Febrer de 1932: Els anarquistes prenen l’Ajuntament de Terrassa

CNT, el sindicat català  

La Confederació Nacional del Treball era, durant els anys de la Segona República, la gran força sindical a Catalunya. El 1931 comptava amb 291.150 afiliats en una població catalana total de tres milions cent mil persones.  A Terrassa, el percentatge de militants de la CNT encara era molt més elevat: Segons dades d’Eulàlia Vega, en el seu llibre Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936) el sindicat tenia a Terrassa el desembre de 1931 un total de 8.678 afiliats. El mateix any, la població total de la ciutat de 41.481 ciutadans, dels quals 10.898 eren obrers tèxtils. És a dir, militaven a la CNT, aproximadament, un 80% dels obrers tèxtils i un 20% dels terrassencs.

El fet que fos un sindicat tant gran feia que a Catalunya fos anomenat simplement com “el sindicat” per ser-ne pràcticament l’únic, ja que la UGT estarà sota mínims fins ben entrats els anys trenta.  Això també provocava que dins de la CNT i haguessin dir diferents tendències i opinions, tant ideològiques, com estratègiques i estructurals. Quan arribà l’adveniment de la República existia dins la CNT un gran debat intern entre dues  grans tendències: la possibilista i la radical. La primera, impulsada per Joan Peiró, afirmava que la CNT no comptava amb prou forces ni organització com per impulsar una revolució social i per tant, no es podia enfrontar amb nou règim republicà.  No eren partidaris de col·laborar activament amb el Govern com feia la UGT, però no tampoc de ser-hi clarament hostils. Volien exercir una lluita sindical sense violar la legalitat republicana. Per altra banda, hi havia el sector radical encapçalat per membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) partidaris de la revolució social a tota costa. Segons aquests, el nou govern republicà no era més que una continuació de les estructures de la monarquia amb diferent nom i per tant calia enderrocar-lo i implantar el comunisme llibertari.  Les tesis de Peiró triomfaren al Congrés  cenetista del juny de 1931, però durant els mesos següents anaren perdent força degut a la lentitud de les reformes promeses pel nou règim, mentre els grups faistes o radicals augmentaren els seus partidaris i aconseguiren imposar a la pràctica les seves tesis, que tingueren com a punt d’inflexió la Revolta a l’Alt Llobregat de 1932. A Terrassa, la CNT estava controlada pel sector més radical, que sovint portava el segell fe la FAI. El sector reformista, amb Espartacus Puig com a un dels seus líders més representatius, va perdre la partida en benefici dels partidaris de l’acció directa i la insurrecció.

El precedent: La Revolta de l’Alt Llobregat

Entre els dies 18 i 23 de gener de 1932, el proletariat tèxtil i miner de l’Alt Llobregat es declarà la vaga general revolucionària i els obrers proclamaren el comunisme llibertari. La revolta s’inicià a Berga i s’atengué cap a les poblacions mineres de Fígols, Balsareny, Sallent, Cardona i Súria.  El Govern de al República ordenà la intervenció de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, que partiren des de la caserna de Manresa i ocuparen tots els pobles insurreccionats. No hi hagué vessament de sang, però es clausuraren els sindicats i es deportaren alguns dels implicats a l’Àfrica, entre els quals hi havia Durruti i Ascaso. Com a resposta a aquestes deportacions, els sectors radicals de la CNT convocaren una nova vaga general pel dilluns 15 de febrer. La República Espanyola reconeixia el dret de vaga sempre que fos comunicada amb antelació i de forma oficial pels sindicats, de manera que considerà aquesta il·legal i les autoritats catalanes prengueren les mesures necessàries per evitar aldarulls i piquets davant les fàbriques, transports públics i comerços.  Els cenetistes partidaris de la vaga es posaren en marxa de matinada per assegurar-se l’èxit d’aquesta i dugueren a terme accions com aixecar els rails de l’estació de tren, provocar algunes petites explosions o posar pues als carrers per rebentar les rodes dels autobusos que circulaven. Tot i així, la majoria d’obrers anaren a treballar aquell dia. Ara bé, a Terrassa viuria  en un moviment insurreccional que quedaria gravat en la memòria de tots els ciutadans.

La insurrecció

El dissabte 13 de febrer van ser repartits per la ciutat un gran nombre de pamflets encapçalats amb les sigles CNT i AIT i signades per la Federació Local de Sindicats Únics, on es carregava durament contra les autoritats per la deportació dels revolucionaris de l’Alt Llobregat i es feia crida a una vaga general de 24 hores per al dilluns següent.  L’endemà diumenge, el Governador Civil de Barcelona, Joan Moles, envià un telegrama als alcaldes  demanant que es prenguessin les mesures necessàries perquè fos garantia la llibertat de treball i s’actués amb contundència contra qualsevol tipus de piquet. Avel·lí Estrenjer, alcalde de Terrassa i membre d’Acció Catalana Republicana, va passar unes hores al seu despatx la tarda de diumenge sense que hi haguessin incidents importants. En plegar a les 9 del vespre, va advertir a la guàrdia que extremés la vigilància, ja que era possible que hi hagués algun aldarull durant la nit a causa de la vaga. Res feia pensar, però, que durant la nit el Raval de Fermí Galan (nom del Raval de Montserrat durant la República) viuria un verdader intent de revolució llibertària.

Julià Abad "Poca-roba"Font: militans-anarchistes.info

El pla insurreccional s’inicià a durant la matinada quan un centenar de cenetistes vinculats a la FAI, capitanejats pel terrassenc Julià Abad Guitart, un personatge molt popular i pintoresc conegut com a “Poca-roba” es concentraren al carrer passades les tres.  Decidiren dividir-se en dos grups per emprendre una acció simultània i coincident; uns es dirigiren a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Sant Leopold i els altres a l’Ajuntament.  Els guàrdies civils de la caserna es trobaven en alerta per la vaga anunciada, però després de que els anarquistes els llencessin una gran descàrrega de bales s’hagueren de replegar dins de la caserna, que restà assetjada durant unes hores. Des de dins, l’oficial que comandava les forces va trucar a Barcelona per informar a la comandància del que passava a Terrassa i aquesta li ordenà que resistissin fins que es fes de dia i arribessin els reforços necessaris.  Alguns guàrdies van aconseguir sortir de la caserna i situar-se en llocs estratègics propers a l’edifici i s'establí un gran tiroteig que despertà a la ciutat en descans. La falta de llum no permetia als guàrdies saber a quina quantitat real d’enemics s’enfrontaven, de forma que optaren per mantenir-se en posicions de defensa a l’espera de reforços.  Paral·lelament, el segon grup tenia la intenció de fer-se amb el principal edifici del poder polític local, l’Ajuntament. L’edifici estava poc protegit i no tingueren dificultats per ocupar-lo: Tres individus armats es van avançar per no cridar l’atenció, van sorprendre els policies municipals que feien guàrdia a les dependències de la planta baixa de l’Ajuntament i els desarmaren.  Després, els obligaren a obrir els portes per tal de que la resta del grup pogués fer-se amb l’edifici. Un cop dins, els revolucionaris prengueren posicions a les finestres i s’aprovisionaren de les armes que trobaren allà, provinents en la seva majoria del desarmament del Sometent.  Amb la plaça assegurada, es repartiren les diferents tasques previstes per dur a terme la revolta: Un grup patrullà pels carrers pròxims al Raval i efectuà diverses detencions de guàrdies municipals encarregats de la vigilància nocturna, així també com d’algun civil que rondava aquelles hores pels carrers.  Dos dels revolucionaris, anaren a buscar l’alcalde Avel·lí Estrenjer a casa seva i se l'endugueren pres fins a l’Ajuntament. Tots els detinguts, inclòs el batlle, foren tancats a la Sala de Plens sota vigilància. Un tercer grup va anar als garatges municipals i s'apoderà d'una camioneta i un camió de bombers. Ompliren el tanc d’aigua d’aquest darrer amb benzina per atacar la caserna de la guàrdia civil, cosa que finalment no dugueren a terme ja que desconeixien com funcionava.  Amb la camioneta anaren fins al carrer de la Rutlla, on hi havia l’armeria de Joan Carner. Allà obligaren al propietari a obrir i fer-los entrega de totes les armes i un cop van tenir la camioneta ben carregada retornaren a l’Ajuntament per dipositar allà tot l’arsenal.  Amb el mateix vehicle, anaren a cercar al president de l’Institut Industrial, Pere Amat, però aquest es negà a obrir-los la porta. Els anarquistes intentaren esbotzar la porta amb la camioneta, però només aconseguiren malmetre-la i marxaren sense aconseguir el seu objectiu. També  intentaren detenir Samuel Morera, tinent d’alcalde, però aquest no es trobava a casa seva. Mentrestant, els regidors Francesc Cases i Francesc Devant, consideraren que el seu deure era anar a l’Ajuntament i s’hi arribaren. Un cop allà van ser detinguts i tancats amb la resta de presos al Saló de Plens. Seguidament van coaccionar a l'alcalde perquè redactés un document on s'ordenava la rendició de la Guàrdia Civil i l'entrega de totes les armes als revoltats. Estrenjer, amenaçat de mort, va obeir, però l'oficial de la guarnició no va fer cap cas del document i la resistència continuà.

