Cercant en qualsevol enciclopèdia actual "Vallès Occidental" trobem sempre “comarca de Catalunya que limita amb el Bages, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Comparteixen la capitalitat de la comarca les ciutats de Sabadell i Terrassa” Ara bé, això canvia si uns fixem en la divisió territorial de Catalunya que féu la Conselleria d’Economia de la Generalitat l’any 1936. Aquesta indica clarament que Sabadell és la capital del Vallès Occidental. Fixant-nos en dades dels anys trenta, comprovem que les dues ciutats no eren gaire diferents entre si, ambdues eren urbs pioneres de la industrialització tèxtil, havien tingut un creixement paral·lel, havien viscut el fenomen de la immigració intensament i estaven marcades per la proximitat de Barcelona. A nivell demogràfic, observant les dades que la Generalitat de Catalunya va recollir l’any 1936, comprovem que el nivell de població tampoc era gaire diferent: Terrassa 47.416 habitants, Sabadell 48.774. A grans trets, no veiem cap motiu perquè s’hagués d’adjudicar la capitalitat d’una d’elles en detriment de l’altre. De fet, el projecte de Divisió Territorial que la Generalitat elaborà l’any 1934, davant el problema que suposava tenir dues urbs tan importants a una mateixa comarca, tenia tres possibles solucions: Capitalitat compartida; la divisió del Vallès en tres, Vallès Oriental amb capital a Granollers, Vallès Mitjà amb capital a Sabadell i Vallès Occidental amb capital a Terrassa (que inicialment semblava la millor opció) o bé finalment un “ni per tu ni per mi” i establir la capitalitat del Vallès Occidental a Sant Cugat del Vallès. Ara bé, a nivell sociològic i polític les dues ciutats eren molt diferents, i això determinarà que ja en plena Guerra Civil, la Generalitat decidís establir la capital del Vallès Occidental a Sabadell.
Terrassa i Sabadell han tingut des dels anys de la Restauració en endavant, uns models polítics i socials sorprenentment diferents si es té en compte la seva proximitat i la seva base econòmica similar. En una primera etapa, des del Sexenni Democràtic fins el 1917, Sabadell va ser una ciutat amb molta més conflictivitat social que Terrassa. Mentre que els obrers egarencs tenien fama de moderats, els sabadellencs estaven molt sovint a la punta de la llança del moviment obrer català. Per contra, mentre que a Terrassa els industrials eren clarament salistes, a Sabadell girarien a l’entorn del catalanisme de la Lliga Regionalista. El salisme, en els seus primers anys, aconseguí rebre el suport de sectors molt diversos, des de republicans fins a carlins, en una unió política peculiar lligada estretament a la defensa dels interessos locals, una mena de “terrassenquisme” Aquest moviment va permetre retardar molt l’aparició d’un moviment obrer potent. Ara bé, les coses canviarien a partir del 1917. A partir de la Vaga General d’aquell any, el moviment obrer terrassenc aniria derivant cap a posicions anarcosindicalistes, mentre que els sabadellencs evolucionarien cap a un sindicalisme polític, més moderat. El salisme va acabar de cimentar un marc de relacions laborals molt coercitives, que donaren lloc a un esclat violent a partir del Pistolerisme iniciat arran de la fi de la I Guerra Mundial. Mentre que durant aquells anys els obrers terrassencs es radicalitzaren, el tarannà més negociador dels fabricants sabadellencs, va afavorir un moviment obrer moderat, lligat al republicanisme. Val a dir, que a Sabadell hi predominava la petita i mitjana indústria, i el contacte obrer-empresari era molt més estret que no pas a Terrassa, una ciutat de grans fàbriques industrials. D'aquí ve aquella frase popular "Un senyor de Terrassa, un home de Sabadell"
Divisió comarcal de Catalunya l'any 1936 feta pel geògraf Pau Vila.
