CNT, el sindicat català
La Confederació
Nacional del Treball era, durant els anys de la Segona República, la gran força
sindical a Catalunya. El 1931 comptava amb 291.150 afiliats en una població
catalana total de tres milions cent mil persones. A Terrassa, el percentatge de militants de la
CNT encara era molt més elevat: Segons dades d’Eulàlia Vega, en el seu llibre Entre la revolució i la reforma. La CNT a
Catalunya (1931-1936) el sindicat tenia a Terrassa el desembre de 1931 un
total de 8.678 afiliats. El mateix any, la població total de la ciutat de
41.481 ciutadans, dels quals 10.898 eren obrers tèxtils. És a dir, militaven a
la CNT, aproximadament, un 80% dels obrers tèxtils i un 20% dels terrassencs.
El fet que fos un
sindicat tant gran feia que a Catalunya fos anomenat simplement com “el
sindicat” per ser-ne pràcticament l’únic, ja que la UGT estarà sota mínims fins ben entrats els anys trenta.
Això també provocava que dins de la CNT i haguessin dir diferents
tendències i opinions, tant ideològiques, com estratègiques i estructurals. Quan
arribà l’adveniment de la República existia dins la CNT un gran debat intern
entre dues grans tendències: la
possibilista i la radical. La primera, impulsada per Joan Peiró, afirmava que
la CNT no comptava amb prou forces ni organització com per impulsar una
revolució social i per tant, no es podia enfrontar amb nou règim
republicà. No eren partidaris de
col·laborar activament amb el Govern com feia la UGT, però no tampoc de ser-hi
clarament hostils. Volien exercir una lluita sindical sense violar la legalitat republicana. Per altra banda, hi havia el sector radical encapçalat per
membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) partidaris de la revolució
social a tota costa. Segons aquests, el nou govern republicà no era més que una
continuació de les estructures de la monarquia amb diferent nom i per tant
calia enderrocar-lo i implantar el comunisme llibertari. Les tesis de Peiró triomfaren al Congrés cenetista del juny de 1931, però durant els
mesos següents anaren perdent força degut a la lentitud de les reformes
promeses pel nou règim, mentre els grups faistes o radicals augmentaren els
seus partidaris i aconseguiren imposar a la pràctica les seves tesis, que tingueren
com a punt d’inflexió la Revolta a l’Alt Llobregat de 1932. A Terrassa, la CNT
estava controlada pel sector més radical, que sovint portava el segell fe la
FAI. El sector reformista, amb Espartacus Puig com a un dels seus líders més
representatius, va perdre la partida en benefici dels partidaris de l’acció
directa i la insurrecció.
El precedent: La Revolta de l’Alt Llobregat
Entre els dies 18 i
23 de gener de 1932, el proletariat tèxtil i miner de l’Alt Llobregat es declarà la vaga general revolucionària i els obrers proclamaren el comunisme
llibertari. La revolta s’inicià a Berga i s’atengué cap a les poblacions
mineres de Fígols, Balsareny, Sallent, Cardona i Súria. El Govern de al República ordenà la
intervenció de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, que partiren des de la caserna de
Manresa i ocuparen tots els pobles insurreccionats. No hi hagué vessament de
sang, però es clausuraren els sindicats i es deportaren alguns dels implicats a
l’Àfrica, entre els quals hi havia Durruti i Ascaso. Com a resposta a aquestes
deportacions, els sectors radicals de la CNT convocaren una nova vaga general
pel dilluns 15 de febrer. La República Espanyola reconeixia el dret de vaga
sempre que fos comunicada amb antelació i de forma oficial pels sindicats, de
manera que considerà aquesta il·legal i les autoritats catalanes prengueren les
mesures necessàries per evitar aldarulls i piquets davant les fàbriques,
transports públics i comerços. Els
cenetistes partidaris de la vaga es posaren en marxa de matinada per
assegurar-se l’èxit d’aquesta i dugueren a terme accions com aixecar els rails
de l’estació de tren, provocar algunes petites explosions o posar pues als
carrers per rebentar les rodes dels autobusos que circulaven. Tot i així, la
majoria d’obrers anaren a treballar aquell dia. Ara bé, a Terrassa viuria en un moviment insurreccional que quedaria
gravat en la memòria de tots els ciutadans.