Després de la rendició dels revolucionaris hi hagué una gran expectativa davant l'Ajuntament. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

Durant unes hores, fins passades les vuit del matí, els anarquistes van ser els amos absoluts de la ciutat. Entraven i sortien del Ajuntament, el seu quarter general, com i quan volien, essent portadors de notícies, armes i personers. La bandera roja i negra, símbol de la Revolució i el Comunisme Llibertari onejava al balcó consistorial. En despuntar-se les primeres llums del dia els revolucionaris impedien als pocs comerciants que s’hi atrevien obrir les seves botigues i clausuraren també el Mercat de la Independència.  Paral·lelament, un grup havia pres posicions al capdavall de la Rambla i impedia als viatgers que arribaven amb tren sortir de l’Estació dels Catalans.

Cap a les 9 del matí, arribà una companyia de guàrdies civils provinents de Sabadell per socórrer als seus companys de Terrassa. Amb l’arribada d’aquestes forces, els anarquistes hagueren d’abandonar les seves posicions del carrer Sant Leopold, alguns foren detinguts i altres aconseguiren retirar-se a l’Ajuntament.  Seguidament, les forces de la Guàrdia Civil de Terrassa i Sabadell es dirigiren cap al Raval per fer-se en aquesta plaça.  En arribar allà foren rebuts a trets des de les finestres de l’Ajuntament, de manera que prengueren diferents posicions per assetjar l’edifici: Als carrers de la Unió i Cremat, a l’edifici de la Telefònica de la Plaça Vella i a una terrassa de la Rasa.  Com que els guàrdies civils sabien que des de Barcelona ja havien sortit les forces de l’Exèrcit, es limitaren en mantenir la Casa de la Ciutat sota control evitant qualsevol escapatòria dels revoltats.  A les 10 del matí arribà de Barcelona una companyia del 34è Regiment de l’Exèrcit, a les ordres d’un capità i dos tinents i avançà a pas de combat cap al Raval. Un cop allà, militars i guàrdies descarregaren una gran pluja de bales contra l’Ajuntament, que era contestada des de l’interior. El tiroteig fou intensíssim i la situació d’alarma era present a tota la ciutat.  En veure que no tenien cap escapatòria, els insurrectes decidiren rendir-se i enarboraren bandera blanca, però no volien rendir-se a la Guàrdia Civil, sinó a l’exèrcit.  Quan en veure el senyal, els guàrdies civils avançaren per entrar a l’Ajuntament, van ser tirotejats de nou i els hi foren llançades algunes bombes de mà.  Es repetí de nou el tiroteig, fins que els anarquistes obligaren al batlle Estrenjer, amb un mocador blanc a la mà, i als regidors Cases i Devant sortir al balcó  per anunciar a les forces atacants que els que estaven a l’interior desitjaven rendir-se.  Però la situació es va tornar a escalfar quan de nou; els insurrectes llençaren una bomba de mà des de les finestres de l’Ajuntament, acció que fou resposta a trets per part dels guàrdies de la plaça.  Alcalde i regidors  s’hagueren d’ajupir al terra del balcó, salvant-se miraculosament. Els revoltosos, obligaren ara a l’alcalde a baixar a la planta baixa per obrir les portes i parlar amb les forces governamentals. Aquets instants foren aprofitats per alguns revolucionaris per fugir per les portes de darrere, entre ells en Poca-roba. Seguidament, guàrdies civils i militars procediren a ocupar l’Ajuntament sense trobar resistència, alliberaren els “presoners” tancats durant la nit i van detenir els revoltosos que encara quedaven, un total de trenta-un.  També s’apoderaren d’una gran quantitat d’armes llargues, armes curtes, bombes de mà i cartutxos de dinamita. Miraculosament no s'hagué de lamentar cap víctima mortal, només alguns ferits lleus a causa dels trets, entre els quals es trobava el propi Avel·lí Estrenjer. 

Pati de darrere l'Ajuntament després dels fets. Hi podem veure Guàrdies Civils i soldats de l'Exèrcit. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

En l’edició de El Dia del 16 de febrer, hi trobem una relació de els detinguts després de la rendició de l’Ajuntament. Els detinguts foren Josep Garcia, Miquel Hernández, Joan Blanes, Benet Cadena, Francesc Galan, Delfí Badia, Lluís Fortes, Francesc Morales, Josep Puig, Felix Lechón, Josep Padilla, Josep Reimbay, Josep Pedro, Jaume Casarramona, Andreu Rossell, Jaume Caballà, Pau Castells, Pere Perarnau, Ferran Rostoi, Ferran Folch, Francesc Planas, Manuel Bou, Salvador Comas, Daniel Sànchez, Rosino Lopez, Joaquim Regalés, Pere Martí, Ramon Soler, Miquel Domènech, Camil Nortes, Llorenç Tapioles.  Aquets detinguts foren portats a Barcelona l’endemà. Al cap d'uns dies també seria detingut en "Poca-roba"

Les conseqüències: Repressió i canvi de govern municipal

Durant els dies posteriors es va produir una caça de bruixes contra militants de la CNT i del Bloc Obrer Camperol (BOC) que en la majoria de casos no tenien res a veure amb els fets. El local de la CNT va ser registrat i del BOC clausurat. Els militants del BOC no tenien cap mena de vinculació, però el fet de pertànyer a un partit comunista defensor de la revolució els convertia en objectius de les autoritats.  Des de les pàgines de El Dia (catalanistes conservadors) i Crónica Social (monàrquics) s’escrigueren articles i editorials contra el comunisme i la revolució. No distingien entre comunistes, anarquistes i revolucionaris, eren el mateix, un mal per Catalunya i Espanya al qual calia fer front.  De fet, les cròniques dels dies posteriors aparegudes en aquests diaris locals, es refereixen als revolucionaris com a “comunistes”. Des de l’Acció  es va fer una crida a obeir la legalitat i a lluitar per les vies legals i democràtiques que havia portat la República.  

La revolta va produir una fissura entre la coalició governant, el Bloc Republicà Catalanista. El Bloc estava format per Fraternitat Republicana-Esquerra Republicana, el Centre Republicà Obrer i el Centre Catalanista Republicà-Acció Catalana Republicana. Els homes d’ERC criticaren obertament a l’alcalde Estrenjer, d’Acció Catalana per no haver pres les mesures necessàries per prevenir una revolta, que segons ells, es veia a venir. L’alcalde va replicar que ningú podia arribar a imaginar que la vaga anunciada dos dies abans de la revolta aniria tant lluny, i per tant ell es va limitar en prendre les mesures necessàries ordenades des del Govern Civil. Tot i així, el regidor i President d’ERC Terrassa, Valentí Puigdomènech i Samuel Morera, tinent d’alcalde d’ERC, en forçaren la dimissió.  Així, el ple de l’1 de març de 1932 seria nomenat nou alcalde Ramon Camps, pertanyent al Centre Republicà Obrer.

