Un home de Sabadell, un senyor de Terrassa

Terrassa i Sabadell han destacat des de fa segles per la seva forta rivalitat conseqüència de les  similituds i proximitat.  Tant una com l’altre han sigut ciutats tèxtils marcades per la influència barcelonina i han crescut econòmica i demogràficament de forma semblant.  Ara bé, sorprenentment van desenvolupar un model polític i social completament diferent, fet que donà lloc a la dita popular “un home de Sabadell, un senyor de Terrassa” encunyada pels comercials barcelonins el segle XIX.

La industrialització d’ambdues ciutats té els seus orígens a les darreries del segle XVIII, quan es deixaren enrere els antics gremis i es crearen xarxes comercials pròpies i s’inicià la mecanització de la producció. A Terrassa, aquest procés va estar liderat per grans famílies industrials, mentre que a Sabadell la van dur un gran conglomerat de petits empresaris. Aquesta estructura es mantingué durant els segles XIX i  bona part del XX; Terrassa conservà grans empreses que portaven a terme tot el cicle integral del procés tèxtil de la llana, mentre que a Sabadell es mantingueren les petites empreses dedicades a determinats processos de producció. La classe industrial de Terrassa va esdevenir una classe potent i poderosa,  preocupada per mantenir la seva posició i allunyada de les classes subalternes, mentre que a Sabadell hi hagué una major permeabilitat i mobilitat social entre les classes.  Xavier Marcet, en el seu monogràfic  Qui ha manat a Terrassa? ens mostra el diferent tarannà de la burgesia d’una i altra ciutat “Els senyors de Terrassa eren capaços de condemnar a l’ostracisme social a un Pasqual Sala, oncle d’Alfons Sala, per casar-se amb una cosidora de la seva empresa, i contemplar com després de dos intents reeixia a suïcidar-se. A Sabadell, un casament així era més fàcil de ser acceptat”

Ja entrats al segle XX, la burgesia sabadellenca va mostrar una actitud receptiva i negociadora amb els obrers de les seves fàbriques i políticament girà a l’entorn de la Lliga Regionalista. Per contra, a Terrassa, les classes dirigents van seguir aferrades al caciquisme salista i mantingueren una política coerció envers l’obrerisme, que acabà portant aquest cap a l’anarcosindicalisme revolucionari.  Amb la revolució social de 1936 quedà palès que les dues veïnes ciutats tenien un model social clarament diferent. Malgrat tenir una població similar (47.416 habitants a Terrassa i 48.774 a Sabadell), foren 226 morts a mans dels revolucionaris terrassencs, la majoria industrials i 86 a mans dels sabadellencs, la majoria religiosos.

Durant els anys del franquisme, quan les ciutats van experimentar l’arribada de milers de nouvinguts procedents del sud d’Espanya, els senyors de Terrassa van tendir a abandonar progressivament la ciutat, creant àrees residencials a Matadepera o bé marxant a Barcelona. A Sabadell, aquesta fugida de les classes altes fou inferior i gran part del capital es mantingué a la ciutat.

Obrers i burgesos a la Fira Modernista de Terrassa. Font: Ajuntament de Terrassa

Avui en dia encara podem observar les conseqüències d’aquesta diferent estructura social.  Després de la crisi del tèxtil dels setanta, la major part de la indústria terrassenca va desaparèixer en la seva major i les seves grans fàbriques es convertiren en blocs de pisos i grans places amb xemeneies, Sabadell aconseguí adaptar-se a la nova situació i mantenir les seves indústries, essent encara visibles moltes d’elles.

L’origen de la “Plaça Vella”

La Plaça Vella de Terrassa és per excel·lència la plaça més coneguda i cèntrica de la ciutat.  Totes les generacions de terrassencs, des l’època de la Vil·la medieval fins als nostres dies, hi ha passat llargues estones, ja sigui en les festes populars, representacions, celebracions i mercats que s’hi ha celebrat, o bé passejant i fent la tertúlia.  Aquest famós indret no s’ha anomenat sempre Plaça Vella, sinó que ha tingut diferents noms al llarg de la història: Plaça Major, Plaça de la Constitució, Plaça de la República i Plaza España. El nom actual, té els seus orígens a principis del segle XX i aquests són totalment populars.


Durant segles, la Plaça Major va ser escenari del tradicional mercat de queviures on peixaters, carnissers i venedors de bestiar i queviures en general instal·laven les seves parades a l’aire lliure des de primera hora del matí fins a quarts de dotze del migdia.  D’aquesta manera, la frase “vaig a plaça” era sinònim de dir “vaig al mercat”, ja que aquest sempre se celebrava a la plaça Major.


A finals segle XIX, la plaça va començar a quedar petita per encabir tots els venedors i llurs parades, de manera que l’Ajuntament va optar per trobar un nou espai pel mercat.  Després d’estudiar diferents propostes, s’optà per enderrocar l’antic hospital que hi havia a final del Raval de Montserrat per construir-hi un nou edifici que tingués únicament la funció de mercat. Finalment, el novembre de 1908 s’inaugurà el nou edifici, el qual es posà el nom de Mercat de la Independència en commemoració del centenari de la Guerra del Francès.  Quan els venedors es traslladaren al nou espai, la plaça Major va començar a anomenar-se “plaça vella” en contraposició a la “plaça” nova que era el nou mercat.  

El mercat de la Plaça Major a finals segle XIX.Font: AMAT-Ragon

Durant les següents dècades, la plaça va canviar de nom en funció del moment polític del país. Així, el 1920 s’anomenà “Plaça de la Constitució”, durant els anys trenta era oficialment la Plaça de la República i sota el règim franquista era la “Plaza España”. Malgrat tot, el nom popular seguia sent Plaça Vella. Després de la mort de Franco, s’inicià una forta campanya per restituir els noms tradicionals a les places i carrers als que el franquisme havia canviat el nom. Finalment,  una de els primeres decisions que prengué l’Ajuntament democràtic del 1979, va ser retornar a la plaça vella el seu nom popular, que és tal i com la coneixem avui en dia.

