L'avi Macià, a Terrassa

El 6 de juliol de 1931, en motiu de la Festa Major el President Macià va visitar la nostra ciutat. Feia  pocs mesos que s’havia proclamat la República i Catalunya vivia les jornades històriques més importants des de feia dos segles. Macià s’havia  convertit per a tot el país en l’avi de Catalunya, un símbol de la lluita per les llibertats nacionals catalanes. Tant és així, que, segons afirmen  les cròniques de l’època, Terrassa va viure aquell dia de Festa Major un entusiasme popular com no es recordava cap any per Festa Major.

El Raval de Montserrat escoltant l'avi. Fons Ragon-AMAT

Des de les onze del matí, milers de terrassencs i terrassenques deambulaven pels carrers cèntrics de la ciutat. Els balcons de les cases estaven engalanats amb senyeres i flors i l’ambient era molt festiu.  La concurrència de gent anà en augment fins a fer-se intransitables alguns carrers, especialment la Fontvella ja que la majoria es dirigien al Passeig, per on el President havia de fer la seva arribada. Mentrestant, una gran multitud s’anava concentrava a la Plaça del Dr. Robert, aguantant un sol de juliol que queia aplomat.  Quan es va començar a divisar la caravana d’autos on  venia Macià, sorgí espontàniament una gran ovació. Arribà finalment el cotxe descobert del President, que anava acompanyat de diputat republicà Palet i Barba i el tinent d’alcalde Samuel Morera. Després de fer una parada davant l’hospital, on l’esperaven els membres del consistori municipal, continuà la seva ruta cap a l’Ajuntament, entre crits de visques a Macià, Catalunya i la República. Arribats al Raval, amb grans dificultats el President aconseguí entrar a l’edifici municipal. Diuen els cròniques d’aquell dia que la gentada concentrada al Raval només tenia punt de comparació amb el 14 d’abril, data de la proclamació de la República. Instants després, des del balcó de l’Ajuntament Samuel Morera i l’avi Macià es dirigiren al públic congregat. Entre grans ovacions i visques, el President aconseguí fer-se sentir:

Ciutadans: Algú es creia que jo no venia a Terrassa perquè no tenia interès en fer-hi una visita. No és així, jo vull anar a tot Catalunya a sentir els batecs de tots els catalans. És sentint aquests batecs com he forjat els ideals que he sostingut i sostindré tota la vida.

Necessitem tenir la llibertat de governar-nos, perquè així podrem desenrotllar aquests ideals. Nosaltres estimem les demés regions espanyoles, als quals ajudarem perquè tinguin les mateixes llibertats i els mateixos drets que nosaltres, així que hagim obtingut la nostra llibertat i la nostra independència.

Jo, anant pel món, fent propaganda per la idea que tinc arrelada al fons del cor, m’he forjat uns ideals per a portar a cap dins el Govern de Catalunya. [...]

Volem que els catalans no tinguin la preocupació de si podran o no instruir a llurs fills, perquè siguin ciutadans dignes i facin una Catalunya gran. L’obrer, que amb treballs pot subvenir les seves necessitats, no pot ara instruir els seus fills degudament. Nosaltres volem una escola sense privilegis, a la qual no hi vagin els fills dels banquers i els fills dels obrers, sinó els fills dels catalans. [...] Volem també que la nostra legislació obrera sigui a Catalunya. Nosaltres coneixem les nostres aspiracions i les nostres necessitats. Si hem d’anar a Madrid no resoldrem res [...] Acabo dient-vos jo, que per la meva edat i posició no tinc altra ambició que el bé de Catalunya, a tots els ciutadans, patrons i obrers, de totes les classes socials, des del més humil al de més alta posició, que és precís que tots els catalans declarin amb llur vot que volen l’Estatut de Catalunya, que enclou el màxim de bé per tots els pobles d’Espanya, als quals adreço la meva abraçada. Volem aquesta llibertat per tothom, però sobretot per la classe humil, la que més s’ho mereix i la més digna d’estima.

L’objectiu del viatge de Macià era també assistir a l’acte oficial de descobriment de les plaques que donaven nom els carrers rebatejats pel nou Ajuntament democràtic: La Plaça de la República (Plaça Vella), Raval de Fermí Galán (Raval de Montserrat) i Passeig de Garcia Hernández (Passeig Comte d’Égara) però la gentada que omplia els carrers, i el fet que Macià tenia una certa edat, i se sentia fatigat, aquesta tasca va ser impossible de fer-se.



 Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al dinar l'Ajuntament oferí a Francesc Macià. Fons Ragon-AMAT



Després de dinar als jardins de l’Ajuntament, Macià visità acompanyat de les autoritats locals el Casino del Comerç, els Amics de les Arts, el Círcol Egarenc, la seu del CADCI,  les Esglésies de Sant Pere,  la Fraternitat Republicana de Sant Pere i la Casa del Poble del carrer Cremat, on féu novament un discurs i escoltà un concert de l’Orquestra Simfònica local.  A tot arreu era acollit i aclamat amb visques o bé amb cant dels Segadors. Burgesos, obrers i religiosos... tothom volia adreçar-se al l’avi de Catalunya. Finalment acudí a l’estadi del Terrassa FC (situat en aquella època al carrer Pi i Margall, darrere la Rambla)  on se li tributà un partit d’honor.  Acabat aquest, Macià feu de nou un recorregut amb cotxe per la ciutat i partí de nou cap a Barcelona.

