La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.
A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.
A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.
Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.
Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.
Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.
Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada