Un líder de la Revolució Russa a Terrassa

El febrer de 1937 visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona. Ovseenko havia encapçalat la presa del Palau d’Hivern l’octubre de 1917.

Durant la tardor de 1936 van començar a arribar a Espanya els primers vaixells procedents de l’URSS carregats d’armes i queviures per socórrer la República. En aquells moments, Franco ja feia mesos que rebia tota mena de suport dels països feixistes, gràcies al qual havia aconseguit conquerir bona part d’Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i es preparava per l’assalt de Madrid. Quan els primers vaixells soviètics van arribar als ports espanyols es va desfermar una gran campanya d’elogis i suport al país que havia d’ajudar la República a fer front a la insurrecció. Stalin augmentava així el seu prestigi en sectors progressistes de tot el món, clarament indignats per la passivitat dels governs francès i britànic davant el conflicte espanyol. Tothom sabia que a l’URSS s’havia reprimit qualsevol tipus de dissidència, però el fet d’ajudar la República, abandonada per les potències “democràtiques” europees, va fer oblidar, per un temps, la cara més fosca del país dels soviets. De fet, quan l’octubre de 1936 arribà a Barcelona el vaixell soviètic Zyrianin, els anarquistes de la FAI cridaren “Visca l’URSS!”. Un fet molt curiós, car els anarquistes russos havien estat durament reprimits els anys posteriors a la revolució.

La fervor prosoviètica es va veure escenificada a Terrassa el 24 de febrer de 1937, quan visità la ciutat Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsol de l’URSS a Barcelona des de l’agost de 1936. El diplomàtic rus no era un personatge de segona o tercera fila, ans al contrari. El govern soviètic havia escollit per representar l’URSS a Catalunya ni més ni menys que un dels herois de la Revolució d’Octubre: el comandant de la columna de la Guàrdia Roja que el 1917 assaltà el Palau d’Hivern a Petrograd. Després de Lenin i Trotski, era el tercer home de la revolució i havia ocupat càrrecs de gran importància, com la vicepresidència del Consell de Comissaris del Poble. Ara, vint anys després, l’heroi revolucionari havia après català i s’havia integrat plenament en la política catalana, mantenia una molt bona relació amb Lluís Companys i, fins hi tot, amb els anarquistes de la CNT.

El vespre del dia 23 de febrer, Ràdio Terrassa va anunciar que l’endemà visitaria la ciutat Antonov-Ovseenko. La notícia va despertar un gran interès i entusiasme entre la població, i una gran quantitat de ciutadans es concentraren davant al Raval Fermí Galán (Raval de Montserrat). Cap a dos quarts de tres de la tarda, sortí amb cotxes des de l’Ajuntament l’alcalde Jaume Figueres, d’Esquerra Republicana, acompanyat de Miquel Domingo i Ferran Serra, de la UGT, Lluís Sarlé del POUM, membres de la policia i de l’Exèrcit Popular i periodistes de la premsa local, en direcció a les Fonts per anar a rebre l’hoste d’honor. El cònsol arribà amb la seva companya i el secretari de l’ambaixada, Stragov. Després de les primeres presentacions, tota la comitiva partí en direcció a l’Ajuntament, on una gran multitud els esperava entre pancartes i aplaudiments. El cònsol sortí al balcó de l’Ajuntament per saludar el poble de Terrassa i deixà anar el crit “Visca Catalunya, Visca l’Espanya Republicana!”. Els concentrats respongueren amb visques a l’URSS.

Després, es feu la rebuda oficial al saló d’actes de l’Ajuntament. Hi foren presents els regidors Miquel Palet i Jaume Bañeres, per l’Esquerra Republicana; Facund Marchirant, Gregori Andreu i Francesc Sàbat, per la CNT; Salvador Forns i Lluís Sarlé, pel POUM; Ferran Serra i Miquel Domingo, per la UGT; Emili Garriga per Acció Catalana i Josep Pujolà i Lluís Coma per la Unió de Rabassaires. També hi assistiren el personal del Consell Municipal, representants de totes les forces d’ordre públic, entitats culturals i nombrosos militants d’ERC, CNT, PSUC, Unió de Rabassaires, POUM, Acció Catalana i de la Casa del Poble de Sant Pere.

El cònsol soviètic al Vapor Gran de Terrassa. Font: RAGON-Arxiu Tobella

Seguidament, pujaren a llurs cotxes i feren una visita per la ciutat. En primer lloc, visitaren les Esglésies de Sant Pere, convertides en museu durant la guerra. Seguidament, van visitar les principals indústries de la ciutat: Vapor Gran, Anònima, Jover i Cia, i Sala i Badrinas. A totes les fàbriques els treballadors estrenyien la mà al cònsol i li demostraven d’una manera palesa l’agraïment que sentien cap al poble de l’URSS per l’ajut que aquest proporcionava a la República. També li feren obsequis, en la seva majoria grans ramells de flors, però també caixes de bombons i tabac. El Grup Femení d’Esquerra Republicana entregà a la companya del cònsol una caixa de bombons com a obsequi en nom del partit. Ja al vespre, visitaren l’edifici dels escolapis, convertit en la Caserna de l’Exèrcit Popular, on saludaren els soldats que es trobaven allà en aquells moments. També anaren a l’Escola Industrial.

Finalment, la comitiva es dirigí de nou a l’Ajuntament. El Raval estava ple de gom a gom i, després d’obrir-se pas entre la multitud, el cònsol saludà de nou el poble de Terrassa. Amb el puny alçat exclamà: “Visca Catalunya! Visca la Victòria! Mori el feixisme! Treballadors de Terrassa, moltes gràcies. A reveure, companys!”. A l’interior de l’Ajuntament tingué lloc un petit àpat per acomiadar els soviètics. El cònsol brindà per la República, Catalunya, la llibertat i la derrota del feixisme. El batlle va agrair en nom de la ciutat l’ajut del poble soviètic i brindà per una millor relació entre l’URSS i Catalunya. Ovseenko s’aixecà i donà les gràcies. Finalment, acomiadaren els hostes d’honor que emprengueren el camí cap a Barcelona. Segons les cròniques del dia següent, va caldre un altre cotxe per tal de transportar les flors amb les quals els obrers de les diferents fàbriques de Terrassa els ofrenaren.

FONTS

RAGON, Baltasar Tres anys difícils de Guerra Civil

El Dia 24 i 25 de febrer de 1937

L'Acció 25 de febrer de 1937

Front 25 de febrer de 1937

La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.