Dies després, el Ple de l’Ajuntament aprovà concedir a Francesc Macià el títol de fill il·lustre de Terrassa “en reconeixement del seu patriotisme i la seva lluita incansable per les llibertats de les terres catalanes”

Durant els següents dos anys el President visità Terrassa en tres ocasions més: El 31 de desembre del mateix any visità la ciutat per inaugurar la Central de Telèfons de la plaça Vella.  El 2 d’abril de 1932 per inaugurar l’Escola Genescà al barri de Sant Pere i la nova emissora de Ràdio Terrassa al carrer Font Vella.  El dos d’agost per inaugurar el Grup Femení d’Esquerra Republicana a Terrassa. Finalment, la darrera visita del President a la ciutat fou el 24 d’agost del 1933, en motiu d’una visita oficial a les dependències hospitalàries del Passeig. Ara bé,  fou la primera la que més marcà a la ciutat.  Milers terrassencs van veure l’heroi de Catalunya per primera vegada, la gentada que es va viure aquell dia a la ciutat (segons narren els cronistes) només s’havia vist el dia de la proclamació de la República, i és que l’avi Macià despertava un gran entusiasme per a ciutadans de totes classes socials.

Antifranquistes en un ajuntament franquista.

Les eleccions del terç familiar de novembre de 1967 i 1973, significaren per primera vegada l’entrada d’antifranquistes a l’Ajuntament.

Terrassa era coneguda a finals dels anys seixanta i principis dels setanta com “Terrassa la roja” com a evidència de la força que el moviment antifranquista hi adquirí. El moviment veïnal, les vagues, el cristianisme progressista i les activitats de cèl·lules clandestines del PSUC i Comissions Obreres eren demostració de que l’antifranquisme s’havia reorganitzat i tenia una forta presència a la ciutat. De totes les lluites antifranquistes, n’hi ha una que mereix especial atenció: La que dugueren a terme líders demòcrates i sindicals des dins del propi Ajuntament franquista.

Acabada la Guerra Civil, el règim es va anar institucionalitzant poc a poc. En el camp de l’administració local es creà la Ley de Bases de Régimen Local, que disposava que els regidors municipals havien de ser designats per un sistema de terços: Un terç l’escollirien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel Governador Civil (terç corporatiu), un segon terç seria escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical), i el darrer terç seria escollit per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar).  D’aquesta manera, les classes dominants s’asseguraven el control del poder local i a la vegada simulaven una representació dels ciutadans.  El terç familiar, era l’únic que permetia, en teoria, una certa participació democràtica. Ara bé, sempre es donava la «casualitat» que el nombre de «nomenats» coincidia amb el nombre de places a cobrir, de manera que ni tan sols calia celebrar eleccions.

Ara bé, la progressiva reorganització d’organitzacions antifranquistes i el creixent moviment veïnal de la dècada dels seixanta va permetre la victòria de candidatures democràtiques a les eleccions del terç familiar els anys 1967 i 1973.  

A finals del 1966, un grup heterogeni de persones, vinculats a associacions de veïns o centres socials de la ciutat agrupats a l’entorn de la “Coordinadora de Barris” van decidir fer una passa endavant per tal de millorar els barris de la ciutat i trencar l’immobilisme de l’Ajuntament.  En una de les diverses reunions de treball dels representants dels barris celebrada al Centre Social de les Arenes, Joan Barenys, Benito Martínez, Antoni Acosta, l’escolapi Alexandre Garcia Duran, i Jacint Cuyàs, entre d’altres, decidiren presentar una candidatura a les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.  Els motius que els van empènyer aquesta decisió eren clars: Terrassa havia crescut moltíssim durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, els problemes als barris eren greus i l’Ajuntament no feia gairebé res per solucionar-ho, calien pavimentacions, electricitat, clavegueram i aigua corrent. Finalment es va formar una candidatura encapçalada pel mateix Joan Barenys, advocat i secretari del Centre Social de les Arenes, Andreu Fresnadillo, metge i vinculat al barri de Ca n’Anglada i Llorenç Padró, administratiu vinculat en diverses entitats culturals del barri de Sant Pere.  Aquest projecte va despertar entusiasme important; sectors com l’escoltisme, les parròquies de barri i persones pròximes organitzacions al Reagrupament Socialista i Democràtic i a Unió Democràtica de Catalunya (com els germanes Oriol i Joaquim Badia) i participaren activament. Ara bé la gran organització opositora, el PSUC, no hi va donar cap suport, ans al contrari; tot i que reconeixien l’esperit democràtic i popular de la iniciativa consideraven que participar a les eleccions era col·laborar amb el règim. Intentaren convèncer als candidats que es retiressin i fins hi tot van editar una publicació clandestina on es cridava a la no-participació en aquests comissis. Els principals enemics de la candidatura democràtica foren però, els franquistes que controlaven el poder municipal. Durant tota la campanya, foren contínues les pressions, coaccions i fins hi tot un intent d’invalidació de la candidatura per part del búnker.  Malgrat tots aquests inconvenients, es celebraren les eleccions el 2 d’abril de 1967 i la candidatura democràtica va vèncer a la oficialista.   Amb la presència dels regidors demòcrates als Plens hi hagué una major vivacitat a la política municipal,  hi hagueren relacions amb les Associacions de Veïns i la llengua catalana es tornà a sentir als Plens, alhora també es feren escoltar les demandes i preocupacions dels barris perifèrics.