Amb l’arribada de la República, Sabadell passà a ser un bastió del trentisme a Catalunya, és a dir, un sindicalisme dominat per sector moderat de la CNT que trencà amb aquest sindicat l’any 1932, constituint la Federació Local de Sindicats (FLS). Per altra banda, la CNT terrassenca va estar clarament dominada per la FAI, tal com ho demostra l’assalt a l’Ajuntament de Terrassa de 1932 i els constats conflictes laborals entre 1933 i 1934. Pel que fa a la dreta, a Sabadell va estar hegemonitzada per la Lliga Regionalista, mentre que a Terrassa, si bé és cert que el catalanisme lliguer aconseguí ser la dreta majoritària, es veié obligat a pactar amb el salisme per fer front al republicanisme. També cal dir, que a Terrassa va créixer exponencialment l’extrema dreta, essent un dels principals nuclis del tradicionalisme i comptant amb un gran nombre de militants de Renovación Española. Aquest era el context social i polític previ al 19 de juliol de 1936, el que condicionà els fets que portaren al conseller Tarradellas a establir la capitalitat del Vallès Occidental a Sabadell.
Derrotada la traïdoria militar-feixista del juliol de 1936, a Catalunya es visqué una veritable revolució social, econòmica i nacional. Però aquesta tingué dinàmiques diferents arreu del territori català, i Terrassa i Sabadell en són l’exemple. A Sabadell, la Revolució comportà la creació d’un Comitè Local de Defensa presidit pel marxista Josep Moix, mentre que a Terrassa sorgí el Comitè d’Enllaç Antifeixista, dominat per la CNT-FAI. A Sabadell, les relacions entre el Comitè revolucionari i l’Ajuntament foren estables, però a Terrassa, les velles disputes entre faistes i l’alcalde Samuel Morera provocaren fortes tensions politiques, que acabaren amb la dimissió del batlle.
L’agost de 1936 es publicà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya la nova Divisió Territorial de Catalunya feta pel geògraf Pau Vila. Tot i que als mesos previst al 19 de juliol Vila havia estudiat les tres solucions exposades ja anteriorment, en la nova divisió oficial i definitiva la capital quedava establerta a Sabadell. I es que la Generalitat de Catalunya, davant d’una ciutat dominada per l’anarcosindicalisme més intransigent, amb unes institucions polítiques oficials gairebé en estat vegetatiu, unes col•lectivitzacions àmplies i ràpides i un elevat component violent, preferí com a capital administrativa aquella ciutat amb qui podia mantenir diàleg continu amb les institucions i els nous òrgans de poder revolucionaris. La divisió territorial va comportar una protesta unànime dels partits i sindicats terrassencs davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat. L’Acció, òrgan de l’Esquerra de Terrassa, afirmà que no es podia castigar Terrassa d’aquesta manera, “esborrant-la del nou mapa econòmic català”
Les tensions entre els egarencs i la Generalitat continuaren durant mesos. La negativa de l’Ajuntament d’Unitat Popular de dissoldre la Junta de Seguretat, tal com havia ordenat la Generalitat, comportà que el conseller en cap, Josep Tarradellas, ordenés trencar les relacions amb l’Ajuntament de Terrassa fins que aquesta no fos dissolta. L’Ajuntament decidí, en un últim intent, transformar la Junta de Seguretat en una Comissió local de Defensa i Seguretat vinculada a l’Ajuntament, tot i que aquesta seguia estan controlada pel temut Pedro Alcócer, un conegut faista. Aquesta Comissió continuà actuant fins el març de 1937, data en que Alcócer marxà al front. Les relacions entre el consistori terrassenc i la Generalitat milloraren a mida que els sectors radicals de la FAI perdien pes en la política local.
A efectes pràctics però, la no-capitalitat de Terrassa tingué poques repercussions. Organismes com el Consell de l’Escola Nova Unificada tenien seu a Granollers, Sabadell o Terrassa. Partits com Acció Catalana tenien la seu comarcal a Terrassa, i la Generalitat de Catalunya establí a Terrassa la Zona de Recaptació de Contribucions i Impostos, malgrat que aquesta no fos capital de comarca. Ara bé, no fou fins el 1987, amb la nova Llei d’Ordenació Territorial, que fou modificada la Llei de 1936 (gràcies a una gran campanya ciutadana a favor de la capitalitat egarenca) i establí la cocapitalitat Terrassa-Sabadell al Vallès Occidental.
