El primer míting de la Transició

Durant els darrers anys del franquisme, Terrassa era coneguda com “Terrassa la roja” en

al·lusió a la força que el moviment antifranquista havia adquirit a la ciutat.   El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), era, en el moment de la mort de Franco, la força política amb més militants i la millor organitzada. La formació tenia a Terrassa 416 militants clandestins el novembre de 1975 repartits en tots els barris, essent ca n’Anglada el barri amb més activistes. Amb aquestes xifres era també una de les agrupacions locals comunistes més importants de tot l’Estat. El seu compromís en la lluita contra la dictadura venia de lluny. L’avalaven anys de lluites, protestes i manifestacions, pallisses i detencions contra la seva militància.  Aquesta gran força es manifestà mig any després de la mort del dictador, un dissabte a la nit, concretament el 29 de maig de 1976, en el míting que el partit celebrà al pavelló de l’SFERIC. Aquell acte, que aplegà milers de persones, fou el primer míting de l’esquerra tolerat a tot l’Estat des de la fi de la Guerra Civil. Dic tolerat perquè es comptà amb el vist-i-plau de l’inspector de policia i del Governador Civil, però sense  que el permís formal arribés a arribar mai.  Cal recordar que tot i la mort de Franco el novembre de 1976, les estructures del Règim es van mantenir intactes fins poc abans de les eleccions del juny de 1977 i per tant, el PSUC continuava essent il·legal.  Per aquest motiu, no pogueren utilitzar les seves sigles en públic i l’acte portà el títol de “una opció de futur”. Tot i així, els seus militants volgueren aquella convocatòria esdevingués una autèntica demostració de força dels qui propugnaven una ruptura amb l’Estat feixista per iniciar un camí cap a la democràcia i una transició al socialisme. Se’n sortiren prou bé: unes 3.000 persones s’aplegaren al pavelló per escoltar les intervencions de Pere Ardiaca, Magda Segura, Rafael Royo, Agustí Daura, Roc Fuentes i Joan Busquet. Hi acudiren molts militants i simpatitzats del partit d’arreu de Catalunya, gran part dels quals s’hagueren de quedar fora. L’acte, que durà força més del previst, es convertí en un clam multitudinari per la democràcia, el socialisme, la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. 

Panoràmica del míting. S'hi pot llegir el lema "socialisme en llibertat" a l'escenari. Font: Enric Cana, citat a Combat per la Llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)

Ara bé, la principal organització de l’antifranquisme no tingué suficient capacitat d’adaptació a la nova situació que s’obria.  El PSUC era un partit reconstituït en la clandestinitat, que basava la seva lluita en accions contra la dictadura i el sistema que aquesta imposava. La ruptura que propugnaven els comunistes amb l’Estat franquista no es produí, i la política de consens que seguiren els dirigents del partit, així com l’ascens de les formacions socialdemòcrates, comportaren el desencant entre els militants. Les escissions i el descens de militància van ser la realitat dels següents anys de la Transició. Deu anys després, la formació de l’antifranquisme esdevindria a Terrassa una formació testimonial, lluny del partit de masses que molts havien somiat. 

Grades del pavelló durant el míting del PSUC. Font: Terrassa segle XX (Diari de Terrassa)

 FONTS:

LACUEVA, Josep Lluís; MÀRQUEZ, Manuel; Plans, Lourdes. Combat per la llibertat: memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)

Terrassa segle XX. 1867-1993. Ed. Diari de Terrassa. Terrassa, 1993.

La Casa del Poble, una història espoliada

Quan es compleixen setanta-sis anys de l’ocupació de Terrassa per part del exèrcit feixista de Franco, val la pena recordar que les conseqüències d’aquella fatídica data (26 de gener de 1939) encara són ben visibles en ple centre de la nostra ciutat.  A la part baixa del carrer Cremat, hi trobem un gran edifici amb els balcons tapiats, en un estat precari, gairebé abandonat.  Doncs bé, aquest immoble va ser fins el 1939 el veritable centre social de les classes populars de Terrassa, la Casa del Poble.

A inicis del segle XX, el republicanisme al nostre país era molt més que una opció política que

proposava un  simple canvi en la figura del cap de l’Estat.  Era una visió del món, un conjunt de pensaments que propugnaven un veritable canvi social posant en marxa una sèrie de reformes de certa entitat i impacte popular que permetessin la conformació d’una societat més igualitària i justa. Pels republicans, República era sufragi universal, separació Església-Estat, minimització (o dissolució) de l’exèrcit i generalització de la milícia ciutadana, fixació dels drets de reunió i associació, educació per tothom etc. Alguns fins hi tot anaven més enllà; aquesta República havia de ser Federal, amb el poder descentralitzat als municipis i les regions.  Per aquest

motiu, tant o més important que l’activitat política era l’activitat cultural, entesa com un mitjà per formar les classes populars i avançar cap a una societat moderna, secular i democràtica.  Per tal de dur-ho a terme, era necessari la constitució d’associacions i espais que permetessin la difusió de les idees republicanes i la socialització popular.