L’any 1970, els sectors oficialistes no estaven disposats a que les forces democràtiques els hi passessin de nou la mà per la cara i es mobilitzaren per evitar la victòria de la candidatura opositora.  Aprofitant que l’oposició no estava unida, es reorganitzaren i presentaren una candidatura oficialista amb un perfil lleugerament més obert i disposat que els anteriors. D’aquesta manera, aconseguiren la victòria a les eleccions del 17 de novembre de 1970.

El municipalisme democràtic però, triomfà de nou a les eleccions del novembre de 1973: Toni Cunill i Pepe Ruiz foren escollits regidors amb un ampli suport popular. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, militants de l’organització comunista Bandera Roja i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també foren escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere, i un dels homes que amb més dedicació intentà resoldre els problemes de la perifèria de la ciutat.  Novament el PSUC no va donar suport a les eleccions i cridà a l’abstenció.   

 

A la fotografia, d'esquerra a dreta: Pere Sancerni, Pepe Ruiz, Antoni Cunill i Àngel Cos. Font: Diari de Terrassa

Cunill i Ruiz mantingueren una actitud d’intransigència i es mantingueren ferms en les seves idees i reclamacions, portant així situacions de tensió dins l’Ajuntament. Van esdevenir portaveus les exigències populars dels barris i es van solidaritzar públicament amb les peticions d’amnistia o el suport a les campanyes o l’abolició de la pena de mort. Aquest fets van comportar que només mig any després del seu nomenament com a regidors, foren suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa. Aquest fet suposà un gran descrèdit popular de l’Ajuntament i de l’alcalde Josep Donadeu, que intentava mostrar-se com un polític oberturista.


Després de la mort del dictador, la lluita antifranquista des de dins mateix de les institucions franquistes va contribuir a esfondrar un poder que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també fou molt important en les relacions entre l’Ajuntament i les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la Reforma Política de 1976.

La Mancomunitat de Catalunya i la seva obra a Terrassa: La recuperació de la Seu d’Égara

El conjunt monumental de la Seu d’Égara, conegut per la majoria de terrassencs i terrassenques com les Esglésies de Sant Pere, se situa actualment com un dels monuments més importants del patrimoni cultural català, espanyol i europeu. Després d’un llarg període d’investigacions, excavacions i musealització, la Seu d’Égara és candidata per obtenir la distinció de Patrimoni de la Humanitat, que atorga la UNESCO, basada en el caràcter únic i universal d'alguns elements singulars que han travessat els segles fins als nostres dies i que en el darrer segle han estat recuperats i protegits com a llegat extraordinari per a les futures generacions.

Aquesta important projecció de Terrassa a nivell europeu però, no hagués estat possible sense la tasca que dugueren a terme Prat de la Riba des de la presidència de la Diputació de Barcelona i posteriorment des de la Mancomunitat, i l’arquitecte Puig i Cadafalch.

L’abril de 1907, el prohom de la Lliga Regionalista Enric Prat de la Riba esdevenia President de la Diputació de Barcelona. A partir d’aquesta data s’iniciava un període regeneració política, de lluita per l’autonomia i de defensa del patrimoni cultural i artístic català des de les institucions, que tindria la seva màxima esplendor amb els anys de la Mancomunitat de Catalunya. La nova institució catalana, constituïda sota la Presidència de Prat de la Riba el 6 d’abril de 1916, no era més que la federació de les quatre diputacions provincials catalanes, i per tant, tenia unes competències molt limitades - només de caire administratiu - Tot i així, tenia una gran importància simbòlica, ja que era la primera institució que representava a tota Catalunya des del 1714. Durant una dècada la Mancomunitat va desenvolupar una gran tasca en el terreny de la cultura i de la instrucció publica, de l’acció social i de la construcció d’infraestructures bàsiques; va crear arreu del país una àmplia xarxa de biblioteques, va promoure museus i recerques arqueològiques, va construir i millorar escoles d’educació primària i professionals i va potenciar les infraestructures de comunicació i econòmiques, amb la construcció de carreteres i de cellers cooperatius o l'extensió de les xarxes elèctrica i telefònica. A Terrassa, aquests anys significaren la institucionalització del català i la seva presència a l’escola, una regeneració política a l’Ajuntament de Terrassa amb l’ascens de l’Associació Nacionalista l’any 1918, un seguit d’obres publiques que milloraren la ciutat, i una tasca d’excavacions, restauracions i catalogacions a les Esglésies de Sant Pere.

La manca de protecció del patrimoni artístic per part de l’Estat espanyol, que fou pràcticament absoluta fins ben entrat el segle XX, s’havia manifestat, en el cas de Catalunya, amb l’abandó d’importants conjunts monumentals, com Poblet, Santes Creus o les Esglésies de Sant Pere. La feina que calia fer era immensa, però tot i la manca de recursos i sobirania per dur a terme aquesta tasca de manera satisfactòria, Prat va posar en marxa el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, per tal de remeiar-ne els aspectes més essencials i urgents del moment. El Servei, catalogà com a bé d’interès protegit al conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere. Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat a partir de 1917 i investigador del passat de les Esglésies des de finals del segle XIX, va impulsar excavacions i catalogacions de gran importància, com fou el cas de les restes de la que es va considerar primera basílica episcopal, pavimentada amb mosaic, i localitzada davant de l’església de Santa Maria.

Paral·lelament a aquests treballs també va dur a terme una tasca de restauració, consolidació i em¬belliment de l’entorn. Aquest projecte consistia integració urbana i paisatgística dins del marc del parc de Vallparadís. Els treballs s’iniciaren amb la supressió de les construccions adossades que dificultaven la lectura dels edificis, així com la reparació i consolidació de murs i del mosaic de paviment de la que es considerava la primera basílica episcopal.