Oci i cultura en temps de guerra i revolució

El fracàs absolut del cop d’Estat feixista del 18 de juliol de 1936 a Catalunya gràcies a l’eficaç pla de defensa de la Generalitat i la mobilització de militants de sindicats i partits d’esquerres, bàsicament de la CNT i l’ERC, significà l’inici d’una veritable revolució social que va canviar radicalment el país en tots els àmbits.  En l’àmbit econòmic, significà l’inici d’un procés de col·lectivització de les indústries del país que va prendre una gran varietat de formes d’autogestió i control obrer. A nivell polític, s’enfonsaren les velles estructures de poder i es crearen comitès locals antifeixistes, que més tard passaren a ser ajuntaments d’unitat popular, amb presència fins hi tot, de batlles anarquistes. La Generalitat, per la seva banda, passà a exercir plenes competències en tots els nivells, com un veritable Estat independent fins que el Govern Negrín, constituït el maig de 1937, inicià una recentralització de competències. En l’àmbit social, es practicà una gran violència que anà més enllà de la necessària repressió contra tots aquells que eren veritables partidaris del bàndol feixista; afectà religiosos, militants de partits conservadors, propietaris urbans i rurals, o, en molts casos, a persones involucrades en disputes personals, ja que la situació inicial de descontrol va permetre a molts saldar vells deutes pendents. Finalment, a nivell cultural també significà un veritable capgirament de la dinàmica existent. El que passà a Terrassa durant aquells trenta mesos revolució i guerra, és el que també va ocórrer a centenars de viles i ciutats de Catalunya.

L’esclat de la guerra suposà una ruptura amb la dinàmica cultural existent.  Les entitats culturals de caràcter burgès (Gran Casino, Centre Social Catòlic, Cercle Egarenc o el Casal de Sant Pere) foren dissoltes, mentre que les altres enfocaren la seva activitat cultural en concordança amb la nova situació, com és el cas dels Amics de les Arts.  D’acord amb els discursos de democràcia social que practicaven totes les organitzacions antifeixistes, la Revolució havia de permetre a tot al poble accedir a la cultura i, per tant, la seva obligació era difondre-la i popularitzar-la.  Així, durant els primers mesos de la guerra, els periòdics dedicaven molts espais a comentar les activitats culturals que es desenvolupaven a la nostra ciutat (concerts de jazz, teatre, cinema, literatura, exposicions d’art...). A més, tots els sindicats i partits polítics tenien les seves pròpies seccions culturals, com és el cas de l’Institut Maurín del POUM, la Mutualitat Cultural dels anarquistes, o la Casa del Poble d’ERC, que organitzaven diferents actes culturals per difondre la cultura des de la seva perspectiva i, molt sovint, per recaptar fons pel front.  

El gran conglomerat d’organitzacions i visions revolucionaries, comportà que la cultura tampoc estigués exempta de polèmica. Una de les qüestions que generà més debat fou la funció social de l’art, una polèmica que es desencadenà arran de la publicació del Manifest d’Amics de les Arts al Poble de Terrassa per part de la coneguda entitat cultural terrassenca, recentment controlada pels revolucionaris. Els Amics de les Arts havia aconseguit no veure’s afectada pel d’incautacions del mes de juliol, ja que malgrat que molts dels seus socis tenien un origen burgès (el seu president, Salvador Salvatella, era un petit empresari vinculat a la Lliga), l’entitat cultural mantenia una bona relació amb l’Ajuntament i les seves activitats estaven centrades exclusivament en l’art i el món de la cultura en general. Ara bé, la violència dels primers mesos va comportar la fugida o fins i tot l’assassinat de socis provinents dels sectors burgesos o religiosos, mentre que un gran nombre de militants del POUM es van afiliar a l’entitat.  En aquestes condicions, el novembre de 1936 es convocà una assemblea extraordinària per escollir una nova direcció, que passà a estar controlada per militants revolucionaris, en la seva majoria del POUM.

La nova Junta elaborà un manifest el gener de 1937, on s’exposava la nova línia que havia de seguir l’entitat d’acord amb la nova situació social revolucionària.  El manifest afirmava que amb  la revolució s’havia enfonsat el règim burgès i també el seu art i la seva cultura.  L’art sempre havia estar en sintonia amb cada moment històric i en les circumstàncies revolucionàries del moment, no es podia mantenir el vell art burgès, sinó que s’havia de fer un nou art revolucionari i compromès:

En aquest instant, el proletariat que juga el paper principal en la tasca de donar noves formes a la societat, porta una concepció nova de la cultura i de l’art. És un art que va adreçat al poble, a les masses que han sofert l’explotació del desaparegut règim de classes.

A través d’aquesta visió ràpida, es veu ben clar que l’art és el reflexe de la situació social predominant. L’art per l’art, doncs, al marge de la realitat social i desentenent-se de les lluites entre classes, no existeix. Els que preconitzen aquesta teoria, de fet es reclouen en un art conformista, que a fi de comptes ha afavorit sempre la classe dominant.

El manifest també feia una crida a la col·laboració de tots els artistes de la ciutat en aquesta renovació de l’art en tots els nivells (teatre, cinema, cultura, escultura, literatura i música) ja que segons afirmaven, aquests encara es trobaven sota la influència del vell món burgès.  Per la nova Junta, els artistes dels temps de la revolució havien de ser compromesos i amb sentit de classe i no simples artistes. Aquesta nova línia de l’entitat generà una important polèmica entre Pere Vigués, militant del POUM que des de les pàgines de Front defensà aquesta idea i l’intel·lectual de L’Acció i soci dels Amics Àngel Ponts Guitart, que defensava un art lliure, amb una dinàmica pròpia desmarcada dels esdeveniments polítics.

Manifest de la junta revolucionària dels Amics de les Arts al Poble de Terrassa. Gener 1937. 

Una de els altres qüestions que generà polèmica és la qüestió de la llengua.  El març de 1937 s’encerà un fort debat sobre aquesta qüestió entre la CNT i l’ERC. Els anarcosindicalistes, des de les pàgines de Vida Nueva (editat en castellà) defensaven que les notes de l’Ajuntament i la Ràdio Terrassa fossin radiats en castellà o bé amb els dues llengües. Aquesta posició defensada per la CNT venia donada pel fet que a Terrassa un bon nombre de militants del sindicat anarquista procedien d’altres indrets d’Espanya, i això se li sumava que durant la guerra civil arribaren a la ciutat grans quantitats de refugiats de guerra procedents de regions com Astúries, Andalusia o el País Basc. Des de les pàgines de l’Acció és respongué en vehemència defensant l’oficialitat de la llengua pròpia de Catalunya. Ara bé, si en una cosa estaven d’acord anarquistes i republicans era en la necessitat de donar a conèixer i estendre l'idioma Esperanto. Terrassa ja havia tingut una tradició esperantista que venia des dels anys vint, i l'idioma universal del proletariat es podia aprendre a centres com el Liceu Dalmau, però durant la guerra civil es va voler difondre entre terrassencs i terrassenques de totes les edats. 