L’agost de 1903, amb la voluntat de consolidar la presència republicana entre les classes populars i difondre les seves idees, es constituí la Fraternitat Republicana, producte de la unificació de les diferents faccions republicanes existents a la nostra ciutat.  La nova associació va estar presidida  per Domènec Palet i Barba i comptava amb uns 700 socis.   El pas següent fou aconseguir un gran local que els permetés dur a terme llurs aspiracions.  Les obligacions administratives d’aquell moment obligaren a la Fraternitat a crear una societat anònima per tal de dur a terme la compra del nou local.  L’octubre de 1903 es constituí a Barcelona davant notari la Casa del Poble Societat Anònima i es signava la compra de l'edifici situat al carrer Cremat número 15, propietat fins aquell moment del farmacèutic i literat Pere A. Ventalló.  El nou centre social havia de servir de lloc de reunió per els “ciutadans d’idees progressistes” i en el qual poguessin tenir cabuda “les entitats o col·lectivitats de tendència demòcrata progressista sota l’ideal republicà”.  Un mes més tard, el 29 de novembre, es signà un acord mitjançant el qual la societat Casa del Poble cedia l’immoble a la Fraternitat Republicana.   L’edifici i els seus terrenys s’havien comprat per un preu total de 77.500 pessetes, que fou pagat en tres terminis. El termini d’entrada inicial fou abonat per  un “grup d’entusiastes correligionaris” (entre ells, Antoni Marsà, Francesc Ciurana i Domènec Palet i Barba) el segon fou pagat gràcies a un emprèstit del qual els socis en podien adquirir obligacions, mentre que el tercer fou liquidat mitjançant un crèdit al Banco Hipotecario, que s’aniria pagant mica en mica (i no sense dificultats)  amb les aportacions dels socis i la pròpia activitat de la Casa del Poble.  L’embranzida del moviment republicà es traduí en les successives victòries electorals de les candidatures republicanes a nivell local, controlant el consistori municipal des del 1903 fins els anys posteriors a la Setmana Tràgica.  Per primera vegada, Alfons Sala tingué dificultats per guanyar l’acta de diputat del districte. De fet, si continuà essent diputat fou gràcies al caciquisme fortament arrelat en els rurals pobles del districte com Mura, Talamanca, Olesa, Rellinars, Ullastrell o Vacarisses.

La Casa del Poble de Terrassa fou la primera de tota Catalunya i representava un nou model

de sociabilitat dels partits republicans que anava molt més enllà de la simple activitat política.  S’hi dugueren a terme un gran nombre d’activitats culturals, recreatives, pedagògiques i instructives i esdevingué un actiu centre social per a obrers i famílies humils. La seu es componia de baixos, primer i segon pis i golfes. Als baixos hi havia un cafè amb una sala de billars adjunta. Al pis principal hi havia la sala de reunions, una espaiosa biblioteca, la redacció del periòdic Fraternitad Republicana, una ampliació del cafè i les habitacions d’alguns empleats de la casa. Al segon pis les aules de l’escola,  on s’impartien classes als infants mitjançant moderns sistemes pedagògics basats en el pensament laic i racionalista i també una escola nocturna d’adults gestionada de forma desinteressada per membres de la Joventut Republicana. Rere la casa hi havia un gran pati hi havia un gran pati vorejat per dues rengleres d’acàcies que servia com a terrassa del cafè. A tocar d’aquest i amb accés també pel carrer Unió, un gran teatre que es feia servir per a la celebració de mítings, conferències, balls i festivals.  Era doncs, una vertadera seu social i d’esbarjo per a les classes populars de la ciutat.   Terrassa no tenia Ateneu popular o obrer. No li calia; la casa del poble feia totes les seves funcions.  Tenim constància que la Fraternitat era la segona entitat amb més socis de la ciutat, només superat pel Casino del Comerç (segons el cens de societats publicat el 1 de setembre de 1906)

El jardí del cafè de la Casa del Poble. Fotografia: probablement Josep Rigol. (La Campana de Gràcia, 19-09-1910. Arxiu Tobella)

L’any 1907, la Casa del Poble - Fraternitat Republicana patiria una escissió.  Arran de la creació de la Solidaritat Catalana, a la qual s’adherí, els republicans lerrouxistes es desvincularen de l’entitat i crearen el Centro Republicano Radical Instructivo.  Els seguidors de Lerroux havien estat uns sector fonamental a l’hora de crear la Fraternitat, però l’esperit catalanista de la Solidaritat Catalana era incompatible amb el populisme espanyolista que predicaven.  Els republicans terrassencs, aliats ara amb el catalanisme regionalista, donarien suport a la candidatura de Solidaritat encapçalada a Terrassa per Amadeu Hurtado, republicà federal.  A partir d’aquell moment, la Fraternitat es vinculà cada cop més a l’ideal nacionalista sota el lideratge de Palet i Barba.  El 1908 sortiria al carrer un nou portaveu escrit en català, Futurisme.  Entre les seves parets es constituïren les seccions locals de la Joventut Nacionalista Republicana (1910) i la Unió Federal Nacionalista Republicana (1911).

La repressió de la Setmana Tràgica (1909) es traduí amb un davallada electoral i els republicans,  novament dividits, no tornarien a controlar l’Ajuntament fins les municipals del 1931. Malgrat tot, la Casa del Poble continuà sent un vertader centre social i agrupant una gran massa de classes populars.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, per tal de sobreviure a la repressió i evitar la possible clausura, la Casa del Poble va haver de suspendre la seva activitat política i camuflar-se com a societat cultural.   Contràriament al que es pugui pensar, la seva activitat no disminuí (tret de la política):  es va reformar i ampliar les sales de ball i es crearen seccions d’art i d’Esperanto i també un grup coral. Alguns dels militants de la Fraternitat però, foren perseguits; el mes d’octubre de 1928,  quan la Dictadura ja començava a mostrar els seus símptomes d’esgotament,   el que esdevendria alcalde el 1931, Samuel Morera, i els futurs regidors Valentí Puigdomènech i Francesc Casas foren detinguts per repartir octavetes revolucionàries.