Al llarg del segle XX, les Esglésies de Sant Pere ja constituïen el principal punt de visita de la nostra ciutat, i totes les personalitats que visitaven la ciutat hi tenien parada obligatòria. Les excavacions continuaren durant més d’un segle, i culminaren l’any 2009 amb la inauguració de la Seu d’Égara. Se’ns dubte, la Mancomunitat de Prat de la Riba i l’arquitecte Puig i Cadafalch tingueren un paper essencial per tal de que això pogués arribar a ser possible.

La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.

Els Fets d'Ocubre i la proclamació de l'Estat Català a Terrassa

El 6 d’octubre a Espanya i Catalunya

Les eleccions generals a les Corts de la República de novembre de 1933 tingueren com a resultat la victòria de les dretes. La CEDA (Confederación Española de Derechas Autónamas) fou el partit amb més representants a la cambra, seguida del Partit Republicà Radical de Lerroux. El primer partit de l'esquerra, el PSOE, quedà en tercera posició. A Catalunya, la Lliga Catalana obtingué les majories a les circumscripcions provincials de Lleida i Tarragona i a Barcelona ciutat, quedant així com la primera força catalana al parlament espanyol, mentre que l’Esquerra Republicana havia patit la seva primera derrota electoral.  Les forces que havien sigut contràries a la República eren ara les majoritàries a les Cortes.
Aquest triomf de les dretes cal atribuir-lo a dos factors clau: En primer lloc, la lentitud de les reformes del govern republicanosocialista i la repressió d’aquest contra determinats sectors del moviment obrer, fet que havia comportat que molts obrers se sentissin enganyats i la CNT cridés a l’abstenció. En segon lloc, la República espanyola va mantenir la Llei Electoral de 1907, aquesta afavoria la bipolarització política, ja que atorgava el 80% dels escons a la força política guanyadora de cada circumscripció, encara que fos només per un vot de diferència. Això va afavorir a les dretes, ja que les esquerres es presentaven dividides sobre com i quan s’havien de fer les reformes que sens dubte necessitava Espanya, mentre que les dretes, després de dos anys a l’oposició, s’havien reorganitzat. La CEDA, una gran unió de diferents partits de caire dretà, clerical i fins i tot filofeixista, es beneficià clarament del sistema electoral. Hom ha atribuït també la victòria de les dretes al fet que per primera vegada a la història d’Espanya poguessin votar les dones. Personalment, penso que això no té massa sentit; en una època en que la dona estava totalment lligada al marit, aquesta votava el que votava ell, costa d’imaginar que en una mateixa unitat familiar dels anys trenta el marit votés al PSOE o a ERC i la muller la CEDA o la Lliga. Hi podien haver excepcions, però això no fou un factor clau que determinà la victòria de les dretes.

Niceto Alcalá Zamora, liberal moderat President de la República ordenà formà govern a Lerroux del Partit Radical, ja que la CEDA, tot i ser la força amb més escons a la cambra, no havia jurat lleieltat a la República. Durant gairebé un any, se succeïren dos governs radicals, però resultaren ser inestables degut a la falta de suport parlamentari. Finalment, a principis d’octubre de 1934, Lerroux decidí formà un govern amb tres ministres de la CEDA per ampliar la seva majoria. Des de la visió de l’esquerra en aquells moments això representava un clar perill, ja que en aquells moments la CEDA era un partit amb un clar procés de feixistització. A més, Catalunya arrossegava des de feia anys el conflicte rabassaire, i quan ERC intentà posar-hi solució mitjançant una reforma agrària de caràcter reformista, la Lliga i la burgesia agrària s’hi oposaren de ple i presentaren un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garanties Constitucionals, que suspengué la Llei amb el suport de cedistes i radicals.

Davant d’aquesta situació, el dia 5 d’octubre es proclamà la vaga general revolucionària a tot l’estat espanyol, amb el suport de l’Aliança Obrera, una plataforma que agrupava sindicats i partits republicans, comunistes i socialistes. Ara bé, aquesta plataforma només tingué el suport de la CNT a Astúries, mentre que a la resta d’Espanya es quedà sense la integració del gran sindicat. A Catalunya Companys proclamà l'Estat català amb el suport d’Esquerra Republicana i l’Aliança Obrera i el no-suport de la CNT el capvespre del dia 6 d’octubre i oferí Barcelona com a seu d’un govern republicà espanyol alternatiu al que s’acabava de formar a Madrid considerat entregat al feixisme. Desenes d’ajuntaments de Catalunya, controlats per les esquerres, seguiren la proclama feta per Companys. Ara bé, a diferència del 14 d’abril de dos anys abans, Companys no tingué el suport que esperava. Tret dels Escamots d’Estat Català i els Mossos d’Esquadra, ningú més va empunyar les armes per defensar la proclama, i la matinada del 6 d’octubre, l’Exèrcit de la República espanyola, complint ordres de Madrid, assaltà el Palau de la Generalitat fins que Companys i el seu govern es rendiren. A la resta d’Espanya la revolta també resultà un fracàs, tret d’Astúries. Allà l’Aliança Obrera era integrada per socialistes, comunistes i anarquistes i els obrers rebels aconseguiren fer front a la Legió durant gairebé una setmana.