Paral·lelament, les Joventuts Llibertàries, feren una activa campanya contra la celebració d’espectacles i balls, als que consideraven actes frívols que distreien la moral dels combatents antifeixistes.

Crida de les Joventuts Llibertàries i la FAI a acabar
amb els bars, tabernes, valls, prostíbuls i cinemes i
teatres sempre i quan no estiguessin enfocats a
l'esforç de guerra. Font: Arxiu Tobella

 

L’àmbit del cinema i l’espectacle també va viure una gran transformació. És el cas del Teatre Principal, que

incautat per l’Ajuntament  i controlat pel Comitè de Teatre, va continuar la seva activitat durant els anys de la guerra. Les representacions dels temps de la guerra anaren des del teatre amateur tradicional fins les noves obres amb una forta càrrega ideològica revolucionària. Títols com “Gente de Honor”, “La Enemiga”, “La Garra”, “La Revoltosa”, “Cançó d’Amor i de Guerra” foren els que es van poder contemplar a l’escenari del Teatre Principal, rebatejat com a Teatre del Poble.   Pel que fa als cinemes, també van viure un procés de transformació similar. Els cinemes més emblemàtics de la ciutat Rambla, Recreu, Doré i Catalunya també van passar per un procés d’autogestió obrera. Continuaren passant-se títols de Hollywood - en molts casos repetits, ja que els americans van decidir deixar de vendre als revolucionaris - , però a la pantalla també es van poder veure pel·lícules per a l’enfortiment de la consciència de guerra com “Espanya 1936”, “19 de juliol”, “Guernika”  o “Obusos damunt Madrid” o bé un cinema mai vist a Espanya, concretament pel·lícules soviètiques com Els Marins de Cronstadt. I és que la cultura soviètica va tenir una important presència a la ciutat, gràcies al prestigi que comportava el seu ajut a la causa republicana. A part de l’àmbit del cinema, l’Ajuntament de Terrassa impulsar uns cursos de rus per a la població i també és creà una secció local de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica que organitzava tota mena d’activitats (exposicions, mítings, conferències) per tal d’acostar la població de Terrassa al país que ajudava a la República.

Resulta curiós les excavacions i la protecció que es va fer de els Esglésies de Sant Pere en un anticlericalisme radical. Quan totes els esglésies de la ciutat van ser destruïdes per les flames (Sant Esperit, Carmelites, Sagrada Família, Pla de l’Atmetllera, Convent de les Josefines etc.) el conjunt arquitectònic de la Seu d’Égara va ser incautat pel Comitè Antifeixista i convertit en museu arqueològic gràcies a la intervenció de Josep Rigol.  A més, durant el conflicte, les esglésies foren visitades per un gran nombre de personalitats, entre els quals trobem el cònsol de l’URSS, Antonov-Ovseenko o el conseller de cultura de la Generalitat Ventura Gassol.  I és que, tot i la gravetat del moment, es va mantenir l’interès per a l’arqueologia. Així ho demostra una nota de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya on es prega a la Junta Local (responsable de la construcció de refugis antiaeris a la ciutat), que en cas de qualsevol troballa arqueològica, aquesta havia de ser respectada i la troballa comunicada a la Junta de Catalunya per tal de que es recollís en benefici del Patrimoni Artístic. 

Les esglésies de Sant Pere, convertides en Museu Arqueològic durant la Guerra Civil. Font: Arxiu Tobella

Finalment, també cal comentar la forta activitat futbolística que hi hagué pràcticament durant tota la guerra. El Terrassa FC va seguir disputant partits durant bona part del conflicte, tot i que les progressives crides a lleves que afectaven els joves jugadors de l’equip provocaren importants canvis tan a nivell futbolístic com a nivell intern del club. L’equip va disputar partits de forma cada vegada més irregular fins el març de 1938. A partir de llavors, al camp del Terrassa encara s’hi disputaran partits entre unitats militars fins el 15 de gener de 1939 (nou dies abans de l’entrada dels franquistes a la ciutat!), quan s’enfrontaren el Quarter Vorochilof i el Quart Batalló Local STE.

Des de l'estiu de 1938 fins el gener de 1939, l'activitat cultural va anar minvant mica en mica. Pocs dies abans de l'entrada dels franquistes, tenim constància que el cinema-teatre Alegria fou convertit en presó de guerra, mentre que els Amics de les Arts fou convertit en un improvisat hospital militar. Ara bé, fent una petita recerca a les fonts originals de l'època (cròniques i periòdics) podem comprovar que hi hagué activitat cultural pràcticament fins l'entrada dels franquistes a la ciutat; el gener de 1939, apart del mencionant partit de futbol, encara podem observar anunciades als periòdics projeccions dobles de cap de setmana als cinemes Rambla, Alegria i Recreu.  I és que anar al cinema, veure un partit de futbol o assistir a un ball de saló, era una manera d'oblidar, per unes hores, aquella cruenta guerra que tanta fam, morts i misèria va causar a tants i tants terrassencs i terrassenques. 

Referències

Miquel Solé (Coord.) VVAA Història Industrial de Terrassa III. Institucions i Societat

Jordi Garreta Per amor a l’Art. 75 anys d’història cultural a Terrassa
Joan Francesc Fondevila. El centenari del Terrassa Futbol Club
Òscar Monterde. Teatre en temps de guerra i revolució. Diari de Terrassa. 24 de març de 2012.
Jaume Díaz, Joan Piera, Jordi Ramos. "Els Refugis antiaeris de la guerra civil espanyola a Terrassa"  Terme núm 23.
Xavier Navarro, Josep Puy, Xavier Marcet. La Guerra Civil a Terrassa. Terme núm 1.

14 d'abril, Terrassa proclama la República

Unes eleccions plebiscitàries

 

Com a totes les grans ciutats de Catalunya i Espanya, la República va arribar a Terrassa des de baix, fruit d’unes eleccions municipals de caràcter plebiscitari que atorgaren la victòria a les candidatures republicanes, en el cas de la nostra ciutat agrupades dins el Bloc Catalanista Republicà.  