Un any més tard, el 8 de gener de 1933 es produiria un nou intent revolucionari. Hi hagué un tiroteig davant la caserna de la Guàrdia Civil i un intent d’assalt a la Zona Militar de Reclutament, aquesta vegada amb el resultat de dos militants llibertaris morts i com l’any abans, diversos detinguts i la clausura dels locals del sindicat. El judici contra els culpables de l’Assalt a l’Ajuntament es va dur a terme el juliol de 1933. Un Consell de Guerra processà un total de tretze acusats, amb el resultat de quatre penes de vint anys i un dia de presó per als principals culpables (Delfí Badia, Ramon Solé, Llorens Tapioles i Julià Abad "Poca-roba"), cinc penes de dotze anys i un dia i quatre absolucions. 

Balcó de l'Ajuntament després dels fets. S'hi poden veure els impactes de bala. Font: JM Sagarra-AHCB-AMAT

La CNT estaria dominada pel sector faier i apostaria per l’acció directa, amb el resultat d’enfrontaments continus enfrontaments amb les autoritats i repressions. Això comportaria el descens dels seus militants, molts d’ells partidaris d’una via més reformista i d’entesa amb les esquerres republicanes governants. Tot i així, la CNT el sindicat clarament majoritari fins a finals de 1936, quan la UGT li començaria a disputar l'espai sindical.


Actualment a la façana de l'Ajuntament encara es poden veure els impactes de bala produïts durant l'assalt.

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

Impactes de bala a la façana de l'Ajuntament. Font: Bernat Pizà

DOCUMENTS CONSULTATS

TERMES, Josep. Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980)

VEGA, Eulàlia. Entre la revolució i la reforma. La CNT a Catalunya (1931-1936)

MARCET, Xavier. Història de Terrassa. Capítol Segona República i Guerra Civil.

MARCET, Xavier. Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions

VIGUÉS, Pere. Un món hostil. Narració autobiogràfica.

RAGON, Baltasar. Historial de l’any 1932

http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

- PREMSA:

El Dia 16/02/1931 i 17/02/1932

Crónica Social  16/02/1932

La Vanguardia  17/02/1932

L’Acció 19/02/1932

Avui 29/02/1932

Gener 1939: Terrassa és front de guerra

L’ofensiva

Durant les vigílies de Nadal de 1938, l’exèrcit de Franco va llançar final contra Catalunya.  Els republicans havien estat derrotats a la Batalla de l’Ebre, on l’Exèrcit Popular havia cremat els seus últims cartutxos i havia quedat totalment incapaç d’afrontar una nova lluita. A l’altra riba del riu, les forces feixistes es trobaven reforçades amb una gran quantitat de recursos humans i materials alemanys i italians. Malgrat aquesta clara desigualtat les forces republicanes van oferir una resistència tenaç que va durar durant gairebé dos mesos, fins el 13 de febrer de 1939.  Els comandaments republicans sabien de sobres que aquella batalla estava perduda, però l’objectiu no era guanyar sinó resistir per tal de salvar el màxim nombre de vides civils. Les històries de les massacres comeses a Andalusia durant els primers mesos de la guerra, quan les tropes de la Legión avançaven a gran velocitat i assassinaven a tots els sospitosos de ser rojos a tots els pobles que ocupaven, havien arribat a Catalunya. Calia actuar en conseqüència, era necessari guanyar temps per tal de que tots els compromesos amb la democràcia poguessin enfilar (majoritàriament a peu) el seu camí cap a l’exili.

Portada de La Vanguardia anunciant l'ofensiva franquista de 1938

El que va passar a Terrassa durant aquells dies és el mateix que va passar a tot Catalunya: Pels vols del cap d’any de 1938-39 gairebé tots terrassencs eren conscients que els franquistes arribarien; era qüestió de dies, setmanes o potser mesos, però aquest final era inevitable. Gairebé tothom sabia que la República havia estat derrotada a la pràctica després de la retirada a l’Ebre.  Eren molts els que desitjaven que arribés aquest dia, alguns, la majoria, no per una qüestió d’afinitat ideològica, sinó per posar fi a l’escassetat, la penúria i la por a ser bombardejats. D’altres ho esperaven per sortir dels seus amagatalls, tornar a la feina o recuperar les seves propietats.


A Terrassa: Mobilitzacions, derrota i exili


Durant aquests darrers dies de l’etapa republicana, els carrers de la ciutat s’omplen de refugiats, soldats, ferits i presoners de guerra.  L’arribada de ferits havia sigut constant des mitjan de 1937 i ara, gener de 1939, l’Hospital es veu totalment desbordat. El Casino del Comerç del carrer Sant Pere i el local dels Amics de les Arts són habilitats com a hospitals militars, mentre que els locals dels partits polítics s’hi estableixen autoritats militars i al Teatre Alegria s’hi tanquen presoners de guerra. Comencen a arribar fugitius dels pobles del sud-oest de Catalunya que ja han caigut en mans dels feixistes; són escenes de famílies, amb els avis, la mare i els fills (el pare, en molts casos, és al front, mort o desaparegut) a peu o, els que tenen sort, amb un carro carregat amb tot allò que han pogut endur-se de casa abans de marxar, fins hi tot mobles i matalassos. Mentrestant, les autoritats criden les lleves per anar al front d’una manera desesperada. La joventut de vint i trenta anys ja ha estat cridada a files feia mesos, de forma que només queden els adolescents i els homes de més de quaranta anys.  Es crida la lleva del 1942, és a dir, els joves que han de complir 21 anys aquest any, adolescents que tenen 16 o 17 anys. També es criden els homes de les lleves del 1914 al 1921 i tots els suboficials i oficials retirats. Es dona més d’un cas que pare i fill són cridats alhora per incorporar-se a files, tot que en la majoria de casos deserten o directament no s’arriben a incorporar. Ningú es vol enrolar a un exèrcit que ja està pràcticament derrotat.  Al passeig, els Guàrdies d’Assalt paren a tothom qui passa i detenen els indocumentats en edat militar.  Qui sí s’incorpora a files és el batlle Marcel·lí Sàbat, de la CNT, qui és substituït al càrrec per Joan Prat Castellà, també anarcosindicalista i el darrer alcalde republicà de Terrassa. 
Les files gairebé desfetes l'Exèrcit republicà, compost en gran part per joves de 17-18 anys, es retiren progressivament cap a França. Alguns soldats opten per abandonar una lluita considerada inútil i tornar a peu cap a casa. Un d'ells és Baltasar Jorba, de 18 anys, qui després de ser hospitalitzat a Montserrat decideix tornar amb la seva família i emprèn el camí a peu cap a Terrassa. D'altres, com en soldat Joan Ullés, sergent de l'exèrcit amb només 18 anys, creuaran la frontera. Iniciaven així un exili que per alguns duraria més de quaranta anys.
Per la seva banda,  autoritats i aquells més compromesos políticament (especialment els comunistes del PSUC) intenten fer una crida desesperada a la resistència. El dia 9 de gener, en una sessió a la sala de plens de l’Ajuntament, el consistori “s’adheix amb incommovible fe a l’Exèrcit, que conté l’enemic com a preludi de la victòria definitiva” El dia 21 es publica el darrer número de l’Acció, òrgan d’ERC i el 22, de El Dia, òrgan del PSUC. Ambdós fan crides a la resistència. El dia 23 surt un nou diari, Terrassa,  que ha de ser la veu unida de totes les organitzacions antifeixistes, amb unes lletres ben grans que diuen “Tothom a cavar trinxeres” ... en sortirà només un número. Malgrat les consignes dels cartells, dels diaris i de la ràdio, no hi ha res a fer: El dia 15 han caigut Tarragona i Reus i el dia 21 Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. En vista de la situació, el President de la República, Manuel Azaña, que des de fa poc més d’un any viu a Matadepera, emprèn el camí cap a l’exili. L’Ajuntament decreta l’evacuació de la ciutat i aquells que encara no han marxat comencen a fer-ho. L’endemà, s’evacua l’hospital i els locals de les organitzacions republicanes són abandonats.  Centenars de refugiats s’amunteguen en vagons de càrrega de l’Estació del Nord, però no hi ha locomotores i la majoria han de marxar a peu. El fred és intensíssim i la sensació de derrota és real i present.