La insurrecció
El dissabte 13 de
febrer van ser repartits per la ciutat un gran nombre de pamflets encapçalats
amb les sigles CNT i AIT i signades per la Federació Local de Sindicats Únics, on
es carregava durament contra les autoritats per la deportació dels
revolucionaris de l’Alt Llobregat i es feia crida a una vaga general de 24
hores per al dilluns següent. L’endemà
diumenge, el Governador Civil de Barcelona, Joan Moles, envià un telegrama als
alcaldes demanant que es prenguessin les
mesures necessàries perquè fos garantia la llibertat de treball i s’actués amb
contundència contra qualsevol tipus de piquet. Avel·lí Estrenjer, alcalde de
Terrassa i membre d’Acció Catalana Republicana, va passar unes hores al seu
despatx la tarda de diumenge sense que hi haguessin incidents importants. En
plegar a les 9 del vespre, va advertir a la guàrdia que extremés la vigilància,
ja que era possible que hi hagués algun aldarull durant la nit a causa de la
vaga. Res feia pensar, però, que durant la nit el Raval de Fermí Galan (nom del Raval de Montserrat durant la República) viuria un verdader
intent de revolució llibertària.
 |
Julià Abad "Poca-roba"Font: militans-anarchistes.info
|
El pla insurreccional
s’inicià a durant la matinada quan un
centenar de cenetistes vinculats a la FAI, capitanejats pel terrassenc Julià
Abad Guitart, un personatge molt popular i pintoresc conegut com a “Poca-roba”
es concentraren al carrer passades les tres. Decidiren dividir-se en dos grups per
emprendre una acció simultània i coincident; uns es dirigiren a la caserna de
la Guàrdia Civil del carrer Sant Leopold i els altres a l’Ajuntament. Els guàrdies civils de la caserna es trobaven
en alerta per la vaga anunciada, però després de que els anarquistes els
llencessin una gran descàrrega de bales s’hagueren de replegar dins de la caserna,
que restà assetjada durant unes hores. Des de dins, l’oficial que comandava les
forces va trucar a Barcelona per informar a la comandància del que passava a
Terrassa i aquesta li ordenà que resistissin fins que es fes de dia i
arribessin els reforços necessaris. Alguns
guàrdies van aconseguir sortir de la caserna i situar-se en llocs estratègics
propers a l’edifici i s'establí un gran tiroteig que despertà a la ciutat
en descans. La falta de llum no permetia als guàrdies saber a quina quantitat real
d’enemics s’enfrontaven, de forma que optaren per mantenir-se en posicions de
defensa a l’espera de reforços. Paral·lelament,
el segon grup tenia la intenció de fer-se amb el principal edifici del poder
polític local, l’Ajuntament. L’edifici estava poc protegit i no tingueren
dificultats per ocupar-lo: Tres individus armats es van avançar per no cridar
l’atenció, van sorprendre els policies municipals que feien guàrdia a les
dependències de la planta baixa de l’Ajuntament i els desarmaren. Després, els obligaren a obrir els portes per
tal de que la resta del grup pogués fer-se amb l’edifici. Un cop dins, els
revolucionaris prengueren posicions a les finestres i s’aprovisionaren de les
armes que trobaren allà, provinents en la seva majoria del desarmament del
Sometent. Amb la plaça assegurada, es
repartiren les diferents tasques previstes per dur a terme la revolta: Un grup
patrullà pels carrers pròxims al Raval i efectuà diverses detencions de
guàrdies municipals encarregats de la vigilància nocturna, així també com
d’algun civil que rondava aquelles hores pels carrers. Dos dels revolucionaris, anaren a buscar
l’alcalde Avel·lí Estrenjer a casa seva i se l'endugueren pres fins a
l’Ajuntament. Tots els detinguts, inclòs el batlle, foren tancats a la Sala de
Plens sota vigilància. Un tercer grup va anar als garatges municipals i s'apoderà d'una camioneta i un camió de bombers. Ompliren el tanc d’aigua d’aquest
darrer amb benzina per atacar la caserna de la guàrdia civil, cosa que
finalment no dugueren a terme ja que desconeixien com funcionava. Amb la camioneta anaren fins al carrer de la
Rutlla, on hi havia l’armeria de Joan Carner. Allà obligaren al propietari a obrir i
fer-los entrega de totes les armes i un cop van tenir la camioneta ben
carregada retornaren a l’Ajuntament per dipositar allà tot l’arsenal. Amb el mateix vehicle, anaren a cercar al
president de l’Institut Industrial, Pere Amat, però aquest es negà a obrir-los
la porta. Els anarquistes intentaren esbotzar la porta amb la camioneta, però
només aconseguiren malmetre-la i marxaren sense aconseguir el seu objectiu.