La conformació de la candidatura republicana que portaria el canvi de règim havia començat pocs mesos abans. El moviment republicà havia estat prohibit i reprimit durant la Dictadura de Primo de Rivera, però durant la Dictablanda (1930) es pogueren organitzar de nou. A Terrassa, la família republicana estava representada per a tres entitats: La Fraternitat Republicana i el Centre Republicà Obrer, sorgits al si de la Casa del Poble del Carrer Cremat i el Centre Catalanista Republicà, escissió de l’Associació Catalanista adherida a Acció Catalana Republicana. El març de 1931, la Fraternitat Republicana s’adherí al procés constituent d’ERC i tingué com a principal portaveu L’Acció.  Pocs dies abans de les eleccions i després de moltes discussions, les tres famílies republicanes acorden presentar-se en una sola coalició amb el nom de Bloc Catalanista Republicà. Les figures més representatives de la coalició foren Avel·lí Estrenjer (CCR-ACR), Ramon Camps (CRO) i Samuel Morera (FR-ERC) tots tres futurs alcaldes.  A l’esquerra de la coalició republicana, els comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC) crearen també la seva pròpia candidatura. El BOC local estava format per intel·lectuals i obrers qualificats, entre els quals trobem Pere Vigués i Juli Figueres.

Paral·lelament, a la dreta dels republicans hi trobem els homes vinculats a la Unión Monárquica Nacional, a la Peña Ibérica, a la Unión Patriótica o al Sometent, com Josep Badrinas, Josep Clapés, Rossend Font o Amadeu Torrens. Totes elles es presentaren a les eleccions municipals a l’entorn de la Coalició Monàrquica. El seu òrgan seria el ja existent Crónica Social, des del qual llançaven atacs contra la coalició republicana i difonien el discurs de la por vinculant república amb caos i desordre absolut.

Situats també a la dreta però amb una posició més moderada, trobem l’Associació Catalanista, una formació independent terrassenca propera a la Lliga Regionalista, tot i que d’un tarannà més progressista que el partit de Cambó. Comptava amb homes d’important trajectòria política com Pere Salom, Josep Puigbò o Josep Gibert.  Abans de les eleccions de 1931 van intentar, sense èxit, una coalició amb els republicans. El seu òrgan local era El Dia que durant la campanya electoral dedicarà les seves pàgines en defensar la continuïtat de l’acció que estaven portant a terme al consistori municipal i a atacar la dreta monàrquica.

Després d’una llarga campanya de picabaralles i retrets mutus, arribaren les eleccions municipals i els resultats foren contundents: 3.680 vots pels republicans, 1.980 pels monàrquics i 1.587 pels catalanistes. Amb aquests vots, la llei electoral del moment atorgarà 21 regidors republicans, 9 monàrquics i 1 catalanista.  Els comunistes del BOC obtingueren poc més de dos-cents vots i cap regidor.

BLOC CATALANISTA REPUBLICÀ	COALICIÓ MONÀRQUICA	ASSOCIACIÓ CATALANISTA
Josep Camí Esteve - FR (ERC) Francesc Devant Prats - FR (ERC) Avel·lí Estrenjer Macià - CCR (AC) Jaume Figueras Salelles - FR (ERC) Albert Oliart Llach - CCR (AC) Francesc Casas Boada - FR (ERC) Josep Girona Boada - CCR (AC) Josep Mallafré Segarra - CCR (AC) Pere Trenchs  Bassas - CRO Samuel Morera Ribas - FR (ERC) Miquel Parera Rifé - CRO Josep Petchamé Tusell - FR (ERC) Frederic Segués Autonell - CCR (AC) Domènec Armengol Ballbé - FR (ERC) Ferran Fàbregas Esteve - CRO Francesc Llongueras Mach - CRO Enric Torras Plà - CRO Pere Tusell Rovira - CCR (AC) Ramon Camps Celma - CRO Joan Genescà Arch - FR (ERC) Jaume Ribera Molins - FR (ERC)	Mateu Turu Selvas Pere Brujas Nicolau Pere Vacarisas Font Agustí Armengol Jover Josep Badrinas Sala Pere Geis Bosch Amadeo Torrents Astals Narcís Ventalló Vergés Ramon Marcet Ballber	Antoni Piqué Puig

                                                                                             Regidors electes el 12 d'abril de 1931

La premsa local ja anunciava, el 13 d'abril de 1931, el triomf dels republicans a tot Espanya

El poble surt al carrer

Els diaris del dia següent, 13 d’abril, ja portaven la notícia del triomf republicà a Terrassa i a tot Espanya, però la gran eufòria  arribà al dia següent.

La notícia de la proclamació de la República Catalana a Barcelona arribà a Terrassa al migdia del 14 d'abril. Ràpidament, els regidors i dirigents republicans electes es van reunir a la Casa del Poble del carrer Cremat per prendre el timó i conduir Terrassa cap a la República. Amb el carrer Cremat i el Raval plens, els regidors van dirigir-se a l'Ajuntament i van hissar les banderes tricolor i catalana. Mentrestant, un grup de joves va entrar a l'Ajuntament i es va emportar els retrats d'Alfons XIII per cremar-los al Raval de Montserrat. Al voltant de la foguera tot eren crits de "Visca la República!" i "Mori el rei!". Els obrers van abandonar les fàbriques i tallers, les campanes repicaven en senyal de joia i diversos edificis de la ciutat lluïen la bandera republicana - fins hi tot al Gran Casino!- mentre que les banderes espanyoles monàrquiques eren cremades amb els retrats del Rei.  

Proclamació de la República a l'Ajuntament. Font: Arxiu Tobella-RAGON

Durant tota la tarda, els carrers van estar plens de gent i l'ambient fou festiu i d'alegria. La Banda Municipal interpretava la Marsellesa i la Santa Espina, que es van convertir en himnes de llibertat, mentre acompanyava la manifestació amb banderes i pancartes que demanaven l'amnistia i el desarmament del sometent. Els regidors Samuel Morera, Josep Camí i el futur alcalde Avel·lí Estrenjer van fer un discurs des del balcó de l'Ajuntament elogiant la República. La manifestació es dirigí a la presó del Passeig i, tot emulant els revolucionaris francesos de 1789, alliberarem, amb poca resistència del carceller, els set presos que es trobaven allà. 

Ja al vespre, cap a les 9, la via pública es trobava animada com mai s'havia vist. S'ompliren els casinos i cafès i tothom parlava del moment històric que estaven vivint.  A la Casa del Poble tingué lloc un ball públic per celebrar l'esdeveniment; el saló de festes, el cafè i el pati es trobaven plens de gom a gom, i l'orquestra interpretava diverses vegades "La Marsellesa" en mig d'aplaudiments i gran entusiasme.  Mentrestant, els regidors electes es reuniren amb representants de totes les entitats de la ciutat, els quals manifestaren la seva fidelitat i cooperació amb el nou règim.