Exemplar del diari Terrassa del 23 de gener de 1939. En les seves dues úniques pàgines es fa una crida a la unitat de l'antifeixisme, a la fortificació i a la resistència. Font: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/

La zona de combat, allunyada de la ciutat durant tota la guerra, arriba ara a Terrassa. Les canonades se senten cada com més fortes i es presencien dos combats aeris sobre la ciutat. Els dies 24 i 25, l’aviació feixista bombardeja les perifèries de la ciutat, concretament ca n’Aurell i la carretera de Castellar.  La nit del 24 al 25, la Brigada Líster saqueja l’Ajuntament, s'enduen les màquines d'escriure i regiren totes les dependències. El dia 25 al matí, tots els dirigents de la ciutat han fugit. Terrassa és terra de ningú i les dones, ancians i nens es llencen al carrer per assaltar els magatzems de queviures, produint-se escenes esgarrifoses; gent atropellant-se mútuament per intentar agafar tot el menjar que podien. Són les conseqüències de dos anys de fam i penúries.  Al cap vespre del dia 25, es poden contemplar els llums de les fogueres de les tropes enemigues acampades a la serra de Can Poal, al sud-oest de la ciutat. Durant la nit, soldats en retirada, per desfogar-se de la quimera de vençuts, prenen foc a les fàbriques Terrassa Industrial, Matèries Industrials i una quadra de cal Gibert, també intenten encendre el Condicionament Terrassenc. El floc es reflexa en la negre nit i produeix una gran impressió, però no causa grans danys gràcies a l'actuació dels bombers que aconsegueixen els incendis tot i la  precarietat en que es trobaven.

Bombardeig al sud-oest de Terrassa el gener de 1939. Font:  Ufficcio Storico dell'Aeronautica Militare (Roma)

Dijous, 26 de gener
Carrers deserts, són pocs els que s’atrevien a sortir al carrer. Silenci. Només se sent espetegar l’artilleria i el xiular dels projectils que passen per sobre la ciutat. Cap al migdia els dinamiters de l’Exèrcit Popular destrueixen els ponts de les carreteres de Sabadell, Montcada i Rellinars per dificultar el pas de l’exèrcit enemic, mentre que al cel, avions en formació passen per observar la ciutat.  Finalment, cap al migdia, apareix el primer soldat: Un oficial, sol i pistola en mà entra caminant arran de paret al Raval de Montserrat. En arribar a l’Ajuntament, els conserges que s’havien quedat i algun bomber l’informen de la situació, el militar els dóna cigarretes i desfà el camí. Instants després entra una moto amb sidecar, baixa un militar graduat que desplega dues petites banderes, una roja y gualda i una d’italiana, i crida  “Arriba Franco” “Arriba Mussolini!”  Seguidament un gran exèrcit entra a la ciutat per les carreteres de Rellinars, Rubí i Matadepera. Primer, els terrassencs els miren emporugits rere les finestres, però després de la sortida dels primers partidaris dels nous ocupants que surten a rebre'ls amb crits i alguna bandera, els carrers es van omplint de gent.  Al 22 de Juliol els ocupants reparteixen pots de conserves entre alguns nens que, encuriosits s'han acostat per veure d'aprop les tropes.

Els locals d’ERC, Acció Catalana, el PSUC, la UGT i la CNT són assaltats per convertir-se en seu de les diferents organitzacions falangistes.  Repiquen les campanes de l’església de Santa Maria, les úniques que s’han salvat de la destrucció. Al Raval es forma una manifestació  que aclama als vencedors que fan parlaments des del balcó l’Ajuntament, on ja oneja la bandera espanyola bicolor.  Es veuen cares conegudes, alguns feia mesos que s’havien amagat a les golfes de casa, d’altres venen amb l’exèrcit vencedor. Quatre terrassencs són els primers en entrar amb les tropes vencedores: Pere Matalonga, Francesc Duran, Joan Vert, Santi Trullàs i Miquel Cirera. Matalonga havia estat militant de Renovación Española durant la República, i ara, essent oficial de l’Exèrcit de Franco, dirigeix unes paraules als terrassencs que es concerten davant l’Ajuntament. Probablement molts dels que ara aplaudeixen i saluden amb el braç alçat també havien sortit el 14 d’abril i havien anat a aclamar Macià en la seva visita a Terrassa l’any 1932, però després de 2 anys i mig de guerra, qualsevol final és alliberador.  Josep Homs Bages, industrial salista, és nomenat alcalde, tot i que el veritable poder recau sobre l’autoritat militar. A la nit les tropes del Ejército Nacional desfilen en perfecta formació per la Rambla i l’endemà, al Passeig, es celebrarà la primera missa pública des de 1939.  Hi acudiran molts terrassencs a contracor: Per evitar cap descreença, més val deixar-s’hi veure. Els símbols del canvi eren, doncs, evidentíssims: Banderes, crits, himnes, cançons... i fins hi tot l’hora: L’Espanya de Franco es regia per l’hora solar, dues hores menys que a l’Espanya republicana.

Tropes italianes desfilant per Terrassa, després de ser ocupada. Font: Casals-Arxiu Tobella

Malgrat l’alegria inicial, la trista realitat fou que els temps que vindrien serien fins hi tot pitjors: la penúria continuaria, la llengua catalana seria prohibida i totes les metes socials aconseguides per la República suprimides de cop. Si una única cosa quedava clara, és que per a Terrassa s’acaba una època i en començava una altra.  Aquets fets que succeïren a la nostra ciutat durant aquells dies són extrapolables a tota Catalunya: Crides i mobilitzacions per a la resistència final, represàlies, fam, por, exili, ocupació i inici d’un túnel que duraria trenta-vuit anys.

FONTS:

• PERNAU, Josep Diari de la Caiguda de Catalunya
• MARCET, Xavier Els anys foscos de la postguerra
• RAGON, Baltasar Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil
• DUCH, Joan Anys negres 1936-1939
• Tarrasa Información (26/01/1959)
• Fonts orals: Joan Ullés, Baltasar Jorba, Montserrat Castella

L'avi Macià, a Terrassa

El 6 de juliol de 1931, en motiu de la Festa Major el President Macià va visitar la nostra ciutat. Feia  pocs mesos que s’havia proclamat la República i Catalunya vivia les jornades històriques més importants des de feia dos segles. Macià s’havia  convertit per a tot el país en l’avi de Catalunya, un símbol de la lluita per les llibertats nacionals catalanes. Tant és així, que, segons afirmen  les cròniques de l’època, Terrassa va viure aquell dia de Festa Major un entusiasme popular com no es recordava cap any per Festa Major.

El Raval de Montserrat escoltant l'avi. Fons Ragon-AMAT

Des de les onze del matí, milers de terrassencs i terrassenques deambulaven pels carrers cèntrics de la ciutat. Els balcons de les cases estaven engalanats amb senyeres i flors i l’ambient era molt festiu.  La concurrència de gent anà en augment fins a fer-se intransitables alguns carrers, especialment la Fontvella ja que la majoria es dirigien al Passeig, per on el President havia de fer la seva arribada. Mentrestant, una gran multitud s’anava concentrava a la Plaça del Dr. Robert, aguantant un sol de juliol que queia aplomat.  Quan es va començar a divisar la caravana d’autos on  venia Macià, sorgí espontàniament una gran ovació. Arribà finalment el cotxe descobert del President, que anava acompanyat de diputat republicà Palet i Barba i el tinent d’alcalde Samuel Morera. Després de fer una parada davant l’hospital, on l’esperaven els membres del consistori municipal, continuà la seva ruta cap a l’Ajuntament, entre crits de visques a Macià, Catalunya i la República. Arribats al Raval, amb grans dificultats el President aconseguí entrar a l’edifici municipal. Diuen els cròniques d’aquell dia que la gentada concentrada al Raval només tenia punt de comparació amb el 14 d’abril, data de la proclamació de la República. Instants després, des del balcó de l’Ajuntament Samuel Morera i l’avi Macià es dirigiren al públic congregat. Entre grans ovacions i visques, el President aconseguí fer-se sentir:

Ciutadans: Algú es creia que jo no venia a Terrassa perquè no tenia interès en fer-hi una visita. No és així, jo vull anar a tot Catalunya a sentir els batecs de tots els catalans. És sentint aquests batecs com he forjat els ideals que he sostingut i sostindré tota la vida.