Terrassa, fidel a la Generalitat

Gràcies al dietari del gran cronista terrassenc Baltasar Ragon, als periòdics locals El Dia, l’Acció i Crónica Social, a les actes de la sessió de Plens de l’Ajuntament, a les memòries de l’intrèpid Pere Vigués i a les investigacions de Xavier Marcet, podem saber amb força exactitud com es desenvoluparen els Fets d’Octubre a Terrassa:


El dia 5 d’octubre de bon matí grups de militants de l’Aliança Obrera i d’Estat Català feren piquets davant les fàbriques per sumar els treballadors a la vaga general. La CNT, sindicat clarament majoritari a la ciutat, no s’havia sumat a la vaga, fet que comportà alguns enfrontaments entre els obrers i els piquets. Poc després quedaren interromputs els serveis dels Ferrocarrils de Catalunya, dels d’autobusos i dels taxis. Es requisaren alguns vehicles en nom del Comitè Revolucionari per patrullar per la ciutat i repartiren pamflets amb aquest text:


"L'Aliança Obrera a tots els Treballadors! S'ha declarat la Vaga General Revolucionària a tot Espanya. L'Aliança Obrera de Terrassa, atent al seu fi, recomana a tots els treballadors que continuin a les ordres del Comitè Local de l'Aliança Obrera. TREBALLADORS: La Consigna del moment és: PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA. Treballadors, manteu-se en peu de guerra. Cal abatre definitivament el feixisme Espanyol. Lluitem per les nostres llibertats! Visca la Vaga Revolucionària! Visca l'Aliança Obrera!

Al matí següent, 6 d’octubre, els escamots d’Estat Català entraren a la missa que se celebrava al Sant Esperit i obligaren a suspendre-la i feren sortir els feligresos que s’hi congregaven. Progressivament, deixaren de prestar servei dels trens del Nord i els treballadors de Correus i al cap de poques hores la paralització fou general.


Ara bé, dins el bloc revolucionari no hi havia unanimitat absoluta sobre què calia fer.  L'Aliança Obrera, integrada a Terrassa majoritàriament per militants del Bloc Obrer i Camperol, confiaven en conduir la vaga en una  Revolució portés a una Federació de Republiques Socialistes Ibèriques. L'Esquerra Republicana, estava dividia entre el sector de Samuel Morera, partidari de mantenir les estructures de poder d'una República Federal i progressita, i el sector obrerista, més proper a l'Aliança Obrera. D'aquest sector en formaven part, Jaume Figueres, alcalde de Terrassa l'any 1936 i Miquel Palet Martí, fundador de les JEREC a la ciutat.


Les divergències existents entre els revolucionaris es feren paleses durant el 6 d'octubre. Cap al migdia, l'Ajuntament ordenà dissoldre una manifestació organitzada per l'Aliança Obrera a causa de "la presència d'elements tèrbols i que voldrien la pertorbació per desviar cap a l'anarquia dissolvent" (en referència a la presència d'elements de la CNT i la FAI a la manifestació).  A la tarda, un grup de Guàrdies d’Assalt va detenir diversos militants del Bloc Obrer i Camperol que s’havien reunit al seu local del carrer Sant Francesc, essent alliberats poc després pel propi Morera. L'Ajuntament volia doncs tenir un ferm control de la situació, però sense arribar a l'enfrontament directe amb l'Aliança Obrera.


A les 8 del vespre, anunciat el discurs del President de la Generalitat Lluís Companys, tot Terrassa estava pendent de la ràdio. Les paraules foren contundents: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”


Immediatament, la Casa del Poble del carrer Cremat es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments de Barcelona. Aquests reclamaren armes per defensar l’Estat català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir, d’armes se’n van veure poques.

Casa del Poble, seu d'Esquerra Republicana. Font: Arxiu Tobella

Sonà la sirena instal·lada a l’Ajuntament i automàticament els escamots de les JEREC es situaren a llocs estratègics, edificis públics, centrals de gas i electricitat, telègrafs, telèfons etc. L’Alcalde, Samuel Morera (fotografia), requerí els guàrdies d’assalt, que feren guàrdia a la Casa Consistorial juntament amb la policia municipal. En aquells instants, Morera, acompanyat dels regidors d’ERC, proclamà l’Estat Català en nom de la majoria dels regidors de l’Ajuntament i hissà l’estelada al balcó. Ja arribada a la mitja nit, la ràdio anuncià que a Barcelona s’havia declarat l’estat de guerra. A les dues de la matinada, la les forces de l’odre públic es retiraren de l’Ajuntament. Morera requerí al tinent de la guàrdia civil la tramesa de forces, però aquest li contestà que no podia fer-hi fins que no revés ordres de la seva superioritat. A les 6 de la matinada, es rebé la notícia de la rendició de Companys i els seu govern i immediatament els regidors d’ERC abandonaren l’Ajuntament davant la imminència de l’ocupació per part de militars procedents Barcelona. Abans, havia sonat la sirena de l’Ajuntament, era el senyal que indicava als revolucionaris que calia dipositar les armes. Abandonat la casa consistorial, aprofitant el buit de poder, a tres quarts de 8 del matí, entraren a l'Ajuntament una quarantena d’individus de la FAI, els qual s’apoderaren de diverses armes abandonades pels revolucionaris. Proveïts d’escopetes i fusells, els faistes es dirigiren a la presó del passeig per alliberar els reclusos, però al mateix temps arribaren les forces de seguretat i de la Guàrdia Civil i s’entaulà un tiroteig que tingué com a resultat diversos ferits i la retirada dels faistes. Durant tot el dia següent els tirotejos entre membres de la FAI i la guàrdia civil continuaren en diferents puts del Parc Vallparadís, amb el resultat d’un guàrdia mort i varis anarquistes greument ferits. El mateix dia 7 al matí, els terrassencs Josep i Gaspar López (pare i fill) i Josep Paysan, arribaven a Terrassa amb cotxe procedents de lluitar als carrers de Barcelona. A la carretera de Rubí, toparen amb la Guàrdia Civil i iniciaren un tiroteig amb aquests, que finalitzà tràgicament amb la mort dels tres compatricis.

