dilluns, 17 de novembre de 2014

Un home de Sabadell, un senyor de Terrassa


Terrassa i Sabadell han destacat des de fa segles per la seva forta rivalitat conseqüència de les  similituds i proximitat.  Tant una com l’altre han sigut ciutats tèxtils marcades per la influència barcelonina i han crescut econòmica i demogràficament de forma semblant.  Ara bé, sorprenentment van desenvolupar un model polític i social completament diferent, fet que donà lloc a la dita popular “un home de Sabadell, un senyor de Terrassa” encunyada pels comercials barcelonins el segle XIX.


La industrialització d’ambdues ciutats té els seus orígens a les darreries del segle XVIII, quan es deixaren enrere els antics gremis i es crearen xarxes comercials pròpies i s’inicià la mecanització de la producció. A Terrassa, aquest procés va estar liderat per grans famílies industrials, mentre que a Sabadell la van dur un gran conglomerat de petits empresaris. Aquesta estructura es mantingué durant els segles XIX i  bona part del XX; Terrassa conservà grans empreses que portaven a terme tot el cicle integral del procés tèxtil de la llana, mentre que a Sabadell es mantingueren les petites empreses dedicades a determinats processos de producció. La classe industrial de Terrassa va esdevenir una classe potent i poderosa,  preocupada per mantenir la seva posició i allunyada de les classes subalternes, mentre que a Sabadell hi hagué una major permeabilitat i mobilitat social entre les classes.  Xavier Marcet, en el seu monogràfic  Qui ha manat a Terrassa? ens mostra el diferent tarannà de la burgesia d’una i altra ciutat “Els senyors de Terrassa eren capaços de condemnar a l’ostracisme social a un Pasqual Sala, oncle d’Alfons Sala, per casar-se amb una cosidora de la seva empresa, i contemplar com després de dos intents reeixia a suïcidar-se. A Sabadell, un casament així era més fàcil de ser acceptat”


Ja entrats al segle XX, la burgesia sabadellenca va mostrar una actitud receptiva i negociadora amb els obrers de les seves fàbriques i políticament girà a l’entorn de la Lliga Regionalista. Per contra, a Terrassa, les classes dirigents van seguir aferrades al caciquisme salista i mantingueren una política coerció envers l’obrerisme, que acabà portant aquest cap a l’anarcosindicalisme revolucionari.  Amb la revolució social de 1936 quedà palès que les dues veïnes ciutats tenien un model social clarament diferent. Malgrat tenir una població similar (47.416 habitants a Terrassa i 48.774 a Sabadell), foren 226 morts a mans dels revolucionaris terrassencs, la majoria industrials i 86 a mans dels sabadellencs, la majoria religiosos.


Durant els anys del franquisme, quan les ciutats van experimentar l’arribada de milers de nouvinguts procedents del sud d’Espanya, els senyors de Terrassa van tendir a abandonar progressivament la ciutat, creant àrees residencials a Matadepera o bé marxant a Barcelona. A Sabadell, aquesta fugida de les classes altes fou inferior i gran part del capital es mantingué a la ciutat.
Obrers i burgesos a la Fira Modernista de Terrassa. Font: Ajuntament de Terrassa


Avui en dia encara podem observar les conseqüències d’aquesta diferent estructura social.  Després de la crisi del tèxtil dels setanta, la major part de la indústria terrassenca va desaparèixer en la seva major i les seves grans fàbriques es convertiren en blocs de pisos i grans places amb xemeneies, Sabadell aconseguí adaptar-se a la nova situació i mantenir les seves indústries, essent encara visibles moltes d’elles.









1 comentari:

  1. Guerra de Successió: Terrassa saquejada i cremada per les tropes borbòniques.. Sabadell ret obediència a Felip V.

    ResponElimina