També intentaren detenir Samuel Morera,
tinent d’alcalde, però aquest no es trobava a casa seva. Mentrestant, els
regidors Francesc Cases i Francesc Devant, consideraren que el seu deure era
anar a l’Ajuntament i s’hi arribaren. Un cop allà van ser detinguts i tancats
amb la resta de presos al Saló de Plens. Seguidament van coaccionar a l'alcalde perquè redactés un document on s'ordenava la rendició de la Guàrdia Civil i l'entrega de totes les armes als revoltats. Estrenjer, amenaçat de mort, va obeir, però l'oficial de la guarnició no va fer cap cas del document i la resistència continuà.
 |
Després de la rendició dels revolucionaris hi hagué una gran expectativa davant l'Ajuntament. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT
Durant unes hores, fins passades les vuit del matí, els anarquistes van ser els amos absoluts de la ciutat. Entraven i sortien del Ajuntament, el seu quarter general, com i
quan volien, essent portadors de notícies, armes i personers. La bandera roja i
negra, símbol de la Revolució i el Comunisme Llibertari onejava al
balcó consistorial. En despuntar-se les primeres llums del dia els
revolucionaris impedien als pocs comerciants que s’hi atrevien obrir les seves
botigues i clausuraren també el Mercat de la Independència. Paral·lelament, un grup havia pres posicions
al capdavall de la Rambla i impedia als viatgers que arribaven amb tren sortir
de l’Estació dels Catalans.
|
Cap a les 9 del
matí, arribà una companyia de guàrdies civils provinents de Sabadell per
socórrer als seus companys de Terrassa. Amb l’arribada d’aquestes forces, els
anarquistes hagueren d’abandonar les seves posicions del carrer Sant Leopold,
alguns foren detinguts i altres aconseguiren retirar-se a l’Ajuntament. Seguidament, les forces de la Guàrdia Civil
de Terrassa i Sabadell es dirigiren cap al Raval per fer-se en aquesta plaça. En arribar allà foren rebuts a trets des de
les finestres de l’Ajuntament, de manera que prengueren diferents posicions per
assetjar l’edifici: Als carrers de la Unió i Cremat, a l’edifici de la
Telefònica de la Plaça Vella i a una terrassa de la Rasa. Com que els guàrdies civils sabien que des de
Barcelona ja havien sortit les forces de l’Exèrcit, es limitaren en mantenir la
Casa de la Ciutat sota control evitant qualsevol escapatòria dels revoltats. A les 10 del matí arribà de Barcelona una
companyia del 34è Regiment de l’Exèrcit, a les ordres d’un capità i dos tinents
i avançà a pas de combat cap al Raval. Un cop allà, militars i guàrdies
descarregaren una gran pluja de bales contra l’Ajuntament, que era contestada
des de l’interior. El tiroteig fou intensíssim i la situació d’alarma era
present a tota la ciutat. En veure que
no tenien cap escapatòria, els insurrectes decidiren rendir-se i enarboraren
bandera blanca, però no volien rendir-se a la Guàrdia Civil, sinó a l’exèrcit. Quan en veure el senyal, els guàrdies civils
avançaren per entrar a l’Ajuntament, van ser tirotejats de nou i els hi foren
llançades algunes bombes de mà. Es
repetí de nou el tiroteig, fins que els anarquistes obligaren al batlle
Estrenjer, amb un mocador blanc a la mà, i als regidors Cases i Devant sortir
al balcó per anunciar a les forces
atacants que els que estaven a l’interior desitjaven rendir-se. Però la situació es va tornar a escalfar quan
de nou; els insurrectes llençaren una bomba de mà des de les finestres de l’Ajuntament,
acció que fou resposta a trets per part dels guàrdies de la plaça. Alcalde i regidors s’hagueren d’ajupir al terra del balcó,
salvant-se miraculosament. Els revoltosos, obligaren ara a l’alcalde a baixar a
la planta baixa per obrir les portes i parlar amb les forces governamentals.
Aquets instants foren aprofitats per alguns revolucionaris per fugir per les
portes de darrere, entre ells en Poca-roba. Seguidament, guàrdies civils i
militars procediren a ocupar l’Ajuntament sense trobar resistència, alliberaren
els “presoners” tancats durant la nit i van detenir els revoltosos que encara
quedaven, un total de trenta-un. També
s’apoderaren d’una gran quantitat d’armes llargues, armes curtes, bombes de mà
i cartutxos de dinamita. Miraculosament no s'hagué de lamentar cap víctima mortal, només alguns ferits lleus a causa dels trets, entre els quals es trobava el propi Avel·lí Estrenjer.