L’adveniment de la República significà un nou salt qualitatiu i quantitatiu pel que fa a l’activitat i el nombre de socis de la Casa del Poble.  La Fraternitat Republicana s’adherí a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya i quan  el 14 d’abril de 1931 arribaren les primeres notícies de la proclamació de la República a Barcelona, els regidors republicans electes es van reunir a la Casa del Poble per prendre el timó del govern de la ciutat i conduir Terrassa cap a la República. Amb el carrer Cremat i el Raval plens, els regidors van enfilar cap a l'Ajuntament i per hissar les banderes tricolor i catalana i proclamar la República. Un grup de joves va entrar a l'Ajuntament i es va emportar els retrats d'Alfons XIII per cremar-los al Raval. Durant els anys següents l’activitat a la Casa del Poble fou contínua. Destacades figures del moviment republicà català i espanyol visitaren la Casa del Poble per a participar en mítings i actes culturals. És el cas de Francesc Macià, Lluís Companys, Manuel Azaña o el conseller de cultura Ventura Gassol. 

Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al pati de la Casa del Poble. Anys 30.
Font: AMAT-Ragon

La Casa del Poble va esdevenir el vertader centre neuràlgic social i polític de la ciutat.  En dates tan significatives com el 6 d’octubre o l’estiu i la tardor de 1936,  fou escenari de grans fets històrics que significaren un abans i un després en la història de la ciutat.  

 

La Casa del Poble, seu d'ERC durant els anys 30. Font: AMAT-Ragon

La tarda del 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola des del Palau de la Generalitat de Barcelona.  La proclama fou emesa per la ràdio i immediatament, la Casa del Poble es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments. Reclamaren armes per defensar l’Estat Català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir,  d’armes se’n van veure poques i molts se’n tornaren a casa.  La revolta fou sufocada per l’Exèrcit i al cap de pocs dies,  la Casa del Poble fou clausurada fins el març del 1935 i l’Acció suspesa fins el mes de febrer. 

Amb l’esclat de la Guerra Civil, la Casa del Poble va esdevenir centre de reclutament de milícies antifeixistes i també centre de mítings propagandístics i activitats culturals per reclutar diners pel front.  Fent un buidatge de la premsa de la d’aquell moment, podem considerar que fins a 260 terrassencs socis de la Casa del Poble marxaren voluntaris al front d’Aragó durant l’estiu i tardor de 1936. 

El migdia del 26 de gener de 1939, les tropes de Franco ocupaven la ciutat i la seu de l’ERC era assaltada pels ocupants.  Com si es tractés d’un botí de guerra,  els falangistes hi establiren la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical del règim, l’únic legal, que agrupava empresaris i obrers, on aquests darrers no tenien cap mena de força de pressió.   El Teatre de la Casa del Poble del carrer Unió seria enderrocat l’any 1955 i el 1961 s’hi inauguraria la nova seu de la CNS.  La Casa del Poble passà a estar ocupada per comerciants de queviures a la planta baixa, mentre que els pisos superiors i el pati quedaren abandonats.

Amb la mort del Franco i l’arribada de la democràcia, els militants de l’ERC, alguns joves i d’altres veterans de la II República, reivindicaren de nou la Casa del Poble.  Es negocià amb l’Ajuntament perquè aquest actués d’intermediari amb Madrid per recuperar-la.  Els regidors municipals havien estat escollits encara mitjançant el sistema d’elecció franquista, però els canvis que s’estaven produint al país i el tarannà negociador de l’alcalde Jofresa van permetre que en el Ple del 6 de juny del 1978, es sol·licités la devolució de la Casa del Poble al Ministeri de Treball de Madrid, titular legal de l’immoble després de la dissolució de les organitzacions del “Movimiento Nacional”.  La devolució oficial però, no va arribar mai.

Aquest fet comportà que els republicans optessin per la via ràpida. El 10 de febrer del 1979 intentaren ocupar el local i produïren enfrontaments verbals entre els venedors que tenien les seves parades a la Casa del Poble i els militants d’ERC.  Tres dies més tard, els militants d’ERC arribaren a un acord amb els comerciants i els republicans pogueren instal·lar-se els pisos superiors de l’edifici. A més a més,  també s’ocupà el pati i un edifici annex al costat d’aquest.

L’any 1999, l’Ajuntament tècnics de l’Ajuntament dictaminaren que l’edifici estava en perill d’ensorrament. Degut a que la propietat de l’edifici continuava estan en mans del Govern espanyol i ningú podia fer-se càrrec de les obres, ERC hagué d’abandonar l’immoble i aquest fou tapiat i semiabandonat.  Quan PSOE guanyà les eleccions legislatives del 2004, semblava que l’espoli arribaria a la seva fi, però tot quedà en una il·lusió i la Casa del Poble, continua essent avui en dia propietat el Ministeri de Treball i Assumptes Socials del Govern espanyol.  Mica en mica, a causa del pas del temps i la pròpia acció de la naturalesa, la Casa del Poble es va degradant cada cop més.  El que havia estat centre social de les classes populars de la ciutat, avui en dia és només una gran edifici abandonat. Les cartes continuen arribant en nom del mateix titular de l’edifici que el 1939: La Falange Española Tradicionalista y de las JONS

Actualment, cap institució té interès perquè això canviï i es faci justícia amb tots aquells que es deixaren la pell pels ideals republicans que la Casa del Poble representava.