Necessitem tenir la llibertat de governar-nos, perquè així podrem desenrotllar aquests ideals. Nosaltres estimem les demés regions espanyoles, als quals ajudarem perquè tinguin les mateixes llibertats i els mateixos drets que nosaltres, així que hagim obtingut la nostra llibertat i la nostra independència.

Jo, anant pel món, fent propaganda per la idea que tinc arrelada al fons del cor, m’he forjat uns ideals per a portar a cap dins el Govern de Catalunya. [...]

Volem que els catalans no tinguin la preocupació de si podran o no instruir a llurs fills, perquè siguin ciutadans dignes i facin una Catalunya gran. L’obrer, que amb treballs pot subvenir les seves necessitats, no pot ara instruir els seus fills degudament. Nosaltres volem una escola sense privilegis, a la qual no hi vagin els fills dels banquers i els fills dels obrers, sinó els fills dels catalans. [...] Volem també que la nostra legislació obrera sigui a Catalunya. Nosaltres coneixem les nostres aspiracions i les nostres necessitats. Si hem d’anar a Madrid no resoldrem res [...] Acabo dient-vos jo, que per la meva edat i posició no tinc altra ambició que el bé de Catalunya, a tots els ciutadans, patrons i obrers, de totes les classes socials, des del més humil al de més alta posició, que és precís que tots els catalans declarin amb llur vot que volen l’Estatut de Catalunya, que enclou el màxim de bé per tots els pobles d’Espanya, als quals adreço la meva abraçada. Volem aquesta llibertat per tothom, però sobretot per la classe humil, la que més s’ho mereix i la més digna d’estima.

L’objectiu del viatge de Macià era també assistir a l’acte oficial de descobriment de les plaques que donaven nom els carrers rebatejats pel nou Ajuntament democràtic: La Plaça de la República (Plaça Vella), Raval de Fermí Galán (Raval de Montserrat) i Passeig de Garcia Hernández (Passeig Comte d’Égara) però la gentada que omplia els carrers, i el fet que Macià tenia una certa edat, i se sentia fatigat, aquesta tasca va ser impossible de fer-se.



 Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al dinar l'Ajuntament oferí a Francesc Macià. Fons Ragon-AMAT



Després de dinar als jardins de l’Ajuntament, Macià visità acompanyat de les autoritats locals el Casino del Comerç, els Amics de les Arts, el Círcol Egarenc, la seu del CADCI,  les Esglésies de Sant Pere,  la Fraternitat Republicana de Sant Pere i la Casa del Poble del carrer Cremat, on féu novament un discurs i escoltà un concert de l’Orquestra Simfònica local.  A tot arreu era acollit i aclamat amb visques o bé amb cant dels Segadors. Burgesos, obrers i religiosos... tothom volia adreçar-se al l’avi de Catalunya. Finalment acudí a l’estadi del Terrassa FC (situat en aquella època al carrer Pi i Margall, darrere la Rambla)  on se li tributà un partit d’honor.  Acabat aquest, Macià feu de nou un recorregut amb cotxe per la ciutat i partí de nou cap a Barcelona.

Dies després, el Ple de l’Ajuntament aprovà concedir a Francesc Macià el títol de fill il·lustre de Terrassa “en reconeixement del seu patriotisme i la seva lluita incansable per les llibertats de les terres catalanes”

Durant els següents dos anys el President visità Terrassa en tres ocasions més: El 31 de desembre del mateix any visità la ciutat per inaugurar la Central de Telèfons de la plaça Vella.  El 2 d’abril de 1932 per inaugurar l’Escola Genescà al barri de Sant Pere i la nova emissora de Ràdio Terrassa al carrer Font Vella.  El dos d’agost per inaugurar el Grup Femení d’Esquerra Republicana a Terrassa. Finalment, la darrera visita del President a la ciutat fou el 24 d’agost del 1933, en motiu d’una visita oficial a les dependències hospitalàries del Passeig. Ara bé,  fou la primera la que més marcà a la ciutat.  Milers terrassencs van veure l’heroi de Catalunya per primera vegada, la gentada que es va viure aquell dia a la ciutat (segons narren els cronistes) només s’havia vist el dia de la proclamació de la República, i és que l’avi Macià despertava un gran entusiasme per a ciutadans de totes classes socials.

Antifranquistes en un ajuntament franquista.

Les eleccions del terç familiar de novembre de 1967 i 1973, significaren per primera vegada l’entrada d’antifranquistes a l’Ajuntament.

Terrassa era coneguda a finals dels anys seixanta i principis dels setanta com “Terrassa la roja” com a evidència de la força que el moviment antifranquista hi adquirí. El moviment veïnal, les vagues, el cristianisme progressista i les activitats de cèl·lules clandestines del PSUC i Comissions Obreres eren demostració de que l’antifranquisme s’havia reorganitzat i tenia una forta presència a la ciutat. De totes les lluites antifranquistes, n’hi ha una que mereix especial atenció: La que dugueren a terme líders demòcrates i sindicals des dins del propi Ajuntament franquista.

Acabada la Guerra Civil, el règim es va anar institucionalitzant poc a poc. En el camp de l’administració local es creà la Ley de Bases de Régimen Local, que disposava que els regidors municipals havien de ser designats per un sistema de terços: Un terç l’escollirien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel Governador Civil (terç corporatiu), un segon terç seria escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical), i el darrer terç seria escollit per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar).  D’aquesta manera, les classes dominants s’asseguraven el control del poder local i a la vegada simulaven una representació dels ciutadans.  El terç familiar, era l’únic que permetia, en teoria, una certa participació democràtica. Ara bé, sempre es donava la «casualitat» que el nombre de «nomenats» coincidia amb el nombre de places a cobrir, de manera que ni tan sols calia celebrar eleccions.

Ara bé, la progressiva reorganització d’organitzacions antifranquistes i el creixent moviment veïnal de la dècada dels seixanta va permetre la victòria de candidatures democràtiques a les eleccions del terç familiar els anys 1967 i 1973.  

