Terrassa i Sabadell han destacat des de fa segles per la
seva forta rivalitat conseqüència de les similituds i proximitat. Tant una com l’altre han sigut ciutats tèxtils
marcades per la influència barcelonina i han crescut econòmica i
demogràficament de forma semblant. Ara
bé, sorprenentment van desenvolupar un model polític i social completament
diferent, fet que donà lloc a la dita popular “un home de Sabadell, un senyor
de Terrassa” encunyada pels comercials barcelonins el segle XIX.
La industrialització d’ambdues ciutats té els seus orígens
a les darreries del segle XVIII, quan es deixaren enrere els antics gremis i es
crearen xarxes comercials pròpies i s’inicià la mecanització de la producció. A
Terrassa, aquest procés va estar liderat per grans famílies industrials, mentre
que a Sabadell la van dur un gran conglomerat de petits empresaris. Aquesta
estructura es mantingué durant els segles XIX i bona part del XX; Terrassa conservà grans
empreses que portaven a terme tot el cicle integral del procés tèxtil de la
llana, mentre que a Sabadell es mantingueren les petites empreses dedicades a
determinats processos de producció. La classe industrial de Terrassa va
esdevenir una classe potent i poderosa,
preocupada per mantenir la seva posició i allunyada de les classes
subalternes, mentre que a Sabadell hi hagué una major permeabilitat i mobilitat
social entre les classes. Xavier Marcet,
en el seu monogràfic Qui ha manat a Terrassa? ens mostra el
diferent tarannà de la burgesia d’una i altra ciutat “Els senyors de Terrassa
eren capaços de condemnar a l’ostracisme social a un Pasqual Sala, oncle
d’Alfons Sala, per casar-se amb una cosidora de la seva empresa, i contemplar
com després de dos intents reeixia a suïcidar-se. A Sabadell, un casament així
era més fàcil de ser acceptat”
Ja entrats al segle XX, la burgesia sabadellenca va
mostrar una actitud receptiva i negociadora amb els obrers de les seves
fàbriques i políticament girà a l’entorn de la Lliga Regionalista. Per contra,
a Terrassa, les classes dirigents van seguir aferrades al caciquisme salista i
mantingueren una política coerció envers l’obrerisme, que acabà portant aquest
cap a l’anarcosindicalisme revolucionari. Amb la revolució social de 1936 quedà palès
que les dues veïnes ciutats tenien un model social clarament diferent. Malgrat
tenir una població similar (47.416 habitants a Terrassa i 48.774 a Sabadell),
foren 226 morts a mans dels revolucionaris terrassencs, la majoria industrials
i 86 a mans dels sabadellencs, la majoria religiosos.
Durant els anys del franquisme, quan les ciutats van
experimentar l’arribada de milers de nouvinguts procedents del sud d’Espanya,
els senyors de Terrassa van tendir a abandonar progressivament la ciutat,
creant àrees residencials a Matadepera o bé marxant a Barcelona. A Sabadell,
aquesta fugida de les classes altes fou inferior i gran part del capital es
mantingué a la ciutat.
Avui en dia encara podem observar les conseqüències
d’aquesta diferent estructura social. Després
de la crisi del tèxtil dels setanta, la major part de la indústria terrassenca
va desaparèixer en la seva major i les seves grans fàbriques es convertiren en
blocs de pisos i grans places amb xemeneies, Sabadell aconseguí adaptar-se a la
nova situació i mantenir les seves indústries, essent encara visibles moltes
d’elles.