Pati de la Casa del Poble a inicis segle XX. Font: Terrassa 1901-1919

Pati de la Casa del Poble actualment, el 2015. Font pròpia

  

FONTS CONSULTADES

COLOM , Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica.

FIGUERAS, Pere. TAPIOLAS, Judit. Terrassa 1901-1919

MUÑOZ, Anna. FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930

RAGON, Baltasar. Historials dels anys 1931-1935

RIERA, Josep Mª. Terrassa 1979

PUY, Josep. Alfons Sala, Industrial i Polític.

PUY I JUANICO, Josep. “La Terrassa de la Restauració”. Dins MARCET I GISBERT, Xavier (coord). Història de Terrassa. 

MARCET, Xavier. Terrassa segle XX. 1867-1993

 http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

 

Un home de Sabadell, un senyor de Terrassa

Terrassa i Sabadell han destacat des de fa segles per la seva forta rivalitat conseqüència de les  similituds i proximitat.  Tant una com l’altre han sigut ciutats tèxtils marcades per la influència barcelonina i han crescut econòmica i demogràficament de forma semblant.  Ara bé, sorprenentment van desenvolupar un model polític i social completament diferent, fet que donà lloc a la dita popular “un home de Sabadell, un senyor de Terrassa” encunyada pels comercials barcelonins el segle XIX.

La industrialització d’ambdues ciutats té els seus orígens a les darreries del segle XVIII, quan es deixaren enrere els antics gremis i es crearen xarxes comercials pròpies i s’inicià la mecanització de la producció. A Terrassa, aquest procés va estar liderat per grans famílies industrials, mentre que a Sabadell la van dur un gran conglomerat de petits empresaris. Aquesta estructura es mantingué durant els segles XIX i  bona part del XX; Terrassa conservà grans empreses que portaven a terme tot el cicle integral del procés tèxtil de la llana, mentre que a Sabadell es mantingueren les petites empreses dedicades a determinats processos de producció. La classe industrial de Terrassa va esdevenir una classe potent i poderosa,  preocupada per mantenir la seva posició i allunyada de les classes subalternes, mentre que a Sabadell hi hagué una major permeabilitat i mobilitat social entre les classes.  Xavier Marcet, en el seu monogràfic  Qui ha manat a Terrassa? ens mostra el diferent tarannà de la burgesia d’una i altra ciutat “Els senyors de Terrassa eren capaços de condemnar a l’ostracisme social a un Pasqual Sala, oncle d’Alfons Sala, per casar-se amb una cosidora de la seva empresa, i contemplar com després de dos intents reeixia a suïcidar-se. A Sabadell, un casament així era més fàcil de ser acceptat”

Ja entrats al segle XX, la burgesia sabadellenca va mostrar una actitud receptiva i negociadora amb els obrers de les seves fàbriques i políticament girà a l’entorn de la Lliga Regionalista. Per contra, a Terrassa, les classes dirigents van seguir aferrades al caciquisme salista i mantingueren una política coerció envers l’obrerisme, que acabà portant aquest cap a l’anarcosindicalisme revolucionari.  Amb la revolució social de 1936 quedà palès que les dues veïnes ciutats tenien un model social clarament diferent. Malgrat tenir una població similar (47.416 habitants a Terrassa i 48.774 a Sabadell), foren 226 morts a mans dels revolucionaris terrassencs, la majoria industrials i 86 a mans dels sabadellencs, la majoria religiosos.

Durant els anys del franquisme, quan les ciutats van experimentar l’arribada de milers de nouvinguts procedents del sud d’Espanya, els senyors de Terrassa van tendir a abandonar progressivament la ciutat, creant àrees residencials a Matadepera o bé marxant a Barcelona. A Sabadell, aquesta fugida de les classes altes fou inferior i gran part del capital es mantingué a la ciutat.

Obrers i burgesos a la Fira Modernista de Terrassa. Font: Ajuntament de Terrassa

Avui en dia encara podem observar les conseqüències d’aquesta diferent estructura social.  Després de la crisi del tèxtil dels setanta, la major part de la indústria terrassenca va desaparèixer en la seva major i les seves grans fàbriques es convertiren en blocs de pisos i grans places amb xemeneies, Sabadell aconseguí adaptar-se a la nova situació i mantenir les seves indústries, essent encara visibles moltes d’elles.

L’origen de la “Plaça Vella”

La Plaça Vella de Terrassa és per excel·lència la plaça més coneguda i cèntrica de la ciutat.  Totes les generacions de terrassencs, des l’època de la Vil·la medieval fins als nostres dies, hi ha passat llargues estones, ja sigui en les festes populars, representacions, celebracions i mercats que s’hi ha celebrat, o bé passejant i fent la tertúlia.  Aquest famós indret no s’ha anomenat sempre Plaça Vella, sinó que ha tingut diferents noms al llarg de la història: Plaça Major, Plaça de la Constitució, Plaça de la República i Plaza España. El nom actual, té els seus orígens a principis del segle XX i aquests són totalment populars.


Durant segles, la Plaça Major va ser escenari del tradicional mercat de queviures on peixaters, carnissers i venedors de bestiar i queviures en general instal·laven les seves parades a l’aire lliure des de primera hora del matí fins a quarts de dotze del migdia.  D’aquesta manera, la frase “vaig a plaça” era sinònim de dir “vaig al mercat”, ja que aquest sempre se celebrava a la plaça Major.