A finals del 1966, un grup heterogeni de persones, vinculats a associacions de veïns o centres socials de la ciutat agrupats a l’entorn de la “Coordinadora de Barris” van decidir fer una passa endavant per tal de millorar els barris de la ciutat i trencar l’immobilisme de l’Ajuntament.  En una de les diverses reunions de treball dels representants dels barris celebrada al Centre Social de les Arenes, Joan Barenys, Benito Martínez, Antoni Acosta, l’escolapi Alexandre Garcia Duran, i Jacint Cuyàs, entre d’altres, decidiren presentar una candidatura a les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.  Els motius que els van empènyer aquesta decisió eren clars: Terrassa havia crescut moltíssim durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, els problemes als barris eren greus i l’Ajuntament no feia gairebé res per solucionar-ho, calien pavimentacions, electricitat, clavegueram i aigua corrent. Finalment es va formar una candidatura encapçalada pel mateix Joan Barenys, advocat i secretari del Centre Social de les Arenes, Andreu Fresnadillo, metge i vinculat al barri de Ca n’Anglada i Llorenç Padró, administratiu vinculat en diverses entitats culturals del barri de Sant Pere.  Aquest projecte va despertar entusiasme important; sectors com l’escoltisme, les parròquies de barri i persones pròximes organitzacions al Reagrupament Socialista i Democràtic i a Unió Democràtica de Catalunya (com els germanes Oriol i Joaquim Badia) i participaren activament. Ara bé la gran organització opositora, el PSUC, no hi va donar cap suport, ans al contrari; tot i que reconeixien l’esperit democràtic i popular de la iniciativa consideraven que participar a les eleccions era col·laborar amb el règim. Intentaren convèncer als candidats que es retiressin i fins hi tot van editar una publicació clandestina on es cridava a la no-participació en aquests comissis. Els principals enemics de la candidatura democràtica foren però, els franquistes que controlaven el poder municipal. Durant tota la campanya, foren contínues les pressions, coaccions i fins hi tot un intent d’invalidació de la candidatura per part del búnker.  Malgrat tots aquests inconvenients, es celebraren les eleccions el 2 d’abril de 1967 i la candidatura democràtica va vèncer a la oficialista.   Amb la presència dels regidors demòcrates als Plens hi hagué una major vivacitat a la política municipal,  hi hagueren relacions amb les Associacions de Veïns i la llengua catalana es tornà a sentir als Plens, alhora també es feren escoltar les demandes i preocupacions dels barris perifèrics.

L’any 1970, els sectors oficialistes no estaven disposats a que les forces democràtiques els hi passessin de nou la mà per la cara i es mobilitzaren per evitar la victòria de la candidatura opositora.  Aprofitant que l’oposició no estava unida, es reorganitzaren i presentaren una candidatura oficialista amb un perfil lleugerament més obert i disposat que els anteriors. D’aquesta manera, aconseguiren la victòria a les eleccions del 17 de novembre de 1970.

El municipalisme democràtic però, triomfà de nou a les eleccions del novembre de 1973: Toni Cunill i Pepe Ruiz foren escollits regidors amb un ampli suport popular. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, militants de l’organització comunista Bandera Roja i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també foren escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere, i un dels homes que amb més dedicació intentà resoldre els problemes de la perifèria de la ciutat.  Novament el PSUC no va donar suport a les eleccions i cridà a l’abstenció.   

 

A la fotografia, d'esquerra a dreta: Pere Sancerni, Pepe Ruiz, Antoni Cunill i Àngel Cos. Font: Diari de Terrassa

Cunill i Ruiz mantingueren una actitud d’intransigència i es mantingueren ferms en les seves idees i reclamacions, portant així situacions de tensió dins l’Ajuntament. Van esdevenir portaveus les exigències populars dels barris i es van solidaritzar públicament amb les peticions d’amnistia o el suport a les campanyes o l’abolició de la pena de mort. Aquest fets van comportar que només mig any després del seu nomenament com a regidors, foren suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa. Aquest fet suposà un gran descrèdit popular de l’Ajuntament i de l’alcalde Josep Donadeu, que intentava mostrar-se com un polític oberturista.


Després de la mort del dictador, la lluita antifranquista des de dins mateix de les institucions franquistes va contribuir a esfondrar un poder que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també fou molt important en les relacions entre l’Ajuntament i les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la Reforma Política de 1976.

La Mancomunitat de Catalunya i la seva obra a Terrassa: La recuperació de la Seu d’Égara

El conjunt monumental de la Seu d’Égara, conegut per la majoria de terrassencs i terrassenques com les Esglésies de Sant Pere, se situa actualment com un dels monuments més importants del patrimoni cultural català, espanyol i europeu. Després d’un llarg període d’investigacions, excavacions i musealització, la Seu d’Égara és candidata per obtenir la distinció de Patrimoni de la Humanitat, que atorga la UNESCO, basada en el caràcter únic i universal d'alguns elements singulars que han travessat els segles fins als nostres dies i que en el darrer segle han estat recuperats i protegits com a llegat extraordinari per a les futures generacions.

Aquesta important projecció de Terrassa a nivell europeu però, no hagués estat possible sense la tasca que dugueren a terme Prat de la Riba des de la presidència de la Diputació de Barcelona i posteriorment des de la Mancomunitat, i l’arquitecte Puig i Cadafalch.

L’abril de 1907, el prohom de la Lliga Regionalista Enric Prat de la Riba esdevenia President de la Diputació de Barcelona. A partir d’aquesta data s’iniciava un període regeneració política, de lluita per l’autonomia i de defensa del patrimoni cultural i artístic català des de les institucions, que tindria la seva màxima esplendor amb els anys de la Mancomunitat de Catalunya. La nova institució catalana, constituïda sota la Presidència de Prat de la Riba el 6 d’abril de 1916, no era més que la federació de les quatre diputacions provincials catalanes, i per tant, tenia unes competències molt limitades - només de caire administratiu - Tot i així, tenia una gran importància simbòlica, ja que era la primera institució que representava a tota Catalunya des del 1714. Durant una dècada la Mancomunitat va desenvolupar una gran tasca en el terreny de la cultura i de la instrucció publica, de l’acció social i de la construcció d’infraestructures bàsiques; va crear arreu del país una àmplia xarxa de biblioteques, va promoure museus i recerques arqueològiques, va construir i millorar escoles d’educació primària i professionals i va potenciar les infraestructures de comunicació i econòmiques, amb la construcció de carreteres i de cellers cooperatius o l'extensió de les xarxes elèctrica i telefònica. A Terrassa, aquests anys significaren la institucionalització del català i la seva presència a l’escola, una regeneració política a l’Ajuntament de Terrassa amb l’ascens de l’Associació Nacionalista l’any 1918, un seguit d’obres publiques que milloraren la ciutat, i una tasca d’excavacions, restauracions i catalogacions a les Esglésies de Sant Pere.

La manca de protecció del patrimoni artístic per part de l’Estat espanyol, que fou pràcticament absoluta fins ben entrat el segle XX, s’havia manifestat, en el cas de Catalunya, amb l’abandó d’importants conjunts monumentals, com Poblet, Santes Creus o les Esglésies de Sant Pere. La feina que calia fer era immensa, però tot i la manca de recursos i sobirania per dur a terme aquesta tasca de manera satisfactòria, Prat va posar en marxa el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, per tal de remeiar-ne els aspectes més essencials i urgents del moment. El Servei, catalogà com a bé d’interès protegit al conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere. Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat a partir de 1917 i investigador del passat de les Esglésies des de finals del segle XIX, va impulsar excavacions i catalogacions de gran importància, com fou el cas de les restes de la que es va considerar primera basílica episcopal, pavimentada amb mosaic, i localitzada davant de l’església de Santa Maria.

Paral·lelament a aquests treballs també va dur a terme una tasca de restauració, consolidació i em¬belliment de l’entorn. Aquest projecte consistia integració urbana i paisatgística dins del marc del parc de Vallparadís. Els treballs s’iniciaren amb la supressió de les construccions adossades que dificultaven la lectura dels edificis, així com la reparació i consolidació de murs i del mosaic de paviment de la que es considerava la primera basílica episcopal.

Al llarg del segle XX, les Esglésies de Sant Pere ja constituïen el principal punt de visita de la nostra ciutat, i totes les personalitats que visitaven la ciutat hi tenien parada obligatòria. Les excavacions continuaren durant més d’un segle, i culminaren l’any 2009 amb la inauguració de la Seu d’Égara. Se’ns dubte, la Mancomunitat de Prat de la Riba i l’arquitecte Puig i Cadafalch tingueren un paper essencial per tal de que això pogués arribar a ser possible.

La nit de Roses, quan Terrassa es posà en peu de guerra

La nit del 30 al 31 d’octubre de 1936 es difongué el fals rumor que l’exèrcit de Franco intentava desembarcar a Roses. En aquells moments de tensió, Terrassa es posà en peu de guerra per combatre el feixisme.

A finals d’octubre de 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s’havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d’Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia patit cap agressió aèria. La mobilització forçosa dels joves no havia començat, els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs i terrassenques, la guerra era encara doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d’octubre d’aquell mateix any.