Samuel Morera, alcalde republicà. Font: Ajuntament de Terrassa

El dilluns 8 d’octubre; Miguel Morales, tinent de la Guàrdia Civil de Terrassa i Comandant Militar de la ciutat per ordre del General Batet, es presentà a l’Ajuntament. Anava acompanyat de Francesc Llongueras, conseller municipal del Partit Radical. En presència del secretari municipal, van fer constar al Llibre de Sessions de l’Ajuntament el següent:

“Cumpliendo lo ordenado por el Excmo. Ser. General Jefe de la 4ª División Militar y usando de las facultades que por el mismo han sido delegadas, he resuelto destituir de sus cargos a todos los componentes del Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad y nombrar a Ud. Alcalde Accidental con funciones de gestor único de la administración municipal. Lo que traslado a Ud. Para su conocimiento y a efectos de que se posesione sin demora al cargo que se le confía.


Viva Ud. muchos años.

Tarrasa a 8 de Octubre de 1934.

El Comandante Militar de la Plaza - Miguel Morales Moreno

Rubricado - Sr. Don Francisco Llongueras Mach”

En consecuencia el Comandante Militar Sr. Morales, como delegado del Excmo. Ser. General Jede de la 4ª División Militar dio posesión del cargo de Alcalde accidental gestor de este Ayuntamiento al nombrado Don Francisco Llongueras Mach, quien quedó poseído del cargo en este acto, firmando en fe de ello, la presente diligencia con el Sr. Delegado Superior Autoridad Militar de la Región, y el infrascrito Secretario autorizante, en Tarrasa a ocho de Octubre de mil novecientos treinta y cuatro.

(Signen)
Francisco Benlloch Martínez (secretari)
Francesc Llongueras Mach (alcalde gestor)
Miguel Morales Moreno (Comandant Militar)


(*Durant la Revolució social de 1936, Morales Moreno es refugiaria a Almería.  Patrullers terrassencs, disposats a fer-li pagar la seva acció durant el 6 d’octubre i la repressió contra el sindicalisme de la ciutat, l’anirien a cercar al seu cau i el liquidarien a prop de Rubí)

Instants després, Ràdio Terrassa comunicava que la ciutat tenia un nou batlle, a la vegada que també feia una crida a restablir definitivament l’ordre, retornar als llocs de treball i acatar a les noves autoritats. Poc després, arribaren a Terrassa un batalló de l’Exèrcit i 30 guàrdies civils, que practicaren un registre a la Casa del Poble destrossant part del mobiliari i efectuant diverses detencions entre els presents a l’edifici. Finalment, el dia 9 d’octubre, les fàbriques i els serveis tornaren a funcionar. Durant les següents setmanes, s’inicià una onada de detencions contra aquelles persones que més s’havien significat amb la revolta, entre ells, els regidors de l’Esquerra, inclòs l’alcalde Morera, i els principals dirigents de l’Aliança Obrera i d’ERC. L’Acció, òrgan d’ERC, fou suspès per ordre governativa durant prop de quatre mesos. També seria clausurada la Casa del Poble i local social del Bloc Obrer i Camperol. L’Ajuntament de Terrassa, passarà a estar controlat per homes industrials i de dretes, vinculats al Partit Radical, la Lliga, Renovación Española i la CEDA.

Els fets d’octubre a Terrassa palesen l’abisme existent entre ERC i la CNT-FAI, així com la impossibilitat del BOC per fer de pont entre ambdós. Però la repressió i la censura en que foren sotmeses les esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol, feren possible la gran coalició electoral del Front Popular, amb el suport indirecte dels anarquistes.

Sabadell capital del Vallès Occidental?

Cercant en qualsevol enciclopèdia actual "Vallès Occidental" trobem sempre “comarca de Catalunya que limita amb el Bages, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Comparteixen la capitalitat de la comarca les ciutats de Sabadell i Terrassa” Ara bé, això canvia si uns fixem en la divisió territorial de Catalunya que féu la Conselleria d’Economia de la Generalitat l’any 1936. Aquesta indica clarament que Sabadell és la capital del Vallès Occidental.  Fixant-nos en dades dels anys trenta, comprovem que les dues ciutats no eren gaire diferents entre si, ambdues eren urbs pioneres de la industrialització tèxtil, havien tingut un creixement paral·lel, havien viscut el fenomen de la immigració intensament i estaven marcades per la proximitat de Barcelona. A nivell demogràfic, observant les dades que la Generalitat de Catalunya va recollir l’any 1936, comprovem que el nivell de població tampoc era gaire diferent: Terrassa 47.416 habitants, Sabadell 48.774. A grans trets, no veiem cap motiu perquè s’hagués d’adjudicar la capitalitat d’una d’elles en detriment de l’altre. De fet, el projecte de Divisió Territorial que la Generalitat elaborà l’any 1934, davant el problema que suposava tenir dues urbs tan importants a una mateixa comarca, tenia tres possibles solucions: Capitalitat compartida; la divisió del Vallès en tres, Vallès Oriental amb capital a Granollers, Vallès Mitjà amb capital a Sabadell i Vallès Occidental amb capital a Terrassa (que inicialment semblava la millor opció) o bé finalment un “ni per tu ni per mi” i establir la capitalitat del Vallès Occidental a Sant Cugat del Vallès. Ara bé, a nivell sociològic i polític les dues ciutats eren molt diferents, i això determinarà que ja en plena Guerra Civil, la Generalitat decidís establir la capital del Vallès Occidental a Sabadell.