A finals segle XIX, la plaça va començar a quedar petita per encabir tots els venedors i llurs parades, de manera que l’Ajuntament va optar per trobar un nou espai pel mercat.  Després d’estudiar diferents propostes, s’optà per enderrocar l’antic hospital que hi havia a final del Raval de Montserrat per construir-hi un nou edifici que tingués únicament la funció de mercat. Finalment, el novembre de 1908 s’inaugurà el nou edifici, el qual es posà el nom de Mercat de la Independència en commemoració del centenari de la Guerra del Francès.  Quan els venedors es traslladaren al nou espai, la plaça Major va començar a anomenar-se “plaça vella” en contraposició a la “plaça” nova que era el nou mercat.  

El mercat de la Plaça Major a finals segle XIX.Font: AMAT-Ragon

Durant les següents dècades, la plaça va canviar de nom en funció del moment polític del país. Així, el 1920 s’anomenà “Plaça de la Constitució”, durant els anys trenta era oficialment la Plaça de la República i sota el règim franquista era la “Plaza España”. Malgrat tot, el nom popular seguia sent Plaça Vella. Després de la mort de Franco, s’inicià una forta campanya per restituir els noms tradicionals a les places i carrers als que el franquisme havia canviat el nom. Finalment,  una de els primeres decisions que prengué l’Ajuntament democràtic del 1979, va ser retornar a la plaça vella el seu nom popular, que és tal i com la coneixem avui en dia.

Oci i cultura en temps de guerra i revolució

El fracàs absolut del cop d’Estat feixista del 18 de juliol de 1936 a Catalunya gràcies a l’eficaç pla de defensa de la Generalitat i la mobilització de militants de sindicats i partits d’esquerres, bàsicament de la CNT i l’ERC, significà l’inici d’una veritable revolució social que va canviar radicalment el país en tots els àmbits.  En l’àmbit econòmic, significà l’inici d’un procés de col·lectivització de les indústries del país que va prendre una gran varietat de formes d’autogestió i control obrer. A nivell polític, s’enfonsaren les velles estructures de poder i es crearen comitès locals antifeixistes, que més tard passaren a ser ajuntaments d’unitat popular, amb presència fins hi tot, de batlles anarquistes. La Generalitat, per la seva banda, passà a exercir plenes competències en tots els nivells, com un veritable Estat independent fins que el Govern Negrín, constituït el maig de 1937, inicià una recentralització de competències. En l’àmbit social, es practicà una gran violència que anà més enllà de la necessària repressió contra tots aquells que eren veritables partidaris del bàndol feixista; afectà religiosos, militants de partits conservadors, propietaris urbans i rurals, o, en molts casos, a persones involucrades en disputes personals, ja que la situació inicial de descontrol va permetre a molts saldar vells deutes pendents. Finalment, a nivell cultural també significà un veritable capgirament de la dinàmica existent. El que passà a Terrassa durant aquells trenta mesos revolució i guerra, és el que també va ocórrer a centenars de viles i ciutats de Catalunya.

L’esclat de la guerra suposà una ruptura amb la dinàmica cultural existent.  Les entitats culturals de caràcter burgès (Gran Casino, Centre Social Catòlic, Cercle Egarenc o el Casal de Sant Pere) foren dissoltes, mentre que les altres enfocaren la seva activitat cultural en concordança amb la nova situació, com és el cas dels Amics de les Arts.  D’acord amb els discursos de democràcia social que practicaven totes les organitzacions antifeixistes, la Revolució havia de permetre a tot al poble accedir a la cultura i, per tant, la seva obligació era difondre-la i popularitzar-la.  Així, durant els primers mesos de la guerra, els periòdics dedicaven molts espais a comentar les activitats culturals que es desenvolupaven a la nostra ciutat (concerts de jazz, teatre, cinema, literatura, exposicions d’art...). A més, tots els sindicats i partits polítics tenien les seves pròpies seccions culturals, com és el cas de l’Institut Maurín del POUM, la Mutualitat Cultural dels anarquistes, o la Casa del Poble d’ERC, que organitzaven diferents actes culturals per difondre la cultura des de la seva perspectiva i, molt sovint, per recaptar fons pel front.  

El gran conglomerat d’organitzacions i visions revolucionaries, comportà que la cultura tampoc estigués exempta de polèmica. Una de les qüestions que generà més debat fou la funció social de l’art, una polèmica que es desencadenà arran de la publicació del Manifest d’Amics de les Arts al Poble de Terrassa per part de la coneguda entitat cultural terrassenca, recentment controlada pels revolucionaris. Els Amics de les Arts havia aconseguit no veure’s afectada pel d’incautacions del mes de juliol, ja que malgrat que molts dels seus socis tenien un origen burgès (el seu president, Salvador Salvatella, era un petit empresari vinculat a la Lliga), l’entitat cultural mantenia una bona relació amb l’Ajuntament i les seves activitats estaven centrades exclusivament en l’art i el món de la cultura en general. Ara bé, la violència dels primers mesos va comportar la fugida o fins i tot l’assassinat de socis provinents dels sectors burgesos o religiosos, mentre que un gran nombre de militants del POUM es van afiliar a l’entitat.  En aquestes condicions, el novembre de 1936 es convocà una assemblea extraordinària per escollir una nova direcció, que passà a estar controlada per militants revolucionaris, en la seva majoria del POUM.

La nova Junta elaborà un manifest el gener de 1937, on s’exposava la nova línia que havia de seguir l’entitat d’acord amb la nova situació social revolucionària.  El manifest afirmava que amb  la revolució s’havia enfonsat el règim burgès i també el seu art i la seva cultura.  L’art sempre havia estar en sintonia amb cada moment històric i en les circumstàncies revolucionàries del moment, no es podia mantenir el vell art burgès, sinó que s’havia de fer un nou art revolucionari i compromès:

En aquest instant, el proletariat que juga el paper principal en la tasca de donar noves formes a la societat, porta una concepció nova de la cultura i de l’art. És un art que va adreçat al poble, a les masses que han sofert l’explotació del desaparegut règim de classes.