A primera hora de la tarda del divendres 30 d’octubre de 1936, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Durant instants després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d’un desembarcament feixista, causant el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra. En aquells instants, a la nostra ciutat quedaren interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set de la tarda, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a la ciutat de Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana, els pertanyents al ram de la construcció calia que s’hi presentessin amb les seves eines de treball, probablement caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l’hospital del Passeig. Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat començà a omplir-se de milicians i curiosos, produint-se una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers de la ciutat. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seves seus, i cap a dos quarts d’onze de la nit partiren en direcció Barcelona prop de cinc-cents milicians, setanta membres de la Guàrdia Nacional Republicana i trenta-cinc guàrdies d’assalt. Val a dir que les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, per tant molt probablement estan magnificades.

Entrada ja a la nit, es produí una “caça de bruixes” contra determinades persones d’ideologia dretana que s’havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Un total de dotze persones foren assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, en la seva majoria petitburgesos que havien estat vinculades directa o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes, entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que al negar-se a acompanyar els milicians que l’anaren a buscar a casa seva, l’assassinaren a les portes de casa davant la seva pròpia família.

Finalment però, tot resultà ser una falsa alarma i el dia següent els milicians que havien partit cap a Barcelona tornaren a la ciutat. L’atac contra Roses havia només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria a partir d’aquell moment. La premsa local del dia següent, ressaltava la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la reraguarda per la victòria definitiva. Fins hi tot, algun diari afirmava que els feixistes s’havien retirat en veure la mobilització d’arreu de Catalunya. Terrassa finalment no va ser mai front de guerra, però quedaven per venir dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l’inici de la Batalla de l’Ebre, que s’emportà una gran part de joves i adolescents terrassencs.

Els Fets d'Ocubre i la proclamació de l'Estat Català a Terrassa

El 6 d’octubre a Espanya i Catalunya

Les eleccions generals a les Corts de la República de novembre de 1933 tingueren com a resultat la victòria de les dretes. La CEDA (Confederación Española de Derechas Autónamas) fou el partit amb més representants a la cambra, seguida del Partit Republicà Radical de Lerroux. El primer partit de l'esquerra, el PSOE, quedà en tercera posició. A Catalunya, la Lliga Catalana obtingué les majories a les circumscripcions provincials de Lleida i Tarragona i a Barcelona ciutat, quedant així com la primera força catalana al parlament espanyol, mentre que l’Esquerra Republicana havia patit la seva primera derrota electoral.  Les forces que havien sigut contràries a la República eren ara les majoritàries a les Cortes.
Aquest triomf de les dretes cal atribuir-lo a dos factors clau: En primer lloc, la lentitud de les reformes del govern republicanosocialista i la repressió d’aquest contra determinats sectors del moviment obrer, fet que havia comportat que molts obrers se sentissin enganyats i la CNT cridés a l’abstenció. En segon lloc, la República espanyola va mantenir la Llei Electoral de 1907, aquesta afavoria la bipolarització política, ja que atorgava el 80% dels escons a la força política guanyadora de cada circumscripció, encara que fos només per un vot de diferència. Això va afavorir a les dretes, ja que les esquerres es presentaven dividides sobre com i quan s’havien de fer les reformes que sens dubte necessitava Espanya, mentre que les dretes, després de dos anys a l’oposició, s’havien reorganitzat. La CEDA, una gran unió de diferents partits de caire dretà, clerical i fins i tot filofeixista, es beneficià clarament del sistema electoral. Hom ha atribuït també la victòria de les dretes al fet que per primera vegada a la història d’Espanya poguessin votar les dones. Personalment, penso que això no té massa sentit; en una època en que la dona estava totalment lligada al marit, aquesta votava el que votava ell, costa d’imaginar que en una mateixa unitat familiar dels anys trenta el marit votés al PSOE o a ERC i la muller la CEDA o la Lliga. Hi podien haver excepcions, però això no fou un factor clau que determinà la victòria de les dretes.

Niceto Alcalá Zamora, liberal moderat President de la República ordenà formà govern a Lerroux del Partit Radical, ja que la CEDA, tot i ser la força amb més escons a la cambra, no havia jurat lleieltat a la República. Durant gairebé un any, se succeïren dos governs radicals, però resultaren ser inestables degut a la falta de suport parlamentari. Finalment, a principis d’octubre de 1934, Lerroux decidí formà un govern amb tres ministres de la CEDA per ampliar la seva majoria. Des de la visió de l’esquerra en aquells moments això representava un clar perill, ja que en aquells moments la CEDA era un partit amb un clar procés de feixistització. A més, Catalunya arrossegava des de feia anys el conflicte rabassaire, i quan ERC intentà posar-hi solució mitjançant una reforma agrària de caràcter reformista, la Lliga i la burgesia agrària s’hi oposaren de ple i presentaren un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garanties Constitucionals, que suspengué la Llei amb el suport de cedistes i radicals.

Davant d’aquesta situació, el dia 5 d’octubre es proclamà la vaga general revolucionària a tot l’estat espanyol, amb el suport de l’Aliança Obrera, una plataforma que agrupava sindicats i partits republicans, comunistes i socialistes. Ara bé, aquesta plataforma només tingué el suport de la CNT a Astúries, mentre que a la resta d’Espanya es quedà sense la integració del gran sindicat. A Catalunya Companys proclamà l'Estat català amb el suport d’Esquerra Republicana i l’Aliança Obrera i el no-suport de la CNT el capvespre del dia 6 d’octubre i oferí Barcelona com a seu d’un govern republicà espanyol alternatiu al que s’acabava de formar a Madrid considerat entregat al feixisme. Desenes d’ajuntaments de Catalunya, controlats per les esquerres, seguiren la proclama feta per Companys. Ara bé, a diferència del 14 d’abril de dos anys abans, Companys no tingué el suport que esperava. Tret dels Escamots d’Estat Català i els Mossos d’Esquadra, ningú més va empunyar les armes per defensar la proclama, i la matinada del 6 d’octubre, l’Exèrcit de la República espanyola, complint ordres de Madrid, assaltà el Palau de la Generalitat fins que Companys i el seu govern es rendiren. A la resta d’Espanya la revolta també resultà un fracàs, tret d’Astúries. Allà l’Aliança Obrera era integrada per socialistes, comunistes i anarquistes i els obrers rebels aconseguiren fer front a la Legió durant gairebé una setmana.


Terrassa, fidel a la Generalitat

Gràcies al dietari del gran cronista terrassenc Baltasar Ragon, als periòdics locals El Dia, l’Acció i Crónica Social, a les actes de la sessió de Plens de l’Ajuntament, a les memòries de l’intrèpid Pere Vigués i a les investigacions de Xavier Marcet, podem saber amb força exactitud com es desenvoluparen els Fets d’Octubre a Terrassa:


El dia 5 d’octubre de bon matí grups de militants de l’Aliança Obrera i d’Estat Català feren piquets davant les fàbriques per sumar els treballadors a la vaga general. La CNT, sindicat clarament majoritari a la ciutat, no s’havia sumat a la vaga, fet que comportà alguns enfrontaments entre els obrers i els piquets. Poc després quedaren interromputs els serveis dels Ferrocarrils de Catalunya, dels d’autobusos i dels taxis. Es requisaren alguns vehicles en nom del Comitè Revolucionari per patrullar per la ciutat i repartiren pamflets amb aquest text:


"L'Aliança Obrera a tots els Treballadors! S'ha declarat la Vaga General Revolucionària a tot Espanya. L'Aliança Obrera de Terrassa, atent al seu fi, recomana a tots els treballadors que continuin a les ordres del Comitè Local de l'Aliança Obrera. TREBALLADORS: La Consigna del moment és: PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA. Treballadors, manteu-se en peu de guerra. Cal abatre definitivament el feixisme Espanyol. Lluitem per les nostres llibertats! Visca la Vaga Revolucionària! Visca l'Aliança Obrera!