Casa del Poble. Seu de l'Esquerra Republicana. Font: Arxiu Tobella-RAGON.

Al dia següent, al camp de futbol del Terrassa, uns deu mil ciutadans es van reunir per celebrar una assemblea magna, en la qual es va decidir demanar al nou Govern l'amnistia, la separació entre Estat i Església i un seguit de drets i llibertats, com el sufragi universal. 

Finalment, el dia 16 d'abril, es constituí oficialment el nou Ajuntament sota la presidència d'Avel·lí Estrenjer com a primer alcalde republicà. Terrassa començava a la democràcia i la llibertat, que malauradament, foren estroncats per aquells que mai acceptaren la victòria del 14 d'abril de 1931.

FONTS:

MARCET, Xavier. Història de Terrassa. República i Guerra Civil

RAGON, Baltasar. Historial de l'any 1931

El Dia 12, 13, 14 i 15 d'abril de 1931

Un líder de la Revolució Russa a Terrassa

El febrer de 1937 visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona. Ovseenko havia encapçalat la presa del Palau d’Hivern l’octubre de 1917.

Durant la tardor de 1936 van començar a arribar a Espanya els primers vaixells procedents de l’URSS carregats d’armes i queviures per socórrer la República. En aquells moments, Franco ja feia mesos que rebia tota mena de suport dels països feixistes, gràcies al qual havia aconseguit conquerir bona part d’Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i es preparava per l’assalt de Madrid. Quan els primers vaixells soviètics van arribar als ports espanyols es va desfermar una gran campanya d’elogis i suport al país que havia d’ajudar la República a fer front a la insurrecció. Stalin augmentava així el seu prestigi en sectors progressistes de tot el món, clarament indignats per la passivitat dels governs francès i britànic davant el conflicte espanyol. Tothom sabia que a l’URSS s’havia reprimit qualsevol tipus de dissidència, però el fet d’ajudar la República, abandonada per les potències “democràtiques” europees, va fer oblidar, per un temps, la cara més fosca del país dels soviets. De fet, quan l’octubre de 1936 arribà a Barcelona el vaixell soviètic Zyrianin, els anarquistes de la FAI cridaren “Visca l’URSS!”. Un fet molt curiós, car els anarquistes russos havien estat durament reprimits els anys posteriors a la revolució.

La fervor prosoviètica es va veure escenificada a Terrassa el 24 de febrer de 1937, quan visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona des de l’agost de 1936. El diplomàtic rus no era un personatge de segona o tercera fila, ans al contrari. El govern soviètic havia escollit per representar l’URSS a Catalunya ni més ni menys que un dels herois de la Revolució d’Octubre: el comandant de la columna de la Guàrdia Roja que el 1917 assaltà el Palau d’Hivern a Petrograd. Després de Lenin i Trotski, era el tercer home de la revolució i havia ocupat càrrecs de gran importància, com la vicepresidència del Consell de Comissaris del Poble. Ara, vint anys després, l’heroi revolucionari havia après català i s’havia integrat plenament en la política catalana, mantenia una molt bona relació amb Lluís Companys i, fins hi tot, amb els anarquistes de la CNT.

El vespre del dia 23 de febrer, Ràdio Terrassa va anunciar que l’endemà visitaria la ciutat Antonov-Ovseenko. La notícia va despertar un gran interès i entusiasme entre la població, i una gran quantitat de ciutadans es concentraren davant al Raval Fermí Galán (Raval de Montserrat). Cap a dos quarts de tres de la tarda, sortí amb cotxes des de l’Ajuntament l’alcalde Jaume Figueres, d’Esquerra Republicana, acompanyat de Miquel Domingo i Ferran Serra, de la UGT, Lluís Sarlé del POUM, membres de la policia i de l’Exèrcit Popular i periodistes de la premsa local, en direcció a les Fonts per anar a rebre l’hoste d’honor. El cònsol arribà amb la seva companya i el secretari de l’ambaixada, Stragov. Després de les primeres presentacions, tota la comitiva partí en direcció a l’Ajuntament, on una gran multitud els esperava entre pancartes i aplaudiments. El cònsol sortí al balcó de l’Ajuntament per saludar el poble de Terrassa i deixà anar el crit “Visca Catalunya, Visca l’Espanya Republicana!”. Els concentrats respongueren amb visques a l’URSS.

Després, es feu la rebuda oficial al saló d’actes de l’Ajuntament. Hi foren presents els regidors Miquel Palet i Jaume Bañeres, per l’Esquerra Republicana; Facund Marchirant, Gregori Andreu i Francesc Sàbat, per la CNT; Salvador Forns i Lluís Sarlé, pel POUM; Ferran Serra i Miquel Domingo, per la UGT; Emili Garriga per Acció Catalana i Josep Pujolà i Lluís Coma per la Unió de Rabassaires. També hi assistiren el personal del Consell Municipal, representants de totes les forces d’ordre públic, entitats culturals i nombrosos militants d’ERC, CNT, PSUC, Unió de Rabassaires, POUM, Acció Catalana i de la Casa del Poble de Sant Pere.

El cònsol soviètic al Vapor Gran de Terrassa. Font: RAGON-Arxiu Tobella

Seguidament, pujaren a llurs cotxes i feren una visita per la ciutat. En primer lloc, visitaren les Esglésies de Sant Pere, convertides en museu durant la guerra. Seguidament, van visitar les principals indústries de la ciutat: Vapor Gran, Anònima, Jover i Cia, i Sala i Badrinas. A totes les fàbriques els treballadors estrenyien la mà al cònsol i li demostraven d’una manera palesa l’agraïment que sentien cap al poble de l’URSS per l’ajut que aquest proporcionava a la República. També li feren obsequis, en la seva majoria grans ramells de flors, però també caixes de bombons i tabac. El Grup Femení d’Esquerra Republicana entregà a la companya del cònsol una caixa de bombons com a obsequi en nom del partit. Ja al vespre, visitaren l’edifici dels escolapis, convertit en la Caserna de l’Exèrcit Popular, on saludaren els soldats que es trobaven allà en aquells moments. També anaren a l’Escola Industrial.