A través d’aquesta visió ràpida, es veu ben clar que l’art és el reflexe de la situació social predominant. L’art per l’art, doncs, al marge de la realitat social i desentenent-se de les lluites entre classes, no existeix. Els que preconitzen aquesta teoria, de fet es reclouen en un art conformista, que a fi de comptes ha afavorit sempre la classe dominant.

El manifest també feia una crida a la col·laboració de tots els artistes de la ciutat en aquesta renovació de l’art en tots els nivells (teatre, cinema, cultura, escultura, literatura i música) ja que segons afirmaven, aquests encara es trobaven sota la influència del vell món burgès.  Per la nova Junta, els artistes dels temps de la revolució havien de ser compromesos i amb sentit de classe i no simples artistes. Aquesta nova línia de l’entitat generà una important polèmica entre Pere Vigués, militant del POUM que des de les pàgines de Front defensà aquesta idea i l’intel·lectual de L’Acció i soci dels Amics Àngel Ponts Guitart, que defensava un art lliure, amb una dinàmica pròpia desmarcada dels esdeveniments polítics.

Manifest de la junta revolucionària dels Amics de les Arts al Poble de Terrassa. Gener 1937. 

Una de els altres qüestions que generà polèmica és la qüestió de la llengua.  El març de 1937 s’encerà un fort debat sobre aquesta qüestió entre la CNT i l’ERC. Els anarcosindicalistes, des de les pàgines de Vida Nueva (editat en castellà) defensaven que les notes de l’Ajuntament i la Ràdio Terrassa fossin radiats en castellà o bé amb els dues llengües. Aquesta posició defensada per la CNT venia donada pel fet que a Terrassa un bon nombre de militants del sindicat anarquista procedien d’altres indrets d’Espanya, i això se li sumava que durant la guerra civil arribaren a la ciutat grans quantitats de refugiats de guerra procedents de regions com Astúries, Andalusia o el País Basc. Des de les pàgines de l’Acció és respongué en vehemència defensant l’oficialitat de la llengua pròpia de Catalunya. Ara bé, si en una cosa estaven d’acord anarquistes i republicans era en la necessitat de donar a conèixer i estendre l'idioma Esperanto. Terrassa ja havia tingut una tradició esperantista que venia des dels anys vint, i l'idioma universal del proletariat es podia aprendre a centres com el Liceu Dalmau, però durant la guerra civil es va voler difondre entre terrassencs i terrassenques de totes les edats. 

Paral·lelament, les Joventuts Llibertàries, feren una activa campanya contra la celebració d’espectacles i balls, als que consideraven actes frívols que distreien la moral dels combatents antifeixistes.

Crida de les Joventuts Llibertàries i la FAI a acabar
amb els bars, tabernes, valls, prostíbuls i cinemes i
teatres sempre i quan no estiguessin enfocats a
l'esforç de guerra. Font: Arxiu Tobella

 

L’àmbit del cinema i l’espectacle també va viure una gran transformació. És el cas del Teatre Principal, que

incautat per l’Ajuntament  i controlat pel Comitè de Teatre, va continuar la seva activitat durant els anys de la guerra. Les representacions dels temps de la guerra anaren des del teatre amateur tradicional fins les noves obres amb una forta càrrega ideològica revolucionària. Títols com “Gente de Honor”, “La Enemiga”, “La Garra”, “La Revoltosa”, “Cançó d’Amor i de Guerra” foren els que es van poder contemplar a l’escenari del Teatre Principal, rebatejat com a Teatre del Poble.   Pel que fa als cinemes, també van viure un procés de transformació similar. Els cinemes més emblemàtics de la ciutat Rambla, Recreu, Doré i Catalunya també van passar per un procés d’autogestió obrera. Continuaren passant-se títols de Hollywood - en molts casos repetits, ja que els americans van decidir deixar de vendre als revolucionaris - , però a la pantalla també es van poder veure pel·lícules per a l’enfortiment de la consciència de guerra com “Espanya 1936”, “19 de juliol”, “Guernika”  o “Obusos damunt Madrid” o bé un cinema mai vist a Espanya, concretament pel·lícules soviètiques com Els Marins de Cronstadt. I és que la cultura soviètica va tenir una important presència a la ciutat, gràcies al prestigi que comportava el seu ajut a la causa republicana. A part de l’àmbit del cinema, l’Ajuntament de Terrassa impulsar uns cursos de rus per a la població i també és creà una secció local de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica que organitzava tota mena d’activitats (exposicions, mítings, conferències) per tal d’acostar la població de Terrassa al país que ajudava a la República.

Resulta curiós les excavacions i la protecció que es va fer de els Esglésies de Sant Pere en un anticlericalisme radical. Quan totes els esglésies de la ciutat van ser destruïdes per les flames (Sant Esperit, Carmelites, Sagrada Família, Pla de l’Atmetllera, Convent de les Josefines etc.) el conjunt arquitectònic de la Seu d’Égara va ser incautat pel Comitè Antifeixista i convertit en museu arqueològic gràcies a la intervenció de Josep Rigol.  A més, durant el conflicte, les esglésies foren visitades per un gran nombre de personalitats, entre els quals trobem el cònsol de l’URSS, Antonov-Ovseenko o el conseller de cultura de la Generalitat Ventura Gassol.  I és que, tot i la gravetat del moment, es va mantenir l’interès per a l’arqueologia. Així ho demostra una nota de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya on es prega a la Junta Local (responsable de la construcció de refugis antiaeris a la ciutat), que en cas de qualsevol troballa arqueològica, aquesta havia de ser respectada i la troballa comunicada a la Junta de Catalunya per tal de que es recollís en benefici del Patrimoni Artístic. 