 |
| Pati de darrere l'Ajuntament després dels fets. Hi podem veure Guàrdies Civils i soldats de l'Exèrcit. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT |
En l’edició de El Dia del 16 de febrer, hi trobem una
relació de els detinguts després de la rendició de l’Ajuntament. Els detinguts
foren Josep Garcia, Miquel Hernández, Joan Blanes, Benet Cadena, Francesc
Galan, Delfí Badia, Lluís Fortes, Francesc Morales, Josep Puig, Felix Lechón,
Josep Padilla, Josep Reimbay, Josep Pedro, Jaume Casarramona, Andreu Rossell,
Jaume Caballà, Pau Castells, Pere Perarnau, Ferran Rostoi, Ferran Folch,
Francesc Planas, Manuel Bou, Salvador Comas, Daniel Sànchez, Rosino Lopez,
Joaquim Regalés, Pere Martí, Ramon Soler, Miquel Domènech, Camil Nortes,
Llorenç Tapioles. Aquets detinguts foren
portats a Barcelona l’endemà. Al cap d'uns dies també seria detingut en "Poca-roba"
Les conseqüències: Repressió i canvi de govern
municipal
Durant els dies
posteriors es va produir una caça de bruixes contra militants de la
CNT i del Bloc Obrer Camperol (BOC) que en la majoria de casos no tenien res a
veure amb els fets. El local de la CNT va ser registrat i del BOC clausurat. Els militants del BOC no tenien cap mena de vinculació, però el fet de pertànyer a un partit comunista defensor de la revolució els convertia en objectius de les autoritats. Des de les pàgines de El Dia (catalanistes conservadors) i Crónica Social (monàrquics)
s’escrigueren articles i editorials contra el comunisme i la revolució. No
distingien entre comunistes, anarquistes i revolucionaris, eren el mateix, un
mal per Catalunya i Espanya al qual calia fer front. De fet, les cròniques dels dies posteriors
aparegudes en aquests diaris locals, es refereixen als revolucionaris com a
“comunistes”. Des de l’Acció es va fer una crida a obeir la legalitat i a
lluitar per les vies legals i democràtiques que havia portat la República.
La revolta va
produir una fissura entre la coalició governant, el Bloc Republicà Catalanista.
El Bloc estava format per Fraternitat Republicana-Esquerra Republicana, el
Centre Republicà Obrer i el Centre Catalanista Republicà-Acció Catalana
Republicana. Els homes d’ERC criticaren obertament a l’alcalde Estrenjer,
d’Acció Catalana per no haver pres les mesures necessàries per prevenir una
revolta, que segons ells, es veia a venir. L’alcalde va replicar que ningú podia
arribar a imaginar que la vaga anunciada dos dies abans de la revolta aniria
tant lluny, i per tant ell es va limitar en prendre les mesures necessàries ordenades
des del Govern Civil. Tot i així, el regidor i President d’ERC Terrassa,
Valentí Puigdomènech i Samuel Morera, tinent d’alcalde d’ERC, en forçaren
la dimissió. Així, el ple de l’1 de març
de 1932 seria nomenat nou alcalde Ramon Camps, pertanyent al Centre Republicà
Obrer.
Un any més tard, el
8 de gener de 1933 es produiria un nou intent revolucionari. Hi hagué un
tiroteig davant la caserna de la Guàrdia Civil i un intent d’assalt a la Zona
Militar de Reclutament, aquesta vegada amb el resultat de dos militants
llibertaris morts i com l’any abans, diversos detinguts i la clausura dels
locals del sindicat. El judici contra
els culpables de l’Assalt a l’Ajuntament es va dur a terme el juliol de 1933.
Un Consell de Guerra processà un total de tretze acusats, amb el resultat de
quatre penes de vint anys i un dia de presó per als principals culpables (Delfí
Badia, Ramon Solé, Llorens Tapioles i Julià Abad "Poca-roba"), cinc penes de dotze anys i
un dia i quatre absolucions.
 |
| Balcó de l'Ajuntament després dels fets. S'hi poden veure els impactes de bala. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT |
La CNT
estaria dominada pel sector faier i apostaria per l’acció directa, amb el
resultat d’enfrontaments continus enfrontaments amb les autoritats i
repressions. Això comportaria el descens dels seus militants, molts d’ells
partidaris d’una via més reformista i d’entesa amb les esquerres republicanes
governants. Tot i així, la CNT el sindicat clarament majoritari fins a finals
de 1936, quan la UGT li començaria a disputar l'espai sindical.
Actualment a la façana de l'Ajuntament encara es poden veure els impactes de bala produïts durant l'assalt.
 |
| Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà |
 |
| Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà |
DOCUMENTS
CONSULTATS
TERMES,
Josep. Història del moviment anarquista a
Espanya (1870-1980)
VEGA,
Eulàlia. Entre la revolució i la reforma.
La CNT a Catalunya (1931-1936)
MARCET,
Xavier. Història de Terrassa. Capítol
Segona República i Guerra Civil.
MARCET,
Xavier. Qui ha manat a Terrassa? I altres
reflexions
VIGUÉS,
Pere. Un món hostil. Narració
autobiogràfica.
RAGON,
Baltasar. Historial de l’any 1932
http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/
- PREMSA:
El Dia 16/02/1931 i 17/02/1932
Crónica Social 16/02/1932
La Vanguardia 17/02/1932
L’Acció 19/02/1932
Avui 29/02/1932
.jpg)