Finalment, la comitiva es dirigí de nou a l’Ajuntament. El Raval estava ple de gom a gom i, després d’obrir-se pas entre la multitud, el cònsol saludà de nou el poble de Terrassa. Amb el puny alçat exclamà: “Visca Catalunya! Visca la Victòria! Mori el feixisme! Treballadors de Terrassa, moltes gràcies. A reveure, companys!”. A l’interior de l’Ajuntament tingué lloc un petit àpat per acomiadar els soviètics. El cònsol brindà per la República, Catalunya, la llibertat i la derrota del feixisme. El batlle va agrair en nom de la ciutat l’ajut del poble soviètic i brindà per una millor relació entre l’URSS i Catalunya. Ovseenko s’aixecà i donà les gràcies. Finalment, acomiadaren els hostes d’honor que emprengueren el camí cap a Barcelona. Segons les cròniques del dia següent, va caldre un altre cotxe per tal de transportar les flors amb les quals els obrers de les diferents fàbriques de Terrassa els ofrenaren.

FONTS

RAGON, Baltasar Tres anys difícils de Guerra Civil

El Dia 24 i 25 de febrer de 1937

L'Acció 25 de febrer de 1937

Front 25 de febrer de 1937

Febrer de 1932: Els anarquistes prenen l’Ajuntament de Terrassa

CNT, el sindicat català  

La Confederació Nacional del Treball era, durant els anys de la Segona República, la gran força sindical a Catalunya. El 1931 comptava amb 291.150 afiliats en una població catalana total de tres milions cent mil persones.  A Terrassa, el percentatge de militants de la CNT encara era molt més elevat: Segons dades d’Eulàlia Vega, en el seu llibre Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936) el sindicat tenia a Terrassa el desembre de 1931 un total de 8.678 afiliats. El mateix any, la població total de la ciutat de 41.481 ciutadans, dels quals 10.898 eren obrers tèxtils. És a dir, militaven a la CNT, aproximadament, un 80% dels obrers tèxtils i un 20% dels terrassencs.

El fet que fos un sindicat tant gran feia que a Catalunya fos anomenat simplement com “el sindicat” per ser-ne pràcticament l’únic, ja que la UGT estarà sota mínims fins ben entrats els anys trenta.  Això també provocava que dins de la CNT i haguessin dir diferents tendències i opinions, tant ideològiques, com estratègiques i estructurals. Quan arribà l’adveniment de la República existia dins la CNT un gran debat intern entre dues  grans tendències: la possibilista i la radical. La primera, impulsada per Joan Peiró, afirmava que la CNT no comptava amb prou forces ni organització com per impulsar una revolució social i per tant, no es podia enfrontar amb nou règim republicà.  No eren partidaris de col·laborar activament amb el Govern com feia la UGT, però no tampoc de ser-hi clarament hostils. Volien exercir una lluita sindical sense violar la legalitat republicana. Per altra banda, hi havia el sector radical encapçalat per membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) partidaris de la revolució social a tota costa. Segons aquests, el nou govern republicà no era més que una continuació de les estructures de la monarquia amb diferent nom i per tant calia enderrocar-lo i implantar el comunisme llibertari.  Les tesis de Peiró triomfaren al Congrés  cenetista del juny de 1931, però durant els mesos següents anaren perdent força degut a la lentitud de les reformes promeses pel nou règim, mentre els grups faistes o radicals augmentaren els seus partidaris i aconseguiren imposar a la pràctica les seves tesis, que tingueren com a punt d’inflexió la Revolta a l’Alt Llobregat de 1932. A Terrassa, la CNT estava controlada pel sector més radical, que sovint portava el segell fe la FAI. El sector reformista, amb Espartacus Puig com a un dels seus líders més representatius, va perdre la partida en benefici dels partidaris de l’acció directa i la insurrecció.

El precedent: La Revolta de l’Alt Llobregat

Entre els dies 18 i 23 de gener de 1932, el proletariat tèxtil i miner de l’Alt Llobregat es declarà la vaga general revolucionària i els obrers proclamaren el comunisme llibertari. La revolta s’inicià a Berga i s’atengué cap a les poblacions mineres de Fígols, Balsareny, Sallent, Cardona i Súria.  El Govern de al República ordenà la intervenció de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, que partiren des de la caserna de Manresa i ocuparen tots els pobles insurreccionats. No hi hagué vessament de sang, però es clausuraren els sindicats i es deportaren alguns dels implicats a l’Àfrica, entre els quals hi havia Durruti i Ascaso. Com a resposta a aquestes deportacions, els sectors radicals de la CNT convocaren una nova vaga general pel dilluns 15 de febrer. La República Espanyola reconeixia el dret de vaga sempre que fos comunicada amb antelació i de forma oficial pels sindicats, de manera que considerà aquesta il·legal i les autoritats catalanes prengueren les mesures necessàries per evitar aldarulls i piquets davant les fàbriques, transports públics i comerços.  Els cenetistes partidaris de la vaga es posaren en marxa de matinada per assegurar-se l’èxit d’aquesta i dugueren a terme accions com aixecar els rails de l’estació de tren, provocar algunes petites explosions o posar pues als carrers per rebentar les rodes dels autobusos que circulaven. Tot i així, la majoria d’obrers anaren a treballar aquell dia. Ara bé, a Terrassa viuria  en un moviment insurreccional que quedaria gravat en la memòria de tots els ciutadans.

La insurrecció

El dissabte 13 de febrer van ser repartits per la ciutat un gran nombre de pamflets encapçalats amb les sigles CNT i AIT i signades per la Federació Local de Sindicats Únics, on es carregava durament contra les autoritats per la deportació dels revolucionaris de l’Alt Llobregat i es feia crida a una vaga general de 24 hores per al dilluns següent.  L’endemà diumenge, el Governador Civil de Barcelona, Joan Moles, envià un telegrama als alcaldes  demanant que es prenguessin les mesures necessàries perquè fos garantia la llibertat de treball i s’actués amb contundència contra qualsevol tipus de piquet. Avel·lí Estrenjer, alcalde de Terrassa i membre d’Acció Catalana Republicana, va passar unes hores al seu despatx la tarda de diumenge sense que hi haguessin incidents importants. En plegar a les 9 del vespre, va advertir a la guàrdia que extremés la vigilància, ja que era possible que hi hagués algun aldarull durant la nit a causa de la vaga. Res feia pensar, però, que durant la nit el Raval de Fermí Galan (nom del Raval de Montserrat durant la República) viuria un verdader intent de revolució llibertària.