Les esglésies de Sant Pere, convertides en Museu Arqueològic durant la Guerra Civil. Font: Arxiu Tobella

Finalment, també cal comentar la forta activitat futbolística que hi hagué pràcticament durant tota la guerra. El Terrassa FC va seguir disputant partits durant bona part del conflicte, tot i que les progressives crides a lleves que afectaven els joves jugadors de l’equip provocaren importants canvis tan a nivell futbolístic com a nivell intern del club. L’equip va disputar partits de forma cada vegada més irregular fins el març de 1938. A partir de llavors, al camp del Terrassa encara s’hi disputaran partits entre unitats militars fins el 15 de gener de 1939 (nou dies abans de l’entrada dels franquistes a la ciutat!), quan s’enfrontaren el Quarter Vorochilof i el Quart Batalló Local STE.

Des de l'estiu de 1938 fins el gener de 1939, l'activitat cultural va anar minvant mica en mica. Pocs dies abans de l'entrada dels franquistes, tenim constància que el cinema-teatre Alegria fou convertit en presó de guerra, mentre que els Amics de les Arts fou convertit en un improvisat hospital militar. Ara bé, fent una petita recerca a les fonts originals de l'època (cròniques i periòdics) podem comprovar que hi hagué activitat cultural pràcticament fins l'entrada dels franquistes a la ciutat; el gener de 1939, apart del mencionant partit de futbol, encara podem observar anunciades als periòdics projeccions dobles de cap de setmana als cinemes Rambla, Alegria i Recreu.  I és que anar al cinema, veure un partit de futbol o assistir a un ball de saló, era una manera d'oblidar, per unes hores, aquella cruenta guerra que tanta fam, morts i misèria va causar a tants i tants terrassencs i terrassenques. 

Referències

Miquel Solé (Coord.) VVAA Història Industrial de Terrassa III. Institucions i Societat

Jordi Garreta Per amor a l’Art. 75 anys d’història cultural a Terrassa
Joan Francesc Fondevila. El centenari del Terrassa Futbol Club
Òscar Monterde. Teatre en temps de guerra i revolució. Diari de Terrassa. 24 de març de 2012.
Jaume Díaz, Joan Piera, Jordi Ramos. "Els Refugis antiaeris de la guerra civil espanyola a Terrassa"  Terme núm 23.
Xavier Navarro, Josep Puy, Xavier Marcet. La Guerra Civil a Terrassa. Terme núm 1.

14 d'abril, Terrassa proclama la República

Unes eleccions plebiscitàries

 

Com a totes les grans ciutats de Catalunya i Espanya, la República va arribar a Terrassa des de baix, fruit d’unes eleccions municipals de caràcter plebiscitari que atorgaren la victòria a les candidatures republicanes, en el cas de la nostra ciutat agrupades dins el Bloc Catalanista Republicà.  

La conformació de la candidatura republicana que portaria el canvi de règim havia començat pocs mesos abans. El moviment republicà havia estat prohibit i reprimit durant la Dictadura de Primo de Rivera, però durant la Dictablanda (1930) es pogueren organitzar de nou. A Terrassa, la família republicana estava representada per a tres entitats: La Fraternitat Republicana i el Centre Republicà Obrer, sorgits al si de la Casa del Poble del Carrer Cremat i el Centre Catalanista Republicà, escissió de l’Associació Catalanista adherida a Acció Catalana Republicana. El març de 1931, la Fraternitat Republicana s’adherí al procés constituent d’ERC i tingué com a principal portaveu L’Acció.  Pocs dies abans de les eleccions i després de moltes discussions, les tres famílies republicanes acorden presentar-se en una sola coalició amb el nom de Bloc Catalanista Republicà. Les figures més representatives de la coalició foren Avel·lí Estrenjer (CCR-ACR), Ramon Camps (CRO) i Samuel Morera (FR-ERC) tots tres futurs alcaldes.  A l’esquerra de la coalició republicana, els comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC) crearen també la seva pròpia candidatura. El BOC local estava format per intel·lectuals i obrers qualificats, entre els quals trobem Pere Vigués i Juli Figueres.

Paral·lelament, a la dreta dels republicans hi trobem els homes vinculats a la Unión Monárquica Nacional, a la Peña Ibérica, a la Unión Patriótica o al Sometent, com Josep Badrinas, Josep Clapés, Rossend Font o Amadeu Torrens. Totes elles es presentaren a les eleccions municipals a l’entorn de la Coalició Monàrquica. El seu òrgan seria el ja existent Crónica Social, des del qual llançaven atacs contra la coalició republicana i difonien el discurs de la por vinculant república amb caos i desordre absolut.

Situats també a la dreta però amb una posició més moderada, trobem l’Associació Catalanista, una formació independent terrassenca propera a la Lliga Regionalista, tot i que d’un tarannà més progressista que el partit de Cambó. Comptava amb homes d’important trajectòria política com Pere Salom, Josep Puigbò o Josep Gibert.  Abans de les eleccions de 1931 van intentar, sense èxit, una coalició amb els republicans. El seu òrgan local era El Dia que durant la campanya electoral dedicarà les seves pàgines en defensar la continuïtat de l’acció que estaven portant a terme al consistori municipal i a atacar la dreta monàrquica.