Terrassa i Sabadell han tingut des dels anys de la Restauració en endavant, uns models polítics i socials sorprenentment diferents si es té en compte la seva proximitat i la seva base econòmica similar. En una primera etapa, des del Sexenni Democràtic fins el 1917, Sabadell va ser una ciutat amb molta més conflictivitat social que Terrassa. Mentre que els obrers egarencs tenien fama de moderats, els sabadellencs estaven molt sovint a la punta de la llança del moviment obrer català. Per contra, mentre que a Terrassa els industrials eren clarament salistes, a Sabadell girarien a l’entorn del catalanisme de la Lliga Regionalista. El salisme, en els seus primers anys, aconseguí rebre el suport de sectors molt diversos, des de republicans fins a carlins, en una unió política peculiar lligada estretament a la defensa dels interessos locals, una mena de “terrassenquisme” Aquest moviment va permetre retardar molt l’aparició d’un moviment obrer potent. Ara bé, les coses canviarien a partir del 1917. A partir de la Vaga General d’aquell any, el moviment obrer terrassenc aniria derivant cap a posicions anarcosindicalistes, mentre que els sabadellencs evolucionarien cap a un sindicalisme polític, més moderat. El salisme va acabar de cimentar un marc de relacions laborals molt coercitives, que donaren lloc a un esclat violent a partir del Pistolerisme iniciat arran de la fi de la I Guerra Mundial. Mentre que durant aquells anys els obrers terrassencs es radicalitzaren, el tarannà més negociador dels fabricants sabadellencs, va afavorir un moviment obrer moderat, lligat al republicanisme. Val a dir, que a Sabadell hi predominava la petita i mitjana indústria, i el contacte obrer-empresari era molt més estret que no pas a Terrassa, una ciutat de grans fàbriques industrials. D'aquí ve aquella frase popular "Un senyor de Terrassa, un home de Sabadell"

Divisió comarcal de Catalunya l'any 1936 feta pel geògraf Pau Vila. 

Amb l’arribada de la República, Sabadell passà a ser un bastió del trentisme a Catalunya, és a dir, un sindicalisme dominat per sector moderat de la CNT que trencà amb aquest sindicat l’any 1932, constituint la Federació Local de Sindicats (FLS). Per altra banda, la CNT terrassenca va estar clarament dominada per la FAI, tal com ho demostra l’assalt a l’Ajuntament de Terrassa de 1932 i els constats conflictes laborals entre 1933 i 1934. Pel que fa a la dreta, a Sabadell va estar hegemonitzada per la Lliga Regionalista, mentre que a Terrassa, si bé és cert que el catalanisme lliguer aconseguí ser la dreta majoritària, es veié obligat a pactar amb el salisme per fer front al republicanisme. També cal dir, que a Terrassa va créixer exponencialment l’extrema dreta, essent un dels principals nuclis del tradicionalisme i comptant amb un gran nombre de militants de Renovación Española. Aquest era el context social i polític previ al 19 de juliol de 1936, el que condicionà els fets que portaren al conseller Tarradellas a establir la capitalitat del Vallès Occidental a Sabadell. Derrotada la traïdoria militar-feixista del juliol de 1936, a Catalunya es visqué una veritable revolució social, econòmica i nacional. Però aquesta tingué dinàmiques diferents arreu del territori català, i Terrassa i Sabadell en són l’exemple. A Sabadell, la Revolució comportà la creació d’un Comitè Local de Defensa presidit pel marxista Josep Moix, mentre que a Terrassa sorgí el Comitè d’Enllaç Antifeixista, dominat per la CNT-FAI. A Sabadell, les relacions entre el Comitè revolucionari i l’Ajuntament foren estables, però a Terrassa, les velles disputes entre faistes i l’alcalde Samuel Morera provocaren fortes tensions politiques, que acabaren amb la dimissió del batlle.

L’agost de 1936 es publicà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya la nova Divisió Territorial de Catalunya feta pel geògraf Pau Vila. Tot i que als mesos previst al 19 de juliol Vila havia estudiat les tres solucions exposades ja anteriorment, en la nova divisió oficial i definitiva la capital quedava establerta a Sabadell. I es que la Generalitat de Catalunya, davant d’una ciutat dominada per l’anarcosindicalisme més intransigent, amb unes institucions polítiques oficials gairebé en estat vegetatiu, unes col•lectivitzacions àmplies i ràpides i un elevat component violent, preferí com a capital administrativa aquella ciutat amb qui podia mantenir diàleg continu amb les institucions i els nous òrgans de poder revolucionaris. La divisió territorial va comportar una protesta unànime dels partits i sindicats terrassencs davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat. L’Acció, òrgan de l’Esquerra de Terrassa, afirmà que no es podia castigar Terrassa d’aquesta manera, “esborrant-la del nou mapa econòmic català”