Julià Abad "Poca-roba"Font: militans-anarchistes.info

El pla insurreccional s’inicià a durant la matinada quan un centenar de cenetistes vinculats a la FAI, capitanejats pel terrassenc Julià Abad Guitart, un personatge molt popular i pintoresc conegut com a “Poca-roba” es concentraren al carrer passades les tres.  Decidiren dividir-se en dos grups per emprendre una acció simultània i coincident; uns es dirigiren a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Sant Leopold i els altres a l’Ajuntament.  Els guàrdies civils de la caserna es trobaven en alerta per la vaga anunciada, però després de que els anarquistes els llencessin una gran descàrrega de bales s’hagueren de replegar dins de la caserna, que restà assetjada durant unes hores. Des de dins, l’oficial que comandava les forces va trucar a Barcelona per informar a la comandància del que passava a Terrassa i aquesta li ordenà que resistissin fins que es fes de dia i arribessin els reforços necessaris.  Alguns guàrdies van aconseguir sortir de la caserna i situar-se en llocs estratègics propers a l’edifici i s'establí un gran tiroteig que despertà a la ciutat en descans. La falta de llum no permetia als guàrdies saber a quina quantitat real d’enemics s’enfrontaven, de forma que optaren per mantenir-se en posicions de defensa a l’espera de reforços.  Paral·lelament, el segon grup tenia la intenció de fer-se amb el principal edifici del poder polític local, l’Ajuntament. L’edifici estava poc protegit i no tingueren dificultats per ocupar-lo: Tres individus armats es van avançar per no cridar l’atenció, van sorprendre els policies municipals que feien guàrdia a les dependències de la planta baixa de l’Ajuntament i els desarmaren.  Després, els obligaren a obrir els portes per tal de que la resta del grup pogués fer-se amb l’edifici. Un cop dins, els revolucionaris prengueren posicions a les finestres i s’aprovisionaren de les armes que trobaren allà, provinents en la seva majoria del desarmament del Sometent.  Amb la plaça assegurada, es repartiren les diferents tasques previstes per dur a terme la revolta: Un grup patrullà pels carrers pròxims al Raval i efectuà diverses detencions de guàrdies municipals encarregats de la vigilància nocturna, així també com d’algun civil que rondava aquelles hores pels carrers.  Dos dels revolucionaris, anaren a buscar l’alcalde Avel·lí Estrenjer a casa seva i se l'endugueren pres fins a l’Ajuntament. Tots els detinguts, inclòs el batlle, foren tancats a la Sala de Plens sota vigilància. Un tercer grup va anar als garatges municipals i s'apoderà d'una camioneta i un camió de bombers. Ompliren el tanc d’aigua d’aquest darrer amb benzina per atacar la caserna de la guàrdia civil, cosa que finalment no dugueren a terme ja que desconeixien com funcionava.  Amb la camioneta anaren fins al carrer de la Rutlla, on hi havia l’armeria de Joan Carner. Allà obligaren al propietari a obrir i fer-los entrega de totes les armes i un cop van tenir la camioneta ben carregada retornaren a l’Ajuntament per dipositar allà tot l’arsenal.  Amb el mateix vehicle, anaren a cercar al president de l’Institut Industrial, Pere Amat, però aquest es negà a obrir-los la porta. Els anarquistes intentaren esbotzar la porta amb la camioneta, però només aconseguiren malmetre-la i marxaren sense aconseguir el seu objectiu. També  intentaren detenir Samuel Morera, tinent d’alcalde, però aquest no es trobava a casa seva. Mentrestant, els regidors Francesc Cases i Francesc Devant, consideraren que el seu deure era anar a l’Ajuntament i s’hi arribaren. Un cop allà van ser detinguts i tancats amb la resta de presos al Saló de Plens. Seguidament van coaccionar a l'alcalde perquè redactés un document on s'ordenava la rendició de la Guàrdia Civil i l'entrega de totes les armes als revoltats. Estrenjer, amenaçat de mort, va obeir, però l'oficial de la guarnició no va fer cap cas del document i la resistència continuà.

Després de la rendició dels revolucionaris hi hagué una gran expectativa davant l'Ajuntament. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

Durant unes hores, fins passades les vuit del matí, els anarquistes van ser els amos absoluts de la ciutat. Entraven i sortien del Ajuntament, el seu quarter general, com i quan volien, essent portadors de notícies, armes i personers. La bandera roja i negra, símbol de la Revolució i el Comunisme Llibertari onejava al balcó consistorial. En despuntar-se les primeres llums del dia els revolucionaris impedien als pocs comerciants que s’hi atrevien obrir les seves botigues i clausuraren també el Mercat de la Independència.  Paral·lelament, un grup havia pres posicions al capdavall de la Rambla i impedia als viatgers que arribaven amb tren sortir de l’Estació dels Catalans.

Cap a les 9 del matí, arribà una companyia de guàrdies civils provinents de Sabadell per socórrer als seus companys de Terrassa. Amb l’arribada d’aquestes forces, els anarquistes hagueren d’abandonar les seves posicions del carrer Sant Leopold, alguns foren detinguts i altres aconseguiren retirar-se a l’Ajuntament.  Seguidament, les forces de la Guàrdia Civil de Terrassa i Sabadell es dirigiren cap al Raval per fer-se en aquesta plaça.  En arribar allà foren rebuts a trets des de les finestres de l’Ajuntament, de manera que prengueren diferents posicions per assetjar l’edifici: Als carrers de la Unió i Cremat, a l’edifici de la Telefònica de la Plaça Vella i a una terrassa de la Rasa.  Com que els guàrdies civils sabien que des de Barcelona ja havien sortit les forces de l’Exèrcit, es limitaren en mantenir la Casa de la Ciutat sota control evitant qualsevol escapatòria dels revoltats.  A les 10 del matí arribà de Barcelona una companyia del 34è Regiment de l’Exèrcit, a les ordres d’un capità i dos tinents i avançà a pas de combat cap al Raval. Un cop allà, militars i guàrdies descarregaren una gran pluja de bales contra l’Ajuntament, que era contestada des de l’interior. El tiroteig fou intensíssim i la situació d’alarma era present a tota la ciutat.  En veure que no tenien cap escapatòria, els insurrectes decidiren rendir-se i enarboraren bandera blanca, però no volien rendir-se a la Guàrdia Civil, sinó a l’exèrcit.  Quan en veure el senyal, els guàrdies civils avançaren per entrar a l’Ajuntament, van ser tirotejats de nou i els hi foren llançades algunes bombes de mà.  Es repetí de nou el tiroteig, fins que els anarquistes obligaren al batlle Estrenjer, amb un mocador blanc a la mà, i als regidors Cases i Devant sortir al balcó  per anunciar a les forces atacants que els que estaven a l’interior desitjaven rendir-se.  Però la situació es va tornar a escalfar quan de nou; els insurrectes llençaren una bomba de mà des de les finestres de l’Ajuntament, acció que fou resposta a trets per part dels guàrdies de la plaça.  Alcalde i regidors  s’hagueren d’ajupir al terra del balcó, salvant-se miraculosament. Els revoltosos, obligaren ara a l’alcalde a baixar a la planta baixa per obrir les portes i parlar amb les forces governamentals. Aquets instants foren aprofitats per alguns revolucionaris per fugir per les portes de darrere, entre ells en Poca-roba. Seguidament, guàrdies civils i militars procediren a ocupar l’Ajuntament sense trobar resistència, alliberaren els “presoners” tancats durant la nit i van detenir els revoltosos que encara quedaven, un total de trenta-un.  També s’apoderaren d’una gran quantitat d’armes llargues, armes curtes, bombes de mà i cartutxos de dinamita. Miraculosament no s'hagué de lamentar cap víctima mortal, només alguns ferits lleus a causa dels trets, entre els quals es trobava el propi Avel·lí Estrenjer. 

