dels cartells, dels diaris i de la ràdio, no hi ha res a fer: El dia 15 han caigut Tarragona i Reus i el dia 21 Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. En vista de la situació, el President de la República, Manuel Azaña, que des de fa poc més d’un any viu a Matadepera, emprèn el camí cap a l’exili. L’Ajuntament decreta l’evacuació de la ciutat i aquells que encara no han marxat comencen a fer-ho. L’endemà, s’evacua l’hospital i els locals de les organitzacions republicanes són abandonats.  Centenars de refugiats s’amunteguen en vagons de càrrega de l’Estació del Nord, però no hi ha locomotores i la majoria han de marxar a peu. El fred és intensíssim i la sensació de derrota és real i present.

Exemplar del diari Terrassa del 23 de gener de 1939. En les seves dues úniques pàgines es fa una crida a la unitat de l'antifeixisme, a la fortificació i a la resistència. Font: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

La zona de combat, allunyada de la ciutat durant tota la guerra, arriba ara a Terrassa. Les canonades se senten cada com més fortes i es presencien dos combats aeris sobre la ciutat. Els dies 24 i 25, l’aviació feixista bombardeja les perifèries de la ciutat, concretament ca n’Aurell i la carretera de Castellar.  La nit del 24 al 25, la Brigada Líster saqueja l’Ajuntament, s'enduen les màquines d'escriure i regiren totes les dependències. El dia 25 al matí, tots els dirigents de la ciutat han fugit. Terrassa és terra de ningú i les dones, ancians i nens es llencen al carrer per assaltar els magatzems de queviures, produint-se escenes esgarrifoses; gent atropellant-se mútuament per intentar agafar tot el menjar que podien. Són les conseqüències de dos anys de fam i penúries.  Al cap vespre del dia 25, es poden contemplar els llums de les fogueres de les tropes enemigues acampades a la serra de Can Poal, al sud-oest de la ciutat. Durant la nit, soldats en retirada, per desfogar-se de la quimera de vençuts, prenen foc a les fàbriques Terrassa Industrial, Matèries Industrials i una quadra de cal Gibert, també intenten encendre el Condicionament Terrassenc. El floc es reflexa en la negre nit i produeix una gran impressió, però no causa grans danys gràcies a l'actuació dels bombers que aconsegueixen els incendis tot i la  precarietat en que es trobaven.

Bombardeig al sud-oest de Terrassa el gener de 1939. Font:  Ufficcio Storico dell'Aeronautica Militare (Roma)

Dijous, 26 de gener
Carrers deserts, són pocs els que s’atrevien a sortir al carrer. Silenci. Només se sent espetegar l’artilleria i el xiular dels projectils que passen per sobre la ciutat. Cap al migdia els dinamiters de l’Exèrcit Popular destrueixen els ponts de les carreteres de Sabadell, Montcada i Rellinars per dificultar el pas de l’exèrcit enemic, mentre que al cel, avions en formació passen per observar la ciutat.  Finalment, cap al migdia, apareix el primer soldat: Un oficial, sol i pistola en mà entra caminant arran de paret al Raval de Montserrat. En arribar a l’Ajuntament, els conserges que s’havien quedat i algun bomber l’informen de la situació, el militar els dóna cigarretes i desfà el camí. Instants després entra una moto amb sidecar, baixa un militar graduat que desplega dues petites banderes, una roja y gualda i una d’italiana, i crida  “Arriba Franco” “Arriba Mussolini!”  Seguidament un gran exèrcit entra a la ciutat per les carreteres de Rellinars, Rubí i Matadepera. Primer, els terrassencs els miren emporugits rere les finestres, però després de la sortida dels primers partidaris dels nous ocupants que surten a rebre'ls amb crits i alguna bandera, els carrers es van omplint de gent.  Al 22 de Juliol els ocupants reparteixen pots de conserves entre alguns nens que, encuriosits s'han acostat per veure d'aprop les tropes.

Els locals d’ERC, Acció Catalana, el PSUC, la UGT i la CNT són assaltats per convertir-se en seu de les diferents organitzacions falangistes.  Repiquen les campanes de l’església de Santa Maria, les úniques que s’han salvat de la destrucció. Al Raval es forma una manifestació  que aclama als vencedors que fan parlaments des del balcó l’Ajuntament, on ja oneja la bandera espanyola bicolor.  Es veuen cares conegudes, alguns feia mesos que s’havien amagat a les golfes de casa, d’altres venen amb l’exèrcit vencedor. Quatre terrassencs són els primers en entrar amb les tropes vencedores: Pere Matalonga, Francesc Duran, Joan Vert, Santi Trullàs i Miquel Cirera. Matalonga havia estat militant de Renovación Española durant la República, i ara, essent oficial de l’Exèrcit de Franco, dirigeix unes paraules als terrassencs que es concerten davant l’Ajuntament. Probablement molts dels que ara aplaudeixen i saluden amb el braç alçat també havien sortit el 14 d’abril i havien anat a aclamar Macià en la seva visita a Terrassa l’any 1932, però després de 2 anys i mig de guerra, qualsevol final és alliberador.  Josep Homs Bages, industrial salista, és nomenat alcalde, tot i que el veritable poder recau sobre l’autoritat militar. A la nit les tropes del Ejército Nacional desfilen en perfecta formació per la Rambla i l’endemà, al Passeig, es celebrarà la primera missa pública des de 1939.  Hi acudiran molts terrassencs a contracor: Per evitar cap descreença, més val deixar-s’hi veure. Els símbols del canvi eren, doncs, evidentíssims: Banderes, crits, himnes, cançons... i fins hi tot l’hora: L’Espanya de Franco es regia per l’hora solar, dues hores menys que a l’Espanya republicana.

Tropes italianes desfilant per Terrassa, després de ser ocupada. Font: Casals-Arxiu Tobella

Malgrat l’alegria inicial, la trista realitat fou que els temps que vindrien serien fins hi tot pitjors: la penúria continuaria, la llengua catalana seria prohibida i totes les metes socials aconseguides per la República suprimides de cop. Si una única cosa quedava clara, és que per a Terrassa s’acaba una època i en començava una altra.  Aquets fets que succeïren a la nostra ciutat durant aquells dies són extrapolables a tota Catalunya: Crides i mobilitzacions per a la resistència final, represàlies, fam, por, exili, ocupació i inici d’un túnel que duraria trenta-vuit anys.

FONTS:

• PERNAU, Josep Diari de la Caiguda de Catalunya
• MARCET, Xavier Els anys foscos de la postguerra
• RAGON, Baltasar Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil
• DUCH, Joan Anys negres 1936-1939
• Tarrasa Información (26/01/1959)
• Fonts orals: Joan Ullés, Baltasar Jorba, Montserrat Castella

La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.