Antifranquistes en un ajuntament franquista.

Les eleccions del terç familiar de novembre de 1967 i 1973, significaren per primera vegada l’entrada d’antifranquistes a l’Ajuntament.

Terrassa era coneguda a finals dels anys seixanta i principis dels setanta com “Terrassa la roja” com a evidència de la força que el moviment antifranquista hi adquirí. El moviment veïnal, les vagues, el cristianisme progressista i les activitats de cèl·lules clandestines del PSUC i Comissions Obreres eren demostració de que l’antifranquisme s’havia reorganitzat i tenia una forta presència a la ciutat. De totes les lluites antifranquistes, n’hi ha una que mereix especial atenció: La que dugueren a terme líders demòcrates i sindicals des dins del propi Ajuntament franquista.

Acabada la Guerra Civil, el règim es va anar institucionalitzant poc a poc. En el camp de l’administració local es creà la Ley de Bases de Régimen Local, que disposava que els regidors municipals havien de ser designats per un sistema de terços: Un terç l’escollirien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel Governador Civil (terç corporatiu), un segon terç seria escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical), i el darrer terç seria escollit per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar).  D’aquesta manera, les classes dominants s’asseguraven el control del poder local i a la vegada simulaven una representació dels ciutadans.  El terç familiar, era l’únic que permetia, en teoria, una certa participació democràtica. Ara bé, sempre es donava la «casualitat» que el nombre de «nomenats» coincidia amb el nombre de places a cobrir, de manera que ni tan sols calia celebrar eleccions.

Ara bé, la progressiva reorganització d’organitzacions antifranquistes i el creixent moviment veïnal de la dècada dels seixanta va permetre la victòria de candidatures democràtiques a les eleccions del terç familiar els anys 1967 i 1973.  

A finals del 1966, un grup heterogeni de persones, vinculats a associacions de veïns o centres socials de la ciutat agrupats a l’entorn de la “Coordinadora de Barris” van decidir fer una passa endavant per tal de millorar els barris de la ciutat i trencar l’immobilisme de l’Ajuntament.  En una de les diverses reunions de treball dels representants dels barris celebrada al Centre Social de les Arenes, Joan Barenys, Benito Martínez, Antoni Acosta, l’escolapi Alexandre Garcia Duran, i Jacint Cuyàs, entre d’altres, decidiren presentar una candidatura a les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.  Els motius que els van empènyer aquesta decisió eren clars: Terrassa havia crescut moltíssim durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, els problemes als barris eren greus i l’Ajuntament no feia gairebé res per solucionar-ho, calien pavimentacions, electricitat, clavegueram i aigua corrent. Finalment es va formar una candidatura encapçalada pel mateix Joan Barenys, advocat i secretari del Centre Social de les Arenes, Andreu Fresnadillo, metge i vinculat al barri de Ca n’Anglada i Llorenç Padró, administratiu vinculat en diverses entitats culturals del barri de Sant Pere.  Aquest projecte va despertar entusiasme important; sectors com l’escoltisme, les parròquies de barri i persones pròximes organitzacions al Reagrupament Socialista i Democràtic i a Unió Democràtica de Catalunya (com els germanes Oriol i Joaquim Badia) i participaren activament. Ara bé la gran organització opositora, el PSUC, no hi va donar cap suport, ans al contrari; tot i que reconeixien l’esperit democràtic i popular de la iniciativa consideraven que participar a les eleccions era col·laborar amb el règim. Intentaren convèncer als candidats que es retiressin i fins hi tot van editar una publicació clandestina on es cridava a la no-participació en aquests comissis. Els principals enemics de la candidatura democràtica foren però, els franquistes que controlaven el poder municipal. Durant tota la campanya, foren contínues les pressions, coaccions i fins hi tot un intent d’invalidació de la candidatura per part del búnker.  Malgrat tots aquests inconvenients, es celebraren les eleccions el 2 d’abril de 1967 i la candidatura democràtica va vèncer a la oficialista.   Amb la presència dels regidors demòcrates als Plens hi hagué una major vivacitat a la política municipal,  hi hagueren relacions amb les Associacions de Veïns i la llengua catalana es tornà a sentir als Plens, alhora també es feren escoltar les demandes i preocupacions dels barris perifèrics.

L’any 1970, els sectors oficialistes no estaven disposats a que les forces democràtiques els hi passessin de nou la mà per la cara i es mobilitzaren per evitar la victòria de la candidatura opositora.  Aprofitant que l’oposició no estava unida, es reorganitzaren i presentaren una candidatura oficialista amb un perfil lleugerament més obert i disposat que els anteriors. D’aquesta manera, aconseguiren la victòria a les eleccions del 17 de novembre de 1970.

El municipalisme democràtic però, triomfà de nou a les eleccions del novembre de 1973: Toni Cunill i Pepe Ruiz foren escollits regidors amb un ampli suport popular. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, militants de l’organització comunista Bandera Roja i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també foren escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere, i un dels homes que amb més dedicació intentà resoldre els problemes de la perifèria de la ciutat.  Novament el PSUC no va donar suport a les eleccions i cridà a l’abstenció.   