Pati de darrere l'Ajuntament després dels fets. Hi podem veure Guàrdies Civils i soldats de l'Exèrcit. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

En l’edició de El Dia del 16 de febrer, hi trobem una relació de els detinguts després de la rendició de l’Ajuntament. Els detinguts foren Josep Garcia, Miquel Hernández, Joan Blanes, Benet Cadena, Francesc Galan, Delfí Badia, Lluís Fortes, Francesc Morales, Josep Puig, Felix Lechón, Josep Padilla, Josep Reimbay, Josep Pedro, Jaume Casarramona, Andreu Rossell, Jaume Caballà, Pau Castells, Pere Perarnau, Ferran Rostoi, Ferran Folch, Francesc Planas, Manuel Bou, Salvador Comas, Daniel Sànchez, Rosino Lopez, Joaquim Regalés, Pere Martí, Ramon Soler, Miquel Domènech, Camil Nortes, Llorenç Tapioles.  Aquets detinguts foren portats a Barcelona l’endemà. Al cap d'uns dies també seria detingut en "Poca-roba"

Les conseqüències: Repressió i canvi de govern municipal

Durant els dies posteriors es va produir una caça de bruixes contra militants de la CNT i del Bloc Obrer Camperol (BOC) que en la majoria de casos no tenien res a veure amb els fets. El local de la CNT va ser registrat i del BOC clausurat. Els militants del BOC no tenien cap mena de vinculació, però el fet de pertànyer a un partit comunista defensor de la revolució els convertia en objectius de les autoritats.  Des de les pàgines de El Dia (catalanistes conservadors) i Crónica Social (monàrquics) s’escrigueren articles i editorials contra el comunisme i la revolució. No distingien entre comunistes, anarquistes i revolucionaris, eren el mateix, un mal per Catalunya i Espanya al qual calia fer front.  De fet, les cròniques dels dies posteriors aparegudes en aquests diaris locals, es refereixen als revolucionaris com a “comunistes”. Des de l’Acció  es va fer una crida a obeir la legalitat i a lluitar per les vies legals i democràtiques que havia portat la República.  

La revolta va produir una fissura entre la coalició governant, el Bloc Republicà Catalanista. El Bloc estava format per Fraternitat Republicana-Esquerra Republicana, el Centre Republicà Obrer i el Centre Catalanista Republicà-Acció Catalana Republicana. Els homes d’ERC criticaren obertament a l’alcalde Estrenjer, d’Acció Catalana per no haver pres les mesures necessàries per prevenir una revolta, que segons ells, es veia a venir. L’alcalde va replicar que ningú podia arribar a imaginar que la vaga anunciada dos dies abans de la revolta aniria tant lluny, i per tant ell es va limitar en prendre les mesures necessàries ordenades des del Govern Civil. Tot i així, el regidor i President d’ERC Terrassa, Valentí Puigdomènech i Samuel Morera, tinent d’alcalde d’ERC, en forçaren la dimissió.  Així, el ple de l’1 de març de 1932 seria nomenat nou alcalde Ramon Camps, pertanyent al Centre Republicà Obrer.

Un any més tard, el 8 de gener de 1933 es produiria un nou intent revolucionari. Hi hagué un tiroteig davant la caserna de la Guàrdia Civil i un intent d’assalt a la Zona Militar de Reclutament, aquesta vegada amb el resultat de dos militants llibertaris morts i com l’any abans, diversos detinguts i la clausura dels locals del sindicat. El judici contra els culpables de l’Assalt a l’Ajuntament es va dur a terme el juliol de 1933. Un Consell de Guerra processà un total de tretze acusats, amb el resultat de quatre penes de vint anys i un dia de presó per als principals culpables (Delfí Badia, Ramon Solé, Llorens Tapioles i Julià Abad "Poca-roba"), cinc penes de dotze anys i un dia i quatre absolucions. 

Balcó de l'Ajuntament després dels fets. S'hi poden veure els impactes de bala. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

La CNT estaria dominada pel sector faier i apostaria per l’acció directa, amb el resultat d’enfrontaments continus enfrontaments amb les autoritats i repressions. Això comportaria el descens dels seus militants, molts d’ells partidaris d’una via més reformista i d’entesa amb les esquerres republicanes governants. Tot i així, la CNT el sindicat clarament majoritari fins a finals de 1936, quan la UGT li començaria a disputar l'espai sindical.


Actualment a la façana de l'Ajuntament encara es poden veure els impactes de bala produïts durant l'assalt.

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

DOCUMENTS CONSULTATS

TERMES, Josep. Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980)

VEGA, Eulàlia. Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936)

MARCET, Xavier. Història de Terrassa. Capítol Segona República i Guerra Civil.

MARCET, Xavier. Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions

VIGUÉS, Pere. Un món hostil. Narració autobiogràfica.

RAGON, Baltasar. Historial de l’any 1932

http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

- PREMSA:

El Dia 16/02/1931 i 17/02/1932

Crónica Social  16/02/1932

La Vanguardia  17/02/1932

L’Acció 19/02/1932

Avui 29/02/1932