Després d’una llarga campanya de picabaralles i retrets mutus, arribaren les eleccions municipals i els resultats foren contundents: 3.680 vots pels republicans, 1.980 pels monàrquics i 1.587 pels catalanistes. Amb aquests vots, la llei electoral del moment atorgarà 21 regidors republicans, 9 monàrquics i 1 catalanista.  Els comunistes del BOC obtingueren poc més de dos-cents vots i cap regidor.

BLOC CATALANISTA REPUBLICÀ	COALICIÓ MONÀRQUICA	ASSOCIACIÓ CATALANISTA
Josep Camí Esteve - FR (ERC) Francesc Devant Prats - FR (ERC) Avel·lí Estrenjer Macià - CCR (AC) Jaume Figueras Salelles - FR (ERC) Albert Oliart Llach - CCR (AC) Francesc Casas Boada - FR (ERC) Josep Girona Boada - CCR (AC) Josep Mallafré Segarra - CCR (AC) Pere Trenchs  Bassas - CRO Samuel Morera Ribas - FR (ERC) Miquel Parera Rifé - CRO Josep Petchamé Tusell - FR (ERC) Frederic Segués Autonell - CCR (AC) Domènec Armengol Ballbé - FR (ERC) Ferran Fàbregas Esteve - CRO Francesc Llongueras Mach - CRO Enric Torras Plà - CRO Pere Tusell Rovira - CCR (AC) Ramon Camps Celma - CRO Joan Genescà Arch - FR (ERC) Jaume Ribera Molins - FR (ERC)	Mateu Turu Selvas Pere Brujas Nicolau Pere Vacarisas Font Agustí Armengol Jover Josep Badrinas Sala Pere Geis Bosch Amadeo Torrents Astals Narcís Ventalló Vergés Ramon Marcet Ballber	Antoni Piqué Puig

                                                                                             Regidors electes el 12 d'abril de 1931

La premsa local ja anunciava, el 13 d'abril de 1931, el triomf dels republicans a tot Espanya

El poble surt al carrer

Els diaris del dia següent, 13 d’abril, ja portaven la notícia del triomf republicà a Terrassa i a tot Espanya, però la gran eufòria  arribà al dia següent.

La notícia de la proclamació de la República Catalana a Barcelona arribà a Terrassa al migdia del 14 d'abril. Ràpidament, els regidors i dirigents republicans electes es van reunir a la Casa del Poble del carrer Cremat per prendre el timó i conduir Terrassa cap a la República. Amb el carrer Cremat i el Raval plens, els regidors van dirigir-se a l'Ajuntament i van hissar les banderes tricolor i catalana. Mentrestant, un grup de joves va entrar a l'Ajuntament i es va emportar els retrats d'Alfons XIII per cremar-los al Raval de Montserrat. Al voltant de la foguera tot eren crits de "Visca la República!" i "Mori el rei!". Els obrers van abandonar les fàbriques i tallers, les campanes repicaven en senyal de joia i diversos edificis de la ciutat lluïen la bandera republicana - fins hi tot al Gran Casino!- mentre que les banderes espanyoles monàrquiques eren cremades amb els retrats del Rei.  

Proclamació de la República a l'Ajuntament. Font: Arxiu Tobella-RAGON

Durant tota la tarda, els carrers van estar plens de gent i l'ambient fou festiu i d'alegria. La Banda Municipal interpretava la Marsellesa i la Santa Espina, que es van convertir en himnes de llibertat, mentre acompanyava la manifestació amb banderes i pancartes que demanaven l'amnistia i el desarmament del sometent. Els regidors Samuel Morera, Josep Camí i el futur alcalde Avel·lí Estrenjer van fer un discurs des del balcó de l'Ajuntament elogiant la República. La manifestació es dirigí a la presó del Passeig i, tot emulant els revolucionaris francesos de 1789, alliberarem, amb poca resistència del carceller, els set presos que es trobaven allà. 

Ja al vespre, cap a les 9, la via pública es trobava animada com mai s'havia vist. S'ompliren els casinos i cafès i tothom parlava del moment històric que estaven vivint.  A la Casa del Poble tingué lloc un ball públic per celebrar l'esdeveniment; el saló de festes, el cafè i el pati es trobaven plens de gom a gom, i l'orquestra interpretava diverses vegades "La Marsellesa" en mig d'aplaudiments i gran entusiasme.  Mentrestant, els regidors electes es reuniren amb representants de totes les entitats de la ciutat, els quals manifestaren la seva fidelitat i cooperació amb el nou règim.

Casa del Poble. Seu de l'Esquerra Republicana. Font: Arxiu Tobella-RAGON.

Al dia següent, al camp de futbol del Terrassa, uns deu mil ciutadans es van reunir per celebrar una assemblea magna, en la qual es va decidir demanar al nou Govern l'amnistia, la separació entre Estat i Església i un seguit de drets i llibertats, com el sufragi universal. 

Finalment, el dia 16 d'abril, es constituí oficialment el nou Ajuntament sota la presidència d'Avel·lí Estrenjer com a primer alcalde republicà. Terrassa començava a la democràcia i la llibertat, que malauradament, foren estroncats per aquells que mai acceptaren la victòria del 14 d'abril de 1931.

FONTS:

MARCET, Xavier. Història de Terrassa. República i Guerra Civil

RAGON, Baltasar. Historial de l'any 1931

El Dia 12, 13, 14 i 15 d'abril de 1931