 

A la fotografia, d'esquerra a dreta: Pere Sancerni, Pepe Ruiz, Antoni Cunill i Àngel Cos. Font: Diari de Terrassa

Cunill i Ruiz mantingueren una actitud d’intransigència i es mantingueren ferms en les seves idees i reclamacions, portant així situacions de tensió dins l’Ajuntament. Van esdevenir portaveus les exigències populars dels barris i es van solidaritzar públicament amb les peticions d’amnistia o el suport a les campanyes o l’abolició de la pena de mort. Aquest fets van comportar que només mig any després del seu nomenament com a regidors, foren suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa. Aquest fet suposà un gran descrèdit popular de l’Ajuntament i de l’alcalde Josep Donadeu, que intentava mostrar-se com un polític oberturista.


Després de la mort del dictador, la lluita antifranquista des de dins mateix de les institucions franquistes va contribuir a esfondrar un poder que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també fou molt important en les relacions entre l’Ajuntament i les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la Reforma Política de 1976.

La Mancomunitat de Catalunya i la seva obra a Terrassa: La recuperació de la Seu d’Égara

El conjunt monumental de la Seu d’Égara, conegut per la majoria de terrassencs i terrassenques com les Esglésies de Sant Pere, se situa actualment com un dels monuments més importants del patrimoni cultural català, espanyol i europeu. Després d’un llarg període d’investigacions, excavacions i musealització, la Seu d’Égara és candidata per obtenir la distinció de Patrimoni de la Humanitat, que atorga la UNESCO, basada en el caràcter únic i universal d'alguns elements singulars que han travessat els segles fins als nostres dies i que en el darrer segle han estat recuperats i protegits com a llegat extraordinari per a les futures generacions.

Aquesta important projecció de Terrassa a nivell europeu però, no hagués estat possible sense la tasca que dugueren a terme Prat de la Riba des de la presidència de la Diputació de Barcelona i posteriorment des de la Mancomunitat, i l’arquitecte Puig i Cadafalch.

L’abril de 1907, el prohom de la Lliga Regionalista Enric Prat de la Riba esdevenia President de la Diputació de Barcelona. A partir d’aquesta data s’iniciava un període regeneració política, de lluita per l’autonomia i de defensa del patrimoni cultural i artístic català des de les institucions, que tindria la seva màxima esplendor amb els anys de la Mancomunitat de Catalunya. La nova institució catalana, constituïda sota la Presidència de Prat de la Riba el 6 d’abril de 1916, no era més que la federació de les quatre diputacions provincials catalanes, i per tant, tenia unes competències molt limitades - només de caire administratiu - Tot i així, tenia una gran importància simbòlica, ja que era la primera institució que representava a tota Catalunya des del 1714. Durant una dècada la Mancomunitat va desenvolupar una gran tasca en el terreny de la cultura i de la instrucció publica, de l’acció social i de la construcció d’infraestructures bàsiques; va crear arreu del país una àmplia xarxa de biblioteques, va promoure museus i recerques arqueològiques, va construir i millorar escoles d’educació primària i professionals i va potenciar les infraestructures de comunicació i econòmiques, amb la construcció de carreteres i de cellers cooperatius o l'extensió de les xarxes elèctrica i telefònica. A Terrassa, aquests anys significaren la institucionalització del català i la seva presència a l’escola, una regeneració política a l’Ajuntament de Terrassa amb l’ascens de l’Associació Nacionalista l’any 1918, un seguit d’obres publiques que milloraren la ciutat, i una tasca d’excavacions, restauracions i catalogacions a les Esglésies de Sant Pere.

La manca de protecció del patrimoni artístic per part de l’Estat espanyol, que fou pràcticament absoluta fins ben entrat el segle XX, s’havia manifestat, en el cas de Catalunya, amb l’abandó d’importants conjunts monumentals, com Poblet, Santes Creus o les Esglésies de Sant Pere. La feina que calia fer era immensa, però tot i la manca de recursos i sobirania per dur a terme aquesta tasca de manera satisfactòria, Prat va posar en marxa el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, per tal de remeiar-ne els aspectes més essencials i urgents del moment. El Servei, catalogà com a bé d’interès protegit al conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere. Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat a partir de 1917 i investigador del passat de les Esglésies des de finals del segle XIX, va impulsar excavacions i catalogacions de gran importància, com fou el cas de les restes de la que es va considerar primera basílica episcopal, pavimentada amb mosaic, i localitzada davant de l’església de Santa Maria.

Paral·lelament a aquests treballs també va dur a terme una tasca de restauració, consolidació i em¬belliment de l’entorn. Aquest projecte consistia integració urbana i paisatgística dins del marc del parc de Vallparadís. Els treballs s’iniciaren amb la supressió de les construccions adossades que dificultaven la lectura dels edificis, així com la reparació i consolidació de murs i del mosaic de paviment de la que es considerava la primera basílica episcopal.

Al llarg del segle XX, les Esglésies de Sant Pere ja constituïen el principal punt de visita de la nostra ciutat, i totes les personalitats que visitaven la ciutat hi tenien parada obligatòria. Les excavacions continuaren durant més d’un segle, i culminaren l’any 2009 amb la inauguració de la Seu d’Égara. Se’ns dubte, la Mancomunitat de Prat de la Riba i l’arquitecte Puig i Cadafalch tingueren un paper essencial per tal de que això pogués arribar a ser possible.