La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.

Els Fets d'Ocubre i la proclamació de l'Estat Català a Terrassa

El 6 d’octubre a Espanya i Catalunya

Les eleccions generals a les Corts de la República de novembre de 1933 tingueren com a resultat la victòria de les dretes. La CEDA (Confederación Española de Derechas Autónamas) fou el partit amb més representants a la cambra, seguida del Partit Republicà Radical de Lerroux. El primer partit de l'esquerra, el PSOE, quedà en tercera posició. A Catalunya, la Lliga Catalana obtingué les majories a les circumscripcions provincials de Lleida i Tarragona i a Barcelona ciutat, quedant així com la primera força catalana al parlament espanyol, mentre que l’Esquerra Republicana havia patit la seva primera derrota electoral.  Les forces que havien sigut contràries a la República eren ara les majoritàries a les Cortes.
Aquest triomf de les dretes cal atribuir-lo a dos factors clau: En primer lloc, la lentitud de les reformes del govern republicanosocialista i la repressió d’aquest contra determinats sectors del moviment obrer, fet que havia comportat que molts obrers se sentissin enganyats i la CNT cridés a l’abstenció. En segon lloc, la República espanyola va mantenir la Llei Electoral de 1907, aquesta afavoria la bipolarització política, ja que atorgava el 80% dels escons a la força política guanyadora de cada circumscripció, encara que fos només per un vot de diferència. Això va afavorir a les dretes, ja que les esquerres es presentaven dividides sobre com i quan s’havien de fer les reformes que sens dubte necessitava Espanya, mentre que les dretes, després de dos anys a l’oposició, s’havien reorganitzat. La CEDA, una gran unió de diferents partits de caire dretà, clerical i fins i tot filofeixista, es beneficià clarament del sistema electoral. Hom ha atribuït també la victòria de les dretes al fet que per primera vegada a la història d’Espanya poguessin votar les dones. Personalment, penso que això no té massa sentit; en una època en que la dona estava totalment lligada al marit, aquesta votava el que votava ell, costa d’imaginar que en una mateixa unitat familiar dels anys trenta el marit votés al PSOE o a ERC i la muller la CEDA o la Lliga. Hi podien haver excepcions, però això no fou un factor clau que determinà la victòria de les dretes.

Niceto Alcalá Zamora, liberal moderat President de la República ordenà formà govern a Lerroux del Partit Radical, ja que la CEDA, tot i ser la força amb més escons a la cambra, no havia jurat lleieltat a la República. Durant gairebé un any, se succeïren dos governs radicals, però resultaren ser inestables degut a la falta de suport parlamentari. Finalment, a principis d’octubre de 1934, Lerroux decidí formà un govern amb tres ministres de la CEDA per ampliar la seva majoria. Des de la visió de l’esquerra en aquells moments això representava un clar perill, ja que en aquells moments la CEDA era un partit amb un clar procés de feixistització. A més, Catalunya arrossegava des de feia anys el conflicte rabassaire, i quan ERC intentà posar-hi solució mitjançant una reforma agrària de caràcter reformista, la Lliga i la burgesia agrària s’hi oposaren de ple i presentaren un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garanties Constitucionals, que suspengué la Llei amb el suport de cedistes i radicals.

Davant d’aquesta situació, el dia 5 d’octubre es proclamà la vaga general revolucionària a tot l’estat espanyol, amb el suport de l’Aliança Obrera, una plataforma que agrupava sindicats i partits republicans, comunistes i socialistes. Ara bé, aquesta plataforma només tingué el suport de la CNT a Astúries, mentre que a la resta d’Espanya es quedà sense la integració del gran sindicat. A Catalunya Companys proclamà l'Estat català amb el suport d’Esquerra Republicana i l’Aliança Obrera i el no-suport de la CNT el capvespre del dia 6 d’octubre i oferí Barcelona com a seu d’un govern republicà espanyol alternatiu al que s’acabava de formar a Madrid considerat entregat al feixisme. Desenes d’ajuntaments de Catalunya, controlats per les esquerres, seguiren la proclama feta per Companys. Ara bé, a diferència del 14 d’abril de dos anys abans, Companys no tingué el suport que esperava. Tret dels Escamots d’Estat Català i els Mossos d’Esquadra, ningú més va empunyar les armes per defensar la proclama, i la matinada del 6 d’octubre, l’Exèrcit de la República espanyola, complint ordres de Madrid, assaltà el Palau de la Generalitat fins que Companys i el seu govern es rendiren. A la resta d’Espanya la revolta també resultà un fracàs, tret d’Astúries. Allà l’Aliança Obrera era integrada per socialistes, comunistes i anarquistes i els obrers rebels aconseguiren fer front a la Legió durant gairebé una setmana.