Les tensions entre els egarencs i la Generalitat continuaren durant mesos. La negativa de l’Ajuntament d’Unitat Popular de dissoldre la Junta de Seguretat, tal com havia ordenat la Generalitat, comportà que el conseller en cap, Josep Tarradellas, ordenés trencar les relacions amb l’Ajuntament de Terrassa fins que aquesta no fos dissolta. L’Ajuntament decidí, en un últim intent, transformar la Junta de Seguretat en una Comissió local de Defensa i Seguretat vinculada a l’Ajuntament, tot i que aquesta seguia estan controlada pel temut Pedro Alcócer, un conegut faista. Aquesta Comissió continuà actuant fins el març de 1937, data en que Alcócer marxà al front. Les relacions entre el consistori terrassenc i la Generalitat milloraren a mida que els sectors radicals de la FAI perdien pes en la política local. A efectes pràctics però, la no-capitalitat de Terrassa tingué poques repercussions. Organismes com el Consell de l’Escola Nova Unificada tenien seu a Granollers, Sabadell o Terrassa. Partits com Acció Catalana tenien la seu comarcal a Terrassa, i la Generalitat de Catalunya establí a Terrassa la Zona de Recaptació de Contribucions i Impostos, malgrat que aquesta no fos capital de comarca. Ara bé, no fou fins el 1987, amb la nova Llei d’Ordenació Territorial, que fou modificada la Llei de 1936 (gràcies a una gran campanya ciutadana a favor de la capitalitat egarenca) i establí la cocapitalitat Terrassa-Sabadell al Vallès Occidental.

Que vénen els carlins!

En un Ple de l’Ajuntament de Terrassa de 1893, s’acordà posar el nom de “22 de juliol” al carrer que passava paral.lel a la via del tren. Actualment, el Passeig 22 de juliol és la via més llarga de Terrassa. Però que succeí exactament aquell dia?

El Passeig 22 de juliol porta aquest nom en record dels fets ocorreguts en aquesta data l’any 1872, durant la Tercera Guerra Carlina. Durant aquells anys de guerra civil, els carlins imposaven una “contribució” als municipis que tenia sota la seva àrea d’influència. De gran o per força, les diverses partides recorrien pobles i viles cobrant aquest “impost” per tal de poder finançar la guerra. Terrassa no havia estat mai una població amb una presència carlina important, però durant aquest conflicte, els carlins controlaven bona part de Catalunya, i Terrassa estava sota la seva zona d’influència.

A principis de juliol de 1872, corria per la vila de Terrassa el rumor que els carlins preparaven un assalt a la ciutat per cobrar l’impost, de manera que la Junta d’Armament i la Milícia estaven en guàrdia. El dia 22 de juliol, una partida carlina formada per uns cinc-cents homes encapçalats per Joan Castells van apoderar-se d’un tren que es dirigia a Terrassa a l’altura Viladecavalls, varen fer baixar tots els passatgers i pujaren al comboi continuant el trajecte cap a Terrassa. Arribats a l’Estació del Nord, es dividiren en dos grups, un baixà pel carrer del Nord i l’altre pel carrer Mas Adei. Els comandant carlí, havia recomanat als seus homes “molta calma i força confiança” ja que no venien en ressò de guerra, sinó a cobrar la contribució. Ara bé, tant bon punt el segon grup comença a descendir pel carrer Mas Adei, sortiren els primers trets des de les finestres contra els intrusos, ocasionant un mort i varis ferits.

Immediatament, el campaner de l’església del Sant Esperit va començar a tocar a sometent, i la major part dels milicians, que eren obrers a les fàbriques, abandonaren els seus llocs de treball per anar a buscar les armes i acudir als seus llocs.

La columna que havia baixat pel carrer del Nord aconseguí arribar al Raval, on un grup començà a pujar per les escales de l’Ajuntament (actualment l’edifici situat a la cantonada del carrer cremat amb el Raval de Montserrat) per apoderar-se de la caixa de caudals, mentre que uns altres es quedaren fent guàrdia a l’entrada. Dins l’Ajuntament, els assaltants feren vàries destrosses en el mobiliari, documentació i documentació i també destrossant el retrat del Rei Amadeu I. Jaume Jové, tinent d’alcalde i flequer del carrer Gavatxons, sortí armat del seu establiment i es dirigí cap al Raval per enfrontar-se als carlins acompanyat de Valentí Alagorda. Pocs moments després, sortiren trets per tot arreu, per les teulades i per les finestres, obligant als assaltants a retirar-se carrer Sant Pere amunt.

El grup que havia descendit pel carrer Mas Adei arribà al carrer Sant Pau, on pretenien capturar l’alcalde Vallhonrat a casa seva, situada aquest mateix carrer. El batlle però, ja havia estat alertat i els carlins no pogueren complir el seu objectiu, i davant la situació adversa en que es trobaven, també es retiraren per on havien vingut. Els dos grups fugiren amb el mateix tren amb que havien arribat a Terrassa, direcció Manresa. Més tard es va saber que els carlins esperaven reforços per una partida encapçalada per Rafael Tristany, però que aquesta havia trobat resistència al Baix Llobregat.

El balanç, per part dels carlins, va ser de rotund fracàs: Aconseguiren apoderar-se d’unes 600 pessetes, a canvi de la vida de set homes morts pels terrassencs. Pel que fa Terrassa, es perdé la quantitat ja esmentada i les vides de Jaume Jover i Valentí Alagorda. La victòria sobre els assaltants, fou capitalitzada per la nova elit dirigent liberal de la vila. Va ser un atac doncs, contraproduent pels carlins, ja que el liberalisme es va aconseguir reforçar-se políticament, i la vila es va fortificar i preparar més intensament davant un possible nou atac.