Al matí següent, 6 d’octubre, els escamots d’Estat Català entraren a la missa que se celebrava al Sant Esperit i obligaren a suspendre-la i feren sortir els feligresos que s’hi congregaven. Progressivament, deixaren de prestar servei dels trens del Nord i els treballadors de Correus i al cap de poques hores la paralització fou general.


Ara bé, dins el bloc revolucionari no hi havia unanimitat absoluta sobre què calia fer.  L'Aliança Obrera, integrada a Terrassa majoritàriament per militants del Bloc Obrer i Camperol, confiaven en conduir la vaga en una  Revolució portés a una Federació de Republiques Socialistes Ibèriques. L'Esquerra Republicana, estava dividia entre el sector de Samuel Morera, partidari de mantenir les estructures de poder d'una República Federal i progressita, i el sector obrerista, més proper a l'Aliança Obrera. D'aquest sector en formaven part, Jaume Figueres, alcalde de Terrassa l'any 1936 i Miquel Palet Martí, fundador de les JEREC a la ciutat.


Les divergències existents entre els revolucionaris es feren paleses durant el 6 d'octubre. Cap al migdia, l'Ajuntament ordenà dissoldre una manifestació organitzada per l'Aliança Obrera a causa de "la presència d'elements tèrbols i que voldrien la pertorbació per desviar cap a l'anarquia dissolvent" (en referència a la presència d'elements de la CNT i la FAI a la manifestació).  A la tarda, un grup de Guàrdies d’Assalt va detenir diversos militants del Bloc Obrer i Camperol que s’havien reunit al seu local del carrer Sant Francesc, essent alliberats poc després pel propi Morera. L'Ajuntament volia doncs tenir un ferm control de la situació, però sense arribar a l'enfrontament directe amb l'Aliança Obrera.


A les 8 del vespre, anunciat el discurs del President de la Generalitat Lluís Companys, tot Terrassa estava pendent de la ràdio. Les paraules foren contundents: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”


Immediatament, la Casa del Poble del carrer Cremat es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments de Barcelona. Aquests reclamaren armes per defensar l’Estat català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir, d’armes se’n van veure poques.

Casa del Poble, seu d'Esquerra Republicana. Font: Arxiu Tobella

Sonà la sirena instal·lada a l’Ajuntament i automàticament els escamots de les JEREC es situaren a llocs estratègics, edificis públics, centrals de gas i electricitat, telègrafs, telèfons etc. L’Alcalde, Samuel Morera (fotografia), requerí els guàrdies d’assalt, que feren guàrdia a la Casa Consistorial juntament amb la policia municipal. En aquells instants, Morera, acompanyat dels regidors d’ERC, proclamà l’Estat Català en nom de la majoria dels regidors de l’Ajuntament i hissà l’estelada al balcó. Ja arribada a la mitja nit, la ràdio anuncià que a Barcelona s’havia declarat l’estat de guerra. A les dues de la matinada, la les forces de l’odre públic es retiraren de l’Ajuntament. Morera requerí al tinent de la guàrdia civil la tramesa de forces, però aquest li contestà que no podia fer-hi fins que no revés ordres de la seva superioritat. A les 6 de la matinada, es rebé la notícia de la rendició de Companys i els seu govern i immediatament els regidors d’ERC abandonaren l’Ajuntament davant la imminència de l’ocupació per part de militars procedents Barcelona. Abans, havia sonat la sirena de l’Ajuntament, era el senyal que indicava als revolucionaris que calia dipositar les armes. Abandonat la casa consistorial, aprofitant el buit de poder, a tres quarts de 8 del matí, entraren a l'Ajuntament una quarantena d’individus de la FAI, els qual s’apoderaren de diverses armes abandonades pels revolucionaris. Proveïts d’escopetes i fusells, els faistes es dirigiren a la presó del passeig per alliberar els reclusos, però al mateix temps arribaren les forces de seguretat i de la Guàrdia Civil i s’entaulà un tiroteig que tingué com a resultat diversos ferits i la retirada dels faistes. Durant tot el dia següent els tirotejos entre membres de la FAI i la guàrdia civil continuaren en diferents puts del Parc Vallparadís, amb el resultat d’un guàrdia mort i varis anarquistes greument ferits. El mateix dia 7 al matí, els terrassencs Josep i Gaspar López (pare i fill) i Josep Paysan, arribaven a Terrassa amb cotxe procedents de lluitar als carrers de Barcelona. A la carretera de Rubí, toparen amb la Guàrdia Civil i iniciaren un tiroteig amb aquests, que finalitzà tràgicament amb la mort dels tres compatricis.

Samuel Morera, alcalde republicà. Font: Ajuntament de Terrassa

El dilluns 8 d’octubre; Miguel Morales, tinent de la Guàrdia Civil de Terrassa i Comandant Militar de la ciutat per ordre del General Batet, es presentà a l’Ajuntament. Anava acompanyat de Francesc Llongueras, conseller municipal del Partit Radical. En presència del secretari municipal, van fer constar al Llibre de Sessions de l’Ajuntament el següent:

“Cumpliendo lo ordenado por el Excmo. Ser. General Jefe de la 4ª División Militar y usando de las facultades que por el mismo han sido delegadas, he resuelto destituir de sus cargos a todos los componentes del Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad y nombrar a Ud. Alcalde Accidental con funciones de gestor único de la administración municipal. Lo que traslado a Ud. Para su conocimiento y a efectos de que se posesione sin demora al cargo que se le confía.


Viva Ud. muchos años.

Tarrasa a 8 de Octubre de 1934.

El Comandante Militar de la Plaza - Miguel Morales Moreno

Rubricado - Sr. Don Francisco Llongueras Mach”

En consecuencia el Comandante Militar Sr. Morales, como delegado del Excmo. Ser. General Jede de la 4ª División Militar dio posesión del cargo de Alcalde accidental gestor de este Ayuntamiento al nombrado Don Francisco Llongueras Mach, quien quedó poseído del cargo en este acto, firmando en fe de ello, la presente diligencia con el Sr. Delegado Superior Autoridad Militar de la Región, y el infrascrito Secretario autorizante, en Tarrasa a ocho de Octubre de mil novecientos treinta y cuatro.

(Signen)
Francisco Benlloch Martínez (secretari)
Francesc Llongueras Mach (alcalde gestor)
Miguel Morales Moreno (Comandant Militar)


(*Durant la Revolució social de 1936, Morales Moreno es refugiaria a Almería.  Patrullers terrassencs, disposats a fer-li pagar la seva acció durant el 6 d’octubre i la repressió contra el sindicalisme de la ciutat, l’anirien a cercar al seu cau i el liquidarien a prop de Rubí)

Instants després, Ràdio Terrassa comunicava que la ciutat tenia un nou batlle, a la vegada que també feia una crida a restablir definitivament l’ordre, retornar als llocs de treball i acatar a les noves autoritats. Poc després, arribaren a Terrassa un batalló de l’Exèrcit i 30 guàrdies civils, que practicaren un registre a la Casa del Poble destrossant part del mobiliari i efectuant diverses detencions entre els presents a l’edifici. Finalment, el dia 9 d’octubre, les fàbriques i els serveis tornaren a funcionar. Durant les següents setmanes, s’inicià una onada de detencions contra aquelles persones que més s’havien significat amb la revolta, entre ells, els regidors de l’Esquerra, inclòs l’alcalde Morera, i els principals dirigents de l’Aliança Obrera i d’ERC. L’Acció, òrgan d’ERC, fou suspès per ordre governativa durant prop de quatre mesos. També seria clausurada la Casa del Poble i local social del Bloc Obrer i Camperol. L’Ajuntament de Terrassa, passarà a estar controlat per homes industrials i de dretes, vinculats al Partit Radical, la Lliga, Renovación Española i la CEDA.

Els fets d’octubre a Terrassa palesen l’abisme existent entre ERC i la CNT-FAI, així com la impossibilitat del BOC per fer de pont entre ambdós. Però la repressió i la censura en que foren sotmeses les esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol, feren possible la gran coalició electoral del Front Popular, amb el suport indirecte dels anarquistes.