Terrassa, fidel a la Generalitat

Gràcies al dietari del gran cronista terrassenc Baltasar Ragon, als periòdics locals El Dia, l’Acció i Crónica Social, a les actes de la sessió de Plens de l’Ajuntament, a les memòries de l’intrèpid Pere Vigués i a les investigacions de Xavier Marcet, podem saber amb força exactitud com es desenvoluparen els Fets d’Octubre a Terrassa:


El dia 5 d’octubre de bon matí grups de militants de l’Aliança Obrera i d’Estat Català feren piquets davant les fàbriques per sumar els treballadors a la vaga general. La CNT, sindicat clarament majoritari a la ciutat, no s’havia sumat a la vaga, fet que comportà alguns enfrontaments entre els obrers i els piquets. Poc després quedaren interromputs els serveis dels Ferrocarrils de Catalunya, dels d’autobusos i dels taxis. Es requisaren alguns vehicles en nom del Comitè Revolucionari per patrullar per la ciutat i repartiren pamflets amb aquest text:


"L'Aliança Obrera a tots els Treballadors! S'ha declarat la Vaga General Revolucionària a tot Espanya. L'Aliança Obrera de Terrassa, atent al seu fi, recomana a tots els treballadors que continuin a les ordres del Comitè Local de l'Aliança Obrera. TREBALLADORS: La Consigna del moment és: PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA. Treballadors, manteu-se en peu de guerra. Cal abatre definitivament el feixisme Espanyol. Lluitem per les nostres llibertats! Visca la Vaga Revolucionària! Visca l'Aliança Obrera!

Al matí següent, 6 d’octubre, els escamots d’Estat Català entraren a la missa que se celebrava al Sant Esperit i obligaren a suspendre-la i feren sortir els feligresos que s’hi congregaven. Progressivament, deixaren de prestar servei dels trens del Nord i els treballadors de Correus i al cap de poques hores la paralització fou general.


Ara bé, dins el bloc revolucionari no hi havia unanimitat absoluta sobre què calia fer.  L'Aliança Obrera, integrada a Terrassa majoritàriament per militants del Bloc Obrer i Camperol, confiaven en conduir la vaga en una  Revolució portés a una Federació de Republiques Socialistes Ibèriques. L'Esquerra Republicana, estava dividia entre el sector de Samuel Morera, partidari de mantenir les estructures de poder d'una República Federal i progressita, i el sector obrerista, més proper a l'Aliança Obrera. D'aquest sector en formaven part, Jaume Figueres, alcalde de Terrassa l'any 1936 i Miquel Palet Martí, fundador de les JEREC a la ciutat.


Les divergències existents entre els revolucionaris es feren paleses durant el 6 d'octubre. Cap al migdia, l'Ajuntament ordenà dissoldre una manifestació organitzada per l'Aliança Obrera a causa de "la presència d'elements tèrbols i que voldrien la pertorbació per desviar cap a l'anarquia dissolvent" (en referència a la presència d'elements de la CNT i la FAI a la manifestació).  A la tarda, un grup de Guàrdies d’Assalt va detenir diversos militants del Bloc Obrer i Camperol que s’havien reunit al seu local del carrer Sant Francesc, essent alliberats poc després pel propi Morera. L'Ajuntament volia doncs tenir un ferm control de la situació, però sense arribar a l'enfrontament directe amb l'Aliança Obrera.


A les 8 del vespre, anunciat el discurs del President de la Generalitat Lluís Companys, tot Terrassa estava pendent de la ràdio. Les paraules foren contundents: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”


Immediatament, la Casa del Poble del carrer Cremat es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments de Barcelona. Aquests reclamaren armes per defensar l’Estat català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir, d’armes se’n van veure poques.

Casa del Poble, seu d'Esquerra Republicana. Font: Arxiu Tobella

Sonà la sirena instal·lada a l’Ajuntament i automàticament els escamots de les JEREC es situaren a llocs estratègics, edificis públics, centrals de gas i electricitat, telègrafs, telèfons etc. L’Alcalde, Samuel Morera (fotografia), requerí els guàrdies d’assalt, que feren guàrdia a la Casa Consistorial juntament amb la policia municipal. En aquells instants, Morera, acompanyat dels regidors d’ERC, proclamà l’Estat Català en nom de la majoria dels regidors de l’Ajuntament i hissà l’estelada al balcó. Ja arribada a la mitja nit, la ràdio anuncià que a Barcelona s’havia declarat l’estat de guerra. A les dues de la matinada, la les forces de l’odre públic es retiraren de l’Ajuntament. Morera requerí al tinent de la guàrdia civil la tramesa de forces, però aquest li contestà que no podia fer-hi fins que no revés ordres de la seva superioritat. A les 6 de la matinada, es rebé la notícia de la rendició de Companys i els seu govern i immediatament els regidors d’ERC abandonaren l’Ajuntament davant la imminència de l’ocupació per part de militars procedents Barcelona. Abans, havia sonat la sirena de l’Ajuntament, era el senyal que indicava als revolucionaris que calia dipositar les armes. Abandonat la casa consistorial, aprofitant el buit de poder, a tres quarts de 8 del matí, entraren a l'Ajuntament una quarantena d’individus de la FAI, els qual s’apoderaren de diverses armes abandonades pels revolucionaris. Proveïts d’escopetes i fusells, els faistes es dirigiren a la presó del passeig per alliberar els reclusos, però al mateix temps arribaren les forces de seguretat i de la Guàrdia Civil i s’entaulà un tiroteig que tingué com a resultat diversos ferits i la retirada dels faistes. Durant tot el dia següent els tirotejos entre membres de la FAI i la guàrdia civil continuaren en diferents puts del Parc Vallparadís, amb el resultat d’un guàrdia mort i varis anarquistes greument ferits. El mateix dia 7 al matí, els terrassencs Josep i Gaspar López (pare i fill) i Josep Paysan, arribaven a Terrassa amb cotxe procedents de lluitar als carrers de Barcelona. A la carretera de Rubí, toparen amb la Guàrdia Civil i iniciaren un tiroteig amb aquests, que finalitzà tràgicament amb la mort dels tres compatricis.

Samuel Morera, alcalde republicà. Font: Ajuntament de Terrassa

El dilluns 8 d’octubre; Miguel Morales, tinent de la Guàrdia Civil de Terrassa i Comandant Militar de la ciutat per ordre del General Batet, es presentà a l’Ajuntament. Anava acompanyat de Francesc Llongueras, conseller municipal del Partit Radical. En presència del secretari municipal, van fer constar al Llibre de Sessions de l’Ajuntament el següent:

“Cumpliendo lo ordenado por el Excmo. Ser. General Jefe de la 4ª División Militar y usando de las facultades que por el mismo han sido delegadas, he resuelto destituir de sus cargos a todos los componentes del Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad y nombrar a Ud. Alcalde Accidental con funciones de gestor único de la administración municipal. Lo que traslado a Ud. Para su conocimiento y a efectos de que se posesione sin demora al cargo que se le confía.


Viva Ud. muchos años.

Tarrasa a 8 de Octubre de 1934.

El Comandante Militar de la Plaza - Miguel Morales Moreno

Rubricado - Sr. Don Francisco Llongueras Mach”

En consecuencia el Comandante Militar Sr. Morales, como delegado del Excmo. Ser. General Jede de la 4ª División Militar dio posesión del cargo de Alcalde accidental gestor de este Ayuntamiento al nombrado Don Francisco Llongueras Mach, quien quedó poseído del cargo en este acto, firmando en fe de ello, la presente diligencia con el Sr. Delegado Superior Autoridad Militar de la Región, y el infrascrito Secretario autorizante, en Tarrasa a ocho de Octubre de mil novecientos treinta y cuatro.

(Signen)
Francisco Benlloch Martínez (secretari)
Francesc Llongueras Mach (alcalde gestor)
Miguel Morales Moreno (Comandant Militar)


(*Durant la Revolució social de 1936, Morales Moreno es refugiaria a Almería.  Patrullers terrassencs, disposats a fer-li pagar la seva acció durant el 6 d’octubre i la repressió contra el sindicalisme de la ciutat, l’anirien a cercar al seu cau i el liquidarien a prop de Rubí)

Instants després, Ràdio Terrassa comunicava que la ciutat tenia un nou batlle, a la vegada que també feia una crida a restablir definitivament l’ordre, retornar als llocs de treball i acatar a les noves autoritats. Poc després, arribaren a Terrassa un batalló de l’Exèrcit i 30 guàrdies civils, que practicaren un registre a la Casa del Poble destrossant part del mobiliari i efectuant diverses detencions entre els presents a l’edifici. Finalment, el dia 9 d’octubre, les fàbriques i els serveis tornaren a funcionar. Durant les següents setmanes, s’inicià una onada de detencions contra aquelles persones que més s’havien significat amb la revolta, entre ells, els regidors de l’Esquerra, inclòs l’alcalde Morera, i els principals dirigents de l’Aliança Obrera i d’ERC. L’Acció, òrgan d’ERC, fou suspès per ordre governativa durant prop de quatre mesos. També seria clausurada la Casa del Poble i local social del Bloc Obrer i Camperol. L’Ajuntament de Terrassa, passarà a estar controlat per homes industrials i de dretes, vinculats al Partit Radical, la Lliga, Renovación Española i la CEDA.

Els fets d’octubre a Terrassa palesen l’abisme existent entre ERC i la CNT-FAI, així com la impossibilitat del BOC per fer de pont entre ambdós. Però la repressió i la censura en que foren sotmeses les esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol, feren possible la gran coalició electoral del Front Popular, amb el suport indirecte dels anarquistes.